Som a l’aire

Des de l’antena altiva, escampant critiques i paraula viva.

Opinions sinceres

L’anàlisi crítica i àcida d’allò que està passant

Una pinzellada àcida amb gotes d’humor

Perquè no cal farcir la informació amb paraules que no s’entenen.

Com un bon vi

Si la collita és bona, l’aroma i el perfum informatiu té un altre gust, no?

Sacrifici

Bon dia i bon dilluns internautes. 'El nostre sacrifici conscient és la quota per pagar la llibertat que construïm.' La frase no els deu pas resultar indiferent a la gent de la CUP, donat que forma part de les moltes cites que deixà un dels revolucionaris mundials per excel·lència, Ernesto Guevara. I és que fins i tot el Che sabia perfectament que s'ha de pagar determinats peatges per tal d'assolir el somni de la llibertat.

Aquest però no sembla haver estat el plantejament dels més de 1.200 militants que aquest diumenge s'han aplegat a la capital del Bages per debatre sobre la negociació amb Junts x Sí. Les discussions a porta tancada no han estat precisament una bassa d'oli, si més no perquè el tema no era precisament menor. A manca d'una altra assemblea extraordinària, ahir és reiterà novament la negativa de la formació per tal d'investir Artur Mas com a President de la Generalitat.

Lluny del ja famós "NO tranquil", ahir el que vàrem veure al pavelló Nou Congost és que el mur cupaire segueix infranquejable, malgrat les petites esquerdes d'alguns dels seus prohoms que qüestionaven públicament el preu a pagar si no mostraven certs gestos cap a JxSí. Però ahir, la majoria dels assistents que teòricament no havien de votar res van decidir per àmplia majoria, que no els arrencaran ni la "S" ni la "Í" del Sí, perquè Artur Mas continua vetat i ben vetat.

I segurament la cara més visible i contundent vers el president en funcions fou altre cop la d'Anna Gabriel, la qual s'atreví a presentar la CUP com l'autèntic garant de la Independència i acusà el partit guanyador de no moure fitxa per donar via verda al nou govern. Cosa que ens fa pensar que o la diputada està tant capficada en odiar Artur Mas o és que quan se seu a la taula de negociacions no escolta cap de les múltiples propostes de l'altra part.

Els crits que s'escoltaren afirmant que se'ls acaba la paciència denoten una intransigència supina, molt de l'estil prepotent de Barcelona en Comú, que lluny de tenir una majoria folgada només té un regidor més que la segona força.  Una paciència mal entesa perquè després del cop de porta de diumenge la imaginació de Junts x Sí no pot donar més de sí del que ja ho ha fet amb ells.

La filosofia del partit més assembleari de Catalunya a vegades sembla inspirar-se més en la llar de Peter Pan (El País de Mai Més) que no pas en la revolució, bàsicament perquè algunes decisions s'encaminen més en la rebequeria imaginativa dels nens que no pas en el món real dels adults. Bona mostra d'això la trobem en la filtració que La Directa feia publica explicant que una de les "curioses" demandes de la CUP en la taula de negociacions fou investir el president del Consell Assessor per a la Transició Nacional, Carles Viver Pi-Sunyer, prèvia renuncia d'escó de Mas. Per tant, se'ls pot titllar de moltes coses als cupaires però d'imaginació no els en falta.

Evidentment  un excés d'aquesta no sempre és bona, si més no per Catalunya perquè ens condemnen inexorablement a convocar noves eleccions i no serà perquè no s'hagin buscat mil i un croissants de xocolata que els fessin el pes. Diuen els experts que més tard o més d'hora la història acaba passant factura a cadascú, però el que està clar és que a dia d'avui, qui acaba aplaudint el fre a la independència per l'actitud de la formació de Baños i Gabriel és el "bo i milloret" de l'unionisme (PP, C'S, PSC, UDC i CSQEP).

Oportunitats

Bon dia i bon divendres internautes. 'És genial tenir diners i les coses que pot comprar ells, però també és fantàstic tenir les coses que els diners no poden comprar.' Això és el que publicava fa uns anys el periodista nord-americà, George Horace Lorimer, tot parlant de la societat de consum. Un tema que com tant altres passa per no perdre el cap i menys quan fa anys que les butxaques se'n ressenten.

D'aquesta manera, no és pas estrany que invents tan poc nostrats com el "Black Friday" triomfin emmirallant a més d'un amb gangues i bicoques que sovint entren més pels ulls que pel cap. En aquest sentit i si som honestos estarem d'acord que Catalunya fa temps que està de rebaixes. La devaluació de l'autogovern és un fet i cada dia ens llevem amb una nova retallada de competències i/o sentències d'anticonstitucionalitat que converteixen lleis en paper mullat.

Ja de per si, és més que constatada la inoperància de l'Estat per solucionar el que Mariano Rajoy i Carmen Chacón anomenen "el lío catalán". El problema simplement radica en l'estretor de mires i en la repressió als "rebels" per fer-nos tornar al que ells anomenen "sentit comú i solidari". Una solidaritat mal entesa, que força i de quina manera l'encaix a Espanya amb un calçador rescentralitzador. 

Es clar que la gallina dels ous d'or, malgrat estigui més prima i pongui menys, no es pot pas deixar anar així com així. Per tant, no ens ha d'estranyar pas que l'unionisme faci mans i mànigues per evitar qualsevol mesurar que permeti emancipar una au que vol canviar de corral perquè amb prou feines li donen pinso per sobreviure.

En aquest sentit, el món de les rebaixes s'ha començat a instal·lar en els votants independentistes, perquè passats 2 mesos de les eleccions catalanes encara no hi ha govern. Diuen que l'esperança és el darrer que s'ha de perdre en aquesta vida i és per això que la majoria d'ulls estaran centrats aquest diumenge a la capital del Bages. El desori palpable d'aquests dies a les files de Junts x Sí, podria acabar el cap de setmana si finalment els sentit comú dels militants de la CUP s'adonen que sense independència no hi ha revolució possible.

Les llargues i maratonianes converses entre ambdues formacions no poden acabar en un no res, i més tenint en compte la "ciclogènesi Montoril" arribada des de la capital del reino. Ben segur que l'acord en algun moment ha d'arribar. Tot i així, calen gestos bilaterals que fructifiquin en acords, perquè allò que volem vestir és un nou Estat amb cara i ulls, i no pas una nova autonomia a base de saldos sense dret a devolució.

Sigui com sigui, malgrat el que diguin i desitgin alguns, les expectatives són força altes, tant com perquè a Madrid tornin a veure les orelles del llop. En fi internautes, si la cosa surt bé, a ells sempre els quedarà la saviesa de Freud: "Hi ha dues maneres de ser feliç en aquesta vida, una és fer-se l'idiota i l'altra ser-ho."

