Som a l’aire

Des de l’antena altiva, escampant critiques i paraula viva.

Opinions sinceres

L’anàlisi crítica i àcida d’allò que està passant

Una pinzellada àcida amb gotes d’humor

Perquè no cal farcir la informació amb paraules que no s’entenen.

Com un bon vi

Si la collita és bona, l’aroma i el perfum informatiu té un altre gust, no?

L'EPA fatal i Rajoy contentíssim

Bon dia i bon dimecres internautes. 'Més val un minut de vida franca i sincera que cent anys d'hipocresia.' Unes paraules de l'escriptor i assagista Ángel Ganivet, que ben segur no és un dels autors de capçalera de Mariano Rajoy tenint en compte l'empremta que deixa dia sí i dia també en la manera de governar. Malauradament, tothom més o menys "llegit" sap que la màxima de molts partits és que "els programes electorals estan per NO complir-los" i el Partit Popular en això és tot un campió. El darrer exemple ens l'oferia ahir el president del govern, en un exercici d'hipocresia i cinisme, quan després de fer-se públics els desastrossos resultats de l'Enquesta de Població Activa amb 184.600 llocs de treball destruits, s'escapava de les incòmodes preguntes de la premsa afirmant que se sent "molt content per aquestes dades".

Un altre insult majúscul al 26% d'espanyols que assisteixen atònits i viuen amb estupefacció els discursos positius que des de la Moncloa s'esforcen a divulgar, mentre ells s'ho miren des de les quilomètriques cues a les oficines de desocupació. El cas és que malgrat l'EPA demostra que hi ha menys feina, menys cotitzacions i més joves que marxen, el govern espanyol segueix fent un mal ús del lema "La imaginació al poder" que el maig del 68 francès va popularitzar en un sentit ben diferent, perquè l'equip d'en Mariano deu haver seguit el manual dels ideòlegs de les "armes de destrucció massiva" i pretenen fer-nos combregar amb rodes de molí, disfressant la crua realitat per aquests "móns de Yupi" que tan agrada als PoPulars.

Ja ho diuen que les casualitats no existeixen però el cas és que coincidint amb la visita a Madrid d'un indignat Pere Navarro per explicar les seves penes, la capital del reino va tornar a ser l'escenari d'un espectacle més propi del programa "Hermano mayor" que d'una cambra parlamentària. El show el protagonitzaren dues Sorayas: Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del Govern i Soraya Rodríguez, portaveu socialista. Aquesta última no va escatimar en desqualificacions i crítiques corrosives acusant els populars de beneficiar-se de sobresous il·legals, recuperant els papers de Bárcenas. 

Aquesta doble moral dels principals partits espanyols que en època electoral gaudeixen tirant-se els plats pel cap contrasta amb la sequera, malgrat sigui època de pluges, que ambdues formacions tenen a l'hora de dimitir d'algun dels escàndols de corrupció que els esquitxen. Però el cas és que la diputada socialista va aconseguir crispar la vicepresidenta fins el punt que la mà dreta de Rajoy acabés dient als passadissos del Congrés que "Mai en la meva puta vida he cobrat un sobre". Aquesta finura de la popular demostra que les creences PoPulars s' ajusten a la realitat, ja que al pot petit hi ha la bona confitura però també el verí més potent.

I mentre el Banc d'Espanya advertia que els bancs que no passin els propers "stress test" tornaran a ser rescatats amb diners públics, els polítics tocaven el violí i preferien comentar les paraules del jutge Santiago Vidal parlant de l'esborrany d'una futura constitució catalana. I el portaveu de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran Lleida, no va deixar passar l'oportunitat per criticar una gosadia tan gran com aquesta, tot argumentant no hi ha necessitat de redactar una Constitució catalana ja que a dia d'avui Catalunya segueix formant part d'Espanya, com si no ho sabéssim. Evidentment, queda clar que tot i que Duran va dir que respecta aquesta iniciativa privada no té cap mena d'interès en que el nostre país deixi de formar part d'aquesta estimada pàtria del polític democristià.

Sigui com sigui, indeferent no ha quedat l'òrgan disciplinari del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) davant aquesta inciativa d'aquests jutges catalans. Tal com llegim al diari ARA , el Consell ha obert una investigació per determinar si hi haurien incorregut en alguna responsabilitat i/o falta, que fins i tot podrien derivar en la seva expulsió de la carrera judicial, com prou bé saben jutges o exjutges com Baltasar Garzón.

La perla d'aquest dimecres ens ve a recordar que n'hi ha que neixen estrellats, si més no uns més que altres. I és que els amants de viatges poc convencionals veuran ampliada l'oferta amb el naixement de Space Expedition Corporation (SXC), una nova empresa dedicada als viatges espacials que iniciarà la seva activitat l'any que ve. I sembla que el mercat no li serà massa desfavorable tenint en compte que 200 persones ja han reservat un seient a la nau espacial. La nau que s'enlairarà des de l'illa de Curaçao gairebé en posició vertical i agafarà una velocitat 3 vegades superiors a la barrera del so. Així que si sou amants de l'adrenalina, de les emocions fortes, no us agrada fer cua al Dragon Khan i disposeu d'una mica de quincalla (72.000 euros), podreu gaudir de 60 minutets com si estessiu a un Planetarium de luxe.

La carta magna catalana

Bon dia i bon dimarts internautes. Deia l'historiador i poeta anglès Thomas Macaulay que 'La causa major de revolucions, és que mentre les nacions avancen al trot, les constitucions van a peu.' Un fet que no deixa de ser menor perquè la carta magna d'un país ha de l'eix vertebrador sobre el qual funcionar, deixant les bases assentades sense tancar la porta a incorporar nous articles, malgrat això no sempre és contemplat amb alegria per qui tots sabeu per tal de mantenir-nos presoners d'una constitució més intocable que els homes d'Eliot Ness.

Afortunadament, en aquest país nostre tenim emprenedors i gent amb visió de futur que no s'esperen asseguts i amb els braços creuats a que alguna institució i/o organisme públic els encarregui quelcom. I un d'aquests personatges sens dubte és el jutge Santiago Vidal, que en una entrevista a Catalunya Ràdio confirmava la informació publicada pel diari El Mundo sobre la redacció d'una constitució pròpia. Òbviament, la notícia no ha passat desapercebuda a la premsa espanyola que veuen cada vegada amb més preocupació que una part del seu territori s'escapa. Vidal va explicar que 10 jutges, diferents professionals del dret i la docència, així com també nombroses entitats socials fa temps que van creure oportú prendre la iniciativa i elaborar els 100 articles bàsics per la República de Catalunya, pilar bàsic per tenir unes estructures d'Estat com cal. Veurem si això que a Madrid el fa treure foc pels queixals acaba coordinant-se amb el Consell Assessor per a la Transició Nacional i les forces polítiques.

I un dels que segurament sua sang i ja deu tenir una úlcera a l'estòmac és un "exbigotut" que fa uns quants anys, encara que ara no vol recordar-ho, no es dedicava a despotricar de regnes de taifes sinó que parlava català en la intimitat, segurament fent algun monòleg celebre com el de "L'enteniment del món, a lo vaja dels mots".  Aquests dies, però, José María Aznar també té la bilis més amarga que de costum, que ja és dir, per la inicial intenció del seu partit d'apartar-lo de la campanya europea. I com que diu el poeta que qui canta els seus mals espanta, ahir l'expresident del govern va deixar anar la seva acidesa amb els periodistes lamentant que el PP no l'havia convidat a fer algun míting amb el seu company de batalles, Miguel Arias Cañete. I com no, la sempre fidel Esperanza Aguirre va sortir en defensa del president de la FAES i va dir que ella mateixa li organitzaria un acte a Madrid, ja que la baronesa encara mana per aquelles contrades. Val a dir que al carrer Gènova de la capital del reino tornaren a sonar totes les alarmes, perquè queda força lleig a les portes d'uns comicis, el president d'honor del partit es queixi que li fan mobbing i per aquest motiu Esteban González Pons, número dos de la lista electoral, sortia a TVE per apagar foc i dir que es tindria en compte l'expresident del govern.

La presidenta del PP de Madrid, Esperanza Aguirre, ha intervingut en la polèmica i, en el mateix acte que l'expresident, s'ha mostrat oberta a organitzar un acte a la capital, pero durante la tarde Carlos Floriano se ponía en contacto con la Fundación FAES para intentar dar solución a crisis. "Estoy en condiciones de decirle que el presidente Aznar participará en la campaña del PP", señaló Esteban González Pons, número dos de la lista electoral, en el Canal 24 horas. "

D'altra banda, llegim al diari ARA una fantàstica l'aportació de la ministra de Treball, Fátima Báñez, que en unes declaracions amb la sempre mediàtica i recautxutada Alícia Sánchez Camacho, assegurava que no entén les queixes de Catalunya vers el finançament rebut, ja que segons ella hauríem rebut durant el 2013 prop de 4.500 milions d'euros més en prestacions i pensions, gràcies a la solidaritat de tots els espanyols, que és una manera encoberta de dir "caritat"". 

