Som a l’aire

Des de l’antena altiva, escampant critiques i paraula viva.

Opinions sinceres

L’anàlisi crítica i àcida d’allò que està passant

Una pinzellada àcida amb gotes d’humor

Perquè no cal farcir la informació amb paraules que no s’entenen.

Com un bon vi

Si la collita és bona, l’aroma i el perfum informatiu té un altre gust, no?

Rere el teló

Bon dia i bon divendres internautes. 'Una mentida no tindria sentit si la veritat no fos percebuda com a perillosa.' Una reflexió del psiquiatre Alfred Adler que sumada a la famosa cançó "Puro Teatro" de la cubana Lupe Victoria Yolí Raymond (La Lupe) conformen el binomi perfecte per entendre les falses medalles que aquests dies es posen el PoPulars catalans. Si fem cas de la tornada ("estribillo"): 'Teatro, Lo tuyo es puro teatro/Falsedad bien ensayada/Estudiado simulacro' ; i això és precisament el que ha fet Xavier García Albiol atribuint-se el mèrit d'haver paralitzat la proposició de desconnexió amb l'Estat de Junts x Sí i la CUP.

De fet, era materialment impossible que d'una "eminència intel·lectual" com la d'ell pogués sorgir un tecnicisme tan acurat i primmirat com aquest, bàsicament perquè d'on no n'hi ha no en pot rajar. I ahir començaren a filtrar-se les veritables causes d'una estranya coincidència que, en un primer moment, hauria salvat els mobles del PPC. Segons apunten diverses fonts, els mals resultats del 27-S no només han provocat cares llargues sinó també "capelletes" entre la família dels fidels a la "desapareguda" Sánchez-Camacho i García Albiol, no tan per qüestions ideològiques sinó per assegurar-se càrrecs remunerats ara que les coses pinten magres.

La imposició de l'exalcalde de Badalona, un frustrat jugador de bàsquet vingut a menys, va crear certes desconfiances al partit, les quals s'amagaren a l'espera del miracle i ressorgir electoral. Però la fredor de les urnes i la deriva dels votants cap a C's han desfermat les lluites fratricides, especialment a l'hora de nomenar el nou portaveu del grup al Parlament. Un càrrec que inicialment estava pensat per Antonio Gallego, un home proper a Jorge Moragas i en perfecta sintonia amb el discurs xenòfob d'Albiol. 

Quan del "tants caps tants barrets" es passa als "més caps que barrets", aleshores sorgeix un problema que es tradueix en una deslocalització forçosa d'un personal que sovint prefereix refugiar-se en cementiris com el Senat o en d'altres premis de consolació, com si no hi hagués vida fora de la política. I es clar, els principals damnificats del moment són Alicia Sánchez-Camacho i Enric Millo, que a dia d'avui no saben si acabaran a les llistes de la Cambra Alta o Baixa.

Mentrestant, als altres límits continuen fent els deures. Coincidint amb el 60è. aniversari de l'entrada d'Espanya a les Nacions Unides, Rajoy va aprofitar la presència del secretari general de l'organització, Ban Ki-moon, per tornar a fer un particular exercici d'història fet a mida. Així, el president espanyol va manifestar que els principals conflictes del segle passat foren causats per la violació de la integritat dels territoris, deixant molt clar que aquells agosarats que s'atreveixin a qüestionar les actuals fronteres estan condemnats al fracàs.

Llàstima que Don Mariano obviés que la integritat d'aquests països es trenca a causa d'invasions bèl·liques externes i no per motius domèstics i pacífics. I és que el cap de govern que és tan procliu a posar exemples primaris a l'estil del Barri Sèsam hauria de discernir entre "il·lusió" de creure's les pròpies mentides i "il·lús" per obviar la gravetat del que realment succeeix.

Per concloure i seguint el fil de l'enunciat no em ve altra cosa al cap que la magnífica cita del gran Julius Henry Marx (Groucho Marx): "He gaudit molt amb aquesta obra de teatre, especialment al descans."

Del tricorni a la barretina

Bon dia i bon dijous internautes. 'La demagògia és la capacitat de vestir les idees menors amb paraules majors.' La cita del president Abraham Lincoln continua més que vigent 150 anys després i el govern espanyol n'és un dels principals usuaris. Aquests dies les clavegueres de l'Estat han reblat novament el clau regalant-nos un nou concepte que fins ara teníem clar: "cop d'estat". 

Fins avui qui més qui menys l'entenia com la "presa del poder amb mètodes violents i antidemocràtics". Doncs bé, els academicistes espanyols s'han vist superats per polítics i periodistes de Madrid que, sense cap mena de rubor, han pervertit el significat real del terme. No ha trigat massa a seguir la consigna el nou líder del PP a Catalunya, Xavier Garcia Albiol, un home poc il·lustre i menys il·lustrat que aquest dimecres es mostrava cofoi i encantat d'haver-se conegut. El seu "PaPanatisme" el magnificà ahir mateix al posar-se la medalla d'haver paralitzat la tramitació de la proposició presentada aquest dimarts per Junts x Sí i la CUP.

Sigui com sigui, per molts pals a les rodes que vulguin posar-nos als "nous colpistes amb barretina" haurien d'entendre que això nostre és imparable. Coneixent el personatge està clar que aquesta argúcia legal en forma de filibusterime no l'ha trobada Albiol, entre altres coses perquè dubto que conceptes tan de moda com aquest o "transversal" hagin estat mai en el seu imaginari. L'alegria i la felicitat, però, són conceptes efímers que duren el que duren i sovint obeeixen a un cert autoengany, cosa a la que companys de viatge com C's i PSC també abracen diàriament.

Si a la tècnica "filibusterista" hi afegim la detenció de nou persones d'ideologia anarquista en el marc de l'operació Pandora, trobem una mostra més d'una estratègia per desestabilitzar el procés. No és pas casual que en aquesta ocasió l'Audiència Nacional hagi optat per enviar la policia catalana i així forçar les ja dèbils relacions amb la CUP. Quelcom que aparentment sembla que funcionà, vist que la formació d'Antonio Baños va suspendre ahir les negociacions amb JxSí, acusant el govern català de fer la gara-gara als tribunals espanyols.

Un idea que no quadra gaire si tenim en compte la plantada en tota regla que els jutges catalans han fet al Govern de la Generalitat al negar-se a assistir al Dia de la Justícia. Segons ha transcendit, els magistrats del TSJC han rebut ordres directes del Consell General del Poder Judicial prohibint-los l'assistència a l'acte institucional organitzat pel Departament de Justícia. Això i el fet de les concentracions davant el Palau de Justícia en favor dels imputats pel 9-N, han enrarit encara més la tant pregonada "independència" judicial.

En fi internautes, que mentre als altres límits encara cultiven el "Valor y al toro", jo m'estimo més quedar-me amb cites com les Winston Churchill: "Valor és el que es necessita per aixecar-se i parlar, però també és el que es requereix per seure i escoltar".

Catacrac!

Bon dia i bon dimecres internautes. Deia Paul Géraldy que 'el més difícil no és pas el primer petó sinó l'últim.' Boniques paraules les del poeta francès que gens s'assemblen al comiat que tan anhelem els catalans, entre altres coses perquè lluny de petons i abraçades sempre hem rebut plantofades i coces a tort i a dret. I es clar, això tan cristià de posar sempre l'altra galta s'ha acabat, perquè una cosa és ser comprensiu i l'altra patir la síndrome d'Estocolm.

