La Veu de les Persones

OPINIÓ
Magda Picañol Oliva.

Benvolguts companys:

Avui toca parlar de persones, de poble, de sentiments, de fets...I ho vull fer sense embuts, sense dades i sense “perles” espanyolistes. Doncs com deia el gran Víctor Hugo (escriptor i poeta del romanticisme francès, 1802-1885) : “Entre el Govern que fa el mal i el poble que ho consent, hi ha una certa complicitat vergonyosa” i nosaltres no volem ser-ne.

El què està clar és que la voluntat popular està movent muntanyes, cel i terra, mar i aire, per trobar sortida al moment actual. Les mobilitzacions arreu no s’han fet esperar, sempre de manera pacífica, i ja portem molts mesos esperant algun tipus de reacció per part dels nostres dirigents. I què han fet, cimeres que no han servit absolutament per res, frustrats intents de diàleg, fraccions en les formacions polítiques, etc... 

Els hi hauria de quedar clar que a Catalunya ho tenim tot a favor: el poble, l’economia, la ubicació geogràfica, el creixement en exportacions, el reconeixement internacional, l’esforç, el treball i el seny... I aquestes són les veritables RAONS i no n’hi ha d’altres. Sabem que el camí fins a esdevenir Estat en la seva plenitud no serà fàcil, costarà, però estem en un moment de màxima urgència. I potser per Espanya i alguna part de ciutadania de Catalunya “Ser independent és cosa d'una petita minoria, però és el privilegi dels forts” ( F. Nietzsche)

I què ha fet la gent de Catalunya ? Sí , sí, la gent com tu i com jo, les persones...doncs no s’han quedat a casa, S’HAN AIXECAT i han treballat, en la mesura que els ha estat possible, per a fer que aquest país esdevingui de nou PAÍS , per recuperar la DIGNITAT , la LLENGUA, la HISTÒRIA, la CULTURA, el TEIXIT INDUSTRIAL, la SOBIRANIA ECONÒMICA... i ho ha fet gent anònima, en situacions a vegades precàries, tant de salut, com econòmiques, com emocionals,...s’han creat plataformes, associacions, grups a les xarxes socials...han transmès i projectat il·lusió a la resta que ens hi hem anat sumant i hem col·laborat...des de personalitats, formacions polítiques clarament independentistes i preparades, altres plataformes, assamblees, algun mitjà digital i tants d’altres ciutadans anònims que no ens hi conformem i volem explicar al mon qui som com a POBLE.

Així hem anat creant un teixit humà impossible de trencar, per molt i molts que ho intenten reiteradament, i  que culminarà de manera excepcional amb la concentració del dia 11 de Maig a les 18:00h. A la Plaça Sant Jaume demanant que s’avanci el Referèndum al 2013 o que és proclami la Declaració Unilateral d’Independència.

No sé si estareu d’acord amb mi, però jo em sento orgullosa d’aquesta gent, que han creat una unió indissoluble a Catalunya, estic orgullosa de tots ells, alguns ja els conec i  d’altres perquè és com si els conegués i, per tant, crec que es mereixen tot el nostre suport i la nostra ajuda, des d’arreu i tant com ens sigui possible.

“El mon no s’està quiet;

 a la nit segueix el dia:

 si el jo vull sona bé, el jo puc

 és millor encara”

( Friedrich Wilhelm Nietzsche, filòsof alemany,1844-1900. Per ell, el món, la vida i l’home són la voluntat de poder)

Adjunto enllaç del vídeo oficial de la Concentració.

Read More

La Cimera de la foto

Bon dia i bon dimarts internautes. Un dia després de la Cimera dels partits pel Dret a decidir, les coses segueixen igual d'immòbils i sense gran acords, segons les valoracions que les diverses formacions feien a la sortida, després de dues hores de reunió. 'Estem tan acostumats a disfressar-nos pels demés, que al final ens disfressem per nosaltres mateixos'. Aquesta cita de l'escriptor francès François de la Rochefoucauld, podria aplicar-se a varis dels participants com el socialistes, els quals continuen jugant al joc de les margarides dient sí i no, és a dir, marejant la perdiu per no perdre una part del vot unionista i l'altra catalanista.

