Som a l’aire

Des de l’antena altiva, escampant critiques i paraula viva.

Opinions sinceres

L’anàlisi crítica i àcida d’allò que està passant

Una pinzellada àcida amb gotes d’humor

Perquè no cal farcir la informació amb paraules que no s’entenen.

Com un bon vi

Si la collita és bona, l’aroma i el perfum informatiu té un altre gust, no?

A Collboni li agrada el Shawarma

Bon dia i bon dilluns internautes. Deia l'escriptor i humorista català Noel Clarasó que 'Un home d'estat és el que passa la meitat de la seva vida fent lleis, i l'altra meitat ajudant els seus amics a no complir-les'. Salvant les distàncies, alguna similitud hi ha amb el que diversos testimonis han denunciat aquest cap de setmana amb les primàries barcelonines de Can PSC. Tal com recorda Salvador Cot a l'editorial de Nació Digital, allò que havia de ser la gran festa dels socialistes catalans per rellançar un partit que està en caiguda lliure i sense xarxa de seguretat, no ha fet més que incrementar la desconfiança d'una part dels electors, que tot sigui dit s'ho miraven de cua d'ull, ja que les discrepàncies del sector crític han estat més d'actualitat que el propi debat dels candidats a dirigir la capital catalana.

I ves per on, cap novetat destacable vers el que ja estava més que previst i és que Jaume Collboni, considerat l'home de l'aparell del partit, fou qui aconseguí més vots (2.539) per davant de Carmen Andrés (1.702). El fet que el guanyador no hagi obtingut el 40% dels suports ha fet que hi hagi d'haver una segona volta entre aquestes dues candidatures, descartant-ne les altres de Jordi Martí (1.515 vots), Laia Bonet (1.102) i Rocío Martínez-Sampere (589). Dues coses són les destacables d'aquestes primàries. La primera que la segona persona més votada no ha tingut gaire cobertura mediàtica, per no dir gens, i l 'altra que el sector crític no ha suposat una ombra temible per Collboni. De tota manera, sembla que el seu equip no ho deuria tenir massa clar i van optar per fer una perillosa maniobra d'última hora captant el vot del col·lectiu paquistanès. Aquest fet aixecà força suspicàcies entre alguns interventors i mitjans de comunicació al veure que molts d'ells amb prou feines sabien quatre paraules en castellà i molts menys sabien qui era Collboni i què era el PSC.

Si això ja resulta sospitós, molt més ho és el fet que hagueren de passar 24 hores perquè un i només un dels candidats impugnés els resultat d'algunes taules al haver-se detectat irregularitats. Jordi Martí, tampoc tingué sort en aquesta denúncia i veié com l'Autoritat Electoral dels socialistes desestimava ràpidament la impugnació al considerar que no s'havien produït incidències destacables. Per tant, queda clar que malgrat el soroll del crítics, l'encara líder del PSC continua tenint controlat el cinturó barceloní a diferència d'altres parts del territori on els serveis de neteja no paren de recollir carnets estripats. Es veu que a Barcelona està més de moda el "shawarma paquistanès" que no pas les seques amb botifarra.

I una bona botifarra han fet milers de persones aquest cap de setmana al nou pla hidrològic del govern espanyol. L'epicentre d'aquestes protestes han estat les terres de l'Ebre i Brussel·les. A Sant Jaume d'Enveja i Deltebre la Plataforma en Defensa de l'Ebre tornava a demostrar que la gent del territori no s'ha adormit, ja que entre 10.000 i 15.000 persones es mobilitzaren mantenint-se al peu del canó per impedir que el PHN deixi sota mínims el cabal del riu Ebre. Veurem si la infomació que llegim a El Confidencial sobre un pla alternatiu basat en el transvasament del riu Ròdan acaba guanyant pes, entre altres coses perquè al seu una obra europea que rebria finançament dels fons comunitaris.


L'altre front reivindicatiu tingué la capital europea com a protagonista, on més de 4.000 persones vingudes de Catalunya, Escòcia i Flandes es manifestaren per reivindicar el dret a vot, deixant ben clar la voluntat democràticadavant les autoritats europees. Reivindicació que contrasta amb les afirmacions fetes aquest cap de setmana a Barcelona per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, recordant-nos per si no ho tenim clar que "els catalans som espanyols i europeus" i no vol que es trenquin "els vincles solidaris i afectius" que sempre hi ha hagut, tal com recull avui la crònica de El País. També caldrà estar a l'expectativa sobre els rumors de cants de sirena que s'espera faci l'executiu de Rajoy un cop celebrats els comicis europeus, no fos cas que si els fessin ara oferint-nos alguna pastanaga (o caramel enverinat) els seus parroquians els castiguessin a les urnes.

La perla del dia que ens brinda el Huffington Post és gairebé de ciència ficció, ja que si aquí tenim polítics que viuen en una altra galàxia per no adonar-se'n del que realment passa, a Ucraïna la cosa sembla que és molt pitjor, fins el punt d'arribar a ser directament de psiquiatre. La notícia fa referència al candidat que el Partit d'Internet presentarà a la presidència d'aquest país combuls. No sabem si és pel fet de la incertesa que aquesta exrepública soviètica viu aquests dies o bé per determinats personatges foscos que integren el nou govern sorgit de les revoltes populars, que els militants d'aquest peculiar partit presentaran el malèvol Darth Vader com a cap de llista de la seva formació. 

La incògnita serà si aquest personatge tindrà com a rival el seu fill Luke Skywalker o el mestre Yoda, encara que hi ha rumors no confirmats que apunten que E.T. podria estudiar presentar-se.

Entre poc i massa

Bon dia i bon divendres internautes. Averrois, filòsof, metge, jurista i astrònom d'Al-Àndalus va deixar petjada amb bona part del seu pensament, entre els quals destaca aquesta pinzellada: 'Quatre coses no poden ser amagades durant molt de temps: la ciència, l'estupidesa, la riquesa i la pobresa'. Aquesta darrera ha tornat a colpir la ciutadania no tant perquè sigui terrible, fet que tots tenim assumit, sinó per evidenciar que estem gairebé al mateix nivell que Romania. De tots és sabuda la dita que afirma que totes les comparacions són odioses, però la realitat i xifres que ahir presentava Càritas Europa en l'informe sobre pobresa infantil demostren que ens hem d'empassar l'amor propi, ja que els efectes de la crisi demostren que Espanya té un 29,9% de penúria, i és el segon país més pobre de la Unió, després de Romania.

D'aquesta manera i sense entrar en fer demagògia d'un tema tan seriós, els fets demostren que les polítiques d'austeritat imposades per la Troika comunitària han deixat de banda aquest col·lectiu en contraposició de la gran banca, que s'ha vist beneficiada de crèdits i rescats multimilionaris. Si a aquesta colpidora realitat li afegim l'informe del Síndic de greuges sobre desnutrició, el 12% de treballadors espanyols que malgrat treballar no arriben a final de més i a les noves mesures d'alguns països que permeten expulsar ciutadans de la pròpia UE quan no es poden mantenir, veurem una radiografia que ens farà plantejar que potser "Sí que estamos tan mal". Trobareu més detalls al Huffington Post.

Ara bé, no cal posar-se melodramàtic sinó cercar solucions i polítiques actives buscant els màxims acords. Però no tothom és partidari de tendir ponts de diàleg i arribar a un consens, si més no ho deixava prou clar Cristóbal Montoro al Congrés de Diputats. El ministre d'Hisenda esgrimia que el seu govern no acceptarà mai imposicions de ningú i molt menys quan aquestes estan fora de la legalitat constitucional. Per cert, cap al·lusió a l'escletxa que deixà el TC sobre el dret a decidir i molt menys a una negociació política que deixi l'autonomia catalana per damunt de les altrs. Curiós el context en que el "gracietes" del govern manifestava aquest fals victimisme, excusant-ne en que si no hi ha una solució dialogada és per culpa dels catalans. I és que tal com llegim a Vilaweb, el Congrés debatia la renovació del concert econòmic basc, el qual aconseguí un ampli consens ja que pel titular d'Hisenda ells sí que tenen un tractament especial que obeeix a raons històriques.

