Som a l’aire

Des de l’antena altiva, escampant critiques i paraula viva.

Opinions sinceres

L’anàlisi crítica i àcida d’allò que està passant

Una pinzellada àcida amb gotes d’humor

Perquè no cal farcir la informació amb paraules que no s’entenen.

Com un bon vi

Si la collita és bona, l’aroma i el perfum informatiu té un altre gust, no?

Jiménez Villarejo no 'pot' amb la consulta

Bona tarda i bon divendres internautes. Deia el gran filòsof alemany Arthur Schopenhauer que 'Cadascú el màxim de memòria pel que l'interessa i el mínim per al que no li interessa.' I a l'igual que determinats polítics acostumen a fer ús de la memòria selectiva, una cosa semblant passa a aquells magistrats i fiscals que han canviat la toga i els tribunals per aquesta altra disciplina. Aquest sembla ser el cas de Carlos Jiménez Villarejo, l'exfiscal que fou un dels pitjors malsons de Jordi Pujol pel cas Banca Catalana i un dels que recomanà presó pels membre de la Crida a la Solidaritat que realitzaren accions en defensa de l'ús del català.

Tot i la seva jubilació com a fiscal anticorrupció, festejà força amb Iniciativa per Catalunya fins que els ecosocialistes tingueren la "mala pensada" de donar suport al dret a decidir, un fet que aquest opositor al franquisme no ha acceptat mai de la vida. Fou aleshores que després d'un breu període de reflexió optà per col·laborar amb el projecte de Pablo Iglesias. L'èxit de Podemos amb més d'un milió dos-cents mil vots ha catalpultat Villarejo fins el Parlament Europeu, ja que ha estat un dels cinc candidats que assoliren l'escó el passat diumenge. I com que malgrat tot, l'èxit ha sorprès la pròpia empresa, convertint aquest professor amb estètica hippy en una estrella més mediàtica i controvertida perquè no va vacil·lar a l'hora de manifestar-se a favor del dret a decidir dels catalans.

Donde dije digo, digo Diego, això és exactament el que es desprèn de la reacció que el flamant i veterà personatge ha fet les darreres hores, incomplint la promesa de no ocupar l'escó de Brussel·les per la seva edat, ha canviat de parer perquè on s'és vist que un partit espanyol doni suport a la consulta dels catalans? Sensacional veure com persones autoanomenades progres trien aquest nacionalisme espanyol imperialista enlloc de la mare dels ous de la democració que són les urnes. Ja es nota que Villarejo ha assumit ben bé el seu paper de polític, començant la seva carrera incomplint la  promesa, que com moltes altres s'emmarcà en la coartada que sempre presten les campanyes per aquest tipus de brindis al sol.

Però les discrepàncies internes de Podemos són mínimes al costat de les expressades pels dos principals partits espanyols tal com recordàvem aquests dies a La Mossegada. Ahir mateix, el prestigíós  "The New York Times" es feia ressó de la gran gesta d'aquesta formació nascuda del no res i amb un èxit sense precedents a Espanya. El rotatiu nord-americà arriba a comparar el seu líder amb la campanya que en el seu dia va portar Barack Obama al despatx oval. No és gens estrany que aquesta revolució electoral hagi esperonat els partits tradicionals com PP i PSOE que veuen amenaçat per uns quants indignats el seu "xiringuito", altrament dit guingueta. El mateix expresident Felipe González despotricava en gran manera fa dos dies advertint que si pugessin al poder convertirien Espanya en una catàstrofe bolivariana a l'estil veneçolà.

Com ja es habitual, després de la sessió del Consell de Ministres, la vicepresidenta ha dedicat una part del seu parlament davant la premsa a aquells que gosen destorbar l'statu quo amb consultes o amb ponències com l'aprovada ahir al parlament basc pel dret a l'autodeteminació. Si una cosa és pitjor que una crisi interna és tenir-ne dos, i això no ha agradat gens ni mica l'executiu central. Sáenz de Santamaría ha tornat a fer ús del discurs constitucional i legal per tallar les ales a catalans i bascos, alhora que els recordava que no hi ha cap mena d'iniciativa per reformar la constitució, ni creu que hi sigui mentre el PP tingui una àmplia majoria absoluta, perquè es veu que algú ho havia de dir, no fos cas que ho haguéssim oblidat.
 
La darrera perla de la setmana ens arriba  de l'agència France Press que recull la curiosa notícia protagonitzada per un individu poc, ben poc dissimulat. Segons llegim, els funcionaris duaners de l'aeroport internacional José Martí de l'Havana van veure's sorpresos per la mala traça d'un passatger que pretenia treure il·legalment del país caribeny diversos animals exòtics per vendre'ls als EUA. Sense cap mena d'escrúpol ni sensibilitat per la vida, l'home va amagar fins a 66 "tomeguines de la pineda", uns ocells molt atractius per les coloraines del seu plomatge. Evidentment, els policies no trigaren pas massa a descobrir el traficant, segurament perquè aquest va escollir els pantalons que duia posats com a millor amagatall. Llàstima que al final, se li escaparen els ocellets de la gàbia tot i portar la bragueta tancada.

L'Avantmatx

Bon dia i bon dijous internautes. 'La burla i el ridícul són, entre totes les injúries, les que menys es perdonen.' Probablement, aquest pensament del filòsof Plató és el que comparteix la majoria de la ciutadania després que el primer assalt judicial de la parella Millet-Montull van guanyar-lo ells, si tenim en compte la irrisòria condemna a 1 any de presó i multes de 3,6 milions i 900.000 euros. Aquest avantmatx sobre el cas de l'hotel en que malgrat s'hagi provat que ambdós personatges van fer tràfic d'influències per tal de cobrar gairebé un milió d'euros en comissions. Millor que els condemnats en sortiren Ramon García-Bragado i Ramon Massaguer, ex responsables d'urbanisme del consistori barceloní que finalment han quedat absolts.

Evidentment, aquest capítol sobre els dos lladres confessos més coneguts de Catalunya segueix un guió perfectament estructurat per la defensa d'aquells que s'emportaren una multimilionària picossada encara per determinar. Si en l'avantmatx aquests lladres de corbata se n'han sortit "brutalment bé", en el gran partit del Palau de la Música poden acabar golejant institucions i ciutadans, els quals tornarien a tenir nous arguments per seguir incrementant les dades que el CIS treu periòdicament sobre la confiança d'aquests amb la justícia. Vist que Millet i Montull segueixen gaudint d'una llibertat de luxe s'entén allò que deia el poeta: "val més deure milions que milers".

Sense deixar de parlar de milionades i lladres, cal fer esment a la maniobra que les defenses que Ricard Pagès, exdirector general de Caixa Penedès i els seus exdirectius han fet per tal d'evitar-los un temps a la garjola, ara que se'ls està jutjant a l'Audiència Nacional. No sabem si seguint l'escola Millet-Montullque en el seu dia van tornar una ínfima part del patrimoni manllevat al Palau, els acusats van optar pre reabaixar pena tornant els 28,6 milions que s'havien autoadjudicat en forma de plans de pensions, al marge dels òrgans de l'entitat, en compensació pel gran "sacrifici" personal que suposa dirigir aquest tipus de negoci financer, assistint a reunions, dinars, viatges, cotxes oficials, etc.

En l'àmbit de la crònica de successos, les batalles campals continuen a l'ordre del dia al cap i casal de Catalunya portant de corcoll els Mossos d'Esquadra. Aquesta revolta dels antisistema comença a donar de sí per fer una novel·la on els serveis d'intel·ligència aprofiten per crear mala maror i així desprestigiar una causa noble. Malgrat tota protesta és absolutament legítima cal tenir en compte que quan es comença a fer ús de la violència i a destruir el mobiliari que paguem tots amb els nostres impostos, excepte ells, aleshores la llibertat es converteix en llibertinatge, un fet que saben prou bé els veïns de diferents districtes que n'han patit les conseqüències. Si bé alguna de les actuacions de la policia catalana ha estat més que qüestionable amb els periodistes, és ben cert que tampoc se'ls reb amb els braços oberts sinó amb còctels molotov i tampoc és qüestió que alguns partits aprofitin l'avinentesa per justificar la violència física per combatre la injustícia social.

Així com qui no vol, aquest polvorí barceloní ha estat aprofitat per la Delegada del Govern per tal d'oferir la col·laboració de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional al conseller d'Interior. Llanos de Luna no ha esperat a rebre la resposta i tal com llegim al diari ARA ja ha fet venir 200 antiavalots per tal d'imposar l'ordre davant la inoperància que segons ella demostra la nostra policia.
Una decisió que suposem haurà estat fruit d'anàlisi i meditació del ministre de l'Interior, Jorge Fernández Diaz, el qual sembla que acostuma a fer en el marc incomparable i franquista de El Valle de los Caídos, lloc on diu trobar-s'hi com a casa, segons publica Eldiario.es.
Per tant, no és d'estranyar que hagi estat també allà on el màxim responsable de les forces de seguretat hagi pres la decisió d'estudiar amb "carinyo" l'ascens a coronel d'Antonio Tejero Díez, malgrat que aquest celebrés fa uns mesos l'intent de cop d'estat del seu progenitor.