I mentrestant, Nació digital es fa ressò d'alguns testimonis de l'incident patit pel primer secretari del PSC, Pere Navarro, un visionari de l'estratègia política que ha seguit la filosofia unionista de PP i C's fent una muntanya d'un granet de sorra, o el que és el mateix, d'una plantufada a un cop de puny d'una misteriosa dona de mitjana edat que a hores d'ara ningú sap qui és. Això sí, l'encara líder dels socialistes catalans, afirmava en diverses entrevistes que ha estat víctima d'una agressió a causa del "clima insostenible" creat pel sobiranisme.

La perla d'avui té caràcter tecnològic i ens demostra com de ràpid evoluciona la tècnica a diferència d'algunes mentalitats. La notícia que publiquen diversos rotatiu explica com una empresa xinesa ha aconseguit reduir costos i fabricar fins a 10 vivendes en només 24 hores. La tècnica emprada pot revolucionar el mercat de les cases prefabricades, i és que el preu mitjà d'una vivenda de 200 metres quadrats rondaria els 4000 euros, gairebé el mateix que val un metre quadrat a Barcelona o Madrid. El secret? No són 2 milions de xinets treballant brutalment i cobrant sous precaris, sinó una revolucionària impressora en 3D. Així que no us estranyi que en un futur no massa llunya arribi un amic a casa i ens demani usar el seu llàpis de memòria on hi té un dúplex amb piscina que vol imprimir.

Duran, 40 anys sacrificant-se?

Bon dia i bon dilluns internautes. "La vida exigeix ​​a tot individu una contribució i depèn de l'individu descobrir en què consisteix." Són paraules del famòs Viktor Frankl, psicoanalista austríac, que reflexionava d'aquesta manera sobre els graus de sacrifici en la conducta humana. El que no ha estat pas un sacrifici per La Vanguardia ha estat l'entrevista que aquest diumenfe li feia Màrius Carol a Josep Antoni Duran Lleida, en la qual el secretari general de CiU tornava a deixar les coses ben clares sobre el posicionament del seu partit vers la consulta. L'entrevista amb el periodista no deixa de ser un massatge, probablement amb final feliç, ja que Carol no escatima paraules per destacar la importància de la Tercera Via que segons Duran "està més viva que mai", malgrat altres veus de la seva federació en discrepin obertament. 

El democristià, en un fals exercici de modèstia i sacrifici, destaca que ha estat en política més de 40 anys, però malgrat tenia pensat deixar la primera línia ha decidit mantenir-s'hi perquè seria irresponsable abandonar Catalunya en aquest moment. Radicalment és el que pensem bona part dels ciutadans d'aquest país perquè sí que seria un gest, que ja tocaria, que aquest polític plegués per responsabilitat, donat que l'opinió generalitzada dels votants de CiU no coincideix precisament amb aquesta famosa Tercera Via, tant coincident amb la que semblen defensar els socialistes. 

Però, el líder d'Unió aprofita que juga a casa (Grup Godó) i adverteix que espera que CiU no plantegi eleccions plebiscitàries i posteriorment la DUI, si la consulta no acaba materialitzant-se, perquè ell no ha estat mai partidari de la independència i per tant afirma que farà mans i mànigues perquè aquesta declaració no es produeixi, perquè suposaria una trencadissa innecessària. I quina és el possible parany que té en ment Duran? Certament, sempre ha defensat la necessitat de preguntar a la ciutadania però i si el que vol que es voti és un possible acord a la baixa basat en aquesta insulsa proposta que uns titllen de federal i d'altres de confederal? I en tot cas, tampoc explica que farien si posteriorment a un pacte o acord el Tribunal Constitucional el retallés substancialment deixant-lo buit com ja passa amb el darrer estatut.

Al marge de les ganes d'ocupar un ministeri per part del polític de la franja, aquest desig de protagonisme i remenar les cireres coincideix plenament amb el d'Alícia Sánchez Camacho, la qual va voler fer d'amfitriona de Fátima Báñez, acompanyant-la pel recinte de la Feria d'Abril a Barcelona. Però tampoc en aquest context tot foren flors i violes, perquè la presidenta popular i la ministra de Treball no pogueren evitar les xiulades i els insults d'una part dels assistents.

En aquest sentit, tampoc Pere Navarro va sortir malparat tot i visitar la casa del senyor, i no el Senyor Rubalcava en aquest cas, perquè l'encara líder del PSC que assitia a un acte familiar a la catedral de Terrassa va veure's sorprés pel cop de puny que una dona li etzibà poc abans d'entrar i òbviament el primer secretari no esperava que l'i diessin "fill de puta" i molts menys rebre una "hòstia" abans de posar peu al temple. Malgrat l'incident patit, Navarro va rebre una altra plantufada, més espirtitual en aquest cas quan un company de partit i exalcalde de Terrassa com ell, Manuel Royes, va demanar la celebració d'un congrés extraordinari del PSC i va criticar l'amnesia que viu l'actual direcció vers la promesa inicial de recolzar la consulta. I aquestes manifestacions de l'expresident de la Diputació de Barcelona, no són menors si a més les sumem a les de l'actual batlle de Jordi Ballart (PSC) que també s'ha pronunciat obertament a favor del dret a decidir. Per tranquil·litat i consol de Navarro sempre li podem recordar la dita que ningú és profeta a la seva terra.

La perla d'aquest dilluns ens fa viatjar fins la localitat alemanya de Brandenburg on la policia va arrestar dos neonazis poc habituals. Segons sembla, el marketing també ha començat buscar noves fòrmules per captar adeptes en aquests grups d'odi. I és que els nostres protagonistes no anaven amb la típica indumentària d'uniformes del tercer reich, ni tampoc amb el look de caps rapats. La idea d'entrar en el mòn dels més petits de la casa ha fet que diversos d'aquests grups vagin difonent la ideologia d'Adolf Hitler vestit de Triky, el famós monstre de les galetes de Barri Sèsam.
Veurem si qui pagarà la fiança serà la porqueta Peggy o l'Epi o en Blas.

La rateta ja no escombra l'escaleta

Bon dia i bon divendres internautes.  L'escriptor i dramaturg anglès Graham Greene va dir en certa ocasió que 'Mai convenceràs a un ratolí que un gat negre porta bona sort.' Argument que segurament deurien tenir en compte tant Mariano Rajoy com  Artur Mas quan ambdós jugaven al joc del gat i la rata per no trobar-se al Fòrum de Marques Famoses Espanyoles, celebrat a Barcelona.  El cert és que la condició sine qua non imposada pel govern espanyol a iniciar un diàleg només quan s'abandoni la idea de consultar als catalans posa de manifest que res ha canviat. Si més no en el context polític perquè si l'autor del famòs conte de "La rateta que escombrava l'escaleta" aixequés ara el cap, ben segur que el gat espanyol hauria canviat força la seva declaració vers a la rateta catalana passant del "Ai rata, rata, rateta. Tu que n'ets tan boniqueta. No et voldries casar amb mi jo que sóc tan bon fadrí?"; al "Rata, seguiràs casada amb mi, tan si vols com si no".

Evidentment, la nostra rateta no és que salti d'alegria de continuar vinculada amb algú que no l'estima, però també pel fet que ja no no li resulta escombrar una escaleta on no hi troba calerons i a més estan a punt de desnonar-la de casa. Malgrat aquest "bonic clima" i lluny de les faules, Artur Mas continua insistint en que un acord seria beneficiós per ambdues parts. Però sembla que l'ADN imperial pesa més que el fet del que ells anomen "el problema catalán", del qual quedarien alliberats de les nostres reivindicacions acceptant la nostra marxa prèvia consulta als ciutadans d'aquest petit país anomenat Catalunya.

El proper capítol passa per la llei de consultes catalanes que permetria l'encaix legal de la pregunta, però tal apunten diverses informacions, la direcció de CDC té previst iniciar una ronda de converses amb la resta de partits per pactar l'avançament d'eleccions en cas de la més que probable prohibició a consultar als catalans. Artur Mas va aprofitar el nou programa ".CAT" de TV3 per justificar el retret que sempre li fa Rajoy respecte a haver senyalat el 9-N com el dia clau. "Vam posar data i pregunta perquè si no ho haguéssim fet el procés s'hauria eternitzat. Madrid no té pressa". I aquesta per desgràcia és la mentalitat de l'executiu espanyol que esperen i anhelen que ens cansem, potser a base d'electroxocs o dels camps de reeducació tan famosos a la República Popular de Xina.