Al marge de la bofetada jurídica que el Consell General del Poder Judicial ha donat al govern per considerar inconstitucionals diversos punts de l'avantprojecte de llei de seguretat ciutadana, l'executiu de Rajoy no deixa de veure amb horror el canvi de tendència que comença a tenir els mitjans anglosaxons respecte el nostre procés. El darrers exemples els trobem a diaris prestiogiosos com el Financial Times apuntant que la darrera sentència del Constitucional reforça en gran manera l'independentisme. Però no és l'únic, ja que la totpoderosa- Seguir leyendo: http://www.libertaddigital.com/espana/2014-03-27/la-nueva-diplomacia-de-mas-abogados-de-roca-y-embajadores-de-somalilandia-1276514324/ cadena nord-americana Bloomberg també exhortava Espanya a arremangar-se i negociar si no vol acabar com Ucraïna, que ha vist com en un no res s'ha quedat sense Crimea. I com que no hi ha dues sense tres, els insults que la internacional Shakira ha rebut aquests dies per haver-se atrevit a cantar el Boig per tu en català han tingut cabuda al The Wall Street Journal, destacant l'odi que ha despertat el gest de la cantant colombiana, en un contrext en que els catalans volen votar per decidir si volen trencar la relació amb Espanya, per raons econòmiques i greuges històrics.

Acabem La Mossegada d'aquest divendres amb dues perles internacionals. La primera explica l'original mètode que un professor belga ha trobar per motivar els seus alumnes a l'hora d'estudiar. Sembla que arran dels mals resultats acadèmics, el professor assabentat de l'afició dels seus alumnes per la popular sèrie "Joc de Trons", els ha amenaçat amb desvelar quins personatges aniran morint en els propers capítols, fent el que popularment s'anomena spoiler.

I de l'orginalitat belga a la noruega, perquè un noi de 18 anys d'aquest país escandinau ha decidit pagar la seva juguesca davant l'insistència dels seus amics. La penyora però el deixarà literalment tota la vida, ja que havia de triar entre dos tatuatges: un de la nina Barbie allà on l'esquena perd el seu nom o bé una factura del McDonald's al braç. El jove no tingué en compte que el menjar escombràries costa d'eliminar del cos i més si cadascun dels dies de la seva vida es desperta recordant la cheeseburger i el Nonstop McFlurry que va sopar aquell dia.

L'autobús no s'atura

Bon dia i bon dijous internautes. 'La constància és el complement indispensable de totes les altres virtuts humanes'. Ho escrivia al S.XIX el polític italià Giuseppe Mazzini enaltint la tenacitat i fermesa a l'hora de consolidar l'esperit de superació. Aquest pensament casa perfectament amb les paraules que el president de la Generalitat pronunciava ahir al Parlament confirmant que la sentència del TC no altera en cap cas el full de ruta i el procés continua. Tal és la preocupació de l'Estat que segons recull La Vanguardia els magistrats garants de la constitució haurien pactat a milers de km el text que anul·la la declaració sobiranista, ja que els anomenats conservadors i progressistes van creure que Santo Domingo era un lloc idoni i neutral per apropar posicions a l'hora d'acordar una sentència que s'aprovà per unanimitat.

No és qüestió de posar-nos medalles, però si que analitzant la trajectòria d'aquests més de trenta anys de democràcia sobta que hàgim abandonat el "peix al cove" i hàgim manifestat un sentiment de rebel·lia que a dia d'avui no només mantenim la ciutadania sinó també els partits que defensen el Sí-Sí. Mentre Artur Mas afirmava que davant dels obstacles cercaran solucions, Oriol Junqueras treia ferro a l'executòria recordant una evidència, la poca credibilitat d'uns senyors en toga que en la seva majoria han estat proposats pels dos partits majoritaris espanyols.

I al bàndol unionista, l'encara líder del PSC inaugurava una altra metàfora sobre el procés, renovant la del vaixell i el xoc de trens, instant Artur Mas a deixar-se de romanços independentistes i a pujar a l'autobús dels socialistes. A vegades Pere Navarro no sé si peca d'ingenu o és que el pobre no dóna més de sí, perquè molt em temo que prou feina té el seu autobús mig buit a seguir una ruta coherent que té els seus passatgers desorientats pels canvis sobtats i les batzegades d'un conductor novell.

Per la seva banda, la vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, que és la responsable d'organitzar la infraestructura per la consulta, ha mogut fitxa enviant una carta a tots els pobles, viles i ciutats del Principat demanant als batlles si pensen col·laborar en l'organització per tal d'elaborar el cens i gestionar els centres per a que pugui votar la gent. Al marge de la més que evident negativa dels municipis governats per PP, caldrà observar amb atenció com reacciona la direcció del PSC quan bona part dels seus alcaldes facin cas omís de la línia oficial marcada per Nicaragua.

L'actualitat del dia també passa per una nova estirada d'orelles de la Comissió Europea a Espanya per l'escàndol que ha suposat el rescat de nou autopistes, especialment les 4 radials de Madrid, que han vist com la brillant planificació del govern de José María Aznar ha provocat que els ciutadans madrilenys optessin per vies alternatives. Tal com llegim a el diari ARA, a Brussel·les s'han posat les mans al cap per la decisió que el govern de Rajoy ha pres per rescatar i eixugar el deute de 4.600 milions. I mentrestant els catalans pobrets, que paguin peatge i mantinguin la solidaritat per anar tapant el malbaratament de diners públics fent obres faraòniques que només serveixen per disparar el dèficit, però això sí, afavorint determinades constructores amigues.

D'amistats compromeses ens parla la perla d'aquest dijous. Ens ho desvetlla la revista de noves tecnologies Wired que ens presenta una nova aplicació que a més d'un li estalviarà un disgust. Es tracta de Cloak, una utilitat que ja ha estat batejada com 'xarxa antisocial' perquè permet esquivar l'exparella gràcies al sistema GPS que porten els telèfons intel·ligents. D'aquesta manera són més difícils les trobades no desitjades que sovint provoquen situacions de tensió amb tots aquells que tenim fitxats al mòbil.

Esperem que a les noves versions, els informàtics introdueixin millores i ens evitin trobar certs polítics en les llistes electorals, estalviant-nos maldecaps innecessaris.

Dret a decidir què?


Bon dia i bon dimecres internautes. Deia el gran escriptor i dramaturg irlandès Oscar Wilde que 'La millor manera de lliurar-se de la temptació és caure en ella', i ahir el Tribunal Constitucional va confirmar la més que previsible anul·lació de la declaració de sobirania que el Parlament de Catalunya va aprovar fa poc més d'un any. Com tota decisió judicial, aquesta tampoc està exempta d'interpretacions i per això mateix els dos partits majoritaris espanyols encara no s'hi han pronunciat abastament malgrat respectar-la. De fet, ja és un fet insòlit que amb tan poc temps els 12 magistrats s'hagin apressat per declarar-la parcialment anticonstitucional, conclusió que finalment els sectors oposats van consensuar. No deixa de ser simptomàtic que unes hores abans la cambra catalana acordés recusar tres dels jutges del TC, entre els quals el seu president, per manca d'imparcialitat i independència respecte la qüestió catalana.

D'aquesta manera, l'alt tribunal tirà pel dret i esquivà la recusació fent pública la seva decisió, que per sorpresa de tots no considera il·legal el famós "dret a decidir". Ara bé, al llarg de més de trenta pàgines justifica que malgrat la sentència  no és qüestiona la Unitat d'Espanya, però deixa una porta semi-oberta al dret a decidir sempre i quan no sigui sinònim d'autodeterminació. A més, aquesta figura hauria d'anar precedida d'una reforma constitucional. Així, els jutges es treuen el mort de sobre i deixen la "patata calenta" als polítics ja que consideren que només amb diàleg i acords pot corregir-se el problema. Conflicte que fins ara els dirigents no hi entraven a fons escudant-se en les raons legals que impedien per exemple celebrar la consulta. La pilota és doncs a la banda dels governants que no sembla que estiguin massa predisposats a fer una reforma que permeti a una part del seu territori decidir per ell mateix. 

Sigui com sigui, no deixa de ser contradictori que una declaració política, sense efectes jurídics, la considerin il·legal i en canvi permetin el dret a decidir. Evidentment, no per decidir escissions ni aventures que atempten contra la seva territorialitat. La pregunta subsegüent és: "aleshores en què podem decidir?". Després d'una àmplia anàlisi del tema i prèvia consulta amb nombrosos experts en la matèria es veu que només decidirem sobre si els canelons de Sant Esteve els fem de carn o d'espinacs, i tot i així sempre podem esperar un recurs del govern central.