En paraules de Pere Navarro, l'encara líder del PSC, el resultat de la Cimera fou 'decebedor i preocupant' perquè el govern enfoca el dret a decidir cap a la Independència. Els socialistes ara diuen que rebutjaran fer una consulta si no es deslliga de la independència. Potser per alleujar la posició incòmode en la que es mouen els seria més fàcil que la pregunta que es formulés als ciutadans fos 'Voleu que Carme Chacón segueixi formant part del nostre partit?'

I mentre això passava al Palau de la Generalitat, a un miler de quilòmetres a l'oest, el president d'Extremadura feia una altra de les seves compareixences estrelles anunciant una baixada d'impostos. Evidentment, José Antonio Monago, ho argumentà fàcilment donant un seguit de dades que clamen al cel. Fent gala de la gran salut dels comptes del seu govern, el dirigent vengué als periodistes la necessitat de rebaixar les taxes sobre la ciutadania per tal de facilitar la instal·lació d'empreses en un territori que està en fase de creixement i tenint un dels dèficits més baixos de l'Estat. El que oblidà d'explicar és gràcies a qui pot anar fent aquesta política tan alegrement, mentre a casa nostra fa temps ja no ens podem apretar el cinturó perquè ja hem perdut els pantalons i tot.

Acabem fent-nos ressó d'una perla que ens mostra la cara menys amable del PP, si és que en té alguna altra. La notícia saltava ahir quan coneixíem les desventures d'un jove valencià que ha vist com ha hagut de tornar la pròtesi de genoll que li havien posat perquè no podia fer front als 152 euros que la sanitat valenciana li reclamava. Finalment, la solució que ha trobat el pobre noi li ha vingut d'un veí que li ha donat la seva per aprofitar. Si la sanitat pública té aquesta nova filosofia, encara sort que el damnificat no tenia un marcapàs, ja que tampoc els hagués tremolat el pols a deixar-lo sense ell, bàsicament perquè marcapàs no sé si en tindran, però cor ben segur que no.

En fi Internautes com escrigué el gran Nicolau Maquiavel 'Pocs veuen el que som, però tots veuen el que aparentem'.

 

Read More

El manuscrit Chacón

Bona tarda i bon dilluns internautes. Deia el gran cineasta Orson Welles que 'El pitjor és quan has acabat un capítol i la màquina d'escriure no aplaudeix'. I això en bona mesura és el que li passa a Carmen Chacón des que va perdre les eleccions a la secretaria general del PSOE. L'exministra de Defensa no ha acabat d'assimilar la derrota davant Alfredo Pérez Rubalcaba.

Lluny d'aprofitar el desgast del líder socialista, Chacón està patint l'oblit de bona part del partit que segons ha trascendit estaria buscant un relleu entre José Antonio Griñan, Patxi López o Eduardo Madina. No és estrany doncs que l'excandidata hagi optat per publicar una carta a El Periódico i El Mundo, bàsicament, perquè El País, mitjà sempre proper al PSOE no la cités en les travesses per substituir Rubalcaba.

En la carta o míssiva, adreçada especialment a un altre líder força qüestionat com Pere Navarro, l'exministra demana novament que el PSC no opti pel Dret a decidir, no assisteixi a la Cimera convocada per aquesta setmana i s'allunyi d'Artur Más, el qual només pretén enfrontar els aturats catalans amb els de Galícia, Andalusia i Extremadura.

Des de l'executitva del socialistes catalans no han trigat a respondre l'encara companya de files i l'han tornat a desautoritzar, afirmant que Carme Chacón va per lliure i les seves opinions no són compartides per la direcció del PSC. Nova sortida de to, que de ben segur acabarà en un no res, donat que la protagonista, defensada per cert per la líder del PP català, espera que l'expulsin del PSC i el PSC espera que ella marxi.