Però es clar, una altre dels mètodes de pressió i coacció que més empra l'Estat són les retallades, igual de traumàtiques i efectives que altres tècniques de tortura. La darrera la coneixíem ahir mateix, coincidint amb l'esmentat fòrum celebrat a la Fira de Barcelona, la Marca Espanya va deixar clara la seva filosofia per combatre l'atur, i res millor que reduir fins a un 9 % (60% els darrers tres anys) els recursos destinats a la Generalitat per aplicar les polítiques de creació d'ocupació, nou capítol de represàlies que no ajuda precisament als que cerquen feina. I mentrestant Rajoy donant lliçons a l'afirmar que "Per anar més ràpid millor anar sols però junts és més segur”. De fet no deixa de tenir certa raó, perquè si seguim junts segur que desapareixem del mapa.

La perla d'aquest divendres ens explica la preocupant línia que separa realitat i ficció, si més no això el que deuria pensar un jove nord-americà aficionat als videojocs. Diuen que els jocs interactius cada vegada tenen més addictes i després de llegir la història que li succeí a Raphael Castillo queda més que demostrat que les baixes passions afloren també de forma virtual. El jove que aquell dia havia aconseguit la difícil escomesa de guanyar un rival al Call of Duty, va veure com la plàcida tarda de la seva família es veia trencada per la invasió de les forces especials de la polícia (SWAT), la mobilització de més de 60 oficials i diverses ambulàncies. El motiu? El malperdre del seu oponent que resultà ser un pirata informàtic i fent-se passar pel Raphael denuncià per telèfon que havia matat la seva mare i que seguiria l'escabetxina amb qui intentés entrar a casa seva. Afortunadament aquest videojoc que acabà en un 3-D realíssim, no tingué més conseqüències que una broma pesada, que no apareixia a les instruccions.

L'ANC ja té competència

Bon dia i bon dijous internautes. 'No temo als competidors, només temo la competència deslleial.' Aquestes paraules del fundador d'Amazon, Jeff Bezos, no només poden aplicar-se a l'àmbit empresarial, un fet que aquells que seguim de prop l'evolució del que uns anomenen "problema" i d'altres anomenem "solució" coneixem perfectament que en aquesta partida el joc brut fa temps que hi té cabuda. I és clar, el sempre idíl·lic "fair play" queda ben lluny de materialitzar-se en una contesa com la que ens ocupa i preocupa.

No sé si fou una picada d'ullet del destí o no, però el cas és que un dels llibres més venuts de Sant Jordi fou "L'analfabeta que va salvar un país" de Jonas Jonasson i aquest fet podria explicar aquest analfabetisme respecte els valors democràtics que permeten expressar la ciutadania a través de les urnes. Per aquest mateix motiu no deixa de ser simptomàtic el naixement de l'alternativa unionista a l'Assemblea Nacional Catalana, sota el títol de Societat Civil Catalana, un nom que ens recorda en gran manera la d'aquella entitat anomenada Conviencia Cívica Catalan, que sempre que pot torpedina la immersió lingüística a les escoles. Coincidència o no, el cert és que els partits anticonsulta (PSC inclòs) van donar ple suport a l'acte fundacional qure ahir reunia 1.300 persones al Teatre Victòria de Barcelona.

L'entitat la formen empresaris, juristes, professors i professionals de diferents camps que sorprenentment afirmen que la seva associació té com a pilars la democràcia i el respecte a "l'Estat de Dret", com si votar fos l'antítesi d'ambdós conceptes segurament pel fet que veuen amb mals ulls que nosaltres tinguem "Dret a Estat". Desconec si és cinisme o simplement hipocresia, però el fet de dir que "No volem fer política", tal com llegim a Vilaweb i em sembla que la seva fundació no és simplement per organitzar partidetes de dòmino sinó per combatre legítimament, espero, el NO però des de fora el NO, encara que sembli paradoxal.

La diada d'ahir va tenir també altres protagonistes. A Badalona l'alcalde PoPular García Albiol va tornar a mostrar el seu polèmic caràcter i va enviar la policia local a retirar la parada que Òmniun Cultural havia posat a la ciutat. Segons sembla, el batlle ja havia ordenat que totes les entitats que no fossin llibreters, ja que tenir unes paradetes que reivindiquen la identitat no li resulta massa còmode. Una bona amiga seva i alhora presidenta del seu partit, aprofitava les càmeres i els micròfons per carregar contra el president de la Generalitat, ja que segons la popular "Artur Mas segresta les festes de Sant Jordi i la vida dels catalans amb la seva obsessió independentista". Malauradament, tornem a comprovar que el seu discurs ja el tenia preparat abans del parlament del president, perquè fou conciliador i més light que l'aigua. Però es clar, per la boca mor el peix i aquesta senyora no és que la tingui de pinyonet precisament.

I l'encara líder del PSC? Doncs bé, gràcies. Pere Navarro va visitar la parada de la seva formació a les Rambles i aprofità per signar diversos exemplars del seu llibre sobre la via federal als lectors que s'hi acostaven. La sorpresa dels periodistes fou que la majoria dels que s'apropaven a Navarro per demanar-li la seva rúbrica eren novament paquistanesos. Caldria doncs preguntar-se si realment tenen algun conveni de col·laboració amb aquest col·lectiu o bé és que Navarro mira de fer mèrits per convertir-se en cònsul honorari d'aquell país quan ja no tingui partit per liderar.

La perla del dia ens arriba des del país veí a través del diari francès L'Est Républicain. Patrice Vergon, que així s'anomena el nostre protagonista, ha vist com la seva dèria li passava factura després que un tribunal l'hagi condemnat a 18 mesos de presó per causa violència psicològica a una dona de 75 anys de Belfort. Segons llegim, l'home de 54 anys va colar-se al pis de la víctima i va deixar anar els seus instints més primaris, altrament dit "porcs", al dedicar-se a ensumar i llepar els peus de la venerable velleta. Malgrat la decisió judicial sempre pot quedar-nos el dubte a l'hora de qualificar l'individu, que depenent de la pulcritud les víctimes hauríem de titllar-lo de fetitxista o massoquista, tot depèn de l'olor amb que es miri.

Solucions imaginatives

Bon dia i bon dimecres internautes. Deia el famós cineasta Alfred Hitchcock que 'Hi ha alguna cosa més important que la lògica: és la imaginació.' I d'això en saben força determinats polítics com Maurici Lucena al qual sovint li toca fer tots els papers de l'auca. Ahir per exemple va haver de capejar les 10 dimissions que l'executiva socialista a Girona va sumar les altres 9. Ni més ni menys que 19 dels 33 membres han renunciat a seguir dirigint els socialistes en aquelles contrades, entre els quals l'exconseller Joaquim Nadal o l'exalcaldesa Pia Bosch., ja que no comparteixen les noves maneres ni tampoc estan d'acord a renunciar al dret a decidir. Aquest fet que en una formació normal suposaria sinó un daltabaix sí una bona sotragada a Can PSC sembla que s'ho prenen amb filosofia o almenys això és el que volen mostrar. 

La imaginació del portaveu socialista ens recordà temps immemorials, quan un tal "Paquito" es dedicava a difondre una inexistent confabulació judeo-massònica per justificar l'injustificable de les seves accions. No sé si conscientment o no, Lucena lluny de fer certa autocrítica, perquè d'això ja se n'ocupen els "crítics", va restar importància a la crisi gironina atribuint-la a personalismes i a una "conxorxa" perfectament organitzada per CiU i ERC per combatre el partit de l'encara líder del PSC, Pere Navarro.

Malgrat Sant Jordi no pugui ser un dels referents pels amants dels animals, bàsicament per allò de matar el drac o l'aranya, n'hi ha que sí que han vist una oportunitat per mostrar el seu interès "sobrevingut" per les lletres i cultura catalanes. És el cas de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría que avui es deixarà fotografiar acompanyada de diversos representants del sector editorial, especialment per aquelles vinculades al grup Planeta.

I mentre algunes busquen la foto, Sánchez-Camacho inclosa, el president de la Generalitat aprofitarà aquest matí per rebre els corresponsals dels mitjans acreditats a Espanya per respondre a les seves preguntes i així deixar clar que la intenció del govern català no ha variat a l'hora de convocar la consulta. Aquestes paraules són precisament les que pronuncià Artur Mas en l'entrevista inaugural a El Punt Avui TV, en la qual va explicar que posarà les coses ben difícils al govern espanyol per tal que puguin impedir-ne la celebració, i que en tot cas no es quedarien de braços creuats si finalment fos prohibida, organitzant una campanya internacional per denunciar la manca de democràcia a l'estat espanyol.

D'altra banda, si bé miren d'evitar que se'ls posi al mateix sac, PP i PSOE continuen mostrant-se igual d'amics a l'hora d'impedir-nos votar i mirar de convèncer-nos que això nostre no porta enlloc. No sé si fruit a l'afició a la ingesta de bombons de marihuana o a determinades substàncies blanques com les que han fet dimitir al regidor Popular de Nules (Castelló) José Vicente Adsuar, però el cas és que a vegades Mariano Rajoy sembla que hagi fumat quelcom més que un cigar després d'escoltar-lo. Ahir mateix, el Senat serví perquè el president del govern afirmés emplacés als partits sobiranistes a fer ús de la imaginació ara que el Congrés espanyol ha tancat la possibilitat de fer un referèndum. I això és quelcom que els manca a ells, perquè aquest tipus de resposta demostren que no tenen res per oferir-nos i sembla que no s'adonin que som uns quants que no combreguem amb el "más de lo mismo".