I si hi ahir el Constitucional es posava les piles recordant-nos que l'únic sobirà és el poble espanyol, el TSJC feia el propi pronunciant-se sobre la querella de Manos Limpias contra Artur Mas. El tribunal la desestimà perquè considera que no estan fonamentats els delictes sedició i prevaricació. Caldrà veure si el mateix criteri el fan servir per desestimar la que afecta a l'ANC i al Cercle Català de Negocis que podria ser el nou objectiu d'aquest "pseudosindicat", tal com apunten diversos diaris.

Molt interessant és la crònica de Vilaweb recollint les paraules de l'exdirector de La Vanguardia, José Antich, que apunta a una estratègia un tant fosca del Partit Popular si la via legal no aconsegueix aturar la voluntat dels catalans. D'aquesta manera, Antich explica que s'estaria treballant en la línia de "acoso y derribo" del procés a partir d'elements distorsionadors que transformessin la imatge pacífica que fins ara han anat donant els catalans que volem marxar d'Espanya, perquè considerem que malgrat el que pensin alguns, no hi ha encaix possible. No deixa de ser una hipòtesi de treball factible tenint en compte que una imatge de violència generaria un rebuig generalitzant en la comunitat internacional i deixaria K.O. el procés.

Dues són les perles d'aquest dimecres i ambdues força espirituals. La primera ens la porta el Nació Digital , el qual explica els estralls que ha causat a la xarca un vídeo del desaparegut teòleg i exorcista del Vaticà, Corrado Balducci, reconeixen l'existència d'éssers d'altres planetes. En el document, Balducci afirma que malgrat la Bíblia no diu explícitament que hi hagi vida extraterrestre, tampoc la nega. Evidentment, escombra cap a casa i afirma que Déu hauria creat altres éssers arreu de l'univers.

I de l'univers catòdic ens parla la segona perla, servida pels diaris El Confidencial i La Gaceta , que expliquen el malestar generat al món televisiu després de conèixer que la Conferencia Episcopal Espanyola s’ha gastat la bonica xifra de 25 milions d’euros en només dos anys. L'escàndol està més que servit perquè aquesta milionada sobrepassa els 20 milions de pressupost que l'esglèsia ha destinat a Caritas, a diferència d'aquests 25 que ha dedicat única i exclusivament a salvar la impresentable cadena 13TV, immersa en una profunda ruïna.

Com veieu internautes, no deixen de tenir sentit les paraules de l'exorcista Corrado Balducci perquè tenint en compte les prioritats dels senyors bisbes, o bé estem envoltat d'extraterrestres que malgrat estar aquí viuen en un altre món o encara pitjor, són dimonis escuats i no pas sants de la nostra devoció.

Fora de context

Bon dia i bon dimarts internautes. 'Les bromes són com la sal: s'han d'usar amb gran precaució.' Si això ja ho tenia força clar el poeta satíric Juvenal fa ara uns quants segles, no està de més recordar-ho perquè en un context com el que ens toca viure, la sal a més fa pujar la pressió. El sentit de l'humor català, comparat sovint amb l'anglès per la fina ironia, sempre ha estat singular i no sempre s'acaba entenent fora de les nostres fronteres. Però a vegades ni nosaltres mateixos captem el sentit humorístic de certs pronunciaments, com és el cas del penúltim informe que la setmana passada feia la Fiscalia Superior de Catalunya en què sol·licitava l’arxivament de la querella contra el president de la Generalitat en que Manos Limpias l'acusa de sedició, rebel·lió, desobediència i prevaricació, els mateixos delictes que ahir mateix li atribuïen a l'ANC i la seva presidenta.

La polèmica sorgí quan el document fet públic sembrava certs dubtes qüestionant la inconstitucionalitat de convocar la consulta. I és clar, això que no només una trentena de jutges legitimin la consulta i que la pròpia Fiscalia no s'hi posicioni clarament en contra, ha tornat a fer saltar les alarmes al ministeri de Justícia. Solució? Xarop de bastó i nota de premsa aclaridora, no tan sobre que la consulta és inconstitucional tal com defensa l'executiu espanyol, sinó pel fet que cal deixar ben clar i sense interpretacions qui mana. La nota de premsa s'ha fet pública per evitar "interpretacions errònies" i aquesta vegada deixa meridianament clar que la consulta no té cap mena de suport legal que l'empari. El comunicat atribueix els dubtes sorgits sobre la primera nota al fet que s'ha descontextualitzar l'essència que volia transmetre, suposo que no ens havíem adonat que ho deien en broma i uns quants van caure-hi de quatre potes, perquè encara no hem entès que els tribunals espanyols no practiquen un humor que als catalans ens faci riure, sinó més aviat plorar. Trobarem més detalls sobre aquesta informació a El Singular Digital.

Caldrà veure fins a quin punt l'estat tiba la corda i dóna ordre d'admetre la querella del sindicat feixista, com a un primer pas per a la il·legalització de l'ANC.  Aquest sindicat vertical modernitzat també ha centrat la seva mirada en la cap visible de l'Assemblea, que fa temps veu com se l'intenta desprestigiar des de diferents fronts, ja que resulta més fàcil que no pas demandar els dos milions de manifestants que han anat secundant les seves convocatòries. Seguint la lògica feixista no és doncs descartable que la següent diana la posin sobre Omnium Cultural i Muriel Casals.

Al marge de tot el que ja s'ha dit aquests dies d'Adolfo Suárez, destacarem el do oportunista del ministre d'Afers Exteriors, José Manuel García Margallo que des d'una de les últimes excolònies, assegurava que el finat president hauria actuat exactament com Mariano Rajoy en la "qüestió catalana". Bonic i diplomàtic gest aquest, especialment pel moment en què ho diu, quan el mandatari encara està de cos present i evidentment no pot rebatre'l. Vist el context, Margalló no volgué deixar Filipines sense abans convidar-los a invertir en aquest país tan "solvent, honest i gens corrupte" que té l'honor de representar arreu del món.

La pperla del dia ens la porta Vanguardia que explica el cas dramàtic d'un noi de 14 anys que ha estat ingressat durant tretze dies en estat de coma. Henrik Eide Dahl entrà en estat crític en un hospital norueg presentant un quadre preocupant per un col·laps a causa d'una pujada de pressió arterial que acabà afectant-li el sistema nerviós, el cardiovascular, pulmons i ronyons.  Després d'avaluar la seva situació, els metges van esbrinar que el noi que participava en una LAN Party amb altres aficionats a la informàtica i les noves formes de lleure. L'afició però es convertí en una obsessió malaltissa fins el punt que es passà 16 hores jugant sense parar al Call of Duty, un videojoc on la violència n'és la principal característica. Això sumat a la ingestió de nombroses begudes energètiques provocaren que el procaç ludòpata caigués desplomat, gairebé tant com els mateixos soldadets que uns instants abans havia liquidat en la seva pantalla.

Puc prometre i prometo

Bon dia i bon dilluns internautes. 'Les promeses són oblidades pels prínceps, mai pel poble'. No sabem si aquesta frase del polític i filòsof italià Giuseppe Mazzini fou la que inspirà al periodista Fernando Ónega quan li escrigué el famós discurs del "Puedo prometer y Prometo" a l'aleshores candidat per la UCD a les eleccions generals del 1977. La condició humana acostuma a ser curiosa a l'hora de valorar les persones desaparegudes, amagant sovint un passat dubtós i transformant-lo en una lloanca ensucrada que no sempre s'ajusta a l'autèntica realitat. Això és el que estem vivint des de divendres per la desaparició dels que mitjans i polítics han batejat com un "mite de la democràcia". 

El cert és que Adolfo Suárez, considerat per molts l'artífex de la transició espanyola, fou un franquista reconvertit al que no sempre li foren reconeguts els mèrits. Ara bé, tot i aquest paper important en la història, Suárez va trencar motlles amb la seva valentia, tal com recorden els mitjans. Al marge d'impulsar el retorn del president Tarradellas, reconvertit a marqués amb el pas dels anys, l'expresident del govern també va treballar força buscant la concòrdia entre demòcrates i franquistes, aconseguint una fòrmula, que amb el temps s'ha vist que no acabà de funcionar del tot, especialment perquè ha impedit jutjar els crims de l'antic règim, gaudint no només d'una impunitat total sinó conservant posicions i privilegis impresentables.