Aigües tèrboles

Bon dia i bon dijous internautes. A començament dels 80 i en plena ressaca de la transició, una transgressora Trinca continuava abanderant la crítica i paròdia política a través d'una original fórmula musical. Present i futur es presentaven convulsos i la formació de Canet incorporà al seu repertori El Danubi blau, una adaptació satírica del clàssic de Johann Strauss II que tenia perles com: "Aigües tèrboles, aigües tòxiques/clavegueres enciseres/aigües fètides, aigües pútrides..."

Doncs bé, la fotografia àcida d'aleshores continua més vigent que mai. Malauradament, l'Estat fidel a la tradició postfranquista ha preferit seguit abocant residus perillosos enlloc d'instal·lar una depuradora o directament deixar de generar aquest vessaments tòxics. El darrer exemple de la seva política de clavegueres el publicava ahir El País, el qual informava sobre el "presumpte" tracte que el comissari Villarejo havia ofert a Jordi Pujol Ferrussola per tenir immunitat absoluta en tots els processos que té oberts.

El preu no era precisament baix, ja que el que asseguren és el màxim responsable de la lluita contra l'independentisme, hauria demanat que la família de l'expresident influís sobre el partit obligant-los a desestimar "aquesta bogeria independentista". Si el que publica el rotatiu és cert, demostraria la perfecta sincronia entre l'Executiu i el Judicial, posant novament en evidència la manca d'independència d'uns i altres, així com la desesperació d'un govern amb majoria que es veu superat pel tsunami català. Pel que es veu, malgrat que l'oferta era més que temptadora per restablir l'honor de la família, no acabà fructificant, tenint en compte com han evolucionat els esdeveniments.

En aquest sentit, el que és evident és que "l’autonomia, tal com l’havíem conegut, s’ha acabat, no existeix'. D'aquesta manera tan gràfica resumia Artur Mas l'actual conjuntura en una àmplia entrevista a Catalunya Ràdio, on repassà els darrers atacs de Montoro, així com les feixugues i denses negociacions de JxSí amb la CUP. El president en funcions es mostrà poc esperançat d'arribar a un acord abans del 20-D i deixà sobre la taula una afirmació que ben segur podria canviar l'actual "NO tranquil". Així, Mas va reconèixer que si finalment es convoquen eleccions per falta d'acord podria replantejar-se el seu compromís de deixar la política, ja que no s'hauria aconseguit culminar el procés tal com marca el full de ruta.

Un missatge velat per la CUP que enlloc d'enviar-lo a casa l'hauria d'aguantar uns quants anys més. Indirecta que ben segur tindran en compte en l'assemblea que el proper diumenge celebraran prop d'un miler de cupaires a Manresa on debatran sobre l'estat de les negociacions amb Junts x Sí. Mentrestant, el diputat Benet Salellas, afirmava ahir en una entrevista a Ariet.cat que les darreres setmanes se senten profundament pressionats per l'opinió pública. Aquest fet ha provocat que comencin a sorgir "visions diferents" (discrepàncies) entre dos dels corrents principals de la formació, EndavantPoble Lliure.

I mentrestant el Constitucional carregant-se un article de la Llei de l'Hisenda catalana, i el Ministeri d'Exteriors torpedinant una missió comercial a Xina. I Rajoy? Doncs, "brutalment bé, gràcies". Fent " eslàlom esquivant debats televisius amb els candidats, però xalant fent de comentarista de la Champions amb els amics de la COPE.

Ja ho veieu internautes, 'quan la hipocresia comença a ser de mala qualitat, comença ser hora de dir la veritat.' (Bertolt Brecht)

El cavall de Montoro

Bon dia i bon dimecres internautes. 'És fàcil esquivar la llança, més no el punyal ocult.' La frase que bé podria atribuir-se-li a algun dirigent català té el seu origen en la rica literatura de proverbis xinesos. La cita no és pas menor ja que descriu força bé l'estratègia emprada per aquest malèvol personatge que dirigeix aquest Ministeri que disfressa opressió i humiliació d'obres caritatives quan parlen de Catalunya.

L'aventura de Cristóbal Montoro converteix el mític cavall de Troia en un joc de nens, si tenim en compte el cinisme d'aquest individu de riure "hienil". Així, seguint els manuals de les clavegueres de l'Estat i de La Razón, van presentar a bombo i platerets el sistema de denúncia que els funcionaris podran usar per informar a l'autoritat competent de Madrid, sobre negligències i mala praxi que observin en les institucions catalanes.

La nova tàctica, incentiva el funcionariat a delatar tot allò que es desviï de les directrius estatals que miren de blindar encara més el control de l'unionisme vers el que ells anomenen l'autonomia rebel. El sistema digital emprat promet la confidencialitat pels treballadors públics i segurament alguna gratificació pels serveis prestats. D'aquesta manera, els lampistes de Moncloa miren de furgar en la ferida d'uns treballadors que "incomprensiblement" per Madrid s'han mantingut comprensius i fidels a l'executiu català, malgrat les retallades i la paga extra del 2012 que encara els deuen.


Això, sumat a les darreres "almoines" del FLA feu reaccionar amb contundència l'encara president en funcions de la Generalitat en la compareixença després del consell executiu de cada dimarts. Artur Mas no es va mossegar pas la llengua i va titllar la maniobra inquisidora del govern central com una "agressió institucional contra tota la població catalana" que tindrà conseqüències jurídiques. Vist com van les coses, caldrà estar atents si el govern català opta pels tribunals espanyols o cenyint-se a l'experiència apel·la a òrgans internacionals.

La fermesa del president català no trigà a ser contestada des de les files PoPulars. La que fou líder del PPC i excomensal d'honor de La Camarga, sentint-se òrfena de micròfons i càmeres, sortí del seu ostracisme per defensar les mesures restrictives del FLA assegurant que només pretenien evitar "el finançament d'ambaixades il·legals i qüestions independentistes."

Evidentment, el titular d'Hisenda també va voler dir-hi la seva i es va limitar a aconsellar al dirigent català que s'abstingui de "discursets" i es preocupi pel benestar dels catalans, complint les condicions imposades. A més, Montoro amb el seu personal estil manipulador, sorneguer i burleta afegí que des de fa un temps es constata que "l'especialitat de la Generalitat és fer política a través del victimisme, però som nosaltres qui paguem les factures."

D'altra banda, força decepció ahir a l'Hotel Ritz de Madrid, on Josep Antoni Duran i Lleida participà en el cicle d'esmorzars informatius que Nova Economia Fòrum organitza entre els principals candidats a les eleccions generals. El desencís no fou tant per la generosa "manduca" servida, sinó per la poca afluència de personalitats i en general l'absència de notables de la societat madrilenya, que pel que sembla donen per amortitzat el líder d'Unió.

Duran però deixà un titular en la seva presentació de candidatura: "Faré un últim servei a Catalunya, Espanya i Europa en la propera legislatura." A casa, ja ens havíem il·lusionat pensant que aquest era l'anunci de la retirada definitiva, però no, Duran encara pensa que malgrat tot, el seu partit serà decisiu per arreglar el "món mundial".