A la perla d'aquest dimecres ens fem ressò, mai millor dit, de la sentència que recullen diversos rotatius italians. De tots és sabut que les parets d'ara no són precisament com les d'abans i sovint semblen paper de fumar, això és el que deuria pensar bona part del veïnat que van haver de patir els gemecs i magarrufes d'una apassionada parella que no els importava realitzar pràctiques sexuals més aviats monòtones, fins el punt que la comunitat va acabar denunciant als amants per contaminació acústica. I és que tanta passió ha acabat passant factura al marit que haurà d'afrontar fins a 6 mesos de presó per posar el crit al cel.

Una nova independentista

Bon dia i bon dimarts internautes. 'Permetre una injustícia significa obrir el camí a totes les que segueixen.' Aquestes paraules assenyades de l'excanceller alemany Willy Brandt serveixen per tornar a la crua realitat després d'uns dies de vacances, que pel que sembla no tothom les ha gaudit de la mateixa manera. Si normalment sempre comencem parlant de personalitats, avui La Mossegada té protagonista algú que no és ni famós ni tampoc exerceix una responsabilitat pública, però que pel que va haver d'aguantar tant ella com els seus progenitors mereix que li dediquem unes línies. El cas és que la sensibilitat d'alguns funcionaris brilla per la seva absència, a base  d'un còctel de fredor i manca d'humanitat demostrant com d'impresentables poden ser determinades persones sense importar que estan obligats a oferir-nos un bon servei públic i per tant un respecte.

La nostra protagonista és la Laia, un nena de 9 anys que va acudir amb els seus pares a la comissària de Tàrrega per tal de tramitar el seu DNI. Però, ai mareta meva! Quina fou la reacció del policia encarregat d'expedir el document quan com un boltó va veure una presa fàcil a l'adonar-se de la diabòlica signatura de la Laia, no pas en forma de 666 sinó d'un simple estel que es veu forma part d'aquells criminals tan buscats que hi ha a totes les dependències policials. L'esmentat agent va arrugar el front dient que ell no podia procedir a fer el DNI ja que la signatura no era vàlida perquè tenia clares connotacions polítiques i va demanar explicacions a la mare pel fet d'inculcar ideologies que estan fora de la constitució espanyola. La informació que recull àmpliament El directe.cat explica la incredulitat de la mare al veure la ràbia embogida de l'uniformat que només veia fantasmes estelats per tot arreu, fins el punt que va reptar la família a presentar una queixa, això sí amb la covardia d'aquell que no es vol identificar, malgrat n'estigui obligat. Sobte veure reaccions com aquesta i veure com alguns tenen tanta por a un simple estel, suposo que si seguíssim la brillant lògica policial Agustí Fainé ja hauria dimitit com a responsable de La Caixa, per allò de l'independentisme mal entès. El que està clar és que després del trist episodi la Laia i la seva família tenen més números, si no ho són ja, de ser amants de l'estelada.

L'altra persona que de ser anònima pel gran públic també ha estat notícia aquests dies ha estat Rafael Martín Faixó, el qual fou "presumptament" fou colpejat pel la policia nacinal en la final de la Copa de l'assassí d'elefants, que es disputà a València. En la manifestació de suport que el muncipi de l'Alt Empordà organitzà, el jove reiterà que els policies l'insultaren i colpejaren al veure que portava una estelada al coll. A part d'un ull a la funerala i blaus per tot el cos, torna a demostrar-se l'estima amb què ens tenen als altres límits, i la estupidesa amb que ens tracten quan el responsable de la policia espanyola justifica les lesions per "haver caigut a terra un cop havia agredit als policies".Veurem quina és la resposta del ministre que sempre s'encomana a les verges per fer la seva feina.

I mentre els símbols independentistes comencen a fer-se un lloc a les mones de pasqua, totes elles "inconstitucionals" pels unionistes, els principals diaris de la caverna mediàtica tornen a l'atac amb tres fronts. El diari El Mundo ha tornat a fer una enquesta ben "innocent" i gens tendenciosa sobre si els espanyols són partidaris de suspendre l'autonomia catalana si es celebra la consulta. Curiosament la majoria amb un  46% diu què? Que sí, malpensats.

El segon front té com abanderat un diari que malgrat el seu nom mai ha estat raonable, ans al contrari. Per no quedar-se enrere davant la competència "mundial" també ha tirat d'enquesta i ha arribat a la conclusió que el rebuig a la independència guanyaria al Sí. Segons el diari de Paco Marhuenda, un 42,9 % s'imposaria davant el 39,3%, un fet ja prou sospitós tenint en contra que aquest rotatiu del grup Planeta acostuma a inflar i de quina manera els números, excepte els del multimilianari deute que ara li reclama a Lara el Banco Santander i La Caixa.

Per la seva part, el sempre "amable" ABC tornava a la càrrega tornant a vincular l’Assemblea Nacional Catalana amb terroristes, perquè segons la publicació monarquica estaria seguint fil per randa el full de ruta d'ETA per assolir la independència a través d'aquestes de desobediència civil. Si seguim el símil i acabem estirant encara acabaran criminalitzant Gandhi titllant-lo com el precursor de la banda armada per haver liderat els moviments pacífics d'insubmissió i desobediència a l'Índia.

La perla d'aquest dimarts resulta més que sorprenent i pujada de to pel que llegim a la premsa australiana. Segons sembla les autoritats del país han retirat del mercat una beguda energètica que sembla donava massa energia a determinada part masculina. Pel que es veu i/o es bevia, el producte tenia un alt component d'ingreditents que s'utilitzen pel tractament contra la disfunció erèctil. No cal dir el doble efecte que causa la seva ingesta, o bé d'alegria o d'incomoditat ja que provoca "priapisme", una erecció més llarga del compte, amb perdó. I es clar, no neixa de ser simptomàtic el nom de la beguda, MosKa, perquè amb la seva retirada més d'un estarà mosquejat.

La incògnita europea

Bon dia i bon dimarts internautes. El comunicador i prolífic escriptor indi Deepak Chopra afirma en una de les seves moltes obres que 'A la incertesa trobarem la llibertat per crear qualsevol cosa que desitgem' i en aquest sentit la incògnita es manté per saber si Catalunya continuarà formant part de la Unió Europea o no. Tampoc ho té massa clar el Consell Assessor de la Transició Nacional que ahir presentava juntament amb el conseller Homs un nou informe centrat en la integració d'un nou estat a la UE. Malgrat les especulacions són moltes, Carles Viver Pi-Sunyer va voler deixar clar que Catalunya té més probabilitats que s'hi mantingui que no pas que en sigui expulsada. Dins les diverses opcions el CATN destaca quatre possible vies que resumides serien quedar-nos dins, sortir-ne temporalment però amb una incorporació ràpida, seguir els tràmits normals i lents pels futurs estats membres o ser-ne expulsats fins a nova ordre.

Al marge que tampoc seria un desgavell econòmic quedar-ne fora, vista com funcionen països com Liechtenstein, Noruega i Suïssa amb altres tractats, sí que és evident que els actuals membres se'n malfien en gran manera d'Espanya i més després de conèixer el deute de les administracions públiques que arriba gairebé al bilió d'euros, tan com el PIB que genera. Aquesta informació que ens serveix el Huffington Post serveix per adonar-nos de la importància estratègica que té Catalunya pels europeus, ja que a diferència d'Espanya que perceb ajudes, el nostre teixit productiu faria que fins i tot contribuíssim amb el 0.69% del PIB mentre Alemanya ho fa amb el 0.42%. 

Per tant i per no marejar més amb xifres milionàries, si nosaltres marxem i els altres no volen negociar, serà més que impossible que puguin fer front al 121% de dèficit, ja que Espanya per molta voluntat que hi poso no podrà assumir aquest deute. Està molt bé que alguns dels seus dirigents fent ús del missatge catastrofista vulguin advertir-nos de tot el que perdríem i deixaríem de fer durant dècades, però el que deixen d'explicar és que aquest hipotètic període negre ja fa temps que l'estem vivint els catalans i en tot cas, si realment tothom ens tanqués les portes seria fonamentalment perquè el govern espanyol faria mans i mànigues perquè així fos.