Adolfo Suárez, no només va haver d'enfrontar-se als colpistes del 23-F, sinó també als companys de partit, els quals li feren el llit i l'obligaren a dimitir, deixant pas a un dels homes més grisos que ha tingut el país, Leopoldo Calvo Sotelo. El duc Suárez, traspassat aquest cap de setmana a causa de complicacions per l'alzheimer que patia, no va tenir un final polític precisament gloriós, com de fet ja li passà a Winston Churchill malgrat haver guanyat la guerra. Tot i un primer rebrot fundant el CDS, el seu missatge no acabà de quallar entre la ciutadania que preferí dipositar la seva confiança en altres formacions com el PSOE. Partit que per cert, a pesar de les lloances de Pérez Rubalcaba, el castigà dia si i dia també amb els discursos incendiaris que l'aleshores cap de l'oposició, Felipe González li dedicava al Congrés. I com són les coses, que el xarop de bastó el patí anys més tard l'amant dels bonsais per part d'un personatge bigotut que tenia com a fixació el ja mític "Márchese, Señor González".

El problema però és fer-se a l'idea que tothom té un cantó fosc i tonalitats grises, que no sempre són políticament correctes. Aquesta mania de posar per davant la concòrdia i deixar de banda la memòria l'estem copsant les darreres hores amb aquesta marató sobre el desaparegut al que homenatgen també per haver permès la "legalització" de tots els partits. Afortunadament, malgrat l'amnèsia col·lectiva i distorsionada, encara hi ha persones que recorden que aquesta llum verda a la democràcia no fou completa. M'ho explicava fa uns anys Heribert Barrera i ahir ho recordava Josep Maria Terricabras, el candidat d'ERC a Europa, fent esment a que tot i la revolució que suposà legalitzar el PCE no passà el mateix amb ERC, perquè les autoritats van considerar que no podien permetre que un partit republicà es presentés a les primeres eleccions després de la mort del dictador, no fos cas que donessin males idees a la ciutadania i acabessin desmuntant la paradeta que tan els havia costat planificar.

Parlant de república, segueixen sent vistoses les cada vegada més nombroses banderes que hi ha en les recents manifestacions contra les retallades. La darrera i més sonada, tot i haver estat silenciada pels grans mitjans, ha estat la que dissabte tingué lloc a Madrid. "La marxa per la dignitat" tingué una massiva assistència amb dades de participació que per uns eren 50.000 i per altres 2.500.000. En qualsevol cas, aquesta forquilla tan exagerada tornà a deixar en evidència que no sempre es pot amagar allò que no interessa, i és que la gent està més que farta de les polítiques econòmiques imposades per la Troika, un fet que malauradament es constatà també ens els 101 ferits, dels quals 67 policies, tal com llegim al Nació Digital.

Si la setmana passada acabàvem parlant de la manca de voluntat que tenen alguns per escoltar, vam constatar que a més a més de tapar-se les orelles també es tapen els ulls per evitar tenir una dosi de realitat que no els és precisament favorable. El més greu d'aquesta pràctica és que això hi afegeixin declaracions com les del portaveu del PP al Congrés, Alfonso Alonso, el qual sense despentinar-se va afirmar alegrement que "és igual d'antidemocràtic imposar la voluntat per la violència que per les urnes". Aquesta vanalització i manipulació de la voluntat popular, expressada sempre amb una exquisitesa pacífica i democràtica, com ha destacat també la premsa internacional, és símptoma de la desesperació, a la que alguns anomenen "mala llet". Una estratègia que no només arriba de la dreta sinó també de l'esquerra, vistes les declaracions de l'exalcalde del PSOE i exambaixador Francisco Vázquez, comparant el president Mas amb Tejero.

La perla d'aquest dilluns ens porta fins a la ciutat italiana de Milà, on hi té seu una de les institucions artístiques més importants del món, l'Academia de Belles Arts de Brera. La darrera moda batejada com "selfie", coneguda també com autoretrat va provocar un daltabaix de magnitud considerable. Segons la premsa local, un jove que va voler fer-se el 'selfie' estant més pendent de si sortia enquadrat que no pas del què tenia al voltant. I com diu una de les lleis de Murphy: "si alguna cosa pot sortir malament,   sortirà malament". I així fou, perquè l'inexpert fotògraf va empènyer l'estructura de l'estàtua col·locada als passadissos de l'Acadèmia. Així que l'escultura mil·lenària Il Satiro Ubriac acabà sense genoll, fent que aquell que volia immortalitzar-se en una foto ha acabat fent-ho a la premsa de mig món.

Escolta, Espanya!

Bon dia i bon divendres internautes. L'any 1898 fou un dels pitjors de la història espanyola i així ho recollia Joan Maragall en la seva "Oda a Espanya", fent palesa una situació que malgrat el pas del temps sembla que està més present que mai, deixant evidència que la sordesa d'alguns no és sobrevinguda sinó que és crònica. Referint-se a la pèrdua colonial el poeta inicia la seva peculiar lloança dient "Escolta, Espanya -la veu d'un fill que parla en llengua - no castellana".A l'igual que aleshores, els seus dirigents continuen instal·lats en l'immobilisme i fugint d'estudi com si sentissin ploure, sense recordar el desastre que suposà a final del S.XIX la marxa dels territoris d'ultramar deixant la metròpoli després de gairebé quatre segles.

Aquest mateix prec feia Artur Mas als il·lustres diputats que el proper 8 d'abril debatran al Congrés la delegació de la competència per organitzar referèndums. El president que no descarta cap sorpresa en el resultat, sí que va demanar que almenys s'escolti la veu dels catalans que es veurà representada pels tres diputats de CiU, ERC i ICV. Previsiblement, malgrat la bona voluntat d'una de les parts està clar que el debat no serà una bassa d'oli i per tant no estarà exempt de bronques, exabruptes i cridòria, ja que l'expectació i el morbo creats segurament facilitaran que es converteixi més en un festival Tom & Jerry que no pas en un debat seriós i constructiu. Per tant, és lògic que el president de la Generalitat s'hagi estimat més no defensar ell mateix la proposta perquè si alguna cosa té el temps és que se n'extreuen lliçons per no repetir errors, i Mas no vol cavar la seva pròpia tomba ni la del procés, com sí que féu Juan José Ibarretxe el febrer del 2005.

En aquest sentit, el cap del govern català declarava que malgrat la futura negativa del Congrés, el procés continuarà a través la llei catalana de consultes que es tramita al Parlament. El diari El País incideix en la logística que la Generalitat ha començat a planificar i donades les dificultats administratives que el goven central posa per l'elaboració del cens, l'executiu de Mas ha volgut posar fil a l'agulla creant també un registre de catalans a l'exterior per tal que malgrat la distància també puguin expressar-se a l'hora de decidir el futur de Catalunya.

Parlant de l'exterior, La Vanguardia ressalta el notable increment d'espanyols que viuen fora. La impactant notícia és que el nombre d'aquests ciutadans fora del país ja és de 2.000.000, havent-se produit l'onada migratòria més forta durant l'any passat amb un increment del 40 %. Evidentment, aquestes dades són valorades de forma molt esbiaixada des del govern del PP argumentant que és fruit de l'interés per formar-se en altres països i no a causa de la precarietat laboral, causa principal per la que la gent s'ha vist obligada a espavilar-se i buscar-se les garrofes en altres fronteres, principalment a l'Amèrica del Sud, perquè aquí pinten bastos.

I un d'aquests "bastos" a casa nostra és la llista d'espera de la sanitat pública, que no para d'augmentar. Tal com llegim al diari ARA, el conseller de Salut de la Generalitat, Boi Ruiz, va reconèixer que la promesa que els usuaris serien atesos en menys de 6 mesos no s'havia pogut complir. Aquest important dèficit del sistema sanitari es tradueix en que 181.559 persones esperen fer-se proves, rebre tractament o ser operades. No deixa de ser sagnant, que una sistema que sempre s'ha caracteritzar per ser un dels més eficients d'Europa hagi emmalaltit a causa de les retallades que l'executiu català s'ha vist obligat a aplicar a causa dels reiterats incompliments de l'administració central que s'estima més tenir la sanitat catalana en estat vegetatiu per anar minant la moral i la salut dels habitants d'aquest territori rebel, però amb causa.