La perla amable de la setmana la trobem al portal nord-americà de notícies SFGate, el qual ha entrevistat en exclusiva un filantrop que s'ha convertit en protagonista a les xarxes socials gràcies a l'inusual joc que ha creat. Digueu-li poca feia o avorriment, el cas és que aquest multimilionari s'ha dedicat a amagar nombrosos sobres amb centenars de dòlars distribuits pels carrers de la ciutat californiana de San Francisco.

Aquest experiment social ha fet que milers de "tuitaires" s'hagin convertit en fidels seguidors d'aquest joc, que només demana un xic d'habilitat i intel·ligència per resoldre els enigmes que condueixen al preuat sobre. Davant l'èxit de la seva inciativa, el magnat no descarta exportar-la a d'altres ciutats. D'aquesta manera, no seria d'estranyar que després de la pèrdua com a seu olímpica, la capital d'Espanya presenti candidatura ells perquè amb això dels sobres B ja estan més que familiartitzats gràcies a l'emprenedor Luis Bárcenas.

Qüestió de pilotes

Bon dia i bon dimecres internautes. 'La saviesa més real és una resolta determinació.', almenys això és el que pensava el que ha estat un dels més famosos estrategs del món, Napoleó Bonaparte. Però com deia el poeta tothom té el seu taló d'Aquil·les i l'emperador francès tampoc en quedà exempt al final de la seva vida, ja que com bé deia el poeta romà Ovidi: 'La gota obre la pedra, no per la seva força sinó per la seva constància'. I la gota que acabat desgastant el director general dels Mossos d'Esquadra fou sens dubte el dictamen del jutge que instrueix el cas d'Ester Quintana, el qual fa pocs dies considerà més que provat que les gravíssimes lesions que ocasionaren la pèrdua de l'ull d'aquesta ciutana foren causades precisament per un pilota de goma.

Segons diverses fonts, la dimissió de Manel Prat estava més que prevista abans de les eleccions però per raons estratègiques no fou acceptada fins ahir pel Conseller Espadaler i el President Mas. Com en tot aquest lamentable assumpte, la manca de transparència ha estat una constant des de l'inici amb fins a 5 versions diferents, negant la major, com si la víctima hagués quedat així per un càstig diví o per tenir una pestanya dins l'ull. De poc serveix però l'argument d'aquells que sempre han defensat l'actuació de la policia i de Prat quan diuen que no s'ha de fer llenya de l'arbre caigut, però el cert és que a dia d'avui ni ell ni el que s'escapolí a una altra conselleria "corriendo un tupido velo" han demanat públicament disculpes a la principal perjudicada, la qual no només ha de viure amb els dolors propis de l'agressió sinó també amb la constant posada en dubte de la seva versió dels fets.

Per tant, una dimissió que arriba tard i malament, suposo que per això el dimitit Prat optà per fer una compareixença on només es llegí un comunicat i no s'admeteren preguntes, ja que la seva decisió obeeix només a raons personals desvinculant-la totalment de les darreres consideracions judicials. Aquesta sortida sense dret a preguntar que ens recordà força la filosofia practicada sovint pel PP d'amagar el cap sota el plasma.

Poques hores després, la capital catalana era víctima de la violència gratuïta d'un grup d'antisistema que, lluny de practicar el civisme i la solidaritat que en molts casos pràctica el moviment, es dedicaren a destrossar tot el que trobaren com a protesta pel desallotjament poques hores abans de Can Vies. Els antiavalots tingueren força a feina a Sants i altres barris a la ciutat a causa dels incidents que acabaren amb l'excavadora encarregada de l'enderrocament de l'edifici okupat durant 17 anys, mostrant una imatge lamentable que recordava el film d'Antoni Ribas, "La ciutat cremada" que evocava la Setmana Tràgica de 1909.

Però si el cap de setmana no fou precisament propici pels conservadors, ahir tampoc els hi pongueren als populars a causa de l'estirada d'orelles que li feren des del Fons Monetari Internacional. L'equip de Christine Lagarde, tot i reconèixer alguns indicis de recuperació econòmica tornaren a insistir en la "recepta màgica": baixada de sous, més retallades i pujada de l'IVA. Aquesta nova collada força impopular no ajuda precisament a la imatge de contenció i "bon minyó" que pretén donar l'equip de Rajoy, que lluny de ser estricte permet i fomenta accions com: una subvenció de 24 milions a l'aeroport fantasma de Castelló; la manca de sanció per la ministra Ana Mato i el seu exmarit per haver defraudat més de 500.000 euros segons la pròpia Agència Tributària; la doble comptabilitat del PP o el malbaratament de fons públics en mega infraestructues innecessàries farcides de comissions il·legals.

La perla d'avui la coneixíem el passat diumenge gràcies a la informació servida pel diari ARA explicant la iniciativa que ha un tingut una empresa de Ciudad Real oferint un curiós servei a les empreses catalanes. Neo Center, que així s'anomena, ha començat a fer un mailing massiu per tal de captar clientela facilitant una disfressa identitària que permet que les companyies "nostrades" amaguin la seva procedència per evitar possibles boicots comercials a l'Estat. Així, l'empresa de Castella-La Manxa brinda als seus associats un telèfon i una adreça postal d'aquella comunitat que ajudaria a camuflar qualsevol indici de catalanitat pel mòdic preu de 60 euros.

Restarem a l'espera de veure si la proposta "oportunista" prospera i arrela, sense oblidar que qui perd els seus orígens perd la indentitat, encara que a vegades els calerons també, si més no a les Espanyes.

L'Increïble Pere Navarro

Bon dia i bon dimarts internautes. 'Hi ha una condició pitjor que la ceguesa, i és veure alguna cosa que no és.' Frase de l'escriptor i poeta victorià Thomas Hardy que reflexteix en gran manera el que sembla passar-li a l'encara líder del PSC, el qual lluny de veure problemes segueix sentint-se confiat i més fort que mai en el seu món ideal. Aquesta miopia política fusionada amb una certa "xuleria federal" diu força del caràcter de Pere Navarro, el qual sembla no qüestionar-se plegar a diferència del que ja ha fet públicament el seu "estimat" Alfredo Pérez Rubalcaca.

Aquest enrocament no ha fet més que accelerar la creació d'un nou partit socialista, tal com explicava en un tuit l'exconsellera Montserrat Tura, el qual acolliria bona part dels crítics que Navarro i la seva executiva han anat arraconant els darrers mesos amb expedients disciplinaris inclosos per mostrar-se fidels al programa electoral que defensava del dret a decidir. Però, el primer secretari que acostuma a barrejar plantofades, empentes i cops de puny, també confon l'orígen d'aquests més de 350.000 vots que va perdre la seva formació el passat diumenge. Lluny d'entonar un mea culpa i expiar els seus pecats, l'exalcalde de Terrassa trasllada tots els mals a la cirisi econòmica i al sobiranisme. Tot i així, en la compareixença davant la premsa va explicar que convocarà un consell nacional extraordinari on proposarà canvis en l'executiva, descartant d'aquesta manera un congrés extraordinari perquè aleshores ves a saber si deixaria de ser "l'encara líder del PSC".

A Madrid les aigües del PSOE baixen força més mogudes un cop analitzat el pitjor resultat del partit, quelcom que hauria aprofitat la flamant lideresa i presidenta de la Junta d'Andalusia, territori on per cert el PSOE hauria aguantat el sotrac, per posar un ultimàtum a Rubalcaba. D'aquesta manera, el secretari general no va tenir més remeix que anunciar un congrés extraordinari pel proper 19 i 20 de juliol. Com que no sempre plou a gust de tothom, els possibles candidats a succeïr l'actual líder socialista han criticat durament la decisió de celebrar el congrés abans que les primàries obertes perquè sembla que des de l'executiva estan aplanant-li el camí a Susana Díaz per tal d'ocupar la secretaria general en detriment de Carme Chacón, Patxi López o Eduardo Madina.

Si al carrer Ferraz l'ambient era aquest, al carrer Génova miraven de dissimular la cara de pomes agres d'alguns dirigents argumentant que havien guanyat, obviant els 2,6 milions de vots perduts. En l'executiva Rajoy demanà calma als barons dient que els resultats europeus no s'han d'extrapolar a d'altres conteses electorals. El president del PP anuncià un pla d'acció per recuperar la confiança dels votants i no descartà que hi hagin canvis substancials en alguns càrrecs nacionals i autonòmics.

Un missatge que no casa massa amb les declaracions que també ahir feia la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, restant importància al càstig a les urnes i a l'èxit dels partits sobiranistes que defensen la consulta. La dirigent negà qualsevol canvi respecte a Catalunya i simplement destacà que els resultats a Catalunya són un toc d'atenció a CiU fruit de la deriva independentistala. Interessant reflexió que coincideix amb la màxima "Rajoliana": "en las grandes cuestiones no nos estamos equivocando". - Seguir leyendo: http://www.libertaddigital.com/espana/politica/2014-05-26/aguirre-los-resultados-son-muy-preocupantes-hay-que-hacer-autocritica-12765196, s Sort d'això!