Avui també llegíem el que molts ja suposàvem, la pinça PP-PSC a la Diputació de Barcelona. El motiu? Ben senzill, l'intent que CiU ha volgut fer un canvi de polítiques en matèria de subvencions. Si fem una ullada a les subvencions dels darrers anys en que l'organisme estava dirigit pels càrrecs del PSC, observarem que el 74 % eren concedides a cases regionals i la resta s'havia de repartir entre entitats i associacions culturals catalanes. No cal que sigueu malpensats, perquè estic convençut que darrera la negativa de PP i PSC a canviar aquesta política no hi ha un motiu amagat com la bossa de vots que això els garanteix, segur que és per una cosa que encara no han explicat i jo és que acostumo a pensar malament.

D'altra banda, cal destacar la campanya 'De ciudadano a presidente' que ha endegat la Plataforma del Afectats per la Hipoteca (PAH), en que de manera directa i elegant denuncien la manca de democràcia que està fomentant el Partit Popular, al rebutjar la major part de les propostes presentades per aturar la sagnia dels desnonaments, i la negativa del president del govern a respondre les preguntes dels periodistes.

I malgrat aquesta mala maror de la ciutadania resulta sorprenent el darrer baròmetre del CIS sobre la intenció de vot a Espanya. Curiosament el PP tornaria a guanyar les eleccions amb un aventatge de gairebé 6 punts sobre el PSOE, que lluny de guanyar segueix perdent votants estan a l'oposició. Per tant, a l'igual que ja ha passat amb casos tan flagrants com els del País Valencià o les Illes Balears, no s'enten que malgrat la corrupció i la ineptitud de bona part dels seus dirigents, la gent continui votant-los. Com cantava molt bé Raimon, 'Nosaltres no som d'eixe món'.

I acabem amb dues perles, la primera ens la serveix la primera autoritat de l'Estat. I és que el passat cap de setmana coneixíem que el rei Joan Carles ha fet una crida a la unitat i al consens davant l'atur. La pregunta que es fan molts és per què no ho havia fet fins ara? Doncs, molt simple, perquè fins ara Iñaki Urdangarín no s'havia quedat a l'atur.

Segona perla. La que ens portava Miguel Ángel Rodríguez, exportaveu del govern amb José María Aznar, el qual fou detingut durant unes hores, després que el seu cotxe xoqués contra diversos vehicles en un carrer cèntric de la capital madrilenya, a causa de conduir sota els efectes de l'alcohol, que per cert quadriplicava la taxa permesa. En defensa d'ell, direm que potser si fossim del PP i veient el panorama, potser també acabaríem emborratxant-nos per oblidar les penes.

Read More

Bienvenidos al Veneto

OPINIÓ
William Marsura. (click  Italiano)

Queridos amigos de Catalunya:

Mi nombre es William Marsura  soy un Veneto.  Socio de Veneto Stato, un movimiento político que tiene como objetivo la independencia del Veneto. Soy  Coordinador de la provincia de Treviso y junto  con Luca Polo  me ocupo de las relaciones exteriores del movimiento. Veneto actualmente es una región de Italia que tiene  una historia que se parece mucho a la de Catalunya.

Fuimos una república desde el  600 dc hasta la fin de 1700 cuando fuimos ocupados y devastados por los Franceses  antes  por Austriacos  después y, por último, por los Italianos.Los italianos nos regalaron dos guerras, la primera y la segunda, combatidas por la mayoría en los suelos de lo que era la  Serenísima República de Venecia. Al fin de la segunda guerra mundial, el Veneto era dividido y prácticamente lo que es Veneto hoy  es un tercio de lo que era en 1866 cuando fuimos ilegalmente anexados  a Italia.

La promesa de los italianos después de la Segunda Guerra Mundial era la de dar forma a una gestión federal del territorio.  Finalmente,  ninguna gestión del territorio a nivel federal .Para  rematar pusieron El Trentino y el Friuli Venecia Giulia, las dos regiones  colindantes, en un estatus especial,  o sea que a Este y a Oeste tenemos una confluencia  que  tiene privilegios fiscales que  nosotros,  en Veneto, no tenemos. En el  Norte de Italia fue favorecido  el triángulo industrial Milano- Torino- Génova,   dejando  Veneto sólo con la agricultura.

No obstante,  todo esos Veneto desde los  años setenta, y  gracias a la iniciativa privada, ha sido capaz de ser (después  de Lombardía) la región de Italia con la economía más fuerte.