La darrera perla d'aquesta setmana ens demostra que malgrat la dita, l'amistat sí que té preu. Així ho demostra la notícia publicada pel diari xinès "Evening News Qianjiang" que parla de la transacció econòmica feta per un important empresari que va encapritxar-se d'un gosset tibetà força especial que els darrers temps s'ha posat de moda entre les classes benestants. El can que té una gran similitud amb un lleó, té un any d'edat i gairebé val el seu pes en or, perquè el magnat immobiliari no escatimà a l'hora de gratar-se la butxaca i acabà pagant 12 milions de iuans (1,4 milions d'euros).

En fi internautes, que com bé deia el meu avi: "Tot el que es pugui pagar amb diners és barat".

ANC, el nou objectiu d'Espanya

Bon dia i bon dijous internautes. 'L'enemic només comença a ser temible quan comença a tenir raó'. Si més no això és el que pensava el dramaturg espanyol Jacinto Benavente, qüestió que deuen haver valorat des de La Moncloa, quan s'han adonat que la independència no és només fruit de la bogeria d'Artur Mas sinó que darrera les movilitzacions de milions de ciutadans hi ha una organització anomenada Assemblea Nacional Catalana. I es clar, el pas dels temps demostra que els quatre "gats" que en un primer moment la crearen han anat trobant companys de viatge fins a ser-ne 22.700. El problema espanyol radica en saber què fer per combatre una organització transversal no violenta que té una capacitat de mobilització tan extraordinària que ni les copes d'Europa del Barça o el Madrid aconsegueixen treure tanta gent al carrer. 

Els estadistes se n'han adonat i han començat a moure fitxa a través dels mitjans a fins. De tota manera, la capacitat analítica de les clavegueres no acostuma a brillar i aquest fet es tradueix en que arran de l'incediari article que el candidat de C's Juan Carlos Girauta va publicar al diari Abc, les mostres de solidaritat per les acusacions colpistes cap a l'Assemblea s'han multiplicat a l'igual que el nombre d'altes com a socis. En aquest sentit, també resulta simptomàtic la posició d'un rotatiu autoanomenat "progressista", que els darrers dies ha carregat durament contra l'entitat que presideix Carme Forcadell, alineant-se descaradament amb la caverna mediàtica acusant-la de tenir tics il·legals i antidemocràtics. I és que ara més que mai es demostra la certesa de la dita catalana, qui paga mana.

Una dita que es convertí en anècdota aquesta setmana durant la presentació del llibre "Marta Rovira, cada dia més a prop” de la periodista i escriptora Eva Piquer, perquè segons ha trascendit Oriol Junqueras va coincidir al piscolabis amb el conseller Francesc Homs, i fou el republicà qui convidà al portaveu del govern. Portaveu que ahir es referia a la defensa de la consulta que els diputats Jordi Turull, (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV-EUiA) faran al Congrés de diputats. Homs, tot i admetre que la moció per transferir la competència per organitzar referèndums serà previsiblement rebutjada, sí que va incidir en el fet que el 2005, quan el lehendakari Ibarretxe va presentar la seva proposta de reforma de l'estatus d'Euskadi, fou descartada tot dient-li que en un context de pau les coses serien diferent i podria parlar-se de tot. Ben lluny del que realment fan avui amb Catalunya i probablement per aquesta raó miren de justificar-se creant mala maror i insinuant que aquí hi ha aires de cop d'estat.

I si bé a casa nostra la Costa Brava tremola malgrat ser sinònim de valenta, quelcom semblant li passa al ministeri d'Afers Exteriors espanyol veient les diverses pressions exercides a nivell internacional per combatre el procés català. Si fa uns dies coneixíem que la diplomacia espanyola havia intentat impedir un acte per explicar la consulta a França, El Singular Digital explica el cas denunciat pel degà de la Facultat de Dret de la Universitat de Lisboa, Eduardo Vera-Creu Pinto, a l'edició porutguesa del diari Público. Segons el catedràtic membres destacats de l'ambaixada van fer mans i mànigues per prohibir una conferència del conseller de Presidència, Francesc Homs, per evitar que els lusos coneguessin de primera ma l'actualitat catalana. Afortunadament, probablement per raons històriques, el silenci perdé la batalla.

La perla d'aquest dijous és de les que fa ràbia i no la podem pas silenciar tampoc. Ens la servei el Nació Digital, el qual explica com  un fotògraf espanyol registrat al fòrum intern de Google Fotos de Negocios España, alertava la resta de col·legues sobre un vídeo que el major cercador de la xarxa havia penjat. El professional es sentia greument ofès i discriminat per fet que Google Maps Business View hagués incorporat diverses entrevistes a comerços barcelonins per il·lustrar el recorregut virtual. I aquí sorgí la polèmica ja que els nadius d'aquesta ciutat van gosar parlar en la llengua pròpia de Catalunya. L'argumentació d'aquest fotògraf i alguns companys fou que "Los negocios deben estar alejados de la política, y dadas las circunstancias, lo mejor es doblarlo al castellano”. “Es de vital importancia que este video no aparezca en la página oficial”. Visca la Pluralitat lingüística!

La importància de les majories i les minories

Bon dia i bon dimecres internautes. Deia el famós poeta i filòsof alemany Friedrich von Hardenberg, més conegut com Novalis, que 'Quan vegis un gegant, examina abans la posició del sol, no fos cas l'ombra d'un pigmeu', i això em temo que és el que ja fa temps que té el govern espanyol, una falsa perspectiva del que realment succeeix en aquesta nació que ells tan sols reconeixen com auotonomia. Ahir però el Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat donava oxigen al procés sobiranista fent públic el darrer sondeig elaborat el passat desembre. Sobre un univers de 1.600 persones, aquestes van respondre majoritàriament a favor de la Independència, tal com podem llegir en la crònica de El Punt Avui. Així el 60% dels catalans votaria sense embuts per convertir-nos en un nou estat, mentre un 30 per cent seria partidari de seguir integrats a Espanya. La paradoxa d'aquest bon resultat és que pel que es veu els catalans encara no ens acabem de creure que som capaços d'independitzar-nos, ja que dels ciutadans que s'hi mostren favorables el 66% creu que serà molt difícl d'assolir l'objectiu final. Això però no és cap novetat, sobretot perquè fruit de 300 anys de sotmetiment el pessimisme ha fet forat entre molts de nosaltres. Per tant, cal invertir-lo substituint-lo per la il·lusió i les ganes de crear, emancipant-nos sense complexes de la manera més normal del món.

Evidentment, un cop feta pública aquesta enquesta els periodistes van interpel·lar un dels ministres que sense adonar-se'n més propaganda ens fa a l'exterior. José Manuel García-Margallo ha restat importància al resultat del sondeig dient que"no és qüestió ni de majories ni minories sinó de legalitat". Vist com va el país i la credibilitat de la Marca España sembla que alguns polítics no acaben d'entendre que la democràcia està per damunt de la legalitat, perquè aquesta és moldejable fins el punt que les dictadures també poden arribar a ser legals pel simple fet de fer lleis a mida, però es veu que aquest episodi del mític Barri Sèsam en que Coco explicava la diferència entre majoria i minoria se'l deurien perdre.

A casa nostra la confusió i el desconcert continuen regnant al carrer Nicaragua. El darrer capítol d'aquesta empanada mental ens l'oferia el portaveu del PSC al Parlament, Maurici Lucena. A l'igual que alguns malalts prefereixen no escoltar els metges per saber quina malaltia pateixen, la formació Pere Navarro ha optat per aquesta mateixa evasió i mira de cercar arguments a tort i a dret per justificar l'incompliment majúscul amb els seus electors. D'aquesta manera, Lucena criticava durament els sindicats CC.OO. i UGT perquè segons ell han prioritzat la consulta per sobre dels interessos dels treballadors. Aquest harakiri que fa temps ve practicant el PSC no deixa indiferent les bases, les quals miren de marcar perfil propi per no acabar enfonsant-se als municipis, i això precisament és el que han fet regidors i militants del partit a Flix al formalitzar la seva baixa la jornada passada, tal com llegim a Vilaweb.

D'altra banda, ens fixem en la interessant informació que publica avui el diari El País sobre els nous fitxatges que la immobiliària Servihabitat ha fet aquests darrers dies. Aquesta empresa catalana controlada en un 51% per TPG i un 49% per La Caixa, ha contractat com assessor tot un figura de les finances: Rodrigo Rato. Interessant el fet que una entitat bancària que arran de la crisi miren amb lupa cadascuna de les inversions que fan i els crèdits que concedeixen o deixen de concedir als mortals, resulta que no tenen en compte els seus famosos estudis de risc amb personatges que han deixat més de 22.000 milions de dèficit, causant el major rescat de l'economia espanyola. Digne d'estudi doncs el departament de RRHH d'aquesta companyia que realitza fitxatges tan productius com els d'aquest exministre d'economia i una tal Cristina, que tot i treballar en un banc declarà no fa massa davant el jutge Castro que ella ho consulta tot al seu marit perquè de números no hi entén.