Afortunadament, tot i els entrebancs a l'hora d'investir el president de la Generalitat, aquesta legislatura comença amb contundència. Quelcom que ahir escenificaven Junts pel Sí i la CUP entrant una proposta de resolució amb la que s'inicia el procés sense retorn cap a la república catalana. La immediatesa de la iniciativa deixà literalment K.O. les altres forces i especialment Moncloa, que no s'esperaven tan aviat aquesta "deslleialtat" dels seus particulars gals.

D'aquesta manera, el document que es votarà amb caràcter d'urgència abans del 9-N, és tota una declaració d'intencions que posa la primera pedra en la construcció de les estructures d'estat i un desafiament en tota regla a les institucions espanyoles, deixant ben clar que únicament obeiran el mandat del Parlament de Catalunya.

Òbviament, a la "villa y corte" van exhaurir valium i fortasec en poques hores, perquè a dia d'avui encara es posen les mans al cap per la gosadia d'uns "provincians" que qüestionen 300 anys de por i submissió imperial. Així que la maquinària de l'Estat, que de bon matí ja havia tornat a muntar el xou mediàtic amb centenars de policies escorcollant les vivendes de la família Pujol, va haver d'improvisar davant la notícia difosa des del Parlament. Aquesta vegada a diferència del darrer escorcoll a la seu convergent es guardaren de tornar a portar determinats mitjans als vehicles policials.

La cara de Mariano Rajoy que ja de per sí és tot un poema farcit de gesticulacions badoques, evidencià la manca d'arguments del seu executiu i ho despatxà simplement titllant la declaració d'una "provocació" que tindrà conseqüències si és aprovada. Menys subtil és mostra la vicepresidenta Soraya a la COPE, la qual afirmà que ja estudien les passes per aplicar l'article 155 per restablir "l'ordre constitucional" a l'autonomia catalana.

El que també va transcendir, fou les trucades que el president espanyol efectuà al líder del PSOE i Ciudadanos per tal donar una resposta comuna davant el desafiament independentista. Un acord que sembla ja estant treballant les seves sucursals a Catalunya per presentar un document unionista que contraresti també el ressò internacional que ahir tingué la proposició dels sobiranistes.
 
L'anècdota del dia fou la protagonitzada pel grup de CSQEP, el qual votà en contra de que fos admesa la proposició per ser debatuda. El seu portaveu, Joan Coscubiela, es mostrà molt més bel·ligerant que de costum i la qualificà de "paper mullat". Llastimós i vergonyós veure com una formació d'esquerres menysté la república i la desconnexió amb Espanya, escudant-se en que s'ha de fer un referèndum d'urgència i si no seguir manifestant-nos sine die fins que a Madrid una confluència de forces "podemitas" donin el vistiplau als d'aquí per tornar a expressar-nos.

En resum internautes, que si l'única alternativa que tenen a la capital del reino és la suspensió implacable de l'autonomia, aleshores és que els xinesos no anaven massa errats amb aquest refrany: "Cada pas que dóna la guineu l'acosta més a la pelleteria."

Aquí ja no plou sobre mullat

Bon dia i bon dimarts internautes. Octavio Paz deixà escrit que 'Les masses humanes més perilloses són aquelles a les que se'ls ha injectat a les venes el verí de la por al canvi'. Interessant reflexió que hauria de tenir en compte bona part de classe política espanyola, que a dia d'avui continua gaudint de l'estat letàrgic en que viu la ciutadania. La hipocresia fa temps que impera en els mals anomenats representants del poble, especialment quan es passen la vida parlant de democràcia i són comptades les ocasions en que realment donen l'oportunitat d'expressar-se als ciutadans sens que hi hagin querelles. Una basarda preconstitucional que semblen tenir ben gravada a l'ADN pensant que així preserven un sistema, que lluny d'evolucionar, simplement pretén conservar determinats privilegis. 

Afortunadament, a casa nostra seguim posant les bases per construir un país diferent, tal com es desprèn del discurs que ahir mateix feia Carme Forcadell durant la constitució de la Cambra catalana. L'elecció de la nova presidenta del Parlament arribà amb sorpresa, perquè al marge dels ja sabuts 72 vots de la JxSí i la CUP s'hi sumaren 5 més de CSQEP. Un gest que no va deixar indiferent ningú i menys a Madrid que no s'esperaven aquest canvi d'escenari, que en certa manera desmunta l'anàlisi postelectoral que fins ara situava al partit de Franco Rabell dins el bloc unionista.

Aquest gest podria no quedar-se en simbòlic si tenim en compte que des d'ERC i la CUP continuen fent picades d'ullet en aquesta plataforma, però també podria obeir a un intent de seducció cap els votants independentistes d'esquerres de cara als futurs comicis del 20-D. I es clar, les converses als passadissos van tornar a centrar-se en si aquest suport podria repetir-se en cas que JxSí presentés un candidat independent per a la investidura.

Es clar que aquestes hipòtesis de treball són a hores d'ara ben lluny de la taula de negociacions, però el que està més a prop de ser una realitat és un acord per fer una declaració per tirar endavant el procés constituent. En certa manera, quelcom d'això vam poder viure ahir durant el discurs d'una emocionada Forcadell que deixà ben clara la línia que tindrà el seu mandat, tenint com a culminació la República catalana.

Com era previsible el discurs només podria agradar als independentistes, tot i el gest d'obertura que la nova presidència tingué amb PP i CUP per permetre'ls assistir a les reunions de la mesa. Però aquestes males cares i males maneres tingueren el seu clímax quan per tancar la sessió la presidenta convidà els diputats i diputades a cantar l'himne nacional de Catalunya. La imatge dels unionistes ha estat executada segons el guió, rictus seriós de mala llet i ni una sola nota dels Segadors sortint de les seves "boquetes", tot i que m'hi jugo un pèsol que més d'un/a tenia unes ganes boges de xiular-lo com si d'una final de copa es tractés.

Mentrestant, als altres límits un tal Mariano formalitzava la convocatòria d'eleccions pel 20-D i feia balanç dels 4 anys i un mes al capdavant del govern. Una compareixença que es veia complementada al vespre per un simulacre de programa fet a mida, amb preguntes enllaunades d'una desena de ciutadans i sense dret a rèplica, no foc cas que al president del govern tornés a ofuscar-se, no entengués la seva lletra i acabés declarant-se independentista i de la CUP.

De les explicacions de Rajoy cap novetat, triomfalista en les mesures econòmiques tan aplaudides pels conservadors europeus i ni un sol exemple d'autocrítica. En quan a Catalunya cap canvi ni oferta, reservant-se la carta de l'article 155 i apostant per mantenir el mateix discurs de sempre amb aquest o qualsevol altre govern. Això sí, traient-se les puces de sobre afirmant que el "el dret a decidir correspon únicament a tots els espanyols". Ara bé, encara és l'hora que se'ls hagi donat alguna via per manifestar-se en un o altra sentit, bàsicament perquè com diuen les èlits de Madrid: "con las cosas de comer no se juega".