La perla d'aquest dimarts ens arriba des de Nova York on una cadena de supermercats ha dedicit experimentar amb una idea innovadora i saludable per augmentar la clientela. Vivim en temps difícils i la crisi continua castigant globalment la major part de la població, un fet que evidentment es nota també en el cistell de la compra. "A grans problemes, grans solucions", aquest és el concepte que ha servit per una campanya de marketing que els supermercats Hannaford han impulsat, deixant de banda el típic recurs d'ofertes i descomptes en determinats productes, l'empresa ha destinat part de la seva superfície a crear un gimnàs gratuït per a tots els clients que desitgin exercitar-se mentre van a comprar.

No deixa de ser enginyosa la idea perquè a l'igual que passa en determinades instal·lacions esportives equipades amb cafeteria, són sovint el millor reclam dels socis perquè lluny de cremar calories de forma esgotadora, aprofiten per fer l'ullet a la manduca, guanyant uns quilets cada cop que van al gimnàs. Per tant, serà interessant observar la clientela del supermercat per veure si un cop treballats els músculs es rendeixen al munt d'ofertes temptadores i altament calòriques per satisfer la gana.

Victòria serena

Bon dia i bon dilluns internautes. David Starr Jordan, un prestigiós naturalista escrivia a finals del S.XX que 'La saviesa consisteix en saber quin és el següent pas; la virtut, en fer-lo.' Comentari que podem aplicar al que sembla ser la filosofia d'Oriol Junqueras que lluny de fer sang vers els seus rivals després de guanyar les eleccions europees a Catalunya va mostrar-se conciliador i confiat en que els resultats afavoriran que hi hagi consulta. Aquesta victòria a Catalunya no deixa de ser simptomàtica tenint en compte que des de 1936 els republicans no acariciaven un èxit com aquest. Així ho indicaven algunes enquestes publicades al llarg de la campanya, però es clar, sempre hi havia el dubte de si els indicis d'aquest canvi de cicle acabaria materialitzant-se en detriment de CiU, que tot i la segona posició ha aguantat força bé el desgast al capdavant del govern.

Diuen els que coneixen el president d'ERC que és un home que sap gestionar molt bé els èxits i precisament, aquesta prudència allunyada de l'eufòria podria ser fruit del full de ruta que té la formació republicana. Aquests moviments es traduïrien segons diverses fonts en la més que possible entrada dels republicans al govern de la Generalitat, un cop superada amb nota la prova europea i serviria per reforçar la unitat de cara al 9-N.

Si a Espanya la desfeta del PSOE ha estat sonada tot i el "peixet" donat per les ficades de pota del candidat PoPular, a casa nostra el PSC també ha estat castigat durament amb la pèrdua de 21 punts (prop de 300.000 vots) respecte a les darreres europees del 2009, passant de ser la primera força a la tercera com ja passà a les últimes autonòmiques. Veurem si l'autocrítica que feia ahir l'encara líder dels socialistes catalans porta el partit de Navarro a convocar un congrés extraordinari tal com demanen els crítics o bé prefereix enfonsar-se amb la seva matriu del carrer Ferraz solidaritzant-se amb un Rubalcaba tocat de mort, que estaria pensant avançar les primàries i no presentar-s'hi un cop perduts 8 eurodiputats dels 22 que tenia fins ara.

L'abstenció de gairebé el 55% no ajudà gaire a PP i PSOE que van veure com perdien 2,7 milions de vots el primer i 2,4 milions el segon. D'aquesta manera, malgrat que els PoPulars guanyaren a nivell espanyol, la victòria fou amarga observant les cares llargues, la de Sánchez-Camacho més que altres, perquè només aconseguiren 16 dels 23 escons que tenien a Brussel·les. Per això mateix els pocs que esperaven que Rajoy aparegués al balcó del carrer Génova es quedaren amb les ganes perquè el president de la formació estava desaparegut en combat i això que havia guanyat.

Al marge de la pèrdua de confiança en el bipartidisme destaca l'augment de les forces d'esquerra, personalitzades en IU i Podemos, la gran sorpresa de la llarga nit electoral. La flamant i nova formació del professor Pablo Iglesias feu saltar totes les previsions i aconseguí 5 eurodiputats, una gesta impressionant pel poc suport mediàtic que s'ha vist compensat per la gran acceptació que ha tingut a les xarxes socials, canalitzant bona part dels indignats del 15-M que han vist en aquest partit una llum allunyada dels tradicionals polítics.

Però com que en aquesta vida i possiblement en l'altra mai no plou a gust de tothom, tampoc en sortí massa beneficiat el partit de Vidal Quadras (VOX) el qual quedà sense representació europea. Un fet paradoxal si tenim en compte que a bona part dels països membres han vist incrementat el nombre de partidaris de les formacions feixistes i d'ultradreta que es declaren obertament contràries a la UE, quelcom que haurien de tenir en compte aquests funcionaris que triem cada cinc anys perquè les seves polítiques no només desaniment la ciutadania sinó que afavoreixen els fantasmes del passat com a grans beneficiats de l'euroescepticisme.

En l'àmbit de les perles destacarem dos esveniments que al marge de la indignació que produeixen ens mostren la realitat d'aquest país que pretén promocionar la Marca España amb valors més que qüestionables com a símbol de modernitat. Si divendres coneixíem que la Junta Electoral havia admès el recurs d'un seguidor de l'Atlètic de Madrid per lliurar-se de ser vocal a una mesa electoral pel simple fet d'assistir a la final de la Champions a Lisboa, també ens assabentàvem d'un altre cas molt més flagrant. Segons va explicar ella mateixa a 8TV, a una catalana que treballa a Dublín li fou rebutjat el recurs perquè el contracte que acreditava que li impedia venir perquè treballa a la capital irlandesa estava en anglès i com que ningú de l'organisme electoral no parlava anglès la nostra protagonista va haver de pagar-se el bitllet d'avió i presentar-se al col·legi sí o sí.

En fi internautes, com deia l'assagista Elbert Hubbard: 'Tot home és un ximple com a mínim cinc minuts al dia. La saviesa consisteix a no sobrepassar-ne el límit' i em temo que aquesta gent l'ha superat amb escreix.

2019: de 7 a 16?

Bon dia i bon divendres internautes. 'El futur té molts noms. Per als dèbils és l'inabastable. Per als porucs, el desconegut. Per als valents és l'oportunitat.' Les paraules del novel·lista francès Victor Hugo descriuen en gran manera allò que molts catalans tenim en ment, l'oportunitat de canviar a través de gestos valents i ferms que ens permetin avançar cap a l'estat propi de forma democràtica i sense que ningu s'esquinci les vestidures. En aquest sentit i donat la setmana electoral en que estem immersos, resulta interessant la projecció que fa la Fundació Josep Irla quan Catalunya hagi trencat les cadenes que encara la mantenen unida al Reino de España. El vídeo és fruit d'un estudi sobre les conseqüències que tindria pel nostre país destaca que passaríem d'estar representats de 7 a 16 a l'Eurocambra.

De l'Eurocambra en varen parlar abastament al llarg de dues hores els polítics amb representació al Parlament Europeu que ahir a la nit participaren al debat organitzat per la televisió pública catalana. El col·loqui versà bàsicament al voltant del paper que tindria un país independent a la UE i un segon bloc centrat en l'economia. Com era d'esperar, Tremosa (CiU), Terricabras (ERC) i Urtasun (ICxV) defensaren àmpliament el dret a decidir i la necessitat de millorar els resultats per tal d'enfortir el aquest missatge a Europa. En canvi López (PSC), Fisas (PP) i Giménez-Barbat (UPyD) s'escudaren en que l'actual legislació espanyola impedeix qualsevol tipus de consulta que posi en qüestió l'statu quo.

Així, no deixà indiferent sobtà la no presència de C'S i sí la de UPyD, un fet s'explica pel fet que a dia d'avui la formació d'Albert Rivera té cap eurodiputat. La sorpresa també vingué per part de María Teresa Giménez-Barbat, no sabem si per manca d'experiència o bé simplement perquè ella és "rareta" tenint en compte les seves intervencions "peculiars", que acabaren sent trending tòpic al Twitter. Afotunadament, el debat també tingué algun capítol dedicat a la corrupció, un fet diferencial respecte a l'exclusiu celebrat a TVE entre Arias Cañete i Valenciano on segrestaren bona part dels temes que més preocupen als ciutadans.
 