La perla d'aquest darrer dia d'hiven ens la porta el diari anglès The Independent, el qual es fa ressò d'una curiosa notícia que no ha deixat indiferent la comunitat educativa britànica. La informació se centra al Bispham High School una escola de Blackpool que va veure's sorpresa per l'estranya actitud d'Aaron Parfitt, un alumne de 14 anys que va protestar perquè la qualitat del centre no era prou bona i perquè no li posaven prous deures, motiu pel qual havia suspès l'examen de matemàtiques. El noi va aconseguir convèncer la resta de companys i s'ha convertit en el convocant més jove d'una vaga. La direcció i els professors del centre s'han vist desbordats per un fet que se'ls ha escapat de les mans i han optat per la solució més fàcil: expulsar-lo. No fos cas que un simple usuari del sistema educatiu posés en dubte els seus mètodes inqüestionables i infal·libles.

La paella colpista

Bon dia i bon dimarts internautes. 'La indigestió és l'encarregada de predicar la moral a l'estómac', si més no això és el que pensava un dels més importants escriptors del romanticisme en francès anomentat Victor Hugo. I amb una notable indigestió encetem aquesta mossegada del dimarts fent referència a una paella molt especial per celebrar el 33è. aniversari del frustrat cop d'estat del 23-F de 1981. Entre els notables i nostàlgics comensals hi havia com no alguns dels encausats per aquell atac a la democràcia, els quals coincidiren en un entorn de tricornis, ja que aquest dinar de germanor amb aires predemocratics tingué lloc a la caserna de Valdemoro. El lloc no fou triat a l'atzar ja que un dels fills d'Antonio Tejero també porta l'Espanya de l'ocellot a la sang i a més és tinent coronel de la benemérita com el seu pare.

La notícia que publicà El País explica que després d'assabentar-se'n el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, va destituir-lo fulminalment com a responsable del Grup Rural de Seguretat (GRS) número 1. Aquest que podria semblar no un brindis al sol, sinó més aviat Cara al Sol, deixa en evidència que malgrat el pas del temps hi ha ferides que encara no han cicatritzat perquè es van tancar en fals, entre altres coses perquè no interessava castigar severament algú que complia ordres superiors que podrien esquitxar especialment aquells aficionats a la caça d'elefants. La malèvola pregunta que podrien fer-se alguns és si el cessament obeeix realment a un acte disciplinari  contra aquells que no reconeixen la constitució o bé perquè no foren convidats a tan "colpista" acte.

Mentrestant, el ministre de defensa, Pedro Morenés, passava ahir pels micròfons de la Cadena Ser i aprofità per parlar de la famosa DUI no descartada per Mas com a darrer recurs. Segons va manifestar una declaració unilateral d'independència es consideraria inacceptable, il·legal i contrària a l'Estat de Dret i a la democràcia. El ministre també va qüestionar aquesta mesura donat que atempta contra la vida en pau dels espanyols. No són pas pecata minuta aquestes paraules perquè venen de qui venen, el responsable de l'exèrcit espanyol que tot sigui dit, continua fent maniobres inusuals en diverses ciutats catalanes com Sant Cugat del Vallès, Molins de Rei o Cerdanyola.


Sense deixar de parlar de les forces de seguretat, cal incidir en quelcom que ja és públic i notori, el control que estan fent sobre determinats partits i persones del sobiranisme. En aquesta ocasió fou el servei de seguretat de CDC els que detectaren tres individus sospitosos que rondaven la seva seu. Davant d'això alertaren els Mossos d'Esquadra que procediren a identificar aquests personatges i resultaren ser policies nacionals. Sense donar massa explicions els funcionaris espanyols justificaren la seva presència dient que estaven fent tasques de vigilància a un grup vinculat al crim organitzat. El quid de la qüestió radica en si això era una simple mentida podrida com diu sempre Xavier Sala-Martín o és que per ells tots aquells que no volem seguir formant part d'Espanya som criminals per atemptar democràticament contra la seva tan preciada "Unidad".


I els que sembla que tampoc resten massa tranquils són els membres de la Conferència Episcopal Espanyola i el que fins ara el dirigia, el cardenal arquebisbe de Madrid, Antonio Maria Rouco Varela, perquè el Vaticà es posicioni oficialment en contra del procés català. Aquesta preocupació política difressada d'espiritual tingué un episodi espinós el passat 30 de gener tal com llegim a El Singular Digital, ja que Rouco va reunir-se el amb el secretari d’Estat de la Santa Seu, Pietro Parolin. Lluny de fer-li cas i desautoritzar obertament el procés sobiranista, la mà dreta del Papa Francesc va optar per mantenir-se'n al marge. Ves a saber si aquesta no deixa de ser una estratagema pastoral per tal que els bisbes espanyols incrementin les seves oracions no tant per si torna un sant pare més tradicional com els que es feien abans sinó perquè es produeixi un miracle 3.0 i canviïn aquest xip inquisitorial per un de més espirtitual.

La perla del dia té connotacions naturistes, perquè les autoritats peruanes s'han vist sorpreses per una estranya moda que ha començat imposar-se entre els nombrosos turistes estrangers que visiten el Machu Picchu. El darrer episodi l'han protagonitzat 4 joves australians als quals els van ser confiscades les memòries digitals de les seves càmeres i una cinta de vídeo, perquè anaven en "pilota picada". La paradoxa del cas és que no existexi cap llei peruana que prohibeixi exhibir-se sense roba i malgrat alguns cossos fan mal a la vista, més mal a la vista fan la corrupció i la hipocresia que practiquen alguns moralistes, però es clar aquests últims tampoc són dels que acostumen a despullar l'ànima.

A Goliat no li agrada la DUI

Bon dia i bon dilluns internautes. 'L'impossible és el fantasma dels tímids i el refugi dels covards'. Aquest era un dels consells que donava sempre Napoleó Bonaparte. Emperador francès als seus generals quan tot semblava girar-se-li en contra en el camp de batalla i serveix per endinsar-nos en l'actualitat transcorreguda durant el cap de setmana. En el marc de la Convenció Nacional de CDC no parlaren de vaixells ni d'Ítaca, però sí que Artur Mas va aprofitar per un ullet a Israel quan introduí una nova metàfora contextualitzant la dificultat d'avançar vers la nostra llibertat. Entre els participants a la convenció, que debateren sobre el model econòmic, social i la regeneració democràtica, no quedà en l'òblit el titular que en una trobada del president amb 10 ciutadans a través de El Periódico, donà no descartant allò que semblava un miratge en forma d'utopia, la DUI. Tot i matitzar aquesta posició, que no és la que més li agrada, Mas no ha tancat la porta al que probablement serà l'única via per allunyar-nos d'aquest Goliat que malgrat estar un xic envellit i decrèpit, encara fa cert respecte. Però es clar, l'enginy ha d'unir-se a la constància si volem vèncer aquest gegant que amb el temps també ha perdut centímetres però encara és un xic més alt que nosaltres.

Com era d'esperar el titular era prou sucós com per deixar-lo sense comentar, cosa a la que la secretària general del PP, Dolores de Cospedal, és tan aficionada. Novament titllà d'irresponsables i perilloses les paraules del dirigent català i com que estem en precampanya aprofità per fer una promesa: aquells que els voltin tenen la seguretat que mai permetran que Espanya acabi trencant-se. De tota manera, ben segur aquesta afirmació seria signada també pel PSOE, sense tenir en compte que la realitat és tossuda i no sempre afavoreix que les promeses acabin materialitzant-se, vist l'exemple no tan llunyà d'aquelles colònies díscoles que en el seu dia van emancipar-se i a dia d'avui no s'han replantejat tornar a la "Madre Patria".
 