En quan al futur govern espanyol no va voler mullar-se de cara a futures aliances, però a diferència del discurs sobre Catalunya si que va mostrar-se un ferm defensor que fos la llista més votada la que acabi a la Moncloa. Un discurs que si ve sembla plausible, no ho és tant si busca el suports del partit d'Albert Rivera que segons alguns "mentideros" condicionaria el seu vot a canvi del cap de Rajoy.

En fi internautes, que com deia Charles Darwin: "Les espècies que sobreviuen no són les més fortes, ni les més ràpides, ni les més intel·ligents; sinó aquelles que s'adapten millor al canvi."

18 mesos o menys?

Bon dia i bon dilluns internautes. 'Tot el secret de governar consisteix a saber quan cal treure's la pell de lleó per posar-se la de guineu.' La frase que pronuncià Napoleó Bonaparte ha fet fortuna en el camp de tota negociació. Es clar que en el cas que ens ocupa un acaba preguntant-se qui és el lleó i qui la guineu. Gairebé un mes després del 27-S la ciutadania continua amb "l'ai al cor" per saber si acabarem tenint la famosa legislatura dels 18 mesos que ens havien de dur a un nou estat o bé s'escurçarà per falta d'acord, derivant en unes noves eleccions anticipades.

L'onzena legislatura sembla tocada abans de començar,  i no sembla que la majoria independentista pugui aprofitar la superioritat parlamentària per tancar definitivament l'etapa autonòmica. El desencís per la falta d'acord entre Junts x Sí la CUP fa dies que plana entre la gent, que comença a estar fastiguejada al veure la manca d'unitat en un projecte vital per la supervivència del país.

Diuen els bons negociadors que per tal d'arribar a un acord és bàsica la confiança i això que sembla bàsic, no acaba d'aplicar-se en el cas català. No ha de sorprendre que a Madrid segueixin fregant-se les mans al veure que el famós algoritme romà "Divide et impera" (divideix i venceràs) ha començat a triomfar per sorpresa de propis i estranys, i això tard o d'hora acaba passant factura.

Evidentment que el nostre no és pas un procés normal, entre altres coses perquè l'adversari tampoc no ho és, però això d'avantposar determinats postulats per davant de la necessitat de construir un nou país fa mal, i trenca no només els ponts de diàleg sinó també el somriure i la il·lusió de molta gent que el 28-S ja es veia més a prop d'Ítaca.

Però això que sembla raonable no ho comparteix pas la CUP, posicionada en uns principis que passen per vetar qualsevol candidat de CDC, a causa d'unes retallades i presumptes "corrupteles", que semblen donar per bones. Llàstima que aquesta manca de visió no els permeti assumir que la independència ha de ser transversal i fer-la amb tothom sense excloure ningú, deixant els debats ideològics i socials per una segona fase.

Una idea que no sembla compartir la cúpula de la formació, després que el cap de setmana Antonio Baños assegurés a RAC1 que no podem descartar que el març de l'any que ve haguem de tornar a passar per les urnes. Una tàctica de pressió a Junts x Sí o una clara declaració d'intencions? Un radicalisme impropi d'algú que aspira a un nou estat, i que avantposa el discurs antisistema tot i les conseqüències negatives que pugui tenir, especialment perquè dubto que aquest immobilisme intransigent tornés a comportar-los el mateix suport en uns nous comicis.

I mentrestant, els de ni Sí ni No, sinó tot el contrari continuen brillant per la seva intel·ligència política. Així que mentre Barcelona en Comú presentava, obviant les primàries, al seu candidat i llançava un missatge de concòrdia a la resta de partits de l'entorn d'Iniciativa i Podemos; Lluís Franco Rabell aprofitava per criticar la seva companya Ada Colau retraient-li la seva manca de participació durant les eleccions passades, atribuint-li una part del fracàs de CSQEP. Interessant maniobra que de ben segur refermerà els "llaços fraternals" de la nova esquerra.

Gairebé igual de "germanívoles" les paraules que l'exprimer secretari del PSC dedicà a Carme Chacón durant Consell Nacional de dissabte. "Bon viatge, però que no comptin amb la meva companyia", així de contundent es mostrà Pere Navarro al veure's vetat per l'exministra de Defensa per anar a les llistes al Congrés. Aquest cop de força de Chacón demostra el molt que estima a l'encara company de partit i demostra que les desavinences entre ambdós pel dret a decidir no quedaren pas en l'oblit de la candidata sinó a la capsa de retrets i venjances. Ves a saber si la frase lapidària que deixà anar l'exalcalde de Terrassa dient que ara se sent del "tot alliberat per dir i fer el que consideri oportú" tindrà conseqüències i encara l'acabarem veient al costat del seu progenitor defensant la independència.

Sigui com sigui, quedeu-vos amb la cita de George Bernard Shaw:  "L'odi és la venjança d'un covard intimidat."

La preuada foto

Bon dia i bon divendres internautes. Un vell i savi proverbi xinè siu que "Quan beguis aigua, recorda la font." L'assenyat consell oriental que deu tenir ben present Josep Antoni Duran i Lleida, s'ha mantingut fidel a les fonts de Madrid. Ara les coses han canviat i de quina manera per líder d'Unió, perquè lluny de l'abundància i la comoditat al democristià li toca patir una sequera inesperada en forma de resultats. La no representació del seu partit a la Cambra catalana han trastocat els plans de Duran, el qual s'ha vist en que ha viscut, però, sembla haver patit una indigestió de prepotència al veure com el projecte de la Tercera Via, tot i els suports empresarials, quedava ni més ni menys que en una via morta.

Ahir, el democristià en una entrevista Can Cuní (8TV) tornava a treure pit assegurant que no només es presentaran a les general del 20-D sinó que davant la inestabilitat catalana Unió també estarà  present en unes futures eleccions catalanes, les quals veu gairebé inevitables. Aquest fals esperit de sacrifici del polític de la Franja, que únicament pretén mantenir l'estatus que fins ara li han permès a Madrid, diu molt del personatge. Com era d'esperar, poc o ben poc l'apretà Josep Cuní a l'hora de fer autocrítica pels nefastos resultats electorals del 27-S, es clar que coneixent el personatge, no m'estranyaria que fes com José María Aznar, quan preguntat sobre la derrota del PP el 2004 a causa de la gestió dels atemptats islamistes del 11-M, va dir que ell no s'havia presentat i que li demanessin comptes a Rajoy que era el candidat. Una manera poc dissimulada d'espolsar-se les puces del damunt, que no deuria sentar-li pas massa bé al seu delfí Rajoy.

Malgrat que aquests dies Duran es dedica a ensenyar musculatura després de la preuada foto amb el president de la Comissió Europea, no seria d'estranyar que això també acabés passant-los factura vist que Jean-Claude Juncker no era l'únic protagonista del Congrés del Partit Popular Europeu celebrat a Madrid. I és que entre la desena de caps d'estat i de govern conservadors també hi havia un tal Mariano, que d'estimació pels catalans ben poca per no dir gens al afirmar amb contundència que "Europa està amenaçada per les opcions polítiques radicals, tan secessionistes com populistes". 

Caldrà estar atents i amatents vers Duran i els seus contactes internacionals, sobretot perquè enlloc de mostrar-se un xic més modest, es vanta de tenir tots els mecanismes a punt per tornar a presentar-se a unes eleccions catalanes que acaba de perdre, i més tenint una llosa a l'esquena de 14 milions d'euros. Es clar que quan paguen els altres: "La casa es grande" i si a més no entren a escorcollar la seva seu, ja es donen per més que satisfets.