A pocs dies per les eleccions encara està per veure si el desig de Ramon Tremosa 'Serem respectats si transformem la Via Catalana en vots' serà materialitzat a les urnes, però el que sí hem pogut veure aquests darrers dies de campanya ha estat un augment en la tensió entre CiU i ERC, després que els republicans publiquessin un vídeo que posa de relleu els dubtes existents a la federació nacionalista, centrant-se especialment en la figura de Duran i Lleida que sembla estar desparegut en combat. No han agradat massa aquestes al·lusions al democristià, el qual va aprofitar ahir el seu Twitter per carregar contra els republicans. Aquest foc creuat però, i malgrat pocs diaris se'n facin ressò també vingué sutilment aquesta setmana per part d'Artur Mas, el qual excusà l'absència de Jordi Pujol en un acte després a causa de compromisos contrets a Alemanya. La frase del president frou prou eloqüent i tothom entengué a qui anava dirigida també: "Va bé, perquè així tothom sap el per què de la seva absència en aquest dies de campanya".

De l'incident amb el cotxe oficial de Montoro només destacarem el que publiquen alguns mitjans de la caverna madrilenya titllant de situació de "Kale borroka amb corbata", culpabilitzant el moviment independentista dels fets. Llàstima que aquesta miopia els impedís veure a ell i als dirigents populars que les banderes enlloc d'estelades tenien una A d'anarquisme, però es clar, en aquest cas han optat pel "paso palabra" i assenyalar a uns "radicales independentistas".

 

La perla d'aquest divendres ens porta al sempre diveritit i apassionant món dels noms de persones, que novament ens brinda l'institut d'estadística espanyol (INE) amb l'actualització del padró. D'aquesta manera, observem que la passió i alhora inspiració que els espanyols tenen en estrelles de la música, el cinema o els esportistes més populars per posar els noms als seus plançons. Així, trobem 604 dones amb el nom de Shakira, 40 nois que es diuen Neymar i 20 que es diuen Messi.

L'anècdota sensacional la protagonitza un nom molt conegut pels lector del Cavall Fort, i és que el famós personatge d'Ot el Bruixot de Picanyol que enguany es jubila, ha provocat que la professionalitat d'algun treballador de l'Agència EFE quedés en entredit al informar  que 515 catalans s'anomenen Operación Tiunfo, per allò de la semblança amb OT.

Contradiccions

Bon dia i bon dijous internautes. "La contradicció no és un senyal de falsedat, ni la manca de contradicció un senyal de veritat". La frase de l'escriptor i filòsof Blaise Pascal, malgrat situar-se al segle XVII és perfectament extrapolable al context actual, especialment després del festival de contradiccions que ahir mateix conformaven el míting del PSC a Barcelona. L'acte que comptà amb la presència de diversos "artistes internacionals" convidats demostrà que el seu discurs pot arribar a ser gariebé tan incoherent com el seu encara líder.

Per començar, ja sobtava veure a l'escenari veure com Martin Schulz defensava la necessitat d'impulsar noves polítiques que frenin les que els conservadors apliquen arreu d'Europa, quan a tres passes tenia el flamant primer ministre francès, Manuel Valls, al que els sindicats francesos no deuen estimar massa per veient l'amenaça de convocar una vaga general, després que aquest iniciés una retallada de 50.000 milions, la més important que recorden al país gal.

La paradoxa també la deixà entreveure Schulz, aspirant a presidir la Comissió Europea quan donà credibilitat al rumor que corre per Brussel·les, el qual situarien el substitut de José Manuel Durão Barroso fora dels resultats electorals de diumenge, perquè la cancellera alemanya i totpoderosa, Angela Merkel, ja tindria pensat un nom més afí als seus interessos. Si finalment acaba confirmant-se aquest extrem tornarem a constatar la poca credibilitat d'uns comicis que poc en compte tenen als ciutadans, quelcom que saben prou bé grecs i italians que durant un temps van veure triats a dit per la Troika els respectius govern al marge menystenint l'anomenada sobirania popular.

Parlant de popularitat, no sembla que la crida a una possible gran coalició amb els dirigents del PP hagi fet guanyar enters a Felipe González vist a la desautorització en tota regla que la candidata Valenciano va fer dient que 'Ningú al PSOE vol la gran coalición, ja que aquesta és una idea més pròpia de l'Ibex 35", entre les quals s'hi troba Gas Natural Fenosa, curiosament l'empresa que malgrat pagar-li una "morterada" avorreix supinament l'expresident del govern.

D'altra banda, massa avorrits no deuen estar els militants i simpatitzants socialistes que veuen com el discurs oficial canvia dia sí i dia també. Sense anar més lluny, aquesta setmana el primer secretari de Girona, Juli Fernández, mostrava la predisposicó dels socialistes a donar suport a la tant esperada i anhelada llei de consultes, sempre i quan Artur Mas no la utilitzi com a marc legal pel 9-N i si per preguntar sobre aquest fum anomenat "federalisme".

En el terreny internacional, fum deuria treure la jornada passada el telèfon del responsable de la companyia estatal de ferrocarrils francesos, SNCF, després que els tècnis comprovessin que els  2.000 nous vagons que han de servir per renovar la seva flota tenen una mida que no s'ajusta a les dimensions de bona part de les estacions existents, i això comportarà una despesa addicional de 15.000 milions d'euros perquè malgrat la famosa el que ens deia la cançó de La Trinca, si ve d'un pam.

La perla d'aquest dijous ens arriba des de l'Audiència de Barcelona que recentment ha dictat una sentència condemnatòria contra la multinacional Carrefour a causa del que aparentment semblava una innocent pizza. El problema sorgí quan una clienta descobrí després de fornejar-la que el producte contenia un ingredient inesperat que no constava a l'embolcall i li hauria causat danys morals per valor de 2.000 euros.

L'espontani sembla ser que era un cargol, perquè després alguns nutricionistes considerin que les pizzes formen part del menjar escombraria, sobretot per la gran aportació de ferro, ja que el cargol lluny de tenir banyes el que tenia era una capa de rovell més que considerable al ser metàl·lic. Llàstima no advertissin a l'etiqueta que només era apte pels anèmics.

Passivitat selectiva

Bon dia i bon dimecres internautes. El dramaturg austríac Arthur Schnitzler va escriure a principis del S.XX que 'Tolerància significa disculpar els defectes dels altres; tacte, no adonar-se que hi són'. I aquesta cita s'ajusta perfectament a la sensació de total permisivitat i certa desídia que semblen tenir els tribunals i les autoritats espanyols en aquells assumptes que no els afecten directament. Davant d'aquesta manca de diligència diverses associacions jueves a Catalunya han decidit plantat cara a quelcom que fa temps que cueja per les xarxes i els recintes esportius: odi, racisme i xenofòbia.
 
Diligència contra la passivitat, així podríem resumir la denúncia contra de moments cinc "tuitaires" i més de 17 mil missatges enviats a la xarxa després que el Maccabi de Tel Aviv aigualís la que havia de ser el triomf del Reial Madrid en la final de la copa d'Europa de bàsquet. Aquest odi contra el poble d'Israel fent comentaris gratuïts i de mal gust i alhora fomentant l'apologia de l'assassinat demostren que en aquest país hi ha quelcom que no funciona, no només per les impresentables i condemnables justificacions de l'holocaust sinó també perquè a qui hauria de garantir que això no passés i fos condemnat es mostra indiferent perquè no va amb ells, un fet que coneixem prou bé els catalans.

Ben poc ajuda a l'imatge que els ciutadans perceben de la justicia és la decisió presa ahir per una de es institucions judicials més importants, ja que l'Audiència Nacional ordenava la restitució del tinent coronel Antonio Tejero Díazseu al seu lloc, després que el ministre de l'Interior el destituís al fer-se públic el dinar, organitzat amb altres militars que participaren juntament amb el seu pare en el cop d'estat del 23-F, per celebrar tan "bonica efemèride". Segons l'alt tribunal, Jorge Fernández Díaz, va extralimitar-se en les seves funcions saltant-se la competència del director general de la Guàrdia Civil. A vegades aquest tipus de decisions serveixen no tan sols per entendre quin tipus d'ideologia tenen certs magistrats sinó també per il·luminar-nos a l'afirmar que un director general mana més que un ministre, sensacional!

Igual de sensacional foren les paraules que la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, pronunciava davant uns centenar de militants en el míting que el partit va fer a Tarragona. Com ja es costum i tradició en aquesta senyora, la dirigent popular dedicà tot el seu discurs hostil al president de la Generalitat acusant-lo de fomentar odi i divisió base de mentides. El súmmum de la seva hipòcrita intervenció arribà quan denuncià que el govern català ha deixat de banda les polítiques socials i les d'ocupació. La cirereta del pastís la posà quan realitzà una pregunta retòrica que deixà entreveure el concepte que tenen en aquella formació sobre la democràcia i el respecte a les minories: "Permetrem que al Parlament Europeu tinguin presència els minoritaris, que no representen gairebé a ningú i no tenen capacitat d'influència per defensar els interessos dels ciutadans?"

En l'àmbit de les perles destaquem avui la notícia que ens arriba de la ciutat nord-americana de Murfreesboro on la policia va veure's sorpresa per l'estranya i delictiva actitud d'un home den un bar de moda de la zona. Lonnie Hutton de 49 anys que portava una trompa com un piano (de cua) va començar a sentir la necessitat de mantenir relacions sexuals i lluny detenir prejudicis per questions de sexe, raça o espècie, va tirar pel dret abaixant-se el pantalons. El problema és que era un local públic i la seva amant un caixer automàtic.


