Ho tenim a tocar!!!

( Obra “ El crit” Edvard Munch, 1863-1944)

OPINIÓ
Magda Picañol Oliva.


Ja ho va dir Roosevelt: “L’única cosa que hem de témer és la mateixa por”, quan va prendre possessió del seu mandat a la Casa Blanca i després d’uns anys prou durs. Si ho enllacem amb el quadre, veiem com s’hi reflexa la por i els colors de la senyera al cel...casualitat?

L’ambient que es respira últimament en molts àmbits de la nostra societat  és el de la necessitat en l’acceleració del procés sobiranista, per molts i diversos motius que fan pensar de manera optimista que “ho tenim a tocar”...Però, de moment, i no per manca d’interès en l’entesa pel Dret a Decidir del nostres dirigents,  només hi ha una via per fer-ho: LA DECLARACIÓ UNILATERAL D’INDEPENDÈNCIA. La por l’hem de perdre en aquest sentit, els ciutadans ja ho hem fet, ara li toca el torn al Parlament de Catalunya que ja està més que “carregat de raons”.

- La no acceptació, amb la corresponent no aprovació dels pressupostos a Catalunya per part de la Generalitat, quan Espanya indica que l’objectiu del dèficit es situa a l’1,2% ( inicialment era del 0,7%) , molt lluny del què es demanava des del Govern de la Generalitat i si tenim en compte que ens correspon una tercera part del que ha imposat la UE al Govern espanyol , és a dir, el què seria proporcionalment un 2,1%. I ja sabem que l’Estat s’ha negat a redistribuir el dèficit, per la seva poca voluntat de diàleg i per les pressions que rep, per part d’alguns presidents, d’altres comunitats autònomes. Ja ho deia el filòsof alemany Arthur Schopenhauer: “ L’enveja en els homes mostra com de desgraciats se senten, i la seva constant atenció al què fan o deixen de fer els altres, mostra quant s’avorreixen”... Tots ells haurien de saber que l’Estat espanyol acaba d’aconseguir 33.000milions d’euros més de marge i que només en dóna 1000 a les comunitats.

- Els reiterats incompliments de l’ Estat espanyol tant a Catalunya com a la mateixa UE. Si Espanya ens paga el què ens deu el dèficit podria ser del zero per cent. És a dir, no està en condicions d’exigir res qui té un deute amb Catalunya que traspassa els límits: 16.400 milions d’euros anuals d’espoli fiscal; 289.724 milions d’euros de “deute fiscal” acumulat des de l’any 1986 a l’any 2009;  2.689 milions d’euros de les disposicions addicionals exigibles; 1450 milions d’euros del Fons de competitivitat; a banda dels compromisos adquirits i no satisfets, la major part en matèria d’infraestructures ( val a dir que l’estat ho contempla en els seus Plans d’Inversions...per tant, estan pressupostats i no executats ). Per tant, queda en evidència la “perla” de Montoro: “ El Govern espanyol no amenaça Catalunya, sinó que la financia “. La meva pregunta és: “Qui financia qui Sr. Montoro?” Perquè l’any 2012 els catalans vàrem pagar 58.000 milions d’euros ( entre cotitzacions i impostos ).

- Cada dia rebem més amenaces de caire polític, econòmic, social, cultural i lingüístic, és a dir, el Ministeri d’Hisenda té el cinisme de deixar clar que podria retirar els fons europeus destinats a l’agricultura catalana, les ajudes a centres amb persones discapacitades, els fons a equipaments culturals, etc.. Només un petit exemple que ens deixa el Sr. Pujalte de nou: “ No es pot malgastar en coses innecessàries com la promoció del català”. Doncs no sé si aquest senyor sap que la Generalitat financia els èxits esportius “espanyols” pagant el CAR de Sant Cugat. Tampoc sé si té clar que els bancs ( pels quals l’Estat ha demanat el rescat a Europa) es faran càrrec del deute de les autopistes deficitàries espanyoles ( totes les de fora de Catalunya ), és a dir, seguirem pagant a Catalunya i de retruc, les d’Espanya. I com sempre, una llarga llista de despropòsits que no cal repetir. Aquí la ciutadania ja ha dit PROU!!!!

- Però finalment hem de veure la llum quan ens trobem que  L’advocacia de l’Estat NO reconeix el dret d’autodeterminació de Catalunya. És a dir, el recurs presentat al Tribunal Constitucional per la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya ha estat, com no, tombat per l’Advocacia de l’Estat , per tant, la reacció del Govern de la Generalitat ha estat presentar un  document aquesta setmana que aclareix que només es parla de “ voluntat política” i, per tant “voluntat democràtica”. Això sí que pot  provocar  por a més d’un, doncs suposa un reconeixement democràtic de Catalunya, mentre l’Estat espanyol queda en evidència un cop més com un Estat antidemocràtic per excel·lència, que s’enfonsa, no dóna solucions , malgasta els fons públics, i fa el “ridícul” de manera recurrent. Però hi ha gent en un “petit país” , de moment dins l’Estat, que està fent feina per tirar endavant i on cada vegada que l’Estat espanyol obre la boca, neix un independentista. Per tant, la decisió, depèn dels catalans...Hem de decidir si volem anar donant aire a l’Estat espanyol o anem per feina.  Ja que l’advocat de l’Estat veu de “radical inconstitucionalitat” la declaració de sobirania del Parlament. Sens dubte, una estesa de mà a un Govern que s’ha amagat al darrera de les pàgines d’una Constitució que deixa molt que desitjar tant en forma com en contingut. 

Després de veure aquesta escletxa quan el Govern va presentar recurs i, un cop esgotades totes les vies, recordem que a nivell internacional ja havíem vist la llum abans : recordem que segons el Tribunal de La Haia la declaració d’independència no vulnera el dret internacional ; que, fins i tot Europa ha demanat reiteradament que el Govern espanyol reconegui la declaració d’independència de Kosovo; que els analistes econòmics  alemanys de la Fundació Friedrich Ebert ja compten amb una Catalunya independent quan parlen de  la sortida de la crisi ...Llavors potser sí que  ens cal accelerar el procés per mirar de sortir del pou abans no sigui massa tard. No podem anar a pitjor, això segur, i el camí no serà fàcil, però com deia Thomas Carlyle ( assagista, historiador, professor i escriptor escocès) : “Pot ésser un heroi igualment el que triomfa que el que cau, però mai el que abandona el combat”