Sense abandonar el tema electoral, cal fer esment del que aparentment serà l'escenari de Junts x Sí a les eleccions del 20 de desembre. Segons explicà el conseller de la Presidència en funcions, Francesc Homs, encara no s'ha decidit quina serà la fòrmula que CDC i ERC aniran als comicis, tot i que sembla que ho faran conjuntament al Senat. Una història ben diferent a la de la coalició formada per Podem, ICV, EUiA i Barcelona en Comú, la qual anunciava ahir un candidat no mediàtic com a cap de llista a Madrid. Fins aquí res a dir de l'historiador Xavier Domènech, però si del que no ha transcendit a massa mitjans, perquè l'elecció fou bastant forçada després que Ada Colau volgués imposar en primera instància al seu marit, Adrià Alemany.

En fí internautes, que si no volem caure malalts caldrà fer ús del que en el seu dia ja aconsellava Mark Twain: "L'única manera de conservar la salut és menjar el que no vols, beure el que no t'agrada, i fer el que preferiries no fer."

'Petrum' Picapedra

Bon dia i bon dijous internautes. 'Si pots controlar la informació, pot controlar la gent.' Aquesta màxima de Tom Clancy demostra àmpliament que les novel·les en forma de ficció sovint es veuen superades per la realitat. Intrigues, clavegueres, policies i guerra bruta són alguns dels elements essencials que els autors del gènere negre empren per elaborar els best sellers. I en això precisament sembla haver-se convertit l'operació "Petrum", una investigació judicial que si es convertís en pel·lícula més d'un espectador es posaria les mans al cap exclamant allò tan català com el "mare de déu".

De fet el nom ja té la seva intringulis i evidencia que en alguns despatxos hi ha gent que té poca feina si fem cas del perquè de la seva denominació. Així, "Petrum" que significa pedra en llatí, és un sinònim de roca, i aquesta forma part del cognom Sumarroca, família a la qual fiscalia i Guàrdia civil vinculen a presumptes irregularitats a l'Ajuntament de Torredembarra. Aquesta peça del cas sembla que seria la peça clau a la que els investigadors s'estarien agafant per arribar fins a les finances de Convergència.

El nou registre a la seu de CDC en un dia com el d'ahir és evident que no és un fet casual, sinó que obeeix a una estratègia perfectament planificada (cosa estranya venint de qui ve), amb una clara finalitat: deslegitimar el procés i erosionar Artur Mas. Fa temps que el ball de bastons ha començat, 10 anys han passat des que l'aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall, deixà anar el famós 3% a l'aleshores cap de l'oposició. D'aleshores ençà, els "picapedrers" de l'Estat han fet un munt d'hores extres per tal d'extreure, no l'entrellat, sinó prou materials per construir les bases d'una acusació que s'aguanti encara que sigui amb pinces.

I ves per on, la confluència dels astres sembla ser l'únic motiu que ha portat la justícia a desembarcar visiblement a la seu convergent. Els astres deuen estar més que exhausts aquests dies perquè a més permeteren que la premsa madrilenya s'assabentés una hora abans del registre. La filtració que no és pas nova s'emmarca en la vella tàctica de captar les detencions en primer pla i així humiliar l'enèmic de cara a la galeria.

El resultat de la maratonià registre ha comportat 10 detinguts, tal com ja apuntava fa uns dies La Razón, entre els quals el tresorer de CDC, el conseller delegat d'Infraestructures.cat, i diversos empresaris de la construcció. La notícia emmascarà i de quina manera l'acte que des de Presidència de la Generalitat s'havia preparat per signar el decret de convocatòria del nou Parlament. 

Vivim en un món en que la imatge juga un paper cabdal, i qui organitza aquestes exhibicions de força i desplegaments exagerats té molt clar el missatge que vol donar a la ciutadania i al món. Si ens parem a analitzar-ho, el cert és que sembla com si enlloc d'escorcollar l'edifici del carrer còrsega, la Guàrdia Civil hagués registrat el Camp Nou donat les 12 maratonianes hores que teòricament van emprar. Es clar que deuen estar incloses totes aquelles que els agents de la Benemérita van passar-se amb el Whatsapp fent temps i a l'espera d'instruccions.

I de quina manera influenciarà això en les negociacions amb la CUP i l'elecció d'un nou govern? Doncs com diuen els italians "chi lo sa", però segur que no ajudarà massa pel desgast que suposa pel candidat a la reelecció. Moments transcendents com aquests, han de servir per demostrar si la unitat tan volguda per la majoria del carrer es trasllada al Parlament o bé ens dediquem a fer el joc a Madrid i ens carreguem definitivament un procès amb la convocatòria de noves eleccions amb resultat més aviat incert pels independentistes.

En resum i pensant en positiu, malgrat els llamps i trons arribats dels altres límits, permeteu-me acabar parafrasejant Albert Camus: "En les profunditats de l'hivern finalment vaig aprendre que en el meu interior habitava un estiu invencible."

A la panxa del bou?

Bon dia i bon dimecres internautes. 'Un efecte essencial de l'elegància és amagar els seus mitjans.' La cita del famós novel·lista Honoré de Balzac descriu en gran manera la sensació que molts de nosaltres tenim al veure l'apassionant món del camuflatge. Un art aquest que compta amb diverses disciplines, una de les quals la política. En un moment en que les mitges tintes ja no tenen una raó de ser, si és que alguna vegada l'han tingut, no deixa de sorprendre'ns determinades actituds com les que ahir vàrem veure al Congrés dels Diputats.

Mentre Rosa Díez aconseguia el suport de la bancada PoPular per aprovar la moció que garanteix a Catalunya l'ús del castellà en tots els àmbits (com si no ho estés ja), Joan Tardà demanava a la Cambra un posicionament clar de "reconeixement" i "negociació" per abordar una solució per Catalunya. Com ja era d'esperar ni PP ni PSOE van baixar del burro, i s'aferraren al discurs immobilista i numantí. Però el que sí sorprengué en certa manera fou la intervenció del representant dels ecosocialistes a Madrid, el qual tornà a donar mostra del seu fidel compromís d'espanyolitat.

Així, Joan Coscubiela va tornar a criticar la visió oferida pel republicà i tornà a defensar l'idíl·lic dret a decidir acordat amb l'Estat. Sembla estrany que a hores d'ara encara ens vulguin fer creure que si hi ha moviment de fitxes al govern espanyol, el nou executiu acabarà pactant un referèndum. Coscubiela, però que és gat vell en l'art de la dialèctica, va reservar-se la carta que en cas de no produir-se cap canvi "la ciutadania pot pujar el to i seguir mobilitzant-se", com si això pogués alterar d'alguna manera la visió imperialista dels governants.

Aquests dies que tothom s'omple la boca de "transversalitat", em costa veure i sentir el corrent independentista d'Iniciativa o CSQEP. Encara que sembli paradoxal en una formació d'esquerres, em temo que la "suposada" existència deu ser qüestió de fe, donat que ni els millors mediums han aconseguit que es manifestessin. Al final, un que acostuma a ser malpensat de mena acaba pensant que això d'independentistes a  IxCV-EUiA o bé es fruit d'una llegenda urbana o és que s'amaguen a la panxa del bou on no neva ni plou.