Ja ho diuen que els diners poden desfermar les baixes passions i Hutton fou detingut i posat a disposició judicial amb una fiança de 250 dòlars. Suposem que no la deuria pagar amb targeta sinó que fruit de l'enyorança deuria passar abans pel caixer.

A l'enemic ni tele!

Bon dia i bon dimarts internautes. 'L'enemic només comença a ser temible quan comença a tenir raó.' Aquesta és precisament la cita del premi nobel Jacinto Benavente que sembla haver adoptat el govern espanyol tenint en compte que lluny d'estendre la mà el que fa és castigar-nos per sortir-nos d'un guió que fa 300 anys que no canvia. El darrer exemple el coneixíem ahir a través de la compareixença d'urgència del conseller Francesc Homs, el qual anuncià la intenció del govern espanyol de tancar una part de la paradeta televisiva dels catalans, sota el pretext que aquest espai radioelèctric és imprescindible per la implantació de la tecnologia 4G.

No cal ser massa llest per entendre que aquesta és una mesura exclusivament política per mirar de buscar els 3G a la Generalitat, mirant de tancar el que des de La Moncloa consideren l'altaveu independentista, que juntament amb el model escolar, explicaria aquesta epidèmia que no s'atura ni amb les retallades més dures. Aquesta mesura de clausura podria afectar el canal català d'alta definició o bé la supressió de la meitat dels que disposa actualment "la teva", quelcom que els PoPulars ja tenen certa experiència després del "tancat i barrat" de Canal 9.

Veurem si el govern català és prou fort i resisteix aquesta nova envestida que torna a posar sobre la taula que a la capital del reino no s'estan per romanços i es dediquen a aplicar de forma implacable un pla perfectament elaborat per acabar amb la cultura i la llengua d'aquest petit país nostre. Són ja unes quantes les veus que alerten que el següent pas podria ser una llei que obligui a incloure un tant per cent de la programació de Televisió de Catalunya en castellà, tal com ja passa a les escoles a partir de la darrera sentència imposant-ne el 25% com a llengua vehicular.


La jornada passada també va servir per veure allò que estava més que cantat, la crida que l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) va fer als ciutadans per votar massivament els partits que defensen el dret a decidir per tal de donar una imatge fortalesa de cara a la comunitat internacional, que resta expectant davant el procés català. Evidentment, el clàssic d'unes eleccions és veure com tots els partits en major o menor mesura es consideren guanyadors i diumenge en tindrem una nova mostra amb un matís important, la mirada posada invevitablement en allò que votem aquí. 

Els discursos a hores d'ara estan més que escrits, l'un triomfalista destacant un possible descens de participació a Catalunya i la possible pèrdua de vots de CiU que serviria per crucificar Artur Mas i desacreditar la consulta, ometent es clar, l'augment d'ERC. Ara bé, si en canvi els partits que defensen la consulta aconsegueixen un gran resultat, aleshores des de Madrid acabaran traient trascendència a l'assumpte reprenent l'argument que eren uns comicis únicament europeus i no s'ha d'extrapolar a altres àmbits, no fos cas que mostressin les seves febleses.

La perla d'avui dimarts ens explica com les noves tecnologies poden fer-nos sentir millor estalviant-nos el pas pels quiròfans. Ben conegut és que culte al cos s'ha convertit en un dels trets característics dels darrers temps amb l'aparició de mil i una dietes "miraculoses" i el creixent nombre d'operacions de cirurgia estètica.

Afortunadament, la moda dels enginys intel·ligents no se circumscriu únicament en els telèfons mòbils ni en Arias Cañete, perquè donat la demanda existent per reduir i eliminar "xixa" i no semblar botifarrons amb potes, el sector de la moda s'ha posat les piles per cobrir aquesta necessitat de milions de persones, especialment ara que comença l'operació bikini. I una de les empreses que ha apostat pels dissenys "smart" és Kleymac, la qua ha tret a la venda diverses peces de roba que permetran aprimar als seus usuaris gràcies a la impregnació de productes reductors o anticel·lulítics com la cafeïna o el te verd, que alliberaran el greix del cos. .

Falta saber si a més diposaran d'algun xip, en forma de consciència virtual, que ens dira "no mengis això que engreixa!".

Inteletuá... ¿qué ez?

Bon dia i bon dilluns internautes. L'escriptor i poeta nord-americà Charles Bukowski va escriure en una ocasió que 'Un intel·lectual és el que diu una cosa simple d'una manera complicada. Un artista és el que diu una cosa complicada d'una manera simple'. I el que precisament és un artista dels despropòsits és l'exministre d'Agricultura, Miguel Arias Cañete, candidat les europees pel PP, el qual sembla haver-se abanderat en l'aposta més "intel·lectual" del partit governant, segurament tenint la mateixa idea del concepte que el gran Jesulín de Ubrique.

El personatge cal reconèixer que no deixa indiferent, especialment perquè la seva "xuleria" i el seu parlar provocador sí que insulta la intel·ligència. Malgrat que aquests dies Barcelona ha acollit fins a 106.000 visitants al Saló del Còmic, que enguany centrat en les guerres, el senyor Canyete tot i el seu amor pels conflictes i la terminologia bèl·lica, per sort ha tingut altres compromisos en altres contrades i ens ha estalviat el "paseo militar" pel seus mítings.

L'extitular d'Agricultura ha estat però defensat per Mariano Rajoy qualificant-lo com el millor candidat, tot i la ficada de potaen el debat que l'enfrontà a Elena Valenciano i en el qual va veure's desbordat pel transavassament d'argument que la socialista va anar-li traient. Òbviament, el popular no podia permetre que el seu orgull quedés ferit per una dona i atribuí la victòria dialèctica de Valenciano al fet que la va "deixar guanyar" per no semblar masclista. La veritat és que la defensa a ultrança de Rajoy vers el seu candidat provoca cert vertígen pensant com seran els pitjors candidats del partit si el millor és Arias Cañete. El més trist és que persones que harien de tenir certa categoria per les responsabilitat que ocupen s'escudin en excuses ben pobres per amagar les seves mancances humanes, ètiques i polítiques.

Si aquestes darreres hores hem conegut la impressionant trobada que paleontòlegs argentins han fet del que sembla el dinasaure més gran del món, potser que alguns prenguessin nota i mesures per tal d'erradicar el masclisme de la vida pública i privada, donat que malgrat l'evolució de l'espècie humana encara hi ha determinats individus amb comportament més pròpis del cretàci que encara que sembli mentida no han acabat extingint-se.

A casa nostra, la campanya pels comicis europeus continua basant-se prinicipalment en el debat sobiranista, amenitzada aquest el dissabte per l'enquesta publicada pel diari El País segons la qual  
ERC superaria CiU , deixant socialistes i populars en tercer i quart lloc. Probablement la proximitat de la data electoral ha endurit els discursos especialment entre republicans i nacionalistes intentant marcar perfil propi a l'hora de defensar la consulta del 9-N. Aquest intent per diferenciar-se també l'estem vivint entre PP i C's que miren de monopolitzar la defensa de la unitat d'Espanya. Això sí, el candidat menys conegut d'aquest diumenge és sengons sembla Santiago Fisas que es veu eclipsat per la desfilada constant de líders popular que lluny de fer-li un favor li fan ombra. Potser per això mateix, el candidat del PPC ha buscat el titular fàcil dient que en una Catalunya independent “les pensions dels catalans estarien en perill, perquè la Generalitat no podria assumir el seu cost” ja que segons Fisas "Les pensions dels catalans es paguen gràcies a la solidaritat dels espanyols". Suposo aquestes declaracions són fruit d'un cas de dislèxia encara no diagnosticat, perquè ja veurem si sense nosaltres els seus jubilats cobraran tard o malament o bé els hi augmentaran notablement pel llast que "suposem els catalans".

La perla d'aquest dilluns ens la porta el diari malasi "The Star" i ens trasllada a l'univers de les novel·les d'Emilio Salgari. A l'igual que "Sandokan, el tigre de Malàsia", els vilatants d'aquelles terres també castigades per la misèria han vist com la llegenda d'un vell tresor ha tornat a l'actualitat. Segons sembla, un sultà hauria amagat fa més de 500 anys mondes, lingots d'or i pedres precioses a l'illa de Pulau Nankga després de la invasió dels portuguesos.

Són nombrosos els experts internacionals els que s'han desplaçat a la zona a la recerca d'un botí que rondaria el 100 milions de dòlars, ja que el govern d'aquell país els ha donat 4 mesos per trobar-lo. Pel que sembla, fa uns 30 anys un grup de pesacadors hauria localitzat diversos cofres en una cova però no van poder-se endur res perquè haurien entrat en un estat hipnòtic per culpa d'una suposada maledicció del sultà.