En fi internautes, "Un cínic és un home que, quan olora flors, busca un taüt voltant." (Henry-Louis Mencken)

El ciri

Bon dia i bon dimarts internautes. Fa uns quants anys, Rabindranath Tagore deixava escrit que 'La fe enganya als homes, però dóna brillantor a la mirada.' D'aquesta manera, el filòsof i escriptor indi mostrava la importància de tenir creences que generin confiança. Tot i així, sovint la realitat és tan tossuda que aquesta fe es veu qüestionada o si més no minimitzada per les circumstàncies terrenals.

I ahir aquells homes i dones de poca fe, afectats també per la sequera financera de la Generalitat, van acabar de perdre-la del tot després que el secretari general del departament d'Economia i número dos d'Andreu Mas-Colell, recomanés als farmacèutics catalans que posin una "espelmeta" al seu sant o verge si volen cobrar els més de 300 milions d'euros que els deu l'administració catalana. Declaracions políticament incorrectes o simplement un exercici de sinceritat davant el nou ofec del govern central?

Però el que sí sortí per petaneres o si més no amb un ciri trencat, fou novament el diari de Paco Marhuenda que en un exercici de cocteleria matussera tornà a barrejar independentisme i jihadisme aprofitant la sensibilitat a flor de pell que té la ciutadania. Així, el rotatiu del Grup Planeta titulava amb àmplia riquesa tipogràfica:"Islamistas vinculados a Nous Catalans de Mas y Junqueras se unen a l'ISIS". Un fet menyspreable i de jutjat de guàrdia, però en realitat molt habitual en aquest pamflet barroer i groc.

Ara bé, no massa lluny d'aquestes fal·làcies, Màrius Carol deixava anar en un article de La Vanguardia que els darrers atemptats a la capital francesa faran replantejar la política de la UE, blindant les seves fronteres i rebutjant qualsevol aventura independentista com la catalana, en la qual hi ha actors clarament antisistema i antieuropeus que lluny de beneficiar els interessos de la Unió, afavoreixen els discursos dels terroristes. Llàstima que aquell que presumeix de ser tot un senyor barceloní, dissimuli tan malament la seva estima pel bon gust i la rigorositat periodística. A Moncloa i la Zarzuela el tindran present a les seves oracions i a l'hora d'enviar les postals nadalenques.

I a qui sembla apagar-se la flama del ciri, és a Convergència la qual té els dies comptats, segons anunciava Artur Mas el cap de setmana i ratificava ahir Josep Rull. Els nous objectius i els reptes que planteja Catalunya, semblen haver estat decisius per confirmar la refundació del partit. Això i el fet de voler netejar la imatge després dels darrers escàndols que han deixat tocat el partit ha accelerat la creació d'una nova formació que inclourà sensibilitats liberals, socialdemòcrates i democristians amb una clara voluntat de construir un nou estat partint de zero. Tot i que el nom no fa la cosa, a vegades en política hi ajuda i bé que ho saben els assessors.

Qui en canvi sembla no estar massa ben assessorat és el president del Cercle d’Economia, Anton Costas, que ahir en una conferència  de Josep Sánchez Llibre es dedicà a lloar la figura de Duran i Lleida i la formació extraparlamentària que encara lidera. Per Costas, "el paper que jugarà UDC serà molt important en el futur immediat". Resulta sorprenent que determinats personatges de la burgesia encara pensin que són ells qui trien els polítics i no la ciutadania quan posen la papereta a les urnes.

Un altre que tampoc sembla viure en aquest món és Lluís (Franco) Rabell, el "líder"de Catalunya Sí que es Pot, que per si no el teniu present és aquell senyor calb i gordet que acompanyava a Pablo Iglesias en la campanya catalana. Ahir, lluny de posicionar-se a favor del govern català que s'ha vist castigat per les noves mesures de Montoro, va mostrar-se implacable tot dient que "la fanfarronada de la desconnexió tindrà conseqüències com aquestes".
 
En fi internautes, que com deia el novel·lista Jean Giradoux: 'Només els mediocres estan sempre en el seu millor moment.'

D'amagatotis

Bon dia i bon dilluns internautes. 'Una cara mentidera ha d'ocultar el que sap un cor fals.' O almenys això és que pensava William Shakespeare sobre les fal·làcies dels seus coetanis. Una percepció la de l'escriptor anglès que si l'afegim a la constant intimidació exercida des de Moncloa resumeixen perfectament la voluntat de solventar el problema català a partir de la sempre "assenyada" tradició espanyola d'ofegar i trepitjar tot allò que és diferent.

Una sensació que divendres mateix confirmaven Soraya Sáenz de Santamaría i Cristóbal Montora al convertir-se en representants del Tribunal de la Inquisició 3.0. Així, fent ús del típic recurs del "ditet acusador", vicepresidenta i ministre mostraven la seva hipocresia i prepotència davant els mitjans ratificant un ajut condicionat de 3.000 milions d'euros a la Generalitat per fer front als deutes amb els proveïdors.

Aquesta falsa imatge caritativa, especialment perquè juguen amb les nostres virolles, no és res més que la intervenció total de les arques catalanes, perquè tal com ells mateixos explicaven  cadascuna de les despeses que es faci serà analitzada amb lupa, i caldrà l'aprovació partida per partida, no fos cas que ens passés pel cap utilitzar els nostres euros per quelcom que no sigui del grat dels nostres fiscalitzadors.

Així que a l'igual que moltes altres coses, el "qui paga mana" ha quedat corromput de dalt a baix, tenint en compte que "aquells que paguem no som els que realment disposem." O sigui, que la mesura no deixa de ser l'aplicació camuflada de l'article 155, que tant lleig queda de cara a l'exterior. Aquesta nova ingerència deixa clar la miopia d'un Estat que presumeix d'obrir i tancar l'aixeta, sense pensar que el dia menys pensat serem nosaltres els que ens conjurarem per fer la insubmissió fiscal.

Tot i així, les desgràcies no venen mai soles, i en aquest sentit la maquinària governamental tenia encara una altra sorpresa pels "catalanets rebels". Ni més ni menys que una sanció modèlica per l'ANC i Òmnium, les quals hauran d'abonar 440.000 euros sota l'argument, agafat amb calçador i pinces, que amdues entitats haurien vulnerat la Llei de Protecció de Dades al fer la Gigaenquesta del 2014.

I mentrestant, milers de  persones es manifestaven al Parc de la Ciutadella reclamant la unitat dels 72 diputats de JxSí i la CUP que a dia d'avui encara no s'han posat d'acord per seguir el mandat independentista sorgit del carrer. Un gest vist amb malfiança des dels "cupaires" que es veuen pressionat no només per l'opinió pública sinó també per molts dels seus votants que es qüestionen la confiança dipositada en ells el 27-S.

Vulgui o no la CUP, i per molt que els seus representant s'esforcin a desmentir-ho, el cert és que aquesta llosa de ser decisius per ser còmplices d'una il·lusió col·lectiva, també els està passant factura. Quelcom que ho demostra és el fet de la llarga roda de premsa "coral" que la setmana passada la formació feu al Parlament per mirar de justificar un "No tranquil" que algunes de les seves bases tampoc entenen.