Cada año pagamos  al Gobierno Central 70 millones de euros  y nos devuelven 50. Es decir,  regalamos 20 millones de euros  cada año a Roma. Pero, y  a cambio? A cambio,  no nos dejan hablar nuestra lengua en las escuelas, no nos  dejan explicar  nuestra historia, nos discriminan en todas las  formas,  no ayudan a las pequeñas y medianas empresas,  que  son el punto fuerte de nuestra economía y, más, en este momento de crisis .Desde hace 30 años existen partidos autonomistas (Liga Veneta , Lega Nord) que al fin han llegado ser partidos Italianos que dicen trabajar por y para nosotros, pero que en realidad son solamente partidos del régimen Italiano.

Desde el 2006 estaba prohibido hablar de independencia en Italia. La pena era la cárcel. Esa ley se cambió gracias a Turquía, ya que tenía la misma ley y la Comunidad Europea, en las en las tentativas  de ingresar Turquía en la EU, solicitó a Turquía la abolición de la misma. Turquía la cambió y a Italia “le toco” cambiarla también.

Fue en  el año  2006 cuando en Veneto nacieron varios  movimientos independentistas. Entre ellos el de Veneto Stato, un movimiento que tiene como objetivo la independencia del Veneto.Viendo lo que está  pasando en Escocia y en Catalunya, nuestra atención es máxima ante los hechos  que están sucediendo.  Estamos mucho más pendientes de Catalunya , porque las similitudes entre Catalunya y Veneto son muchas, histórica y económicamente  sobre todo. Y hablando con amigos catalanes también los gobiernos de Roma y de Madrid parecen actuar con la misma  estrategia, sobre todo ocultando ese derecho internacional de autodeterminación de los pueblos.

El último gobierno hecho por el presidente, y no por la voluntad del pueblo, es un mix de incompetencia y de ridiculez  que nunca se había visto antes. Es absolutamente claro que la soberanía  Italiana ya está vendida a la  UE. Es impresionante como para esos políticos sea fácil burlarse de millones de personas. Pero cuando el poder mediático está en manos  del Gobierno y de unos pocos, por ello,  es fácil manipular y hacer creer cosas falsas a la gente.

No queremos la libertad solamente de Veneto, sino  también de todos los pueblos italianos que antes de unificarse en 1861 eran prósperos y vivían en paz. 

También nacieron movimientos independentistas en Lombardia,  en Piemonte , en  Sardegna,  Sicilia y Toscana. La única forma para sanar esta situación tan dramática aquí en Italia es la independencia de todos esos pueblos.Y está claro que este discurso vale también para todos los pueblos Europeos.

Los amigos de Catalunya tienen que saber que aquí en Veneto apoyamos con todas nuestra fuerzas sus  iniciativas  independentistas , primero porque es un derecho para  los catalanes que deben decidir su futuro  y segundo porque la independencia de Catalunya va a abrir la puerta a la independencia de Veneto también. 

Debemos  unir fuerzas para lograr ser independientes y en eso está trabajando la iniciativa de ICEC que se ha puesto  como  objetivo la recogida de  un millón de firmas entre todos los ciudadanos europeos  para empujar a la Comunidad Europea a que nos dé  la posibilidad concreta a los pueblos que  piden el derecho de autodeterminación , un derecho simple y claro.

Gracias por la atención y por darme la posibilidad de escribir en este blog que sigo y comparto en mi país.

Visca Catalunya lliure !!!

Read More

La Independència permetria la Dependència

Bon dia i bon divendres Internautes. Pel poeta francès Paul Verlaine 'La independència sempre fou el meu desig; la dependència sempre fou el meu destí'. El que queda clar, és que el govern espanyol ha tirat pel dret i ha optat per treure el bisturí retallant 1.108 milions de la Llei de Dependència, que afecta un dels sectors més febles de la nostra societat.

El fet que aquesta decisió toqui ben bé el moll de l'os de moltes famílies, no és precisament políticament correcte i per aquest mateix motiu, seguint la política de comunicació de Rajoy, es feia pública aquesta decisió sagnant a través de 4 línies en la pàgina web del Ministeri d'Economia, no fos cas que haguessin de donar la cara, que cada cop és més dura que el ciment.