Esperem que tinguin més sort que buscant l'avió MH370. Sigui com sigui, tal com deia Mark Twain: 'Si la veritat és el nostre tresor més preuat, farem bé en economitzar-la'.

El color de l'esperança

Bon dia i bon divendres internautes. 'L'esperança és un estimulant vital molt superior a la sort', almenys així ho pensava el filòsof alemany Friedrich Nietzsche i potser molts dels catalans que han abraçat aquesta confiança en forma d'il·lusió per un projecte col·lectiu que pretén crear i no pas destruir. De fet, malgrat ser un concepte eteri i abstracte, a l'esperança sempre se li ha atribuit el color verd com a símbol, probablement per ser el que més predomina a la natura. Per tant, no deixa de ser significatiu que en el debat que les televisions europees van retransmetre ahir entre els candidats a subsituir José Manuel Durão Barroso, el procès català entrés també en escena, quelcom que en un principi no deurien tenir previst els participants, si tenim en compte que a la majoria els agafà amb el peu canviat, a excepció del representant dels liberals que veu amb bons ulls la consulta i l'oberta acceptació de la independència per part dels verds fent bona la màxima publicitària de "Pensar en verd és pensar en positiu".

I és que aquest no és un tema amb que els dirigents europeus els se sentin còmodes per vàries raons, entre les quals que això obligaria a destapar la caixa dels trons indepedentista a casa seva. A més, la diplomàcia sovint va lligada als interessos econòmics i allò que avui és negre l'endemà de la nostra marxa pot convertir-se en blanc, ja que tampoc és qüestió de fer un lleig a un dels motors de la Unió, per molt políticament incorrecte que ara els sembli de cara al seu actual soci del sud.

"Em sento català", aquesta fou la resposta a la pregunta de Pepa Bueno sobre si sentia català i espanyol. En el marc de l'entrevista que Artur Mas concedí a la Cadena Ser. De la conversa poques novetats: silenci de Madrid per negociar  i eleccions plebiscitàries si no s'efectua la consulta. El president ha volgut deixar clar que no es pot tornar a repetir l'error de tancar en fals la "qüestió catalana" i en això no només hi té responsabilitat La Moncloa sinó també els partits de casa nostra, entre els quals encara n'hi ha algun com ICxV que mantén la incògnita sobre quin serà el seu pla alternatiu si prohibeixen la votació, el que sí descartaren com a solució les plebiscitàries.

Sigui com sigui, no deixa de ser curiós la falsa proclama de crispació que des de fa un cert temps certs dirigents es dediquen a difondre sobre Catalunya quan ahir mateix Falange assaltava amb nocturnitat i traïdoria el balcó de l'Ajuntament de Cardedeu per penjar-hi una pancarta defensant la indisoluble unitat d'Espanya, tal com detalla la crònica de Vilaweb. No menys cursiosa i provocadora fou l'acció que un equip de Telemadrid va fer a la sempre anhelada Gibraltar.  D'aquesta manera els periodistes foren detinguts per alteració de l'ordre públic i escàndol després que exhibissin la bandera espanyola. No sé si fruit de l'optimització de recursos o no, però el cert és que no trobaren millor lloc que reivindicar l'espanyolitat d'aquell territori que Catalan Bay, suposo que per allò de matar dos pardals d'un sol tret.

La darrera perla de la setmana ens arriba des del país del sol naixent, on pel que sembla algunes empreses ja han començat a explorar noves línies de negoci. En època de crisi els experts aconsellen les emprenedories com una de les vies més efectives per combatre-la, i aquesta és el camí que hauria emprès Toshiba. La poderosa multinacional s'hauria decidit pel mercat alimentari apostant per la venda de verdures orgàniques sense pesticides en una nau perfectament condicionada gràcies a la tecnologia per la qual és famosa. Tot i les bones intencions de la marca nipona per contribuir a la salut dels seus conciutadans, no és d'estranyar que a molts consumidors puguin plantejar-se preguntes sobre si caldrà posar piles als enciams i tomàquets o bé seran autònoms i caminaran sols pel fet que bona part de la producció es cultivarà a la sempre "fèrtil i saludable" regió de Fukushima.

Expressió: en llibertat provisional

Bon dia i bon dijous internautes. George Orwell, escriptor i activista literari contra les injustícies socials digué en certa ocasió que 'La llibertat d'expressió és dir el que la gent no vol sentir.'  Aquest punt és precisament  allò que el PP sembla que en vulgui fer bandera si tenim en compte les darreres declaracions dels ministres d'Interior i Justícia amb el rerefons dels comentaris a les xarxes sobre la mort de la seva companya de files i alhora presidenta de la Diputación de León. És ben cert que el concepte "llibertat" no ha de derivar en "llibertinatge", però aquesta idea tan conservadora de Fernández Díaz i Gallardón per tapar la veu als crítics emparant-se en que les xarxes són una font d'injúries i calúmnies que inciten a l'odi, no pot justificar una generalització que permeti la censura, persecució i sanció perquè com diu el clàssic: una flor no fa estiu, ni tampoc dues primavera

Evidentment, hi ha expressions més o menyes afortunades, un fet que els catalans coneixem perfectament quan aquells que escrivim i defensem principis democràtic ens veiem insultats diàriament i és aleshores quan aquests mateixos que avui d'esquincen les vestidures no mouen ni un dit al·ludint la llibertat d'expressió. Així, no s'ha de criminalitzar tot un col·lectiu que mostra el que sovint no és políticament correcte, malgrat sigui allò que molts pensen i deixen de dir per por. El problema del PP radica en que no acaba de pair la discrepància ni la indignació que generen les seves lleis i polítiques retrògrades, més pròpies d'altres èpoques, afortunadament passades. 

En aquest sentit, interessant i significatives són les dades de l'organització Freedom House que en un dels seus darrers informes destaca que la llibertat de premsa a Espanya ha minvat en els darrers 10 anys situant-se al mateix nivell de Ghana, Surinam o les illes Solomon, fruit de les pressions i consignes polítiques que acaben coartant la feina dels periodistes. No podem pas oblidar que aquesta intenció de posar cota a la llibertat d'expressió seria un annex que encaixaria perfectament en la llei de seguretat ciutadana que també restringeix els àmbits on poden realitzar-se concentracions manifestament contràries al govern. Sota la coartada de la recuperació econòmica els populars s'esforcen en justificar aquest control d'un ramat on cada dia hi ha més ovelles negres i on el pastor ha decidit canviar el tradicional gos de tura per un llop sense escrúpols guiat pels instints més primaris.

Diu un refrany castellà que "Antes se coge a un mentiroso que a un cojo", quelcom que haurien de tenir en compte certs dirigents espanyols que durant anys han repetit per activa i per passiva que les nostres balances fiscals eren més falses que un duro sevillano, i un dels que més se n'ha omplert la boca ha estat José Antonio Monago, president d'Extremadura, que ahir aconseguia salvar els mobles després de superar gràcies a l'abstenció d'IU la moció de censura presentada pel PSOE. Doncs bé, els populars extremenys advertien que s'oposaran radicalment a la sortida de Catalunya del sistema comú de finançament perquè en aquest cas "Extremadura perdria el 12% dels ingressos, provocaria retallades d'uns 400 milions i possiblement el retorn de diverses competències per no poder-les mantenir". El millor de tot de l'escrit enviat a l'executiu de Rajoy ve al final quan acaben citan els 16.000 milions d'euros l'any que aporta Catalunya sense els quals haurien de tancar "la paradeta".

La perla d'aquest dijous se centra en la impactant campanya institucional que les autoritats daneses van endegar per tal de mobilitzar els seus conciutadans en les eleccions europees. I es clar, com que el lema dels creatius també és la imaginació al poder, el parlament va creure oportú combatre l'euroescepticisme creixent amb l'aparició en escena de "Voteman", un superheroi que no estalvia recursos per convèncer amb coaccions, masclisme i violència gratuïta a aquells que han optat per no passar pel col·legi electoral. No cal dir que vistes les crítiques finalment han decidit retirar els anuncis per l'efecte contrari que podria tenir en un país que sempre s'ha mirat amb desconfiança això de la UE. Tot i així no deixa de ser sorprenent que en menys de 24 hores el vídeo polèmic hagi rebut  250.000 visites, potser perquè lluny de les avorrides campanyes institucionals s'assembla més a "Los Soprano".

El Dret a l'oblit de Navarro

Bon dia i bon dimecres internautes. L'escriptor Vicente Blasco Ibáñez deia en una de les seves obres: 'Tenim dues forces que ens ajuden a viure: l'oblit i l'esperança.' Desconec si aquest és un dels autors de capçalera de l'encara líder del PSC, però el cert és que aquest capítol de la plantofada li està passant factura, probablement perquè allò que ell pensava que seria el maní i el revulsiu de la seva formació de ben segur li passarà factura. Qui més que menys sap que en política la credibilitat ho és tot i els darrers fet no ajuden massa Pere Navarro perquè desmunten bona part de la seva "sobreactuació victimista". La tasca dels Mossos per trobar la dona més buscada de Catalunya no era gens fàcil i menys tenint en compte la poca col·laboració del receptor d'un presumpte cop de puny, que amb el temps ha anat evolucionant fins a plantufada i finalment com empenta. Ja és mala sort per Navarro tanta diligència i agilitat de la policia catalana, tenint en compte les poques pistes que tenien, però ves per on el conseller d'Interior, Ramon Espadaler, compareixia ahir d'urgència per informar de la identificació de l'agressora.

