Bon dia i bon divendres internautes. La imputació de la Infanta no para de generar reaccions entre la ciutadania, la classe política i la classe periodística. Si hem de fer cas de les xarxes socials, l'índex de popularitat de la família reial no passa pel seu millor moment i no és precisament per motius banals. L'expressió Noblesa obliga atribuïda al francès Charles-Pierre-Gaston François de Lévis, duc de Lévis-Mirepoix (1755-1830), acostuma a ser emprada per senyalar que s'actua amb
honestedat i per estimació pròpia. Aquesta sembla ser la consigna i el lema que gran part dels polítics i periodistes segueixen religiosament, fent gala d'una genuflexió pública que molts no acabem d'entendre i molt menys compartir. Tot i la crida que alguns estan fent per defensar el paper de la monarquia, és evident que tal com diu Francesc Marc Álvaro es una institució caduca que forma part de l'antic règim, que a dia d'avui poca lògica té d'existir ja que s'han cobrat amb escreix, a càrrec de tots nosaltres, els serveis prestats durant la transició.
És evident que l'agreujament de la crisis ha tornat a fer sonar les trompetes de la república en sectors que fins ara havien estat indiferents al paper de la monarquia, imposada pel general Franco. I aquest context està permetent que certs comportament inapropiats, insolidaris i deshonestos surtin a la llum, un fet que fins no fa massa era considerat inaudit.
En un clima enrarit per tota la corrupció existent, els partits majoritaris al Congrés de Diputats estarien estudiant fer una resolució parlamentària de suport a la monarquia. En aquest sentit, el ministre d'Exteriors, García Margallo, va sortir en defensa de la Infanta i va advertir, sense citar al jutge Castro, que la imputació d'una infanta representa un gran desprestigi per la imatge d'Espanya a l'exterior.
Aquesta decisió que ha agafat a molts amb el pas canviat i encara no tenen clar si mostrar-se a favor de la infanta o de la justícia. Un dilema que a diferència d'altres membres del govern que s'han mostrat neutals, el titular d'exteriors posava entredit l'acte del jutge. Potser caldria advertir a ell i a altres subdits que són comportaments com els que s'estan jutjant els que sí que perjudiquen la credibilitat d'un país, que prou problemes té amb la crisi.
En contrast amb la indiferència que la Zarzuela va mostrar amb la defensa d'Urdangarín, aquesta vegada han mogut fitxa, decidint contractar Miquel Roca i Junyent com advocat de Cristina de Borbón. Deu ser que quan toquen o imputen directament als de casa cal arremangar-se. Sigui com sigui, Espanya és un país estrany, si tenim en compte manifestacions com les del president Rajoy, que va tornar a defensar la presumpció d'innocència però negant-se a modificar la Llei de Transparència per incloure-hi la Casa Reial, o sigui que millor seguim amb la opacitat que fins ara vivíem o vivien més tranquils. Ja ho deia Sòfocles, un dels dramaturgs per excel·lència de la Grècia Clàssica quan va escriure sobre els monarques: 'Els reis són feliços en moltes coses, però principalment en això: poden dir i fer allò que els vingui de gust.'
I la perla del dia ens la brinda Dídac Boza, técnic de comunicació de l'Ajuntament de Barcelona, que ha fet pública un dada insolita al seu blog personal. Segons el funcionari, en època de l'alcalde Clos es reberen instruccions per tal d'inflar el nombre de persones que haurien sortit al carrer per celebrar el casament de Cristina de Borbón amb Iñaki Urdangarín. Així, enlloc de les 210.000 persones haurien estat 70.000 mil. En fi, n'hi ha que són més borbònics que els Borbons.
