La rateta ja no escombra l'escaleta

Bon dia i bon divendres internautes.  L'escriptor i dramaturg anglès Graham Greene va dir en certa ocasió que 'Mai convenceràs a un ratolí que un gat negre porta bona sort.' Argument que segurament deurien tenir en compte tant Mariano Rajoy com  Artur Mas quan ambdós jugaven al joc del gat i la rata per no trobar-se al Fòrum de Marques Famoses Espanyoles, celebrat a Barcelona.  El cert és que la condició sine qua non imposada pel govern espanyol a iniciar un diàleg només quan s'abandoni la idea de consultar als catalans posa de manifest que res ha canviat. Si més no en el context polític perquè si l'autor del famòs conte de "La rateta que escombrava l'escaleta" aixequés ara el cap, ben segur que el gat espanyol hauria canviat força la seva declaració vers a la rateta catalana passant del "Ai rata, rata, rateta. Tu que n'ets tan boniqueta. No et voldries casar amb mi jo que sóc tan bon fadrí?"; al "Rata, seguiràs casada amb mi, tan si vols com si no".

Evidentment, la nostra rateta no és que salti d'alegria de continuar vinculada amb algú que no l'estima, però també pel fet que ja no no li resulta escombrar una escaleta on no hi troba calerons i a més estan a punt de desnonar-la de casa. Malgrat aquest "bonic clima" i lluny de les faules, Artur Mas continua insistint en que un acord seria beneficiós per ambdues parts. Però sembla que l'ADN imperial pesa més que el fet del que ells anomen "el problema catalán", del qual quedarien alliberats de les nostres reivindicacions acceptant la nostra marxa prèvia consulta als ciutadans d'aquest petit país anomenat Catalunya.

El proper capítol passa per la llei de consultes catalanes que permetria l'encaix legal de la pregunta, però tal apunten diverses informacions, la direcció de CDC té previst iniciar una ronda de converses amb la resta de partits per pactar l'avançament d'eleccions en cas de la més que probable prohibició a consultar als catalans. Artur Mas va aprofitar el nou programa ".CAT" de TV3 per justificar el retret que sempre li fa Rajoy respecte a haver senyalat el 9-N com el dia clau. "Vam posar data i pregunta perquè si no ho haguéssim fet el procés s'hauria eternitzat. Madrid no té pressa". I aquesta per desgràcia és la mentalitat de l'executiu espanyol que esperen i anhelen que ens cansem, potser a base d'electroxocs o dels camps de reeducació tan famosos a la República Popular de Xina.

Però es clar, una altre dels mètodes de pressió i coacció que més empra l'Estat són les retallades, igual de traumàtiques i efectives que altres tècniques de tortura. La darrera la coneixíem ahir mateix, coincidint amb l'esmentat fòrum celebrat a la Fira de Barcelona, la Marca Espanya va deixar clara la seva filosofia per combatre l'atur, i res millor que reduir fins a un 9 % (60% els darrers tres anys) els recursos destinats a la Generalitat per aplicar les polítiques de creació d'ocupació, nou capítol de represàlies que no ajuda precisament als que cerquen feina. I mentrestant Rajoy donant lliçons a l'afirmar que "Per anar més ràpid millor anar sols però junts és més segur”. De fet no deixa de tenir certa raó, perquè si seguim junts segur que desapareixem del mapa.

La perla d'aquest divendres ens explica la preocupant línia que separa realitat i ficció, si més no això el que deuria pensar un jove nord-americà aficionat als videojocs. Diuen que els jocs interactius cada vegada tenen més addictes i després de llegir la història que li succeí a Raphael Castillo queda més que demostrat que les baixes passions afloren també de forma virtual. El jove que aquell dia havia aconseguit la difícil escomesa de guanyar un rival al Call of Duty, va veure com la plàcida tarda de la seva família es veia trencada per la invasió de les forces especials de la polícia (SWAT), la mobilització de més de 60 oficials i diverses ambulàncies. El motiu? El malperdre del seu oponent que resultà ser un pirata informàtic i fent-se passar pel Raphael denuncià per telèfon que havia matat la seva mare i que seguiria l'escabetxina amb qui intentés entrar a casa seva. Afortunadament aquest videojoc que acabà en un 3-D realíssim, no tingué més conseqüències que una broma pesada, que no apareixia a les instruccions.