Tot i que encara és prematur, però és més que evident que la propera cita que els ciutadans tindran amb les urnes serà el proper mes de maig. A diferència dels nostres veïns i socis, no deixa de ser previsible que el debat a Espanya no estarà massa centrat en Europa sinó en Catalunya, aquella petita nació que anhela no sortir d'aquesta bandera blava amb estel grocs. La maquinària dels partits fa dies que té engreixats els mecanismes per triar els candidats, excepte el PP que encara resta pendent de les cavil·lacions de l'actual resident de la Moncloa. Mentre en Mariano s'ho pensa i repensa, el PSOE ha ha fet els deures i ha deixat ben clar la importància que per ells té el PSC, ja que ha deixat els socialistes catalans en llocs no precisament bons, segurament per demostrar la desconfiança que els tenen. Un nou càstig a Pere Navarro, l'encara líder dels socialistes catalans, que veu que ni sent submís se l'estimen, malgrat en els mitings a casa nostra les forasters li facin la gara gara.
 
I als que també els fan la gara gara i fins i tot la pilota són als candidats de C's, els quals tenen sempre les portes obertes en aquells mitjans de la capital del reino, on sempre hi ha cabuda per els que desqualifiquen i manipulen el sentiment de bona part dels catalans. Al marge de La Razón, un altre pes pesat dels rotatius és el diari ABC, que aquest cap de setmana ha publicat un article de Juan Carlos Girauta. El periodista ha aprofitat per fer una dura crítica a l'ANC i ha vaticinat que la sang correrà pels carrers, degut a la radicalització del conflicte fruit del full de ruta que segons ell i la caverna titllen de cop d'estat. A l'igual que aquests mitjans, Girauta demana la supressió de l'Assamblea, recordant que hauria d'aplicar-se la llei de partits que en el seu dia utilitzà el govern espanyol per vetar els independentistes bascos.

El que no vetarem avui tampoc és la perla del dia que ens porta l'agència France Press, la qual publica una notícia que a primer cop d'ull pot semblar inversemblant. Segons explica, Laura Cunliffe que pateix transtorns piscològics va decidir castigar el seu gat perquè dies abans el felí s'havia cruspit el seu peix de colors. La jove de 23 anys no se li acudí altra cosa que posar la mascota al microones durant cinc minuts. Aquest acte cruel que molts disculpareu per fet que la noia pateix una malaltia que l'impedeix distingir entre el que està bé i el que no, no és però una anècdota salvatge única ja que als Estats Units hi ha fabricants que fa uns anys que en el manual d'instruccions del microones especifiquen que no és apte per assecar les mascotes.

La gota de Margallo

Bon dia i bon divendres internautes. 'Els més obstinats solen ser els més equivocats, com tots els que no han après a dubtar'. Així de clar s'expressava l'anglès Samuel Butler en una de les seves novel·les, i també així de tossut segueix el govern espanyol personalitzat ahir en el front que té obert el García-Margallo, que ahir era de visita a Barcelona. El titular d'Exterior no va parlar, per raons òbvies, dels articles publicats aquesta setmana pel The New York Times i el Washington Post parlant de les diferències en quan a legitimitat del referèndum català i escocès amb el de Crimea, però si que tornà a etzibar una plantufada a les aspiracions catalanes amb un nou informe elaborat pel seu departament en que adverteix de la pèrdua del 20% del PIB i altres plagues bíbliques que patiríem els catalans en cas d'independència. 

Fins aquí cap novetat, però introduí un element diferent en aquesta ocasió, ja que trucà al conseller Homs dient que estava disposat a parlar del que sigui per contrastar els darrers informes elaborats pel seu ministeri amb dades d'ambdues parts. Aquesta treva sobre el debat sobiranista demanada per Margallo no deixa de ser un brindis al sol tenint en comptes que només pretén guanyar temps i en tot cas sempre argumentaran les dades amb el seus peculiar mètodes de càlcul, segons els quals la inversió de l'Estat a Catalunya està molt per sobre del que nosaltres diem. 

En aquest sentit, el Consell Assessor per la Transició Nacional presentarà sis informes abans de les eleccions europees que rebatran el discurs oficial de Margallo, els quals demostren que en el pitjor dels escenaris la riquesa catalana cauria només entre un 2 i un 3 per cent en el primer any com a Estat. L'interessant de les respostes del titular d'Exterior fou que a preguntes de la premsa no va voler respondre sobre les conseqüències que tindria per Espanya si es materialitzés la secessió, perquè no contemplen aquest escenari, si més no públicament. A tall informatiu direm que abans de l'acte en que participava va reunir-se durant mitja hora amb Duran i Lleida, tot i que segons van explicar ells mateixos no van parlar en cap moment de la consulta, i nosaltres que ens ho creiem.
 
Napoleó sempre deia que 'La victòria pertany al més perseverant' i en aquesta batalla psicològica que ens toca lliurar haurem de mantenir-nos tossuts i no deixar-nos convèncer si volem vèncer. I de fet l'actualitat juga força a favor nostra perquè rebat en gran manera tot aquesta corrua de pors i mentides que fabriquen diàriament des de la capital del reino. Aquesta gran falòrnia que ens intenten vendre sobre la descapitalització de les grans empreses davant el nostre procés queda desmentida amb notícies com la que llegim a La Vanguardia parlant dels 100 milions que invertirà Ferrari per constuir un parc temàtic basat en aquesta escuderia automobilística italiana. Però com deia el mític Super Ratón: "No se vayan todavía, aún hay más", perquè la també multinacional Amazon estudia obrir un gran centre logístic per al Mediterrani a casa nostra, això si les filtracions interessades que fan des del ministeri d'indústria no ho impedeixen, en una negociació que la Generalitat i l'empresa havien mantingut fins ara discretament, tal com ens revela El Periódico.

De la sessió de control al Parlament només destacarem les rèpliques que féu el president de la Generalitat a PPC i C's, que a l'igual que Margallo continuen capficats en impedir sigui com sigui que els catalans expressem la nostra opinió a les urnes. En el cas de Sánchez-Camacho, Mas li recriminà que s'avanci als esdeveniments a l'hora de qualificar d'il·legal la consulta i li assegurà que posarà les urnes a disposició de la ciutadania d'acord amb la llei que té previst aprovar la Cambra catalana. Si a la líder dels populars li tocà el rebre per intrusisme, Albert Rivera també fou un dels damnificats de la crítica presidencial quan li recordà que si no parlés contra la independència no sabria pas què dir.

Acabem amb la perla del dia, la qual té protagonista un registrador de la Propietat que ha acabat convertint-se en cap de govern. El Huffington Post explica la resposta que el cap de gavinet de Mariano Rajoy ha donat a la directora de l'escola d'idiomes Speak&Go de Madrid, després que aquesta reclamés noves beques per estudiar a l'estranger i a més tingués l'ocurrència d'oferir-li un curs gratuït al comtat de Kent perquè el propi Rajoy s'adonés de la facilitat que suposa viatjar pel món sabent parlant altres llengües. Com era d'esperar, Jorgé Moragas ha agraït el gest de l'escola però ha rebutjat la invitació perquè no estan en condicions de poder acceptar-la. Això sí, reconèix la importància de l'aprenentatge d'idiomes, i considera que saber anglès és una "necessitat", motiu pel qual el govern popular afavoreix l'educació bilingüe. Llàstima que aquesta estima no sigui igual amb totes les llengües de l'Estat. D'aquesta manera Rajoy torna a perdre una gran oportunitat de semblar-se als seus homòlegs europeus, però es clar, quan s'estudia un idioma acostumen a fer una prova de nivell i tampoc és qüestió de quedar més en evidència del que ja ho fa habitualment.

Ordeno y mando


Bon dia i bon dijous internautes. 'Respecteu l'ordre existent, sotmeteu-vos a les lleis que es fan inviolables pels covards, i sereu eternament esclaus'. Interessant les paraules del periodista i activista mexicà Práxedis Gilberto Guerrero que haurien de fer-nos reflexionar sobre el nou as que el govern central s'ha tret de la màniga en forma de reforma fiscal. En parlava àmpliament el sempre somrient sarcàstic ministre Cristóbal Montoro al Congrés. Aquesta reforma com era d'esperar és un altre atac directe a les competències de les comunitats ja que suposarà la supressió de tots els impostos autonòmics. Evidentment, aquesta recentralització el ministre la disfressa d'armonització dels tributs i suposarà que els territoris deixaran de recaptar entre 1.800 i 2.000 milions d'euros anuals, tal com recull La Vanguardia en una àmplia crònica. Aquest finançament que serà suplert per impostos estatals suposarà un nou pas per escanyar la ja malmesa tresoreria de la Generalitat, donat que serà el govern espanyol qui imposarà i decidirà unilaterment quants "calerons" dóna d'aquests tributs, generant un altre vincle de dependència financera que fins ara no existia.