Caldrà estar atents i amatents a les futures assemblees i veure si finalment, com els Minyons de Terrassa, prefereixen fer pinya per construir un 4 de 10 amb folre i manilles o s'estimen més fer llenya, deixant independència i revolució per més endavant.

En fi internautes, quecom deia un pastisser "polonès": "la CUP continua essent un misteri dintre d'un croissant de xocolata".

"20-N: Franco ha muerto?"

Bon dia i bon divendres internautes. 'La dictadura és el sistema de govern en què el que no està prohibit és obligatori.' Així de clar ho expressava l'escriptor Enrique Jardiel Poncela en una de les seves obres. Tot i així, malgrat que faci 40 anys de la mort del dictador, Espanya continua arrossegant una democràcia "peculiar" que sovint ens recorda que els lligams amb el passat segueixen ben presents avui en dia. De fet, tampoc ens ha d'estranyar massa perquè el 1969 ja ens ho advertia el Generalísimo en el discurs de cap d'any explicant-nos que "todo está atado y bien atado".

I a fe de Déu que ho estava, vist que quatre dècades després, un nombre important d'institucions i poders fàctics continuen en les mateixes mans, o si més no en els seus hereus. Ja hem advertit en més d'una ocasió que "España sigue siendo diferente", especialment quan encara és l'hora que hi hagi una condemna unànime del franquisme o que la famosa Llei de la memòria històrica encara faci nosa, segons diuen per no obrir velles ferides.

El cert és que per molt que ens hagin volgut vendre la transició com a modèlica, res més lluny de la veritat. Aquell pacte de silenci i d'aspiracions, continua ben vigent a dia d'avui. L'intent dels darrers anys de fer un rentat d'imatge de Francisco Franco, presentant-lo en diverses biografies com un vellet venerable que degut a les circumstàncies va tenir "algun que altre tic autoritari", és no només escandalós sinó a més insultant pels morts i víctimes que deixà enrere.

I una de les falses virtuts que fins ara mantenen els seus seguidors/deixebles és l'austeritat, honradesa i treball del personatge. Doncs bé, aquesta gran falòrnia queda perfectament desmentida pel magnífic llibre de l'historiador Ángel Viñas,
'La otra cara del caudillo', en que desvela fil per randa totes les "corrupteles" i negocis tèrbols de Franco i el seu entorn.

En aquest sentit, recordo una mítica anècdota que m'explicava a la ràdio el desaparegut Ramon Barnils tot parlant de la personalitat del dictador. Segons el periodista, en certa ocasió al cunyat del caudillo, Ramón Serrano Suñer, se'l vinculà en un sonat cas de corrupció. L'aleshores màxim responsable de la investigació fou citat al Palau del Pardo per donar comptes al cap d'estat i aquest li entregà un munt de fitxes amb els sospitosos. Franco, que no era precisament un passerell, li digué el comissari: "¿Verdad que Serrano Suñer no está implicado? Tot i que el primer a la llista entregada era precisament el seu cunyat, el policia no se la jugà i respongué: "Claro que no, Excelencia".

El trist doncs és que en ple mil·leni encara haguem de veure com el cap d'Estat continua sent hereu del franquisme, la Fundación Francisco Franco segueixi existint gràcies a les subvencions estatals, el patrimoni de la família d'aquesta família ignominiosa no s'ha expropiat o que l'ombra d'en Paquito continua ben visible en certs elements de la magistratura i l'exèrcit.

La perla del dia l'ha posada les darreres hores la mateixa Fundació, al explicar obertament que el caudillo estimava molt Catalunya i la seva llengua, motiu pel qual afirmen que "Franco nunca prohibió el catalán y además ayudó a fomentarlo con la creación de diversos premios literarios". La hipocresia a l'hora d'espolsar-se les puces no és nova, i si no que li preguntin als hereus de Sabino Alonso Fueyo, director del diario falangista Arriba el qual va veure's sorprès per la resposta rebuda a les queixes per les pressions de determinats dirigents del Movimiento. Franco, amb aquella veueta que tenia li etzibà: "Usted haga como yo y no se meta en política." 

En fi internautes, que tal com deia el gran Charles Bukowski: "La diferència entre una democràcia i una dictadura és que en una democràcia, primer votes i després reps ordres. En una dictadura no has de perdre el temps votant."

D'enyorança es mor

Bon dia i bon dijous internautes. 'És passatgera la felicitat de tots aquests que veus caminar amb arrogància.' Els anys poden haver passat, però està clar que conceptes com els que definia Sèneca perduren, i de quina manera. Però no cal remuntar-nos als clàssics si volem entendre determinats comportaments que miren de justificar l'injustificable. Deia el nostrat Jacint Verdaguer en un dels seus poemes més  coneguts (L'emigrant): "quan de tu s´allunya /d´enyorança es mor." Quelcom que deu tenir ben al cap l'encara líder d'Unió, si tenim en compte la perla que ens deixava aquesta setmana a l'afirmar que a "a Convergència, quan tracten la CUP, enyoren Unió".

A part de l'habitual petulància, Josep Antoni Duran i Lleida, segueix mostrant-nos no només el seu mal perdre sinó també una alegria desbordant al veure que les converses amb la CUP segueixen encallades i no fructifiquen. Duran que és gat vell, fa temps que ha optat per la rebequeria, sembrant zitzània entre els seus exsocis, segurament perquè si les enquestes es confirmen, qui realment tindrà enyorança de viure al Palace i remenar les cireres no serà altre que ell.

Llàstima que la nostàlgia no sigui compartida de la cap de llista del PSC a les eleccions del 20-D, perquè alguns encara enyorem la distància que en el seu dia posà aquesta senyora. I és que el seu pas per Miami fou efímer, gairebé tant com un tancar i obrir ulls. Així, ja en ple procés, Carmen Chacón no podia deixar passar l'oportunitat de posar cullerada quan les coses van maldades. L'última, que no la darrera, de l'exministra de Defensa ha estat fer una crida en forma de "reclutament" entre els immigrants, per tal que els nouvinguts donin un cop de mà als unionistes que es neguen a alliberar Catalunya. Per si un cas, vist que l'auditori no s'entusiasmava, Chacón ha recordat que fou durant l'administració Zapatero que es va fer la regularització més important (papers x tothom). O sigui, una mena de canvi de cromos en tota regla que podria tornar a fer un nou efecte crida.

Si tal com digué en el seu dia el sentinella Marcel al príncep Hamlet –“alguna cosa fa pudor a Dinamarca- quelcom semblant passa al Parlament català, el qual fa dies que està inoperatiu pendent d'un acord in extremis que no acaba d'arribar. I a l'igual que els taurons, els partits unionistes i/o "no independentistes", excitats per la presència de sang aprofiten per assetjar la presa (JxSí). L'esquàlid d'ahir no fou altre que Joan Coscubiela, el qual tornà a demanar als vencedors que retirin la proposició independentista, reiterà el seu NO a Mas i titllà de "malalt" el Parlament per la seva inoperància. No estaria gens malament que fent diagnòstics així el portaveu de Catalunya Sí que es Pot es preguntés quins són els "virus" causants de la paràlisi.