Al marge d'això, sempre es bo recordar per aquells homes i dones de poca fe, que la Comissió Europea ni cap altra institució de la Unió s'ha pronunciat oficialment sobre el cas català, malgrat que alguns dels seus membres sempre acaben dient que això és un afer intern en el que no s'hi poden pronunciar, un fet que demostra que l'empipament de les autoritats espanyoles que veuen com els seus precs per a que dirigents internacionals es solidaritzen amb l'unionisme no acaben de fructificar, entre altres coses perquè malgrat ser un país petit i tenir aspiracions de futur les grans empreses continuen invertint a casa nostra. Així la diplomàcia espanyola no només veu com els mitjans internacionals acostumen a fer més cas a les reivindicacions d'aquesta petita nació sinó que a més han de mirar de maquillar la seva negativa a permetre'ns votar. I és aleshores quan surten quatre espabilitats exigint que la roba bruta s'ha de rentar a casa sense recordar que els que tenien el sabó a nosaltres ens han près la rentadora, i per tant hem hagut d'anar a la bugaderia internacional perquè ens facin el cas que ells no ens han fet.

La perla d'aquest dimarts demostra el mal que pot arribar a fer ser un malalt de sèries com MacGyver. Només cal que els ho preguntin als veïns de la ciutat sueca d'Angelholm on un home de 33 anys va tenir l'acudit d'incorporar un nou enginy casolà a casa seva. L'home que pel que es veu és molt aficionat a la tecnologia va comprar material a través d'internet i va aprofitar diverses peces dels detectors de fum de casa. Ja ho diuen que els experiments s'han de fer amb gasosa, però aquest jove que està sent jutjat al país escandinau va preferir tirar pel dret, un fet que posà en alerta la policia quan el nostre "emprenedor" va trucar amb l'agència estatal que regularitza l'energia nuclear per saber si era delicte construir un reactor nuclear a casa.

La pastanaga de Fernández Díaz

Bon dia i bon dilluns internautes. 'La guerra és l'art de destruir homes, la política és l'art d'enganyar'. I en certa manera no deixa indiferent l'opinió que ja al S.XVIII tenia el filòsof i matemàtic francès, Jean Le Rond D'Alembert. I és que en tot conflicte sempre hi ha diferents estratègies i la nostra dista molta de la que fa temps ve plantejant l'estat per desacreditar el nostre dret legítim  a decidir el futur. El darrer intent per desestabilitzar-nos ha tornat a venir del ministeri de l'Interior, amb gran experiència en la matèria malgrat la manca de resultats, entre altres coses perquè poc pot anar bé un país aconfessional si sempre s'encomana a les verges i els sants. Aquesta vegada han volgut ésser una mica originals que la darrera invenció sobre el fals informe dels comptes d'Artur Mas i Jordi Pujol a Suïssa. En aquest sentit han tornat a usar la tàctica de la pastanaga pensant que la nostra policia no és precisament "ruca". Tot i així, parafrasejant la dita castellana Jorge Fernández Díaz deu pensar que "todos son de su condición" i aquest per desgràcia d'ell no és el cas que ens ocupa i tant el preocupa a ell.

El suposat caramel enverinat el desvetllava El Mundo publicant la presumpta proposta recollida a l'avantprojecte de llei orgànica de personal de la Policia Nacional que permetria que els Mossos que ho vulguin, puguin passar a formar part d'aquest cos.  Aquesta via obre diversos interrogants, entre els quals saber si pretén eliminar la competència que fins ara ha exercit la policia de la Generalitat. Si això fos així comportaria a part d'una nova retallada de l'autogovern i que els agents reconvertits haguessin d'equiparar el seu sou a la baixa amb els seus companys espanyols. L'altra possibilitat seria que els exmossos haguessin de traslladar la seva residència a les Espanyes deixant el cos català amb poc efectius, cosa poc probable que passi vist els èxits obtinguts en els diferents fronts que té el ministre.

Un cop passada la ressaca del debat sobre la cessió del 150.2, divendres en posat seriós i vestint de negre com a símptoma dels ànims que tenen per fer-nos claudicar, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría advertí no permetran que el president de la Generalitat faci "trampes al solitari" i converteixi les eleccionas autonòmiques en plebiscitàries. Advertiment que gairebé coincidia amb les declaracions que el catedràtic de ciències Polítiques de la UPF i membre del Consell Assessor per la Transició Nacional (CATN), Ferran Requejo, feia a Catalunya Ràdio sobre les gairebé nul·les possibilitats que hi de celebrar la consulta després del NO contundent del Congrés. Tot i aquestes dificultats, el secretari d'Organització de CDC, Josep Rull, afirmava al canal 3/24 que el govern està elaborant la llei de consultes que permetria cobertura legal perquè votéssim. Tal com va manifestar Rull, és més que preocupant la predisposició que té l'executiu de Rajoy a dir a tot que NO afirmant que presentaran un recurs al TC per anul·lar una llei que només té 15% del redactat.

I mentre el Nació Digital es fa ressò de l'opinió de l'eurodiputada dels populars francesos, Maïté Sanchez-Schmid, mostrant-se convençuda que un Estat català tindrà cabuda a la UE, no opinava el mateix l'exbigotut i expresident del Govern José María Aznar, el qual s'explaiava en un "publireportatge" cedit amablement pel diari El País, on al llarg de 10 pàgines deia coses tan sucoses com que a ell li "costa molt" guanyar-se "honradament la vida", no sabem si ho diu perquè potser té certa experiència a guanyar-se-la d'altres maneres.

En el terreny de les perles el cap de setmana ens n'ha portat dues força diferents i sorprenents. En la primera cal viatjar fins a la freda Noruega on un pescador veterà va trobar-se una sorpresa dins el mar i més concretament dins la panxa d'un bacallà. Segons sembla, Bjoern Frilund va notar quelcom estrany en la forma d'un dels bacallans atrapats a la xarxa i va decidir obrir-lo per satisfer la seva curiositat. Al marge de les arengades, el peix tenia una cosa poc habitual, un objecte de goma i color taronja de gairebé 15 cm. I és que que qui no es consola és perquè no vol fins i tot els peixos que s'empassen consoladors taronges pensant que són calamars.

Els passadissos de Duran

Bon dia i bon divendres internautes. En una de les seves obres l'escriptor colombià i premi Nobel, Gabriel García Marquez deixava empremta del seu pensament dient que 'El secret d'una bona vellesa no és altra cosa que un pacte honrat amb la soledat'. I algú que no està acostumat a estar sol ara es troba força desbordat per la dinàmica del moment i mira de tendir ponts de diàleg, ja que el seu arrelament a los Madriles sembla que hauria d'ajudar-lo. Però es clar, els interessos del líder democristià no sempre coincideixen, per no dir mai, amb tots aquells que ens manifestem reivindicant la independència del nostre país.

La foto absolutament buscada ahir i recollida per La Vanguardia fou la d'Alfredo Pérez Rubalcaba i Josep Antoni Duran Lleida, els quals van voler escenificar de manera informal que tenen més coincidències que no pas discrepàncies. Les converses d'aquesta índole són força habituals als passadissos de tots els parlaments, probablement perquè fora de llum i taquígrafs es diuen coses que en un altre context no acostumen dir-se. És evident que parlar sempre està bé, però tampoc seria massa elegant que algú que sempre ha manifestat la seva antipatia vers l'ANC i la sobirania plena, vagi pactant la seva tercera via per tal d'asserenar els ànims dels responsables de l'Estat i el president d'Unió sempre ha estat una assegurança per mantenir la unitat.   

I és que després del debat al Congrés comencen a sorgir alternatives com les de Miguel Herrero de Minón, que en una conferència celebrada a Barcelona proposava com alternativa a la Independència que es fes una disposició o annex que blindés determinades competències de la Generalitat. Quelcom que a part no s'arribarà a fer, tampoc tindria cap mena de garantia vistos els reiterats incompliments que els diferents governs de PSOE i PP ens han obsequiat. Però no només de la dreta arriben propostes, sinó també de l'esquerra. La jornada passada l'exministre de Zapatero, Miguel Sebastián, proposava una reforma de l'Estat a l'estil a la que vol impulsar el flamant primer ministre, Manuel Valls. D'aquesta manera, el socialista veuria amb bons ulls l'eliminació de totes les autonomies, excepte les tres històriques (Catalunya, Euskadi i Galícia).

Sense deixar de parlar del PSOE, cal fer esment al que ha dit el seu delegat a Catalunya i encara líder del PSC, Pere Navarro, el qual va passar per 8TV. En una entrevista suau com la que ens té acostumats Josep Cuní quan els entrevistats no són independentistes, Navarro va ver unes declaracions dignes de formar part de les perles de La Mossegada. Segons el primer secretari els socialistes catalans són l'únic pont que queda entre Catalunya i Espanya. L'anàlisi d'aquest gran estratega no acaba aquí i afirmà que "Rajoy no està capacitat per obrir una reforma constitucional". El pitjor de tot és que ho digui algú que amb prou feines dirigeix un partit que fa aigües per tot arreu amb dissidents i baixes cada cop més nombroses arreu del Principat.