La dona de 63 anys i veïna d'Ullastrell, sembla que hauria entrat a la catedral, contradint la versió de la víctima, per recriminar el poc ús de "Micolor" amb la senyera de l'Ajuntament, quan l'autoproclamat federalista era alcalde de Terrassa. El polític li pregunta irònicament si havia oblidat prendre's la pastilla, resposta que provocà el ja famós insult al·ludint la mare del terrassenc. Per tant, ben lluny queden les acusacions i la teoria conspiratòria d'atribuir la reacció al clima generat pel debat sobiranista. Evidentment, els Mossos d'Esquadra parlaren amb diversos testimonis de l'incident a la catedral i quina casualitat que tothom identificà l'agressora, inclosa la muller del propi Navarro, excepte l'interessat. Potser que l'encara líder del PSC comenci a pantejar-se que amb històries inflades i distorsionades com aquesta l'única crispació que coneixerà serà la de la militància i els votants socialistes al convertir l'anècdota en categoria, i seran aquests mateixos els que agraïran que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea hagi aprovat el "dret a l'oblit" en els webs de recerca com Google per eliminar les informacions injurioses i perjudicials.

L'altra notícia destacada del dia és la bretolada en forma d'atac salvatge a un dels símbols del nacionalisme, el Pi de les Tres Branques, que s'ha vist reduït a dues després que la branca més llarga d'aquest arbre de 25 metres fou serrada per uns desconeguts amb nocturnitat i alevosia, tal com ja es va produir el mes passat en diverses localitats gironines amb l'aparició varis màstils d'estelades serrats. Sembla mentida que després de 300 anys d'amenaces i greuges encara no s'adonin que la voluntat dels catalans no es torça així com així, i molts menys havent deixat l'esmentat arbre en una V de victòria i de futura manifestació.

També agreujats deuen sentir-te tots aquells ciutadans balears al veure's marginats dels descomptes exclusius que prop de 200 comerços ofereixen als propietaris de la targeta blava que tenen els militants del Partit Popular. La mobilització ciutadana i la indignació de la xarxa per una iniciativa que consideren il·legal ha fet que part d'aquests establiments hagin reconsiderat la seva adhesió a quelcom que el PP hi té la mà trencada, els descomptes i retallades.

La perla d'aquest dimecres ens demostra com de sorprenents poden arribar a ser determinats formats televisius, si més no al canal Flash TV de Turquia ho saben prou bé, després de l'accidentat programa que deixà no només de pasta de moniato a l'audiència i al públic del programa d'entreteniment que buscava parelles. En aquesta ocasió, el convidat fou Sefer Çalinak, un home de 62 anys ben vestit i educadíssim que estava il·lusionat a trobar la seva companya de viatge. I tot anava com la seda fins que va confessar la seva gratitud vers el govern per haver estat beneficiari de dos indults després d'haver matat les seves últimes dones. Això sí, l'home no es tirà enrere i assegurà que la seva meta és trobar una persona honesta per tenir una família feliç i no seguir-se sentint víctima del destí.

En fi internautes, amb històries com aquesta queda ben clar la clarividència del gran Groucho Marx quan deia: 'Trobo la televisió molt educativa. Cada vegada que algú l'encén, em retiro a una altra habitació i llegeixo un llibre.'

Que bonics són els anuncis

Bon dia i bon dimarts internautes. Escrvia fa més de dos segles el Poeta i dramaturg alemany Johann Wolfgang von Goethe que 'Tot aquell que aspira al poder ja ha venut la seva ànima al diable.' En aquest sentit l'actualitat política a vegades té girs inesperats que no són fruit de la casualitat sinó de tensions entre bambolines. Això és probablement ha passat en la que semblava imminent adjudicació de l'externalització de la publicitat de TV3 al poderós Grup Godó. Evidentment, com sempre en aquests casos hi ha dues versions, l'oficial i "l'oficiosa". En la primera la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) argumenta que s'ha desestimat la licitació degut a una lleugera recuperació econòmica, evitant d'aquesta manera que una empresa aliena a l'estructura pública se'n fes càrrec. Però es clar, després hi ha la versió menys amable que explicaria tensions importants que res tenen a veure amb el "departament d'anuncis" i sí respecte el tractament que La Vanguardia i 8TV fan del procés català. 

Si bé algunes fonts parlaven d'un armistici entre Govern i Godó amb la concessió multimilionària de la publicitat, la cosa sembla que ha anat per altres viaranys no massa favorables a la Tercera Via de "confederal" de Duran i "federal" de Navarro. Aquest gest del govern català facilitarà certa serenor vers el clima de tensió amb els treballadors de la Televisió de Catalunya. Però com que en aquest món no tot són flors i violes, els analistes ja auguren un increment notable d'hostilitat per part del grup mediàtic que ja tenia coll avall quedar-se amb aquesta llaminadura. Serà interessant veure si tal com diu un vell proverbi "La venjança és un plat que es serveix fred", i em temo que en aquest cas La Vanguardia deu tenir accions a La Sirena.

En un altre àmbit, la federació nacionalista va rebre amb certa fredor les declaracions d'un dels seus candidats a presidir la Comissió Europea, després que el luxemburguès Jean-Claude Juncker, assegurés que estava al 100x100 d'acord amb les tesis de Rajoy sobre el mal negoci que suposaria una Catalunya independent. Cal recordar que Juncker forma part del Partit Popular Europeu, grup al que també pertany Unió Democràtica, quelcom que incomoda força Convergència perquè veuen afeblida la posició per defensar la consulta. La veritat és que Ramon Tremosa i Francesc Gambús van mirar de salvar els mobles restant-ne importància, però a l'igual que la tesi de Pere Navarro fa aigües assegurant que convençarà al PSOE perquè accepti la consulta, la de CiU no s'aguanta ni amb pinces si pretén convencer un ferm aliat de Mariano Rajoy.

En el terreny sísmic La Vanguardia publica la notícia sobre l'informe eleborat per ha estat facilitat per l'Institut Geogràfic Nacional (IGN) que demostra la relació directa entre els terratrèmols i l'activitat de la plataforma Castor. Aquest estudi deixa en evidència entre altres a l'empresari per excel·lència del PP, Florentino Pérez, que sempre va afirmar que la seva empresa havia tingut en compte totes les mesures mediambientals i no es podia assegurar la responsabilitat de la seva empresa en aquests moviments tectònics. Òbviament, després que saltés aquesta notícia cap portaveu de l'empresa explotadora de gas ha volgut fer declaracions. El més curiós del fet, o no, és que l'informe no l'ha fet públic el govern central sinó el diputat d'IU al Congrés Ricardo Sixto, ja que l'executiu està més per protegir els interessos dels seus amics que per fer públiques veritats que fan "tremolar" falsos discursos.
 

De la lamentable crònica negra d'ahir per l’assassinat d’Isabel Carrasco, presidenta de la Diputació de Lleó, presumptament a mans de dues afiliades al PP, que per causalitat són la dona i filla d'un comissari de policia. Com que aquesta publicació no se centra en la morbositat ni els successos, només destacarem la reacció del responsable de xarxes socials del PP valencià, Luis Salom, que ahir la nit aprofitava el Twitter per culpar del tràgic final de Carrasco a la revista catalana El Jueves pel simple fet d'haver-li dedicat fa un cert temps unes vinyetes criticant-la, i això segons Salon va crear un clima d'odi que ha acabat amb la seva vida.

La perla d'avui ens apropa al sempre apassionant i discutit món de les mesures. Si el cap de setmana el festival d’Eurovisió en sorprenia no només per la barba de la Conchita, sinó també per dues estelades entre el públic, la informació del diari El País també deu haver deixat a més d'un desconcertat. Segons llegim, una de les moltes estratègies per evitar la desafecció dels catalans vers els símbols espanyols consisteix en fer-los més visibles, per aquest motiu des de fa uns mesos han començat a canviar la mida de la "roja y gualda" dels principals edificis estatals. D'aquesta manera, ja són apreciables, que no apreciades, les noves dimensions de la bandera a la Capitania General de Catalunya, la residència d'oficials de l'avinguda Diagonal, o les comissaries. Llàstima que encara no hagin entès que no importa la midasinó com la utilitzis, la bandera (malpensats).

No són tan diferents

Bon dia i bon dilluns internautes. 'El narcisisme de les petites diferències, és l'obsessió per diferenciar d'allò que resulta més familiar i semblant.' Aquestes són paraules Sigmund Freud, un dels pares de la psicoanàlisi que il·lustren perfectament el joc de les diferències que tant s'esforcen a explicar els partits en temps electoral. Ara bé, aquest cap de setmana La Vanguardia ha dedicat bona part de les seves pàgines a una macroenquesta elaborada per l'empresa Feed-back en la que es plantejaven diversos escenaris electorals. 