Un altre virus que comença a estendre's aquests dies, aprofitant els sagnants atemptats de París, és el que les institucions espanyoles comencen a inocular a l'opinió pública per mirar de reforçar la Unidad de España. Així, Felip VI destacava l'exemplar reacció dels francesos davant la desgràcia gràcies a la unitat de valors que Espanya també vol compartir. I si el cap d'Estat s'expressava així, el ministre d'Exteriors, José Manuel García-Margallo no es quedava enrere al dir que sentia "molta enveja" vers els veïns pel grau de patriotisme i civisme exhibit aquests darrers dies.

Sigui com sigui, això d'aprofitar determinades desgràcies i tragèdies per colar el "discurset unionista" em recorda una sàvia frase de Friedrich Nietzsche: 'L'exigència de ser estimat és la màxima arrogància.'

Li haurem de donar la raó?

Bon dia i bon dimecres internautes. 'Cal lluitar i seguir lluitant encara que només sigui previsible la derrota.' Paraules d'un dels pares de la República Popular de Xina que a dia d'avui ens haurien de servir per fer un acte d'introspecció i valorar perquè de les victòries n'acabem fent derrotes. La cita de Mao Zedong torna a fer planar aquell concepte que després de 300 anys havíem aconseguit oblidar: el pessimisme.

El famós i viral "siempre negativo, nunca positivo" del tant "estimat" Louis Van Gaal ha despertat novament fent-nos oblidar que encara no és massa tard. El nostre pas per la història no ha estat precisament gloriosa aquests últims segles, però ara que la tendència semblava alterar la nostra fortuna tornem a recaure en personalisme i "batalletes" absurdes que dissortadament acaben donant la raó a aquell que en moment "tonto" confessà que parlava català en la intimitat.

L'exbigotut i alhora expresident Aznar, ja augurava en la presentació de les seves memòries ara fa tres anys que "antes se romperá Cataluña que el país entero” i pel camí que anem no anava massa errat. No cal dir que això fa tanta o més ràbia que aquell somriure sorneguer que el personatge ens "regalava" alegrement dia sí, dia també quan es referia a Catalunya.

Els darrers dies, tot i el maquillatge que hi vulguin posar alguns, hem assistit a un espiral de desavinences, amb declaracions, contradeclaracions i piulades desafortunades, per part de notables de JxSí i la CUP, que lluny d'apropar-nos ens allunyen innecessàriament cada vegada més. 'La paciència és un arbre d'arrel amarga que amb el temps acaba donant fruits molt dolços.' Per tant, malgrat que tingui un límit i el cos ens demani guerra, la situació del procés ja és prou delicada com per condemnar la negociació a l'ostracisme. 

I mentrestant, l'emprenyada també va in crescendo en l'àmbit esportiu. Coincidint amb la presentació de la demanda que l'entitat Drets ha presentat contra la UEFA, després que aquesta sancionés per segona vegada al Barça amb 40.000 euros per l'exhibició d'estelades a la Champions; es filtrava la carta que l'organisme europeu enviava al club català justificant la multa. Lluny de passar full, la Unió d'Associacions Europees de Futbol ratifica la seva decisió esgrimint que els camps de futbol no són pas el terreny on fer manifestacions polítiques ni reivindicacions independentistes.

A més, l'organisme carrega contra el club presidit per Josep Maria Bertomeu  per no haver fet al·legacions en un primer moment. I en aquest sentit certa raó tenen, perquè la baixada de pantalons que va fer el barça aleshores només s'entén si ens fixem en qui el representa en les instàncies europees. Ni més ni menys que Albert Soler, membre de Societat Civil Catalana, que com és obvi poc interès deu tenir a defensar una bandera tan poc espanyola com l'estelada.

En fi internautes, que com deia Simón Bolívar, conegut també per ser el "Libertador" de les colònies sud-americanes: 'L'art de vèncer s'aprèn en les derrotes' i malauradament fa temps que vàrem doctorar-nos en la matèria.

Incomoditats

Bon dia i bon dimarts internautes. Fou pels voltants de 1789 que el Comte de Mirabeau escrigué: 'El govern no s'ha fet per la comoditat i el plaer dels que governen.' La cita d'aquest teòric de la revolució francesa podria ben bé aplicar-se a l'aturada tècnica que des del 27-S viu el procés català per la manca d'acord entre les forces independentistes. Lògicament, resulta complicat voler barrejar oli i aigua, però no per això, cal deixar d'intentar-ho per molt impossible que sembli.

Tot i així, si no hi ha una manifesta voluntat d'assolir un objectiu comú, aleshores ja són figues d'un altre paner. Correm el risc de convertir un moment "històric" en dramàtic, tal com ens recordava ahir l'ANC cridant els 72 diputats a entendre's pel bé del país. Ara mateix i parafrasejant la dita, "dos no s'entenen si un no vol", i en aquest atzucac estem.

La manca d'entesa comença a fer forat entre la ciutadania, malgrat Antonio Baños s'entesti a fer-nos creure que veu la gent entusiasmada i aquest no sembla ser el cas, entre altres coses perquè si a Madrid es freguen les mans pel que està passant, o millor dit el que no està passant, serà que la cosa no rutlla prou bé.

És natural que partits antagònics tinguin línies vermelles que no volen traspassar, i menys quan el temps corre en contra nostra. A hores d'ara, l'escull principal continuar essent el "qui", ja que els cupaires continuen negant-se per principis a investir Artur Mas, quelcom que fins i tot alguns dels seus votant acabarien acceptant si aquest fos el preu per no matar el procés. Tot i així, si alguna cosa sempre ha tingut clara la CUP és que ha tingut com a primera prioritat la revolució, deixant la Independència com a secundària, i això és quelcom que xoca frontalment amb el que defensa el projecte de JxSí.

Així ho han manifestat aquestes darreres hores el conseller en funcions d'economia, Andreu Mas-Colell, i el cap de llista de Democràcia i Llibertat, Francesc Homs, deixant clar que unes noves eleccions podrien desencallar aquesta agonia. Evidentment, la situació cada vegada és més tensa i ningú hi està còmode. De fet, la incomoditat fa dies que regna al partit de Baños i Gabriel, almenys això és el que apunten algun dels assistents al Casino l'Aliança del Poblenou quan la nit del 27-S van manifestar la seva inquietud al veure que els seus inesperats 10 diputats serien decisius per completar la majoria independentista.
 
Tot i així, la darrera enquesta del CEO no ajuda precisament a eliminar la tibantor entre ambdues formacions, fonamentalment perquè el pretext d'uns nous comicis tampoc deixarien malament els cupaires que suposadament veurien incrementat el seu pes a la Cambra catalana. Val a dir, però, que l'enquesta s'efectuà abans dels reiterats "NO" d'aquest partit durant el debat al Parlament, i potser alguns dels seus electors comencen a necessitar un trasplantament capil·lar a l'haver-se arrencat els cabells davant l'immobilisme i intransigència dels seus representants.