I per què han optat per fer-la ara? Senzillament perquè les eleccions europees estan a la cantonada i de cara a la galeria sempre vesteix molt això de suprimir impostos, encara que siguin autonòmics. La jugada no està malpensada ja que a més no trespassaria la línia vermella imposada per Brussel·les advertint que no era el moment de rebaixes, un fet que es compensa per allò tan vell de "baixem per allà i apugem per aquí", que traduït acostuma a ser que amb els nous tributs acabarem pagant més que abans. Em quedo amb una de les frases de Montoro dient que simplement "pretén ordenar aquests cànons", i la metàfora té força suc perquè em recorda la mateixa que utilitzen els xenòfobs i racistes quan neguen la seva condició menyspreable argumentant que ells només són partidaris de l'ordre: "cadascú a casa seva".

Sense moure'ns de la capital espanyola, per nota va ser la insinuació amb mala baba del ir-responsable d'Interior, Jorge Fernández Díaz, que responia a la pregunta del CiU sobre l'autoria de la filtració al diari La Razón de les fotos d'aquells magistrats catalans que van signar un manifest defensant la legalitat del dret a decidir. Ja és difícil trobar algú que defensi el diari de Paco Marhuenda i que ho faci un català és gairebé impossible, però sempre hi ha excepcions en aquesta vida. El ministre va sembrar dubtes i dirigí les sospites, sense citar-lo, cap el cos dels Mosssos d'Esquadra. No cal fer-nos massa il·lusions vers la investigació que anuncià perquè a hores d'ara encara no sabem qui va elaborar el fals informe dels comptes bancaris de Mas i Pujol a Suïssa.

Del ple monogràfic sobre la pobresa poca cosa a destacar, per resumir-ho amb quatre ratlles direm que malgrat van desfilar 6 consellers, el debat degenerà sense aportar massa solucions i acabaren tirant-se els plats al cap a base de retrets. Els unionistes de PP i C's replicaren el fet inqüestionable dels pocs recursos de l'administració catalana culpant l'estelada de tots els mals del món, com ja és tradició i recorrent en ells.

La Mossegada d'aquest dijous l'acabem fent referència a dues perles de la informació. La primera ens la serveix el diari New York Post parlant d'una d'aquelles bogeries pròpies d'adolescents o nits tronades. El diari explica el cas d'Alexader Avgerakis que degut al seu gran amor per la seva dona decidí contractar els serveis d'un tatuador per immortalitzar aquest sentiment. Suposem que vist com van les relacions d'amor-odi, que oscil·len tant o més que el valors borsaris, l'home es curà en salut per no haver de passar pel quiròfan. La solució, que no ha passat desapercebuda als internautes que han vist la foto penjada a Instagram, ha consistit en fer el tatuage d'un cor carrincló a la seva gossa.

La segona perla desmenteix la dita catalana de 'Tots els testos d'assemblen a les olles', tal com llegim a El Singular Digital. Els diari publica que Montse Millo, filla del portaveu del PP al Parlament de Catalunya Enric Millo, defensa fermament que els catalans puguin votar el 9-N, ja que és necessari saber què vol el poble. Un testimoni recollit en el llibre ‘Doncs jo, ara, votaré ‘sí’ de Jofre Llombart, que ens recordà també el recent cas del pare de l'encara líder del PSC, que es declarà obertament indepedentista i participà en la via catalana.

L'amnèsia conspirativa

Bon dia i bon dimecres internautes. 'Digues i ho oblido, ensenya-m i ho recordo, involucra-m i ho aprenc'. Són paraules de polític i científic nord-americà Benjamin Franklin quan reflexionava sobre la importància de mantenir viva la memòria. Malauradament, com ja hem comentat en més d'una ocasió des d'aquesta mateixa tribuna, n'hi ha que no n'aprenen ni tampoc en tenen pas cap ganes. El diccionari defineix l'amnèsia com un trastorn en què un individu ha perdut completament o parcialment la memòria i sorgeixen dificultats a l'hora de recordar fets, persones o dates. I ahir era un dia molt trist per a moltes persones degut a l'aniversari de la terrible matança que fa 10 anys va haver-hi a Madrid. Si bé les diverses associacions de víctimes oblidaren per uns instants les seves discrepàncies, alguns dirigents del PP com Dolores de Cospedal o el president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, seguiren posant dubtes sobre el que realment va passar aquell malaurat 11-M. Ben diferents es mostrà el president del Congrés, Jesús Posada i els ministres Ruiz-Gallardón i Fernández Díaz, que no només donaven per tancada la polèmica de l'autoria dels atemptats sinó que afirmaven que el govern d'aquella època no havia fet prou bé les coses.

La caverna mediàtica però segueix insistint en la tesi que sempre ha defensat un senyor baixet i amb bigoti, que malgrat no ser Franco cada dia té més trets que ens el recorden en gran manera. Sembla que els mateixos dirigents que la jornada passada obviaren aquella falsa teoria conspiratòria impulsada per José María Aznar, el qual arribà a trucar als directors dels diaris més importants per assegurar-los que tenia informacions que asseguraven que els terroristes pertanyien a ETA. I el gran beneficiat d'aquesta gran impostura fou tres dies més tard José Luis Rodríguez Zapatero, el qual es veiè sorprés per la victòria in extremis del PSOE.

Curiosament o no, ni Aznar ni Zapatero foren convidats als actes d'ahir, tot i que ambdós al·legaren que per problemes d'agenda no hi havien assistit. Qui sí hi era fou el que fins ara ha estat president de la Conferència Episcopal Espanyola, Antonio María Rouco Varela. La màxima autoritat dels bisbes espanyols també va aprofitar l'assemblea plenària de la Conferència per fer el seu darrer discurs, incendiari com sempre, en que advertí novament del perill imminent de ruptura d'Espanya a causa de greus problemes d'identitat juntament a la insolidaritat d'alguns. Rouco tingué també paraules poc amables per la classe política als quals renyà pel baix nivell intel·lectual, suposem que ho feu amb coneixement de causa i per experiència pròpia, ja que no ha sabut adaptar-se als temps en color i prefereix veure les coses en el mateix blanc i negre en que s'emetia el NO-DO.

A casa nostra, les coses continuen sense rutllar a Can PSC i els problemes se li acumulen a l'encara líder del partit. Si fa uns dies el primer secretari dels socialistes de Girona, Juli Fernández, donava suport obertament a celebrar la consulta del 9-N, Navarro també va veure's sorprés per la renuncia a l'acte de diputat de dos dels aspirants a guanyar les primàries per encapçalar la llista socialista a les municipals de Barcelona. Aquest fet inusual, primer de Jaume Collboni i posteriorment de Laia Bonet, ens donen certa esperança vers la classe política, ja que encara hi ha gent que pensa que després del Parlament i l'Ajuntament encara hi ha vida a l'òrbita privada. Això sí, la situació del PSC es complica brutalment al ser Cristòfol Gimeno la persona que finalment ocuparà l'escó, el qual està imputat pel cas Catalunya Banc.

Acabem La Mossegada amb una perla gastronòmica força inusual que publica el diari Qué! i té com a protagonista un noi anglès de 24 anys que segueix una revolucionària dieta en la que ni fruita, ni verdures ni làctics hi tenen cabuda. Sembla que després de la tràgica mort d'un parent a causa d'un infart, la família va descobrir que tots patien de colesterol i això féu que el jove comencés a documentar-se sobre el tema i a viatjar per aquests móns de déu per trobar una fòrmula màgica reduint els excessos d'aquesta malàltia cardiovascular.

La solució la trobà a l'Equador i des d'aleshores que només menja pizzes, "tacos" i "fajitas" incrustades amb insectes a base de proteïnes. Un fet que no hauria d'estranyar tenint en compte que fa uns mesos l'OMS recomanava el consum d'aquestes bestioles per combatre la fam al món. Peter Bickerton calcula que ja s'hauria cruspit més de 10.000 grills, 5.000 llagostes i 10.000 cucs, que segons ell són rics en minerals, magnesi i ferro.

En fi internautes, tal com deia el gastrònom i escriptor francès Anthelme Brillat-Savarín:'Digues el que menges i et diré qui ets '. Per alguns l'home aranya i per altres l'home porc, tot depèn de com es miri.