I una de les veus discordants dins el socialisme català és l'exconseller de Política Territorial i Obres Públiques Joaquim Nadal (PSC), el qual va passar ahir pels micròfons de RAC1 desvetllant que fou precisament l'actual líder del PSOE qui evità el Govern cedís la competència dels aeroports de Girona, Reus i Sabadell, quan aquest era ministre. Nadal també va voler justificar el seu canvi i explicà que si al final acabà votant pel Sí-Sí serà perquè Espanya l'ha exclòs. 

Tot el revés del que li passa a Alícia Sánchez-Camacho que tornà a cercar el títular que tot i sentir-se greument amenaçada per Terra Lliure i per l’Assemblea Nacional Catalana, finalment després d'una reflexió que només ha durat 24 hores, ha optat per quedar-se a Catalunya. La presidenta morruda del PPC també va aprofitar per posar cullerada a les paraules de Duran i el convidà a trencar la coalició per evitar la ruptura d'Espanya. Com si no tingués prou feina a casa seva la popular va demostrar una vegada més que la paraula ingerència no entra en el seu vocabulari.

En el terreny "Perlil" ens fem ressò de la curiosa anècdota protagonitzada pel Neil Clulow tal com llegim al diari Express Sand Star. Arran dels malaurats atemptats de l' 11-S les autoritats d'arreu del globus qui més qui menys s'ha vist perjudicat per les extremes mesures de seguretat amb escorcolls, supressió de líquids i la utilització d'escàners que fan visible l'invisible. Però el nostre personatge, sense saber-ho va posar a prova la professionalitat de la policies britànica i espanyola viatjant des de l'aeroport de Birmingham fins el d'Alacant. El resultat sorprenent perquè el peculiar passatger aconseguí passar tots els controls de seguretat i a l'arribar al seu destí s'adonà que per error havia agafat el passaport de la seva nòvia.

Ni dia ni hora

Bon dia i bon dijous internautes. 'Si tanqueu la porta a tots els errors, també la veritat es quedarà fora'. Aquestes prudents i assenyades paraules del filòsof i escriptor indi Rabindranath Tagore evidencien que els problemes no es poden deixar podrir i cal afrontar-los amb valentia, perquè més tard o més d'hora tornaran a fer-se presents malgrat el pas del temps. Però la tàctica de marejar la perdiu ha estat la filosofia del govern espanyol que, malgrat ésser uns ferms defensors de la seva "fiesta nacional", no afronten les dificultats agafant-les per les banyes perquè pensen que acabarem claudicant a base de sentències, com molt bé escriu Andrew Dowlin en un article a The Wall Street Journal, compara el procés amb les cinc fases de dol i Espanya ara està en la fase de la negació.

Però tot i que pesi a molts, això està passant i no és fruit d'un cop de calor, quelcom que deixà claríssim el president de la Generalitat ahir en la sessió de control del Parlament. En la jornada d'ahir no en sortiren massa ben parats ni Navarro ni Sánchez-Camacho que van veure's superats per les respostes que Artur Mas va oferir-los. Si l'encara líder del PSC va haver de tornar a escoltar l'especial sintonia que manté amb PP i C's, la presidenta dels PoPulars sortí tocada al reclamar més diàleg i Mas la rebaté dient que sigui Rajoy qui posi dia i hora per reunir-se perquè ell sempre està disposat, cosa que des de La Moncloa no comparteixen al no voler incloure a l'ordre del dia la consulta, que de fet és la mare dels ous per uns i la pedra a la sabata pels altres.

L'única argúcia proposada als partits sobiranistes passa per reformar la Constitució, sempre i quan siguin ells qui presentin la iniciativa parlamentària i no els partits majoritaris a Espanya, ja que pel que es desprèn de les paraules de Dolores de Cospedal això no va amb ells, entre altres coses perquè volen que la derrota d'aquesta iniciativa s'escenifiqui per rematar l'adversari. Però es clar, aquesta actitud de menyspreu no ajuda precisament a resoldre la situació tal com advertí el diputat Joan Coscubiela (ICV) quan en el passat debat al Congrés aturà el seu discurs perquè en aquell mateix moment tant el president com la vicepresidenta estaven més pendents de parlar amb el mòbil que no pas d'escoltar un representant de la ciutadania.

I la que sí que ha escoltat i finalment ha pres posició és la jutgessa que havia suspès cautelarment la decisió de l'Ajuntament de Cabrils que acordà cedir el padró municipal a la Generalitat pel cens de la consulta. Tal com llegim a Vilaweb la magistrada ha considerat que un sol ciutadà no pot condicionar la resta i per tant recolzada en la darrera sentència del TC afirma que la consulta és una aspiració política legítima. Una interpretació aquesta que xoca amb la que fan des del ministeri d'Educació del Sr. Wert que continuen defensant l'ús del castellà com a llengua vehicular quan una família ho sol·liciti afectant la majoria. Estarem atents al tractament que en fa la premsa de les Espanyes, no fos cas que La Razón també titlli la jutgessa d'independentista i acabi publicant el DNI a la portada, vista l'experiència.

La perla del dia té aires madrilenys o si més no veiem que l'esperança ha deixat empremta arreu. Això és el que explica el diari anglès Mirror després del que un professional del taxi es veiés temptat pel seu estòmac. Aquest desig biològic en forma de gana, causà un dels majors embussos a Edimburg, recordant-nos que els mals comportaments vials no són exclusius d'Esperanza Aguirre als seus Madriles.  Si la presidenta del PP madrileny justificà la seva fuga perquè segons ella només s'havia aturat a treure diners d'un caixer, el nostre taxista escocès ho feu perquè volia esmorzar al McDonalds i no trobà lloc millor que les vies del tramvia. Segons la dita l'esperança és el darrer que és perd, però em temo que l'estupidesa la guanya, ja que a l'adonar-se de les protestes de diversos conductors l'home accedí a moure el cotxe, però amb la brillant idea d'aparcar-lo sobre les vies que anaven en l'altre sentit.

Lletania d'excuses

Bon dia i bon dimecres internautes. 'La dificultat és una excusa que la història mai accepta', si més no això és el que va dir en un dels seus brillants discursos el president nord-americà John Fitzgerald Kennedy. I ahir novament l'excusa constitucional tornà a ser el denominador comú del 86% dels vots que els diputats de PP, PSOE i UPyD van fer servir per rebutjar la transferència de referèndums a Catalunya. De ben segur que aquest resultat final es veu d'una manera ben diferent en ambdós bàndols, perquè mentre uns gosen posar-se una medalla donat per tancat el problema català, els altres lamenten que s'hagi perdut una oportunitat per arribar a una solució acordada.

Allò que encara alguns il·lusos esperaven no arribà, ni en forma de diàleg fructífer ni tampoc de tercera o quarta via. El mateix president Rajoy deixà ben clar que ells només estaven al costat de la llei, suposo que es referia a la famosa Llei de l'embut. Així que ni canvi d'estratègia ni canvi de cromos i només una falsa porta oberta a una refoma constitucional que prou se'n guardaran de fer-la possible pel molt que es juguen. Els tres representants del Parlament, Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV), malgrat fer un discurs correcte, pedagògic i gens estrident no acoseguiren convèncer la majoria de la cambra, ja que que perfectament disciplinats obeïren com un sol home la consigna de votar en contra, això sí cuidant les maneres ja que la premsa internacional s'ho mirava amb atenció i tampoc era qüestió de fer el xivarri al que ens tenen tan acostumats.

Entre els molts arguments emprats i consensuats pels grups contraris, sobtà la poca coherència que mostraren a l'hora d'excusar el seu vot, perquè tots coincidiren que ni el govern, ni el congrés, ni les corts generals tenien capacitat ni atribucions per cedir aquest dret als catalans, donat que només són els ciutadans espanyols els únics que poden fer-ho. Per tant, sembla que els representants del poble estan allà com a convidats de pedra que tenen les mans lligades, però està clar que ni PP, PSOE o UPyD se'ls acudirà consultar-ho als electors.

D'altra banda, el debat deixà una frase que recull bona part de la premsa quan Mariano Rajoy respongué Marta Rovira, la qual havia recordat la metafora del ministre Margallo augurant que una Catalunya independent vagaria per l'espai. I com que Rajoy no coneixia aquesta ocurrència del seu titular d'Exteriors féu ús de la literatura i en traié una altre comparant la posició que defensaven els compromisaris catalans amb la magnífica obra que Daniel Defoe publicà el 1719. Ja se n'ocupà més tard el republicà Alfred Bosch de recordar a Rajoy que els catalans no volem sentir-nos com el jove Divendres que a la mateixa novel·la era un personatge que no podia decidir res. La veritat és que posats a comparar i malgrat no vulguin admetre-ho, la majoria dels poders espanyols veuen la nostra terra més aviat com l'Illa del Tresor de Robert Louis Stevenson, perquè no volen perdre aquest botí com a bons pirates que són. Per tant, cap novetat per part del govern central que representat en Rajoy tornà a ser fred i distant, tant que potser si se'l punxa no surt sang sinó "unos hilillos de plastilina".