I mentre el ministre espanyol de Sanitat i actual president del PP Basc, Alfonso Alonso, en un exercici pervers i menyspreable, reclamava la unitat de tots els demòcrates davant el "desafiament nacionalista de Catalunya i el terrorisme jihadista", posant-los al mateix sac ; el seu cap directe es mostrava perplex davant la situació d'aturada tècnica que viu el Parlament de Catalunya. D'aquesta manera, Marian Rajoy exposava la seva preocupació davant aquest fet. I davant un acord in extremis amb la CUP? Doncs també.

Acabem amb l'anècdota del dia, protagonitzada per Margaritis Schinas, portaveu de la Comissió Europea, el qual responia sense envermellir que la missiva enviada per Carme Forcadell anunciant l'inici del procés independentista no ha arribat mai Brussel·les. No cal perdre pas l'esperança internautes, perquè com bé deia Jack Nicholson "El carter sempre truca dues vegades", fins i tot a Europa.

També plorem per França

Bon dia i bon dilluns internautes. Ja al segle XVIII, l'escriptor alemany Jean Paul afirmava que 'Els tímids tenen por abans del perill; els covards, durant el mateix i els valents, després.' I malauradament aquests tres conceptes els vivíem de prop aquest cap de setmana a París amb la matança indiscriminada de ciutadans innocents. L'Estat Islàmic tornava a castigar durament la capital francesa amb allò que millor saben fer, treure vides i causar dolor en nom d'un règim totalitari que té com únic objectiu destruir tot allò que tingui a veure amb occident.

Els resultat dels atemptats ha estat dramàtic, amb un colpidor balanç provisional de més de 130 morts, 300 ferits, 99 dels quals en estat molt greu. Els terroristes, compliren la seva missió i de quina manera, recordant a Europa que malgrat totes les mesures de seguretat ells actuen on calgui, deixant un rastre de sang i cadàvers per allà on passen, sota la falsa promesa de reunir-se amb Al·là al paradís després de sacrificar-se.

A l'igual que altres barbàries, novament es demostra que la propietat commutativa no sempre s'acompleix malgrat que les matemàtiques durant molt temps fossin considerades una ciència exacta. L'ordre dels factor sí altera el producte i bé que ho saben els criminals, perquè si ja des d'un principi es matessin en la intimitat, el resultat seria força diferent, especialment per les seves víctimes. 

Dissortadament, el fanatisme religiós no té fronteres, i prou que ho saben les famílies de les víctimes arreu del món, però quan les distàncies són més curtes sembla que els morts siguin propis i és en aquesta sensació en la que es recreen el criminals a l'hora de generar por, pànic i terror. Aquests darrers temps, els experts constaten la seva preocupació per l'autoria dels fets, ja que l'autoria dels fets no sempre correspon a un enèmic exterior sinó a francesos de 3a. i 4a. generació. Un fet que demostra que alguna cosa, per no dir moltes, no s'ha fet bé.

Igual de malament que algunes declaracions del responsable espanyol d'Interior, el qual tornava a posar-nos la por al cos al senyalar Catalunya com un objectiu prioritari per aquests malvats. Si bé els raonament poden ser més o menys certa, aleshores no s'entén perquè el ministeri de Jorge Fernández Díaz continua vetant informació antiterrorista als Mossos d'Esquadra, escudant-se en que "la policia catalana té tot el que necessita saber".

Com era d'esperar, la catalanofòbia ha tornat a manifestar-se aprofitant la desgràcia i les xarxes socials n'han estat testimoni directes. Centenars de piulades i comentaris al Facebook han deixat palès com de miserables poden arribar a ser determinats energúmens lamentant que les víctimes no fossin catalanes. Un fet que lluny de fer cap gràcia, els situa gairebé en el mateix nivell que els assassins perquè només pretenen generar odi vers un poble pacífic.

I un dels que se'ns dubte podria haver inspirats aquests imbècils fou el periodista del cor, Jesús Mariñas, que si ja habitualment és un indocumentat, dissabte va cobrir-se de glòria a Tele5 posant al mateix sac els terroristes de París amb els independentistes catalans. Diuen que totes les comparacions són odioses, però sens dubte algunes molt més que altres.

Ves per on, la maldat d'aquest il·luminat no ha estat l'única als mitjans espanyols, i si no que li preguntin a Veerender Jubbal, un noi que s'ha vist sorprès al veure el seu nom i cara a Antena 3 i La Razón acusant-lo de ser un dels terroristes. Aquest nou periodisme groc es basà únicament en una fotografia manipulada amb Photoshop en la qual algú transformà iPad que sostenia el jove en un alcorà. Visca la informació independent i contrastada!

Com és costum, el reguitzell d'insults i calúmnies contra els catalans s'ha convertit en quelcom tant quotidià als altres límits que tornen a deixar en evidència els mal anomenats "progres". En fi, que com deia Miguel de Unamuno: "La teva desconfiança em preocupa i el teu silenci m'ofèn."

No, no estem tranquils

Bon dia i bon divendres internautes. 'No caminis davant meu, pot ser que no et segueixi. No caminis darrere meu, pot ser que no et guiï. Camina al meu costat i sigues el meu amic.' Sàvies paraules les d'Albert Camus que aquests dies haurien de fer reflexionar a més d'un donat que l'ambient fora i dins del Parlament comença a estar més "carregadet" del compte. La incertesa de la jornada tornà a planejar durant tan sols uns minuts sobre l'estadi, però malgrat les esperances dels espectador i les noves tàctiques de l'entrenador, el marcador continuà sense moure's. L'equip ho intentà una i altra vegada amb mil i una filigrana que pretenien desestabilitzar la defensa numantina rival, però aquest no es deixà intimidar per l'aparent superioritat dels favorits.

Els minuts anaven corrent i els nervis augmentant. El pas inexorable del temps i la imaginació no donaren pas els fruits desitjats a Junts x Sí, que novament veieren com el títol s'allunyava novament. Ni la proposta de 3 potents vicepresidències ni la moció de confiança al govern al cap de 10 mesos convenceren els 10 diputats de la Candidatura d'Unitat Popular. La bona voluntat fou rebatuda amb bones paraules, però amb un NO TRANQUIL. 

És obvi que el llegir no ens ha de fer perdre mai l'escriure, i que la pressa no es pas mai bona si es volen fer les coses bé. Tot i així, quan s'entra en temps de pròrroga la cosa comença a urgir, bàsicament perquè al ja evident desgast intern i extern del moviment independentista cal afegir la impossibilitat d'aprovar noves lleis fins que no hi hagi constituït un nou govern.

La divisió i paràlisi institucional catalana contrasta en gran manera amb l'esprint que les últimes setmanes han fet les forces unionistes a Espanya, mostrant unanimitat per defensar constitució i fronteres. Uns barallats i els altres més units que mai, malgrat tenir les eleccions generals a tocar.