On sembla que sempre hi hagi tempestes de llamps i trons és a la Moncloa. En mig de la pertorbació atmosfèrica la cara del govern espanyol era tot un poema al referir-se a Carme Forcadell, després que ERC la proposés com a president del Parlament. Soraya Sáenz de Santamaría va tornar a insultar la intel·ligència dels catalans afirmant que Forcadell no era la persona idònia perquè no havia estat votada per la majoria dels ciutadans. Curiosa reflexió la de la filla d'un general franquista, que deu ser partidària que els càrrecs es nomenin manu militari i no per la legitimitat de les urnes, que òbviament mai seran del grat de tothom.

Tampoc ha estat precisament del grat dels barcelonistes la nova multa imposada per la UEFA al Barça. 40.000 Euros que se sumen als 30.000 anteriors a causa dels milers d'estelades exhibides pels socis en partit de la Champions. El més trist és que ja en la primera sentència el club optés per fer mutis i posar la galta, vestint-ho com a diplomàcia perquè les coses no anessin a més. Doncs i tant que hi han anat, fonamentalment perquè els tentacles de les autoritats espanyoles també estan pressionant i de quina manera els organismes esportius internacionals per castigar qualsevol signe d'identitat que no sigui el de la roja y gualda.

En fi, que com diu un vell proverbi: "La primera vegada que m'enganyis, serà culpa teva; la segona, la culpa serà meva."

Els clarobscurs

Bon dia i bon dimarts internautes. Deia Bertolt Brecht que 'quan la hipocresia comença a ser de molt mala qualitat, és hora de començar a dir la veritat.' Malgrat que el dramaturg alemany Bertolt Brecht ho escrigué fa uns quants anys, la cita continua ben vigent. Ahir en coneixíem un viu exemple amb una afirmació que poc o gens agradarien a les autoritats espanyoles. Aquesta vegada no fou cap periodista d'Onda Cero el que posà en evidència el discurs oficial dels partits unionistes, sinó ni més ni menys que Emily O'Reilly.

Aquesta irlandesa, Defensora del Poble Europeu, va tenir la gosadia de rebutjar tots els discursos que es mostren categòrics a l'hora de deixar fora de la Unió a una Catalunya independent. Lluny de mostrar-s'hi a favor, però tampoc en contra, O'Reilly responia que la hipotesi defensada per diversos dirigents europeus no s'aguanta per enlloc, bàsicament perquè tal com adverteixen nombrosos experts no hi ha cap tractat que digui explícitament que un nou estat nascut d'una escissió seria automàticament expulsat. La resposta no és nova, però si molt significativa perquè s'ha fet per escrit a petició d'alguns dels eurodiputats catalans i reforça la idea que Europa cada vegada té menys clara la indisoluble unitat d'Espanya.

Mentrestant, a Catalunya l'olla de les negociacions segueix fent xup-xup. Com en tot acord sempre hi haurà els seus estira-i-arronsa, però de moment encara no hi ha fumata blanca. Ahir Esquerra filtrava el nom de Carme Forcadell com a candidata a presidir la Cambra catalana. Aquest seria un primer pas a l'hora de triar la mesa de Parlament que tindria majoria independentista i de la qual JuntsxSí podria oferir una de les secretaries a la CUP.

Malgrat sigui veritat, no és qüestió de tornar a repetir que aquest no és un partit tradicional, a l'hora d'avenir-se a fer un "canvi de cromos" en forma de càrrecs i poltrones, però ahir la número dos de la formació, Anna Gabriel, sorprenia amb unes declaracions en un acte a la capital catalana afirmant que "no descarten formar part d'un govern independentista, però que a hores d'ara ningú els ho ha ofert". Un punt comprensible perquè fins ara sempre s'han negat a tenir responsabilitats de govern, suposo perquè és més fàcil i còmode fer una revolució des de l'oposició que no pas a primera línia on cal arremangar-se.

Qui ha estat a primera línea ha estat Dolores Agenjo, l'única directora d'un institut que es va negar a obrir el centre per facilitar que la gent anés a votar pel 9-N. Ahir mateix, fou un dels testimonis que van passar pel TSJC a declarar pels fets i reiterà novament les pressions rebudes des d'Ensenyament perquè facilités el centre. Curiós veure la riquesa tipogràfica amb que la majoria de diaris espanyols parlen d'aquesta senyora i la pobresa a l'hora de recordar que ha estat candidata C's. Aquest fet i la seva defensa numantina a vetar la possibilitat del vot li han valgut nombrosos premis d'associacions unionistes i militars.

En fi internautes, que vist el panorama jo em quedo amb Groucho Marx: "El secret de la vida és l'honestedat i el joc net, si pots simular això, ho has aconseguit."


L'altra Festa dels Súpers

Bon dia i bon dilluns internautes. 'El fracàs en el teatre és més dramàtic i lleig que qualsevol altra forma d'escriptura. Costa tant que un se sent molt culpable.' Això és el que pensava l'escriptora Lillian Hellman i que de ben segur després de veure l'escena d'ahir molts de nosaltres subscriuríem. De fet feia dies que s'esperava amb certa expectació el que havia de ser la gran festa d'aquest cap de setmana. El resultat fou un xic decebedor i no serà que no hi aboquessin recursos, però ja se sap que si la idea no convenç des d'un començament ja li pots posar diners a cabassos que la cosa no funciona.

A diferència dels autèntics Súpers que triomfaren novament a l'estadi de Montjuïc amb més de 300 mil participants, diumenge fou més aviat una nova punxada en tota regla pels Super Unionistes. Així, el Teatre Victòria acollí un estrany "matxambrat" de 500 persones amb representants de PP, C's i PSC sota la mirada atenta de Societat Civil Catalana. L'entitat antiindependentista volgué fer ús dels "savis" consells de Dolores de Cospedal (experta en la matèria) i organitzà la festa del 12-O en diferit. Però a l'igual que les explicacions que en el seu dia donà sobre l'estrany acomiadament de Bárcenas, ahir les 500 persones que hi assistiren tampoc no van vèncer ni convèncer. El cert és que per molt que se citessin al Victòria, la d'ahir fou una Derrota en tota regla com de fet ja demostraren els resultats del 27-S.

Qui tingué la seva particular festa un dia abans fou Josep Antoni Duran i Lleida, el qual no va sortir-se del guió i tornà a ser aclamat per ser el candidat a les generals del que queda d'Unió Democràtica de Catalunya. En clar esperit de "sacrifici" personal, el líder democristià manifesta sentir-se molt "útil i necessari"per tirar endavant un projecte que permeti establir ponts de diàleg entre Catalunya i Espanya. Aquesta seguretat mostrada juntament amb la de la seva mà dreta, Ramon Espadaler, contrasten amb la disposició que tindran per pagar els més de 14 milions d'euros que tenen amb els bancs.

Sigui com sigui, la banca acostuma a ser flexible amb determinats partits, i si no que li preguntin a a Albert Rivera, el qual comença a ser festejat per més d'una formació. Aquests darrers dies, l'autoanomenat partit anticasta feia una picada d'ulls a C's. Així tan Iñigo Errejón com Pablo Iglesias comencen a veure les orelles al llop i comencen a buscar desesperadament possibles aliats per no quedar aïllats tal com pronostiquen les enquestes. Malgrat que les distàncies ideològiques semblaven insalvables, el professor de la cueta sembla haver convençut Iniciativa i Barcelona en Comú per anar plegats a Madrid. Lluny queden les promeses i principis fundacionals de la formació d'Ada Colau quan prometé la inequívoca vocació municipalista de BC, però es clar tampoc pretenia dedicar-se a la política, oi?