Si ja prous problemes econòmics té la Generalitat, se li afegeix ara aquesta retallada que afectarà a l'ínfim 20% que l'Estat aporta a la Dependència a casa nostra. Precisament, aquest és un altre dels molts incompliments del govern espanyol, que ahir el Conseller Homs hi posava xifra: 8.000 milions és el deute de l'executiu de Rajoy amb Catalunya.

Seguint amb aquest fil, el Conseller Mas-Colell assegurava a Catalunya Ràdio que no descata haver de prorrogar els pressupostos del 2013 fins a final d'any. Segons el titular d'Economia, no es poden aprovar fins que el govern espanyol estableixi definitivament el sostre de dèficit per Catalunya, en cas que sigui variable tal com havia insinuat el ministre Montoro.

I per si no en tinguéssim prou, nova clatellada de la caverna mediàtica personalitzada aquest cop en Telemadrid. Segons vam poder veure en un dels seus telenotícies, els sobiranistes catalans som iguals que els nazis, al fer ús de les mateixes tècniques de propaganda i falsos missatges. Una mostra més d'allò que se'n diu intoxicació informativa i malbaratament dels recursos públics. Veurem si la carta oberta que el diputat d'Esquerra, Alfred Bosch, ha enviat a la direcció exigint una rectificació i una disculpa pública, rep resposta. Tot i això, resulta lamentable que no hagin estat també la resta de diputats catalans al Congrés els que hagin demanat explicacions a aquest canal.

Un altre dels il·luminats que també es dedica a fer comparacions desafortunades, és el pare del famós Cobi. El dissenyador Javier Mariscal, símbol per molts progressistes, quedà descansat al declarar que sovint la celebració de l'onze de setembre a Catalunya li recorda aquells esdeveniments grandiloqüents de l'Alemanya nazi.

En clau política catalana, ahir tornaren a saltar les alarmes a la seu d'Unió Democràtica, després que els mitjans publiquessin que alguns sectors de CDC aposten per anar a les properes eleccions europees en coalició amb Esquerra Republicana i sense Unió. Des del partit democristià van afanyar-se a advertir que si això es confirmés suposaria el trencament de la coalició amb Convergència en tots els àmbits. Per tal d'asserenar els àmbit, el secretari d'organització de CDC, Josep Rull, matitzà que no pensen presentar-se per separat d'Unió i en tot cas, serien els republicans que se sumarien a la coalició nacionalista.

Acabem amb tres perles ben curioses. Diu la dita catalana 'Qui no té feina, el gat pentina'. Això és el que li deu passar a congressista demòcrata, Barbara Lee, la qual va presentar una resolució a la Cambra nord-americana sobre l'escalfament global. La senyora Lee explicà que el canvi climàtic portarà, literalment, les dones a la prostitució.

Segona perla. El País recull que aquesta setmana els mitjans britànics publicaven que el Príncep de Gales és també Duc de Cornualles. I ves per on, per una antiga llei feudal, Carles d'Anglaterra és el beneficiari de l'herència dels ciutadans que traspassen aquest món sense fer testament. N'hi ha que tot i no haver estat coronats fa temps que viuen com un rei.

I la darrera la llegim a l'edició espanyola del digital Huffington Post. Francisco Camps, expresident de la Generalitat Valenciana, ha estat posat com a exemple de lideratge per una església evangèlica del Perú. Segurament no deuen conèixer aquest fragment que explica Mateu a la Biblia: 'Guardeu-vos dels falsos profetes que venen a vosaltres amb vestits d'ovelles, però per dins són llops'. És curiós que lloïn Paco Camps, conegut i jutjat pels vestits d'alta costura i no d'ovella, que li pagava el famós Bigotes del cas Gürtel.

Read More

Dia del Treballador o de l'Aturat?

Bon dia i bon hora Internautes. Aquest dijous disfressat de dilluns ens porta una interessant reflexió vital del gran Mario Moreno Cantinflas, el qual digué en una ocasió 'A mi m'encanta treballar, el pitjor és que s'ha de fer cada dia'. Aquesta frase que en un context de bonança econòmica semblaria fins i tot còmica, avui toca la fibra a milions de persones. 