Diu la tradició àrab que quan un es vol divorciar irrevocablement, només cal que pronunciï tres vegades la seva voluntat. I val a dir que la CUP va pel camí de fer-ho, després de la seva segona negativa "tranquil·la". Evidentment, el seu enrocament també els ha comportat més d'un estirabot a les xarxes socials, les quals bullen i bullen en forma de disconformitat i fins i tot insults.

Es podrà estar més o menys d'acord amb ells, però en plenes negociacions no ajuda especialment tenir determinades actituds si volem convèncer-los de tirar endavant un nou projecte de país. És en aquest sentit, davant la majoritària incomprensió de la ciutadania que la formació ha decidit fer un tirada de 50.000 exemplars del document I ara què? Fil a l'agulla en el qual posa les bases per arribar a un acords amb el vencedor de les eleccions.

Al marge que tota proposta ha de ser escoltada, el llistat de prioritats també té una clara línia vermella que a hores d'ara no tenen cap intenció de variar i aquesta no és altra que no investir ni per activa ni per passiva algú que consideren autor de les retallades, seguidor de les velles polítiques i còmplice de la corrupció, ja per rematar-ho. En fi, que en altres paraules volen el cap d'Artur Mas com a condició sine qua non.

Una estratègia legítima, però no compartida per JxSí, el qual continua defensant la necessitat que l'actual president de la Generalitat en funcions segueixi al capdavant del govern. Així, no és d'estranyar que malgrat ningú no ho vol i la CUP no ho contempli, el març del 2016 hàgim de tornar a passar per les urnes. La mesura tampoc és garantia de solució, perquè ves a saber si els resultats serien més o menys els mateixos que ara, i aleshores l'agonia independentista només faria que allargar-se i Artur Mas continuaria presidint en funcions el govern de Catalunya. Quelcom que fins i tot podria superar els 10 mesos i la CUP s'ho hauria d'empassar vulgui o no.
I l'hemeroteca no sempre afavoreix els interessats. Això és el que els internautes comprovàrem ahir al veure la piulada que el passat mes de setembre, l'aleshores diputat de la CUP, Quim Arrufat feia tot dient: "Mai m'hagués pensat que a les portes de la fundació d'una República i l'obertura d'un procés constituent hi hauria una esquerra bloquejant". 

Així que a dia d'avui serà complicat posar fil a l'agulla, tenint en compte que primer l'hauran de trobar al paller. Per tant i tal com deia el savi Ciceró: "No n'hi ha prou amb aconseguir la saviesa, cal saber utilitzar-la."

Tenko, rendició incondicional

Bon dia i bon dijous internautes. 'Sempre ha estat un misteri per a mi com pot haver-hi homes que se sentin honrats amb la humiliació dels seus semblants.' La frase no la pronuncià qualsevol, sinó un dels símbols de les llibertats i la resistència passiva: Mahatma Gandhi. I ahir el govern espanyol, de la mà del seu estimat Tribunal Constitucional, va voler fer gala d'una nova ignomínia sobre les institucions catalanes.

Com era previsible, no tant per la immediatesa com si pel resultat, els membres del TC van complir fil per randa la consigna marianista i votaren a l'uníson contra la proposició independentista de la Cambra catalana. La famosa separació de poders que tan publicita Moncloa tornà a veure's qüestionada pel fet que la decisió de suspendre-la l'anuncià abans Mariano Rajoy, cosa que evidencia que la moderació i discreció no formen part del seu imaginari.

El president espanyol es mostrà content, contentíssim, per la decisió judicial. Això li serví per tornar a lloar el triomf de l'imperi de la llei espanyola de l'embut. A més, el dirigent denuncià contundentment que el text sorgit del Parlament suposa un "menyspreu absolut a l'estat de dret i a la democràcia" Curiosa afirmació la d'algú que mai ha condemnat el franquisme. Es clar que amb aquesta lògica tan mesetaria  a dia d'avui deuen estar preparant més recursos contra les excolònies al ser estats sobirans inconstitucionals.

A Madrid movien fitxa, però la partida seguia a casa nostra. Durant la tarda, ens assabentàvem de la cimera d'urgència a Palau entre representants de JxSí i la CUP. Després que transcendís la nova oferta d'una presidència amb menys poder i tres vicepresidències enfortides, coneixíem també la negativa de la formació cupaire al considerar-la insuficient. Vist com evolucionaven els esdeveniments, hom tenia la sensació d'estar veient una magnífica sèrie de la BBC que abordava experiències i humiliacions patides per un grup de dones occidentals en un camp d'internament japonès. 

"Tenko" era precisament la salutació que les presoneres havien de fer, inclinant tot el cos, davant l'autoritat si no volien ser castigades.  I aquesta podria ser la sensació que molts votant independentistes poden tenir aquests dies davant la negativa de la CUP a permetre que Artur Mas presideixi durant 18 mesos la primera institució de Catalunya.

No és pas estrany que mentre aquí continuem enrocats des del 27-S, a Madrid es freguin les mans per la divisió independentista. Tot i així, està clar que la processó va per dins i per fora, especialment després d'escoltar la portaveu i vicepresidenta del govern català, Neus Munté, afirmant que continuaran endavant amb el mandat del poble català per assolir la independència. Afirmacions que pel que es veu tampoc serviren per convèncer la CUP.

El cert és que això va de veres, si més no per part de l'Estat, el qual filà prim i advertí personalment les 21 persones, govern català inclòs, considerades responsables directes de la revolta, si acaben fent cas omís de la suspensió. D'aquesta manera, la coartada express aprovada fa poques setmanes per inhabilitar càrrecs públics en cas de desobediència podria tenir com a primeres víctimes Artur Mas i Carme Forcadell, segurament per tal de donar exemple tal com ja feren les tropes de Felip V el 1715 al posar el cap del general Josep Moragues i Mas, en una gàbia de ferro que es va penjar al Portal de Mar com a escarni.

En fi internautes, que tal com deia també el pare de la pàtria Índia: "La força no prové de la capacitat física sinó d'una voluntat indomable".

El nou Frank Spencer

Bon dia i bon dimecres internautes. N'hi ha que neixen estrellats fou una de les sèries mítiques que TV3 ens presentà als 80, en la qual se'ns retratava en clau d'humor la poc afortunada vida de Frank Spencer (Michael Crawford). Ahir aquest personatge va tornar a les nostres retines de la mà de Xavier Garcia Albiol, l'exsheriff de Badalona, convertit ara en showman i monologuista del PPC. La tarda no resultà massa plàcida al nou líder del PoPulars però si a la resta de l'hemicicle que a hores d'ara encara continua amb mal d'estómac pel fart de riure provocat.

Tot sigui dit que l'home s'hi esforçà, hi posà voluntat i un discurs carregat de fal·làcies en inversions inexistents que ni ell mateix es creia. Però es clar, no és qüestió de demanar impossibles ni lledons a la figuera, perquè tot i tenir una alçada l'home és més aviat "limitadet". Malgrat que l'horabaixa prometia, el nivell baixà i de quina manera davant una intervenció poc rigorosa i nerviosa que afavorí diversos gags en la segona sessió d'investidura.