Tot i que Rajoy titllà de mentiders els catalans que denuncien una discriminació permanent en tots els camps i acabà recorrent altre cop al discurs catastrofista de la por, qui realment demostra una extrema virolència fou com no, Rosa Díez. La líder de la formació anà més lluny que el president espanyol que tancà la porta a terceres o quartes vies, acusant els parlamentaris catalans i Artur Màs d'anitdemocràtics, hispanofòbics i lladres, perquè ningú té dret a robar als espanyols la seva sobirania i molt menys el seu territori. Jordi Turull també estigué oportú quan en la rèplica li recordà a Díez que no fa tant temps ella defensava que el dret d'autodeterminació s'adaptava perfectament a la democràcia.

En resum, que malgrat el partit d'ahir va acabar, la lliga encara continua. El president de la Generalitat, Artur Mas, en una compareixença d'urgència després del ple, es mostrà dolgut pel resultat i exhortà als catalans a no defallir perquè el debat ha estat només un punt i a part, que farà que les institucions catalanes cerquin i treballin en altres vies que permetin votar. Quelcom que per cert, també deu tenir força clar que pot acabar passant tenint en compte la informació que El Singular Digital publica sobre la presidenta del PPC, Alicia Sánchez-Camacho, en que aquesta assegurà en un programa de 13TV que s'està plantejant abandonar Catalunya a causa del procés sobiranista, especialment perquè no vol que el seu fill visqui en un país sense llibertat. Curiosa reflexió la d'algú que fa mans i mànigues per privar-nos de la nostra llibertat per votar i decidir.

I si no votar és tota una estafa a la democràcia, la perla del dia ens parla precisament d'això. En aquest cas viatgem fins a la bella i llunyana capital de Txèquia on el director econòmic del Museu Nacional d'Agricultura, Vladímir Prokop ha ocupat les capçaleres del principals mitjans de comunicació d'aquell país. Segons sembla, l'home hauria fugit amb 370.000 euros, però l'estrany del cas és que prèviament s'havia escapat de de Hradec Kralove, on complia condemna per estafa. N'hi ha que no descansen ni a la garjola, perquè el nostre home aprofità la seva estada per formar-se i un cop ideat el pla per marxar, guanyà el concurs públic que el portà a ser el responsable financer del museu. Una reinserció impecable i "digna" d'estar en un museu. 

Porta tancada, finestra oberta.

Bon dia i bon dimarts internautes. Diu un vell proverbi xinès que 'El que ha desplaçat la muntanya és el que començà traient les pedres petites'. I en això estem per aquestes terres, anar cremant etapes i fent els deures com a bons minyons. És evident que un Estat no es construeix del no res i cal temps i encara més paciència, gairebé tanta com aquells amants de l'obra gaudianiana que esperen veure acabada la seva Sagrada Família. Afortunadament sembla que el nostre termini d'execució va pel bon camí, malgrat la propietat no les té totes amb la direcció d'obra.

Avui per exemple tornarem a trobar-nos amb quelcom que ja sabem però és necessari que també ho sàpiguen els de fora. Una cosa és el que ens diu el cor i un altre ben diferent la que ens diu el cap, perquè si volem fer les coses ben fetes cal que tinguem suport internacional, no perquè no estem plenament legitimats en allò que volem ni tampoc perquè haguem de demana permís a ningú, però sí perquè per sortir d'aquest cercle viciós que ens té lligat al Regne d'Espanya cal tenir aliats a l'exterior que a part de reconèixer-nos ens han d'ajudar a finançar-nos, perquè no és el mateix començar amb diners que amb les mans buides.

I amb això juguen bàsicament el poder concentrat a la capital, advertint-nos una i altra vegada que sense ells no tenim futur, ja que acabaríem més pobres que les rates. Com que ens "estimen" tant volen estalviar-nos arribar en aquesta "precarietat" tan terrible, sense adonar-se'n que aquest argument més que gastat ja ens rellisca, perquè sabem que si seguim com ara ben segur que sí que hi arribarem, i és que com deia el poeta: "hay amores que matan". Aquest serà precisament una de les raons que el govern de Rajoy, probablement personalitzat en ell mateix, defensarà juntament amb les raons constitucionals i la sang que ens uneix.

Aquesta no és pas un argument massa sòlid donat que malgrat els llaços afectius i familiars que poguem tenir amb la resta de l'estat, ningú pot passar per alt que aquesta història compartida que tan exhibeixen els polítics espanyols no ha estat precisament perquè nosaltres ho hàgim decidit sinó perquè ens ho han imposat des de fa segles, i potser si els ciutadans volen cal evitar el cop de porta que ens donaran al diàleg i sortir per la finestra per evitar quedar-nos 300 anys més tancats i barrats en aquestes quatre parets.

L'estratègia de PP i PSOE, pactada i consensuada àmpliament entre dos partits que se suposa són antagònics, passarà per presentar-nos com aquells rebels que sempre es queixen per un finançament insuficient i per tant miraran de posar pedaços assegurant que treballen per millorar aquest tema per totes les autonomies. No sé si encara hi ha gent que com en determinats programes dels altres límits que pretenen ser d'humor encara riu, però aquí el nostre sentit de l'humor és un xic més exigent i menys del ji-ji-ja-ja, i certes bromes reformistes com les que anunciava Alícia Sánchez-Camacho o el mateix president espanyol farà avui no tenen cap mena de credibilitat. I és que tal com diu la meva àvia resulta díficil vendre duros a quatre pessetes, bàsicament perquè la caixa està més que buida i a més les enveges faran sempre impossible un tractament diferenciat vers Catalunya, malgrat puguin tenir-lo bascos i navarresos.

Afortunadament, aquest intent de vendre'ns fum ja que la moto ja no la poden vendre perquè fou embargada, es tradueix en la poca confiança que els espanyols tenen en el govern PoPular, un fet que reflexteix perfectament el CIS on el 84,5% dels enquestats creuen que la situació econòmica és dolenta o pitjor. Parlant de confiança, ben poca la que també sembla que tenen els dirigents de C's després d'escoltar com el seu secretari general, Matías Alonso, afirma sense posar-se vermell que "votar en segons quines condicions no és sinònim de democràcia”.

Força més coherent i demòcrat és Laurent Abadie, president de la multinacional Panasonic a Europa, que en una entrevista a la revista Presència s'ha mostrat ben comprensiu amb el procés català, afirmant de la forma més normal que en cas que els ciutadans triïn la independència només caldrà que obrir una nova delegació al nou estat, com ja tenen Espanya i Portugal. No és del mateix tarannà el ministre d'Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, que en una recent entrevista a La Razón afirmava que no permetran privar als catalans el seu dret a ser espanyols. Llàstima que el que més ens emprenya a uns quants és el fet que la seva sacrosanta constitució impedeix per llei poder renunciar a la nacionalitat espanyola encara que se'n tinguin altres.

La perla del dia la protagonitza el ministre més sorneguer del govern, sovint amb poca gràcia. I això és precisament el que tingué ahir Cristóbal Montoro al voler posar-se una medalla a través d'una mesura que permetia incentius fiscals de 100 euros mensuals per a les mares treballadores. Una hora més tard, algú del seu equip activà les neurones i advertí al titular d'Hisenda que retirés l'anunci perquè ja estava vigent des de fa 12 anys, quan ell mateix va instaurar-la en el govern d'Aznar. Entre rialles va haver de recular tot dient que ahir tenia remei i ahir no havia estat el seu dia. Si només fos ahir...

V de Victòria

Bon dia i bon dilluns internautes. 'Aquells que no s'arrisquen no patiran derrotes, però, mai tindran victòries'. Són paraules de l'expresident dels EUA, Richard Nixon, que no va saber valorar que els qui realment s'arriscaren per combatre contra la gegantina maquinària de guerra foren els vietnamites, que acabaren donant una lliçó d'humilitat que a hores d'ara encara no han acabat de païr. El nostre escenari però és per fortuna radicalment diferent, ja que les hostilitats no han passat de ser verbals en forma de plagues bíbliques i advertències verbals que de ben segur aniran in crescendo a mesura que anem passant pantalles fins la que teòricament ens han de portar al 9 de novembre. Dissabte l'ANC tornava a demostrar que el procés segueix endavant, especialment perquè ha estat la societat civil la que ha fet adonar-se als legals representant del poble que havien de fer un gir i recollir el desig que bona part del carrer clama.  

Tot i l'aprovació del full de ruta que ja s'ha anat filtrant des de fa dies, tothom volia saber què passarà un Onze de Setembre tan significatiu com aquest en que es commemora el Tricentenari. Tots els rumors acabaren confirmant-se i finalment la proposta aprovada consistirà en una manifestació clarament simbòlica, donat que l'avinguda Diagonal del cap i casal de Catalunya acollirà una massiva concentració de gent que anirà distribuint-se per formar la lletra V que expressarà dues gran idees: poder Votar i la Victòria a l'assolir la nostra llibertat. Aquesta manifestació però no només tindrà una lectura en clau interna sinó que prendrà una especial rellevància a nivell internacional que cada dia veuen que això nostre no és pas una flor d'estiu.