D'altra banda, sorpren la voluntat del govern espanyol per tirar el país endavant, lluitant contra el fracàs escolar i fomentant mesures contra la desocupació juvenil. L'última ocorrència de l'etapa postWert, passa per crear un títol d'expert en tauromàquia que s'englobaria en la FP. Una manera segons fonts del ministeri de donar sortida als estudiants que abandonin l'ESO i vulguin optar per noves titulacions de futur.

Amb mesures així no m'estranya que només la premsa del cor i els Sálvame de torn siguin els únics que aplaudeixen enfervorits per facilitar-los més protagonistes d'històries tan "espanyoles". Olé!

Pressionar o seduir?

Bon dia i bon divendres internautes. Deia Franz Kafka que 'Una de les formes de seducció del mal més efectives és la incitació a la lluita.' I no anava pas errat l'escriptor txec, perquè si l'independentisme creix és fonamentalment gràcies l'especial "seducció" amb la que diàriament ens obsequien els dirigents espanyols. A diferència dels anglesos que fins a l'últim dia van mirar de convèncer els veïns escocesos amb afectes i noves competències, Espanya ha optat sempre per la intimidació, la pressió i la coacció. Una manera força estranya de demostrar el seu amor per algú al que diu "estimar".

Al marge de gestos forçats i accelerats com el de dir alguna frase en català, la vertitat és que lluny de reconciliar-se estan fent mèrits per ser acusats de violència domèstica. Les darreres accions de l'executiu espanyol així ho demosten, tal com recull la premsa internacional avui mateix, que se'n fa creus que un president democràtic estigui imputat per promoure aquesta forma de govern inventada pels grecs al S. V a.C.
No és d'estranyar les males cares que aquests dies fan els dirigents populars, perquè s'adonen que els catalans són un poble que lluny d'arronsar-se davant les adversitats, s'hi enfronten pacíficament. L'estratègia en forma d'arrogància que sempre els ha caracteritzat comença a ser qüestionada per ells mateixos perquè veuen que Catalunya se'ls escapa de les mans.

L'error majúscul de judicialitzar un problema polític té les seves conseqüències, i no són altres que l'efecte boomerang. Ja se sap que quan es juga amb foc tard o d'hora s'acaba cremant, i en el seu cas les cremades ja són de tercer grau. I això que sembla ser indiferent a Madrid no ho es pas a casa nostra, especialment si tenim en compte les mostres de suport i solidaritat rebudes pel president en funcions de la Generalitat.

El dia arribà i Artur Mas declarà al TSJC amb una escenografia digne de pel·lícula, en que les emocions i els sentiments dels congregats estaven a flor de pell. Un bany de masses de polítics, intel·lectuals i ciutadans el rebé amb aplaudiments i crits d'Independència, fent cas omís a les crítiques i comunicats judicials d'aquesta setmana.

"Mai l'èxit de la democràcia hauria d'acabar als tribunals de justícia" deia Artur Mas, però com deia el radiofonista García: "España lamentablemente sigue siendo diferente". I de quina manera, perquè enlloc de cercar solucions reals i pràctiques els nostres veïns prefereixen escudar-se en lleis caduques que no pensen revocar ni actualitzar. 

Artur Mas es mostrà contundent a l'hora d'assumir l'autoria del 9-N, però a més deixà clar que aquest era un judici polític a causa d'una "rabieta" de Moncloa, que va veure's superada pel que ells anomenaren "botifarrada". I en certa manera tingueren raó perquè els resultats contundents d'aquesta megaenquesta, tingueren uns resultats que suposaren una gran botifarra dels catalans cap a Espanya.

És difícil pensar que un cop iniciat el procés penal la maquinària estatal s'aturarà i menys quan estem a dos mesos de les eleccions generals. Aquest càstig exemplificador imposat des de les clavegueres del poder pot tenir efectes imprevisibles si acaben inhabilitant Artur Mas, perquè segurament els 18 mesos promesos per Junts x Sí, podrien escurçar-se significativament gràcies a les ments brillants de la capital del reino, que continuen obcecats pensant que "mort el gos, morta la ràbia.".

Massa ben acostumats han estat durant 300 anys al no ser qüestionats i no s'adonen que per molta legislació espanyola que ens tirin a la cara, nosaltres serem fidels a les nostres pròpies lleis. I això internautes els cou. Tant, que ahir les formacions unionistes i Manos Límpias, desbordades davant l'onada de suport als imputats, acabaren fent aquelles comparacions absurdes que tan els agrada titllant Mas de cabdill i a la CUP de "grup criminal".

Llàstima que aquesta miopia els impedeixi fer Alta Política o si més no fer ús dels consells de Voltaire que en certa ocasió escrigué que "Per aconseguir la més petita fortuna, val més dir quatre paraules a l'amistançada (querida) d'un rei que escriure cent volums."

Cap al psiquiatra hi falta gent!

Bon dia i bon dijous internautes. 'La psiquiatria és probablement l'únic negoci on el client mai té raó.' Ben segur que la cita del professor Scott Kent Brown la signaríem bona part de nosaltres, i més si tenim en compte l'esquizofrènia col·lectiva que ens toca viure. I és que els professionals de la "Psique" no acostumen creuen més en les causalitats que en les casualitats.

Digne d'estudi seria analitzar la fatal i trista coincidència d'una data com avui, en la que es compleixen 75 anys de l'afusellament del president de la Generalitat de Catalunya i alhora se cita com imputat Artur Mas al jutjat pel simplement de conèixer el sentiment de la ciutadania. Psiquiatres a banda, sempre he pensat que "cada casa és un món i cada ment un planeta", però això no treu que sigui malpensat en aquesta "curiosa simultaneïtat" de fets en la setmana de la hispanitat.

No és qüestió de viure en el passat, però està clar que malgrat el pas inexorable del temps encara hi ha vestigis imperialistes i una manera de fer anacrònica que no s'ajusta ni molt menys als nostres temps. Afortunadament, el paper victimista que sempre ens ha tocat jugar comença a fer un tomb de consciències, les quals han passat de l'encongida d'espatlles al "pit i coll..." (omès per si ho llegiu en horari infantil). Per aquest motiu, els gestos i les imatges no deixen pas indiferents ningú, i menys el president en funcions que després de retre homenatge al seu antecesor a Montjuïc es dirigirà directament al Passeig Lluís Companys on l'esperen jutge i fiscal, els quals en un exercici de "bonhomia" tornaran a recordar-nos qui és que mana (encara que fa anys que no pagui).

Com ja va succeir dimarts, Mas anirà acompanyat per més de 400 batlles i alcaldesses de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) i l’Associació Catalana de Municipis (ACM), a més de multitud de representant d'entitats i ciutadans anònims. Evidentment això tampoc agradarà gens ni al TSJC ni al govern espanyol, però això és el que hi ha. Ja ho diuen ells que "Quien siembra vientos recoge tempestades" i per molt magistrats que siguin no podran oposar-se a que la gent es manifesti pacíficament per una injustícia com una casa de pagès.