Llegia a la xarxa, no sense ironia que, si ahir era el Dia del Treballador, la resta de dies deu ser el Dia de l'Aturat. I no anava desencaminat el comentari tenint en compte els 6.200.000 desocupats. Milions de persones que curiosament no van sortir en blog a manifestar-se per un dret, que en aquest cas si dóna la sacrosanta Constitució. Foren un centenar de milers les persones les que es congregaren en les més de 40 mobilitzacions convocades arreu de l'estat. Una altra prova que demostra que fins i tot en moments tan dramàtics els sindicats no tenen la força ni el suport suficient és que no han convocat una nova vaga general, sinó més mobilitzacions, per vestir la desafecció d'una societat que ja n'està tipa d'una bona part de la classe política i sindical.

Ara bé, això no resta importància a les desastroses polítiques del govern de Mariano Rajoy, que no acaba de trobar la recepta per aturar l'increment de l'atur i invertir la tendència de recessió per creixement. Un fet que ja comença a escoltar-se en privat per part d'alguns dirigents territorials del PP que veuen tocat el govern. Tot i així, com sempre a part de la versió oficiciosa hi ha també l'oficial, i és la que ens brindava el portaveu adjunt popular, Rafael Hernando, afirmant 'No hay estallidos en la calle porque se están haciendo las cosas que se tenían que hacer'. 

No pensa el mateix l'ariet madrilenya, Esperanza Aguirre, la qual aprofita qualsevol mostra de debilitat o informació negativa per anar fent ús de la gota malaia, per tal d'anar desgastant de mica en mica, el seu etern rival Mariano Rajoy. La jornada festiva del 1er. de maig serví perquè l'encara presidenta del PP de Madrid, digués la seva sobre les polítiques econòmiques equivocades del seu entranyable Mariano. En un article del seu blog, l'expresidenta de la Comunitat de Madrid diu que sí hi ha una alternativa a la pujada d'impostos i és el programa del PP, el qual plantejava una reforma radical de les Administracions públiques. En altres paraules, l'aprimament del nombre de funcionaris i personal vinculat a l'Administració.

I acabem amb dues perles, la primera és la de la prohibició de nomenar País Valencià a la Televisió de Catalunya. Així ho exigia el president valencià Alberto Fabra, donant com alternativa la denominació Comunitat Valenciana. No deixa de ser paradoxal que algú que comparteix el cognom del que fou l'establidor de la normativa moderna del català. Seguint aquesta línia no m'estranyaria que a partir d'ara també ens obliguin a dir Jaime I o Santiago I, vist com van les coses.

L'altra perla, també és força sucosa, perquè en la porta l'empresa Grannini. La multinacional alemanya dels sucs de fruita mostra la seva negativa a fer ús del català en els seus productes. Després d'una reunió amb la Plataforma per l'etiquetatge en català, la companyia es nega rotundament a etiquetar en català perquè no reconeix la legitimitat del Parlament de Catalunya en aquesta matèria i consideren que el català és una llengua inútil pel comerç.

Òbviament, és normal que amb actituds tan poc dialogants i tancades s'hagi començat un boicot dels seus productes. Permeteu-me que us doni dos correus per tal que feu saber el que en penseu d'aquesta decisió de Grannini. El mail de la seu alemanya és press@eckes-granini.com, i el de la seu a Espanya és  es-eckesbcn@eckes-granini.com.

Compartiu-ho i així s'adonaran que als catalans ja n'estem tips que ens espremin el suc des de la capital del reino.

Read More

Ho tenim a tocar!!!

( Obra “ El crit” Edvard Munch, 1863-1944)

OPINIÓ
Magda Picañol Oliva.


Ja ho va dir Roosevelt: “L’única cosa que hem de témer és la mateixa por”, quan va prendre possessió del seu mandat a la Casa Blanca i després d’uns anys prou durs. Si ho enllacem amb el quadre, veiem com s’hi reflexa la por i els colors de la senyera al cel...casualitat?