Un vella dita la literatura japonesa explica que 'el temps que un passa rient és temps que passa amb els déus' i després l'actuació estel·lar d'Albiol, ben segur que la majoria de diputats havien canviat els seus escons per bancs a l'Olimp. Digueu-li falta de concentració, manca de comprensió lectora o com vulgueu vestir-ho, però cal reconèixer que l'actuació fou memorable en dos moments. Primer al no assabentar-se de la indirecta d'Artur Mas quan li etzibà que "no li costarà gaire superar el nivell de la seva antecessora" i segon quan va pensar que la presidenta del Parlament el renyava, quan en realitat demanava silenci als diputats.

No estàvem acostumats a tenir tardes de "glòria" com les d'ahir i menys en actes grandiloqüents com és un debat per la investidura del president. Però aquesta sembla ser la nova la filosofia del PP que com que ja dóna per perduda la seva aposta a Catalunya, ara es dedica a fer riure i a practicar la mala educació (vídeo Andrea Levy)  mofant-se del president en funcions amb gesticulacions i actituds més pròpies d'adolescents malcriats i consentits que de representants del poble.

També foren significatives les imatges captades pel 3/24 en les que durant la intervenció d'Artur Mas, l'únic diputat de la bancada popular que prenia apunts era Enric Millo, el qual els passà seguidament al seu president de grup per tal que aquest últim fes les rèpliques. Quelcom semblant deuria passar al matí amb Inés Arrimadas, la barbie de C's que demostrà tenir més taules que no pas el seu competidor unionista. A la cap de l'oposició no li calgueren assistents durant el ple, però si que és nota i força la mà d'Albert Rivera en el discurs que pronuncià, amb expressions tan de l'estil d'ell com "eso no cuela Sr. Mas.

La resta de grups, exceptuant la CUP, passaren més aviat amb més pena que glòria. En especial CSQEP amb el qual debutava Lluís Franco Rabell, el qual continua mirant d'evitar el primer cognom. El seu parlament el centrà fonamentalment en la corrupció i en la necessitat de fer net, criticant retallades i emplaçant les altres forces a reivindicar un referèndum pactat amb Madrid, òbviament sense posar dates límits i posant a prova la nostra paciència.

De tota manera, el titular del dia es resumí en els resultats de la primera votació, rebutjant per 73 vots contra 62 al candidat de Junts x Sí. Res que no s'esperés, perquè la CUP es mostrà fidel a la seva paraula i tornà a negar la presidència a Artur Mas. El discurs però no fou tan agre com s'esperava, i Antonio Baños debutà amb cert èxit, malgrat l'excés de cites en el seu discurs. El millor és que es mostrà obert a entendre's per no bloquejar el procés.

En fi internautes, acabem amb un fil d'esperança tot recordant un popular proverbi anglès: "Mai tinguis por del dia que ho has vist."

Desconnectem

Bon dia i bon dimarts internautes. En un dels seus mítics i ocurrents guions, Woody Allen deia que 'Alguns matrimonis acaben bé; altres, en canvi, duren per tota la vida.' I no li faltava raó al peculiar director perquè això nostre amb Espanya és evident que ha estat exemple d'un matrimoni forçat, sí o sí. Han hagut de passar 300 anys per adonar-nos que "o tallem d'arrel o desapareixem". La qüestió l'ha resumia perfectament el candidat Artur Mas: "Subordinació o llibertat".

El segon 9-N es convertí novament en una altra jornada històrica i èpica en que s'assentaren les bases per emancipar-nos dels altres límits, comunicant-ho obertament als quatre vents i oferint-nos a negociar la desconnexió. Evidentment, govern i unionistes no tardaren en respondre en forma de recurs i calúmnies colpistes per tal de deslegitimar un procés democràtic que encara no han assumit. Tan se val que només sigui una majoria 72 diputats, ja que de ser-ne molts més, l'argument sempre és el mateix: "2 millones no pueden decidir sobre más de 40."

I aquest és precisament el parany, el no reconeixement de Catalunya com a nació i molt menys com a subjecte polític. I de què serví ahir la declaració independentista? Primer per demostrar que això nostre no és pas cap broma i segon perquè la premsa internacional torni a fer-se ressò del que molts consideren inevitable, el divorci amb Espanya.

La sessió parlamentària fou doble ahir, matí de votacions i tarda d'investidura en que Artur Mas desgranà amb pèls i senyals la necessitat de constituir un nou govern si no volem que el projecte independentista s'encalli sine die. El discurs també tingué un clar accent social en una clara al·lusió a la CUP, la qual no es mostrà del tot bel·ligerant , tot i els matisos sobre la manca d'autocrítica en retallades i corrupció.

En aquest sentit, no els deurien pas deixar indiferents les manifestacions de l'esquerra abertzale, la qual lloava i envejava la valentia d'Artur Mas per liderar la construcció del nou estat, i no s'esquinçaren les vestidures afirmant que si el seu lehendakari fes el mateix, ells no dubtarien a donar-li suport incondicional. Es clar que cada casa és un món, i cada persona, un misteri que ni el nostrat Sebastià d'Arbó seria capaç de resoldre.

D'altra banda, la resposta dels unionistes a les votacions del matí fou unànime i ben gràfica. Mentre la meitat de la Cambra oferia amplis somriures, l'altra mostrava ganyotes i rostres de desaprovació pefectement assajada  i consensuada per les direccions nacionals. No és d'estranyar que en cap moment ni Arrimadas ni Albiol es dignessin a prendre apunts, no tant perquè ho memoritzessin tot sinó perquè els discursos ja els l'havien preparat dies abans.

Mentrestant, la jornada festiva a Madrid es veié alterada per aquesta "gosadia nostra". Com si d'un binomi es tractés, Rajoy i Sánchez es coordinaren fent discursos institucionals per tranquil·litzar els seus parroquians. Missatges poc originals que podrien resumir-se en allò tan gastat com: "Por causas ajenas a nuestra voluntad se ha producido una interrupción temporal de la conexión con Cataluña. Rogamos disculpen las molestias, estamos trabajando en ello (amb accent texà)."

Però ahir, el ple donà per força més. I si no que li preguntin al diputat Joan Giner, el qual denuncià amenaces d'expulsió per part de la direcció de Catalunya Sí que es Pot (CSQP) i Podem, si no votava en contra de la proposició independentista del matí. És curiós que partits que van donant lliçons de moral i reivindiquen la democràcia interna, quan en realitat neguen la llibertat de vot i opten per imitar els innocents piquets informatius de les vagues. Llàstima que el coratge d'aquest diputat no l'hagi mantingut per plantar-los, tenint en compte que era una qüestió de consciència.

En fi internautes, que com bé deia Ernest Hemingway: "Es necessiten dos anys per aprendre a parlar i seixanta per aprendre a callar."