En fets tant transcendents i greus és inevitable posicionar-se en un o altre sentit. També és l'hora en que màgicament i per generació espontània aquells que fins ara no havien tret el cap, aprofiten per fer-se la foto, però fa anys que ens afaitem i/o depilem (versió femenina) per saber com és cadascú al marge de com bufa el vent. Precisament, si ahir parlàvem de l'impresentable escapisme del PSC per evitar-li problemes al seu amo i senyor de Madrid, igual o més indescents són les declaracions del portaveu de Podemos a Catalunya excusant no solidaritzar-se amb Mas perquè "ha donat sempre l'esquena al poble". Seran molt universitaris, però il·lustrats i llegits ben poc donat que al president se l'imputa per donar veu al seu poble.

Em quedo però amb la resposta del ministre Margallo al diputat convergent Jordi Xuclà, el qual denuncià totes les trabes posades pel govern espanyol perquè els catalans que resideixen fora poguessin votar. "Li aconsello que vagi al psiquiatre"respongué el titular d'Exteriors. Interessant reflexió la d'algú titllat de "antic i arrogant intel·lectual" per un company d'executiu. Però Margallo no ha estat l'únic criticat per l'encara ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, el qual va buidar el pap a base de bé en una entrevista incendiària al diari El Mundo. Altres víctimes del graciós del govern foren Aznar, Rodrigo Rato i companys/companyes que els fa vergonya ser del PP.

Sigui com sigui internautes, ja ho diuen que n'hi ha més a fora que a dins, malaguanyat sinó el negoci "psiquiatril" i els fabricants de divans.

Els carrers són ben vius

Bon dia i bon dimecres internautes. Paulo Coelho va escriure en una ocasió que 'La valentia no és l'absència de pànic, sinó la fortalesa de seguir cap endavant tot i la por.' La frase de l'autor basiler reflecteix que lluny d'acoquinar-se, la gent ha tornat a fer seus els carrers de Catalunya per demostrar la solidaritat amb els imputats del 9-N. Les inclemències meteorològiques en forma de pluja no impideren que milers de persones es concentressin ahir el vespre en els pobles, viles i ciutats del país.

El dia fou especialment dens en quan a notícies. El matí la consellera d'Ensenyament era la primera a personar-se al Palau de Justícia per respondre de les acusacions de desobediència, prevaricació i malversació de cabals públics. Irene Rigau arribà al Passeig de Lluís Companys escortada per bona part del govern i companys, així com centenars de persones que envoltaven la seu judicial des de primera hora.

Rigau insistí, tal com feu també més tard l'exvicepresidenta Ortega, que en cap moment van desobeïr el Tribunal Constitucional, sinó que optaren per facilitar el procés de participació emparant-se en la democràcia i en el mandat que els havia donat el Parlament. Com era d'esperar només respongueren a les preguntes del jutge i posaren de manifest l'estranyesa pel canvi de criteri de la fiscalia que inicialment havia desestimat la seva imputació. I què va passar? Doncs simplement que allò que inicialment era una "botifarrada" per Madrid, agafà tal volada que es convertí en una "ofensa" democràtica que deixà fora de joc l'aparell de l'Estat al veure's superat per la força d'un poble.

Descol·locat i força ha quedat el PSC, on Miquel Iceta ha tornat a fer el paper de la trista figura al no solidaritzar-se amb Mas, Ortega i Rigau. El líder socialista s'emparà en el fet que això és una causa judicial i ells no pretenen qüestionar-ne l'autoritat. Una nova excusa que se suma a la renúncia al dret a decidir i demostra la pèrdua de compromís amb el país, això sí a ritme de Queen.

Si el matí ja fou "mogudet", la tarda i el vespre no trencaren aquesta tònica, perquè el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va emetre una duríssima nota de premsa en la que es mostrava indignat davant les nombroses concentracions que hi hagués a la seva seu. En el comunicat titlla d'inadmissible la participació de representants públics que qüestionen la independència dels jutges, encara que si fossin sincers admetrien que el que realment els molesta és la multitud de ciutadans anònims que per voluntat pròpia es mostraren indignats amb una justícia que poc ens representa.

A l'hora de la veritat, només cal recordar que aquesta independència que tan reclamen és força dubtosa si mirem l'organigrama, en el qual el fiscal de Catalunya depèn del fiscal general de l'Estat, el qual ho fa jeràrquicament del Ministre de Justícia. Evidentment, això que és ben obvi no s'explica massa a la premsa espanyola i en canvi sí declaracions com de Rafael Hernando.

El portaveu popular al Congrés va criticar durament les concentracions d'ahir i les comparà amb altres tan lamentables com les que es produiren quan l'exministre Barrionuevo fou engarjolat a causa del GAL. Evidentment, en cap moment va citar el cas de l'actual líder del PP català que fou acompanyat per tota la cúpula d'aquesta formació quan hagué de comparèixer al jutjat acusat de xenofòbia.

En resum internautes, que el país és ben viu, batega amb força i no es deixa intimidar per unes lleis espanyoles que aviat seran simplement estrangeres.

Cabretes, cabrioles i altres misèries

Bon dia i bon dimarts internautes. 'El que deixem enrere i el que tenim per davant no són res comparat amb el que portem dins'. La cita és del poeta i pensador nord-americà Emerson i serveix per resumir en bona part el sentiment (si és que en tenen) de part dels acòlits del franquisme que ahir van manifestar-se pels voltants de Montjuïc. Afortunadament, aquests 300 feixistes eixelebrats plens d'odi i bilis poc o res tenien a veure amb els 4.500 participants en l'acte que tingué lloc a la Plaça Catalunya per celebrar el dia de la hispanitat.

Res a dir en aquest sentit els sentiments, malgrat alguns s'entestin a fer-ho, no s'han d'imposar mai i cadascú és lliure de tenir un sentiment de pertinença o sentir-se més identificat a uns o altres. Ara bé, hi ha maneres i maneres, perquè en intervencions com les del diputat del PP al Congrés Antonio Gallego que s'exaltà i de quina manera al parlar de l'orgull de tenir el DNI espanyol.

Al marge de l'estil caspòs d'algun dels oradors, també es deixà veure Xavier Garcia Albiol, el qual no va voler perdre l'oportunitat per reivindicar el seu profund compromís amb patri alhora que denunciava la no presència de C's i el seu líder a l'acte, com si d'una competició per saber qui la té més llarga (la bandera). I és que ahir Albert Rivera no va voler perdre's la recepció que es feia a la capital del reino en motiu del 12-O, quelcom que en època electoral és gairebé pecaminós no ser-hi, en especial per la gran concentració de càmeres i els famosos "corrillos", més o menys informals, entre polítics i periodistes.

Tot i l'absència del president de la Generalitat, Artur Mas estigué sens dubte en boca de tothom. Només calia veure l'animada conversa que mantenien durant la desfilada el ministre de Justícia i el president del TC, en que les rialles i les complicitats foren més que notables. No seria pas estrany que comentessin l'entrevista publicada a La Vanguardia en la que Català afirmava que si Mas és inhabilitat i engarjolat serà simplement per haver fet "alguna cosa malament", com si posar les urnes fos igual o pitjor que posar una bomba o fer un cop d'estat, tal com clamaven alguns ahir.