Al marge del que ja apunten altres sondejos, queda clar el frec a frec a nivell espanyol entre PP i PSOE pels comicis europeus del proper 25 de maig, data per cert que en prou feines coneixen bona part dels electors i demostren que no van massa desencaminades per estimacions de fins a 60% d'abstenció a nivell estatal. Però el més interessant d'aquest sondeig se centra en la intenció de vot de cara a les legislatives del 2016 que demostra un daltabaix de l'anomenat bipartidisme, traduint-se en la pèrdua de 42 escons per part del PP i 5 del PSOE, mentre el partit de Rosa Díez (UPyD) i la formació de Cayo Lara (IU) veurien incrementat notablement la seva presència a les Corts Espanyoles.

Dubto molt que els estrategues dels partits més castigats hauran assistit a la meditació multitudinària el mestre de Zen Nhat Hanh ha fet al cap i casal de Catalunya aquest cap de setmana, però qui sí s'ha pronunciat al respecte han estat dos polítics prou representatius: Miguel Arias Cañetes i Felipe González. Mentre el candidat PoPular a les europees no descarta un futur pacte amb els socialistes, l'expresident del govern... Tampoc. El dirigent socialista que ahir estava al programa que Ana Pastor té a la Sexta, "si el país ho necessita és farà", i a ningú li passa per alt que aquesta aliança tindria també com objectiu aturar qualsevol intent de catalans i bascos de canviar el model d'estat, per molt federalisme que se'ns vulgui vendre.  González no va eludir la pregunta de la periodista quan li pregunta sobre el seu "avorriment" en el consell d'administració de Gas Natural, i aquest confessà que s'ho havia repensat abandonar-lo, però que no veuria malament debatre sobre la conveniència ètica de que els expresidents fitxin per grans empreses. Això sí, matitzà que una cosa és l'ètica i l'altre la legalitat, no fos cas que li traiéssim la seva pluriocupació que l'ajuda a arribar a final de mes.

I es clar, davant d'aquest panorama força desolador per la pèrdua de poder, la solució miraculosa emprada des de sempre ha estat apel·lar al vot útil. Si més no, això és el que feia en un dels mitings la presidenta del PPC, Alícia Sánchez-Camacho, la qual afirmava amb la boca no precisament petita que el vot als partits petits no serveix de res i cal donar-lo a les grans formacions. Parlant de grans, destacada és la pèrdua de vots que el sondeig atribueix al PSC a Catalunya, passant del 36% que obrtingué el 2009 a un irrisori 17%, força distanciat de CiU i ERC que estarien gairebé empatats.

L'enquesta no podia deixar arraconada la consulta i és aquí on també observem el que acostuma a passar, qui paga mana, un fet que evidencia el fet que La Vanguardia destaca amb gran riquesa tipogràfica que la solució preferida pels catalans passa pel pacte fiscal i el blindatge de competències, és a dir, la famosa Terecera Via defensada per Duran. Després de cuinar els resultats, el diari destaca que el percentatge de partidaris i detractors de la independència és gairebé idèntic amb una lleugera diferència a favor del Sí, vist que quedaria poc dissimulat que l'avantatge fou més ampli, sobretot perquè aquells que defensen marxar no es plantegen blindar competències quan de fet amb la independència les tindríem totes.

La perla del dia té efectes psicotròpics, almenys això és el que revela el diari britànic The Sunday Times, el qual destaca que el gran consum de cocaïna al país ha provocat certa alarma entre les autoritats sanitàries. El problema és que aquesta dependència ha fet que les anàlisis de l'aigua potable hagin registrat nivells de cocaïna, ibuprofè i cafeïna entre altres, que malgrat el seu sanejament no aconsegueix reduir del tot aquestes substàncies. 

Vist com van les coses, no ens estranyaria que el govern espanyol s'agafi a aquest argument amb pinces i acabi afirmant que el primer ministre Cameron va permetre el referèndum escocès a causa de la seva addicció a l'aigua.

Europa en clau catalana?

Bon dia i bon divendres internautes. Deia el filòsof alemany Arthur Schopenhauer que 'El destí barreja les cartes, i nosaltres juguem.' En certa manera no deixa de ser un bon raonament, tot i que a vegades les cartes que ens reparteixen estan "marcadíssimes". Sovint veiem, depenent de com bufa el vent, que els polítics barregen conceptes i descontextualitzen escenaris electorals que en realitat poc tenen a veure amb l'autèntic. Ahir precisament, encara que no ho sembli, vam entrar oficialment en campanya electoral malgrat faci mesos i mesos que ho estem de forma oficiosa. Aquestes però són unes eleccions especials per Espanya, bàsicament, perquè lluny de tenir un discurs europeu seran poques les referències que es facin a les veritable sentit dels comicis, entre altres coses perquè tots els partits venen condicionats per l'anomenat procés català.

Uns i altres des de diferents posicions remarcaran la necessitat de mantenir-nos units per seguir essent un país "fort" mentre els defensors de la independència reforçaran la tesi que amb un nou estat a la UE els catalans viurem molts millor que ara. Dues posicions clarament diferenciades que posaran de manifest la nebulosa que hi ha respecte els tractats europeus a l'hora de permetre el manteniment o no d'un territori secessionista d'un estat membre.

Deia fa uns anys Paco Umbral en una entrevista amb Mercedes Milá "yo he venido a hablar de mi libro", però avui malgrat siguin uns comicis europeus i l'encara líder del PSC, conegut per la seva plantufada sense marca, digui que alguns han segrestat aquestes eleccions, no podem eludir que vivim on vivim i que alguna cosa està passant. Aquesta nova cita electoral servirà per situar a cadascú en el seu lloc, ja que com és normal se'n faran més lectures a nivell intern que extern, fonamentalment perquè a nivell europeu poques coses variaran mentre l'Alemanya de la senyora Merkel continui remenant les cireres.

El PP per exemple veurà si el desgast governamental li passa factura. El PSOE restarà atent als resultats per saber si Rubalcaba capgira la tendència baixista o bé donen aire als candidats/candidates a succeir-lo i tornar a convertir el partit en alternativa de govern. A casa nostra, al marge de saber si ERC superarà CiU en nombre de vots, constatarem si les formacions proconsulta superen àmpliament als unionistes com PPC, PSC o C's, alhora que descobrirem si després dels darrers mesos d'incerteses i baixes els votants socialistes li donen una altra "plantufada" a Pere Navarro, segurament molt més dolorosa que la rebuda a Terrassa.

De tota manera, restarem atents i amatents a les promeses electorals dels partits, no tant per si es compleixen o no, perquè ja en sabem la resposta sinó per la originalitat de les mateixes. Quelcom que ja ho tenia Nikita Jrushchov, líder de la Unió Soviètica durant els 50, quan assegurava: "Els polítics són sempre el mateix. Prometen construir un pont encara que no hagi riu."

Parlant de ponts, un del que dia rere dia es dedica a trencar-los amb Catalunya és Francisco Marhuenda, actual director de  'La Razón' i exdirector general de Relacions amb les Corts amb el govern del PP. Doncs ves per on, en Paco s'ha vist sorprès per la imputació que el magistrar del Jutjat d'Instrucció 22 de Barcelona li ha fet arribar per haver publicat a tota plana les fotos del DNI de la vintena de jutges catalans que signaren un manifest a favor de la consulta. Segons el tribunal, Marhuena  podria haver incorregut en un delicte contra el dret a la intimitat i a la pròpia imatge, tal com llegim a El Singular Digital. Veurem si s'acaba si amb el seu testimoni i el dels policies que ja han declarat s'acaba estirant el fil de l'inductor o tot finalitza com altres casos que tots coneixem. El director de La Razón sempre té la oportunitat de recórrer a excuses tan "bones" com les d'una famosa folclòrica bigotuda que ahir deixava anar que les "hormones" no van deixar-li veure la veritat sobre la conducta corrupta del seu excompany, també bigotut.

La revista The World of Chinese ens porta la perla del dia, la qual té com a protagonistes els joves xinesos que han iniciat una estranya moda que ha captat l'atenció de la premsa internacional. De tots és sabut l'afició dels orientals per la inclusió de verdures en la seva rica gastronomia, però també per les teràpies alternatives a la medicina occidental. I és que un dels mals que està patint el país asiàtic és la depressió a causa de la crisi econòmica. Segons els psicòlegs, una bona manera de combatre aquesta malaltia és socialitzar-se i en això les mascotes poden ajudar-hi en gran manera. D'aquesta manera, lluny de quedar-se a casa lamentant-se de tots el mals, un bon grup de joves ja se'ls pot veure pels carrers, pobles i ciutats de la gran Xina passejant verdures, especialment cols. M'agradaria pensar que aquesta tendència no és conseqüència de la falta de gossos als carrers a causa de la llegenda negra que corre sobre la carn servida en alguns restaurants.