Enguany l'expectativa era important després de l'èxit rotund que l'any passat suposà l'organització i execució de la Via Catalana, que més d'un arribà a qüestionar per la dificultat de moure tanta gent arreu del territori. El llistó el deixaren ben amunt, però és evident que com diu la dita l'experiència és un grau, i ja són força les veus que apunten que el nou repte comptarà encara amb molta més participació, perquè aquesta grafia a més de representar la Victòria o la Pau, pels països anglosaxons significa també allò que molts de nosaltres fa temps que volem fer: una botifarra ben grossa a aquells que sempre ens han tractat com un mer trofeu guanyat pel dret de conquesta.

Evidenment assolir la independència mai ha estat un procès de pim-pam, malgrat s'hagi hagut de recórrer al pim-pam-pum, i per aquest motiu que una manifestació per molt massiva que sigui no farà canviar les coses de la nit al dia. Això és quelcom que té ben clar l'ANC que aprovà una seguit de manifestacions arreu dels municipis no només per La Diada, sinó pels dies posteriors per tal qui hagi d'adonar-se'n vegi que quan volem els catalans també som caparruts i més si ens hi va el nostre futur. En aquest sentit, no passaren desapercebudes les paraules de Josep Andreu,vicepresident de l'Associació de Municipis per la Independència quan afirmà que si arribat el moment no ens permeten votar, potser caldrar fer com feren els el 1931 quan després de l'èxit rotund dels partits catalanistes es sortí al balcó de l'Ajuntament i es proclamà la República.

I mentre a alguns candidats de C's, com l'anticatalà Javier Nart, declaraven que el procés català els produeix fàstic i l'avorreix, el president de la Generalitat advertia del que és més que una evidència, que malgrat demà el Congrés voti massivament en contra de la transferència a Catalunya per organitzar referèndums, els catalans seguirem defensant les nostres idees i exigint poder exercir la consulta, ja que allò que fa uns anys ho defensàvem quatre gats, ara s'ha multiplicat notablement de forma transversal, malgrat encara hi hagi algun jutge que posi pals a les rodes intentant evitar la cessió del padró municipal com el cas de Cabrils.

Curiosament o no, menys pals a les rodes han posar les instàncies judicials a la decisió del govern espanyol d'incloure la reina i els prínceps d'Astúries a l'avantprojecte de reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ) per tal que siguin aforats i no hi hagi cap jutge Castro que es dediqui a complicar-los la plàcida vida que durant tants anys han gaudit, vivint al marge de la crua realitat dels seus súbdits.

La perla d'aquest dilluns ens apropa a una altra barbaritat judicial, la viscuda per Mohamad Musa a finals del mes de febrer al Paquistà. Tal com recullen diversos diaris locals, el jove fou detingut amb la seva família acusat d'intent d'assassinat dels representants d'una companyia de gas que presumptament investigaven la manipulació dels comptadors.  El cas ha trascendit després que el tribunal que jutjava la família de Musa va trobar sospitòs l'informe policial ja que el principal acusat dels fet resulta que es un individu que no pot caminar ni parla de forma intel·ligible, potser perquè té només 9 mesos.

Benvingut Grífols!

Bon dia i bon divendres internautes. 'És molt probable que les millors decisions no siguin fruit d'una reflexió del cervell sinó del resultat d'una emoció'. Aquesta teoria del divulgador científic Eduard Punset s'ajusta força a la realitat, però no és el cas de la multinacional farmacèutica Grífols. El seu president que ahir inaugurava una planta de fraccionament del plasma va dirigir-se al president de la Generalitat i l'animà a no defallir en el procés sobiranista. Això que no és una simple anècdota hauria de fer reflexionar a aquells empresaris que encara eludeixen pronunciar-se sobre celebració de la consulta per por a possibles represàlies o pèrdua de mercat. Grífol no és una "empreseta" qualsevol, ja que està considerada pels EUA com una de les companyies més importants del món, essent pionera en el seu camp tal com recorda en la seva crònica Vilaweb.

Aquest desig de Víctor Grífols instant a Artur Mas a no arronsar-se malgrat les dificultats, topa clarament amb el terror que determinades organitzacions empresarials espanyoles però també catalanes difonen per tal que els seus associats no apostin per aquest nou projecte il·lusionant i engrescador que l'únic que fa és trencar amb una estructura caduca, injusta i immobilista, defensada entre altres per l'Institut d'Estudis Econòmics (IEE), vinculada a la CEOE de Juan Rosell. Evidentment, l'IEE va triar l'entorn amic del Círculo Ecuestre de Barcelona´per presentar un altre informe catastrofista sobre la independència de Catalunya, en el qual també arriba a justificar la intervenció militar perquè consideren que una secessió és una aventura social, econòmica i políticament molt perillosa, tal com recull l'edició de El Singular Digital.

L'altra notícia destacada per la premsa és l'incident protagonitzat per la presidenta del PP de Madrid, Esperanza Aguirre. Llegim a La Vanguardia que fent gala de la "chulería" pròpia de la seva condició de "condesa consorte de Bornos y grande de España", Aguirre no va poder reprimir el seu orgull ferit quan dos policies van decidir multar-la a l'haver aparcat en carril Bus, provablement pensant que si "Ancha es Castilla" també ho és la Gran Vía. L'incident no hauria passat d'anècdota si no fos perquè la "lideresa" no va voler esperar-se a que comprovessin les seves dades i va tirar pel dret arrencant el vehicle i fugint envestint la moto d'un dels agents. Davant la gravetat dels fets, la policia municipal estudia denunciar l'exalcaldesa i expresidenta de la Comunidad de Madrid, però Aguirre ha volgut sortir del pas indignada amb l'actitud dels funcionaris argumentant que només buscaven fer-se la foto multant-la. D'altra banda i segons comentava a la Cadena SER, negà que s'hagués endut per davant la moto policial i estudia emprendre accions legals per presumpta detenció il·legal.

En un altre context, el president del Govern, Mariano Rajoy ha tornat a internacionalitzar el procés sobiranista a Brussel·les fent una crida al bé que hem conviscut els darrers 50 anys el poble català i la resta dels espanyols, perquè s'han barrejat i tenen la mateixa sang. Pel president espanyol potser el darrer mig segle haurà estat gloriós, però em temo que milions de persones que van viure la dictadura franquista no deuen estar especialment d'acord. Rajoy també ha volgut expressar que el poble espanyol és l'únic que està legitimat per exercir el dret a decidir del seu territori. Curiosament i per si un cas, no he vist que ni un gest del PP ni PSOE per mirar de consultar-lo sobre la qüestió perquè fins i tot podrien endur-se'n alguna sorpresa com  la protagonitzada per José Antonio Nieto (PP). L'alcalde de Còrdova va afirmar ahir a Barcelona que si la independència és inevitable caldria buscar la manera que causi el menor dany possible per la resta d'Espanya, reconeixent que els independentistes volen el millor per a Catalunya, segons llegim a Nació Digital.

Uns altres protagonistes d'aquesta setmana han estat sens dubte els intèrprets de l'Audiència Nacional, els quals havien de prestar els seus serveis als diputats que declaraven pel setge d'indignats que va rebre el Parlament el 2011 quan es debatien els pressupostos. Les millores tècniques que han permès a alguns testimonis declarar per vídeo conferència no han tingut la seva correspondència en el factor humà, ja que els traductors contractats sabien tan català com jo swahili, i això ha provocat que bona part dels diputats i el president de la Generalitat acabessin passant-se al castellà per evitar tergiversacions i males interpretacions. Quelcom que haurien tingut en compte els responsables del PSC a l'hora de contractar els serveis de sis traductors d'àrab i urdú, que cobriran la segona volta de les primàries socialistes a Barcelona. Sobta veure tanta logística, però si ens posem a analitzar és fàcil comprendre que els més interessats en el projecte socialista barceloní siguin precisament els que no l'entenen.

La darrera perla de la setmana ens descobreix que sobre gustos encara queda molt per escriure. El diari Daily mail explica l'estranya dèria d'una noia de l'estat nord-americà d'Ohio que l'edat de 9 anys va descobrir quelcom que era millor que les típiques llaminadures. La noia que actualment té 22 anys no ha deixat aquest vici i continua la seva afició alimentària peculiar. Segons Brittioni, ha mirar de seguir diversos tractaments per deixar aquesta addició que ja li ha provocat problemes cardíacs, però diu que si la gent el tastés es tornaria boja. De fet, alguna credibilitat aquesta afirmació sobre l'estat mental tenint en compte que la seva obsessió consisteix a menjar maquillatge, no sé si per allò que l'important en les persones és la bellesa interior.