D'altra banda, les xarxes socials ahir tingueren novament Catalunya com a eix central, i en especial per una piulada que no deixà ningú indiferent. L'alcaldessa de Barcelona en un gest que l'honora deixà ben clar el que per molts significa el dia de la hispanitat: un genocidi disfressat de festa. No sabem si per reivindicar aquest nou perfil catalanista de cara a una futura candidatura per les generals, però Ada Colau també va anunciar que encapçalarà la protesta contra la imputació d'Artur Mas i les seves conselleres.

El fet és més que lloable venint d'una representant de les esquerres, i contrasta amb el vot de silenci dels dirigents de CSQEP, que enlloc de mullar-se per la democràcia i pel país, prefereixen anunciar amb un somriure d'orella a orella el més que probable acord per concórrer a les eleccions espanyoles sota les sigles de Podemos. Qui segur no ho farà és Gemma Ubasart, exsecretària general de la formació de Pablo Iglesias que dissabte presentava la seva dimissió i ho atribuïa a l'intervencionisme excessiu dels seus superiors de Madrid i al gairebé inexistent catalanisme del seu expartit.

En fi internautes, parafrasejant Einstein: 'Trista època la nostra! És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici.' No ens deixem vèncer per quatre galifardeus!

Cap sorpresa

Bon dia i bon divendres internautes. 'La sorpresa és el mòbil de cada descobriment.' Així ho pensava el novel·lista italià Cesare Pavese i molts dels que ahir restaven expectants a l'auditori de la Pompeu Fabra on la CUP celebrà una conferència. Com era d'esperar, de sorpresa cap ni una, perquè el partit segueix sense renunciar a la negativa d'investir Artur Mas com a president de la Generalitat.

Des de fa unes setmanes, una de les frases més repetides ha estat "la CUP no és una formació convencional". El seu caràcter assembleari alanteix qualsevol decisió a causa dels problemes logístics que suposa convocar la militància a tot el territori. I aquest probablement és el principal problema amb que s'estan trobant els negociadors de Junts pel Sí, al veure que els seus interlocutors han de consultar-ho tot a les bases, un fet lloable i molt democràtic, però també poc operatiu en aquests moments.

La d'ahir fou més una cita mediàtica on es feren més "volar coloms" que altra cosa, bàsicament perquè no ens van dir res que no sabéssim ja. Ara bé, cal destacar que no es van tancar pas a seguir negociant i van condicionar el seu suport a la força guanyadora del passat 27-S al fet que aquesta es comprometi a trencar amb l'Estat i amb la seva legislació. A més, Anna Gabriel, va tornar a reviure els famosos "què, qui, com" que gairebé havíem oblidat després d'uns mesos. La número dos de la CUP va explicar que seran generosos sempre i quan s'acordi el què i el com, i després ja en parlaran del qui.

Llàstima que aquest "qui" pot resultar fonamental a l'hora d'encaminar el procés a instàncies internacionals, que de fet són les que realment hauran de legitimar-nos com a Estat. Segurament molts dels punts programàtics dels revolucionaris són lloables i raonables, però no podem pas construir la casa per la teulada. Òbviament, en algun moment s'ha de fer efectiva la ruptura però no a l'estil hel·lènic, perquè lluny d'haver arreglat la situació amb Síriza encara l'han embolicada més per la manca de suport financer i polític.

L'altre fet simptomàtic de la conferència fou la magnífica acollida que donaren els assistents al cap de llista de Junts pel Sí. Amb forts aplaudiments i crits de "President, President" es constatà que part de les bases "cupaires" no es tanquen en banda amb un candidat de JxSí, però sí amb l'actual president de la Generalitat, al qual consideren representant de la dreta i responsable màxim de totes les retallades patides.

Ara com ara, la partida continua en taules, i de moment ningú ha renunciat a res. El que està clar és que el punt on som exigeix cintura política i sacrificis si no volem fer-nos l'harakiri jugant-nos el futur amb unes noves eleccions de resultat incert pels nostres objectius.

Caldrà estar atents i amatents les properes setmanes, això sí, tal com escrivia Peter Drucker: "El més important en una negociació és escoltar el que no es diu."

Barra lliure als insults

Bon dia i bon dijous internautes. Deia el poeta Sòfocles que 'Una paraula és suficient per fer o desfer la fortuna d'un home.' I sí això ho traslladem a l'àmbit judicial veurem com com fins i tot un determinat nombre de caràcters en forma de tuit poden quedar impunes malgrat malgrat la gravetat del contingut. Si ja poc crèdit tenen els tribunals en aquest país, la decisió del jutjat d'instrucció núm. 20 de Barcelona no ha ajudat massa a canviar aquesta percepció. I és que la magistrada encarregada de tramitar la querella contra diversos usuaris que aprofitarenTwitter per llançar insults i calúmnies contra els catalans, comparant-nos novament amb els nazis.

Així, de poc ha servit que 16 entitats recorressin a la justícia esperant una contundent reacció d'aquesta vers el que per molts és una clara mostra d'incitació a l'odi. Però, ves per on no tothom ho veu de la mateixa manera, almenys per la jutgessa que considera que aquestes piulades no constitueixen cap mena de delicte i entren dins l'àmbit de la llibertat d'expressió. De fet, la titular del jutjat considera que com a molt es tracta de comparacions "desafortunades".

Ja se sap que en l'àmbit legal, casos com aquest senten jurisprudència i precedents que donen lloc a una barra lliure que trenca qualsevol línia vermella. Sabent que les comparacions són odioses, però a vegades necessàries, algunes serveixen per adonar-nos fins a quin punt la realitat es distorsiona en diferents àmbits. La justícia no n'està exempta i dia a dia hom té la sensació que aquí tenim una gegantina fractura entre ciutadania i poder judicial, més preocupat pel que puguin dir estaments superiors addictes al règim que no pas en defensar el dret i l'honor dels injuriats. I això, Senyoria, sí que em sembla "desafortunat".

D'altra banda, el rellotge segueix fent tic-tac i no serà fins aquest vespre que sabrem la posició de la CUP respecte la investidura del president/a de la Generalitat. L'hermetisme i el silenci autoimposats al llarg d'aquests dies es trencarà amb en la conferència que la formació farà a l'auditori de la Universitat Pompeu Fabra. Segons algunes fonts, els ponents exposaran un nou full de ruta després dels resultats del 27-S, probablement sense explicitar encara el seu suport o no a un determinat candidat.

Ara bé, desitjo que les les Candidatures d'Unitat Popular s'adonin de la transcendència de les seves decisions i no decebin als gairebé 2 milions de persones que van apostar per la independència. El cert és que ningú s'esparava, ells tampoc, que el partit amb menys diputats arribaria a tenir la paella pel mànec, i això no sempre resulta còmode perquè suposa tenir una responsabilitat que fins ara no havien tingut. No es tracta de fer mercadeig, perquè la CUP no ha jugat mai a fer canvi de cromos, però si volem evitar unes eleccions que podrien suposar una aturada definitiva al procès, tothom ha d'assumir que en la vida ens hem de "menjar gripaus".

En resum, com deia H. Jackson Brown: "L'oportunitat balla només amb aquells que ja estan a la pista de ball" i la CUP no pot quedar-se asseguda esperant que toquin la seva cançó perquè l'orquestra té pressa per marxar.