L’ambient que es respira últimament en molts àmbits de la nostra societat  és el de la necessitat en l’acceleració del procés sobiranista, per molts i diversos motius que fan pensar de manera optimista que “ho tenim a tocar”...Però, de moment, i no per manca d’interès en l’entesa pel Dret a Decidir del nostres dirigents,  només hi ha una via per fer-ho: LA DECLARACIÓ UNILATERAL D’INDEPENDÈNCIA. La por l’hem de perdre en aquest sentit, els ciutadans ja ho hem fet, ara li toca el torn al Parlament de Catalunya que ja està més que “carregat de raons”.

- La no acceptació, amb la corresponent no aprovació dels pressupostos a Catalunya per part de la Generalitat, quan Espanya indica que l’objectiu del dèficit es situa a l’1,2% ( inicialment era del 0,7%) , molt lluny del què es demanava des del Govern de la Generalitat i si tenim en compte que ens correspon una tercera part del que ha imposat la UE al Govern espanyol , és a dir, el què seria proporcionalment un 2,1%. I ja sabem que l’Estat s’ha negat a redistribuir el dèficit, per la seva poca voluntat de diàleg i per les pressions que rep, per part d’alguns presidents, d’altres comunitats autònomes. Ja ho deia el filòsof alemany Arthur Schopenhauer: “ L’enveja en els homes mostra com de desgraciats se senten, i la seva constant atenció al què fan o deixen de fer els altres, mostra quant s’avorreixen”... Tots ells haurien de saber que l’Estat espanyol acaba d’aconseguir 33.000milions d’euros més de marge i que només en dóna 1000 a les comunitats.

- Els reiterats incompliments de l’ Estat espanyol tant a Catalunya com a la mateixa UE. Si Espanya ens paga el què ens deu el dèficit podria ser del zero per cent. És a dir, no està en condicions d’exigir res qui té un deute amb Catalunya que traspassa els límits: 16.400 milions d’euros anuals d’espoli fiscal; 289.724 milions d’euros de “deute fiscal” acumulat des de l’any 1986 a l’any 2009;  2.689 milions d’euros de les disposicions addicionals exigibles; 1450 milions d’euros del Fons de competitivitat; a banda dels compromisos adquirits i no satisfets, la major part en matèria d’infraestructures ( val a dir que l’estat ho contempla en els seus Plans d’Inversions...per tant, estan pressupostats i no executats ). Per tant, queda en evidència la “perla” de Montoro: “ El Govern espanyol no amenaça Catalunya, sinó que la financia “. La meva pregunta és: “Qui financia qui Sr. Montoro?” Perquè l’any 2012 els catalans vàrem pagar 58.000 milions d’euros ( entre cotitzacions i impostos ).

- Cada dia rebem més amenaces de caire polític, econòmic, social, cultural i lingüístic, és a dir, el Ministeri d’Hisenda té el cinisme de deixar clar que podria retirar els fons europeus destinats a l’agricultura catalana, les ajudes a centres amb persones discapacitades, els fons a equipaments culturals, etc.. Només un petit exemple que ens deixa el Sr. Pujalte de nou: “ No es pot malgastar en coses innecessàries com la promoció del català”. Doncs no sé si aquest senyor sap que la Generalitat financia els èxits esportius “espanyols” pagant el CAR de Sant Cugat. Tampoc sé si té clar que els bancs ( pels quals l’Estat ha demanat el rescat a Europa) es faran càrrec del deute de les autopistes deficitàries espanyoles ( totes les de fora de Catalunya ), és a dir, seguirem pagant a Catalunya i de retruc, les d’Espanya. I com sempre, una llarga llista de despropòsits que no cal repetir. Aquí la ciutadania ja ha dit PROU!!!!

- Però finalment hem de veure la llum quan ens trobem que  L’advocacia de l’Estat NO reconeix el dret d’autodeterminació de Catalunya. És a dir, el recurs presentat al Tribunal Constitucional per la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya ha estat, com no, tombat per l’Advocacia de l’Estat , per tant, la reacció del Govern de la Generalitat ha estat presentar un  document aquesta setmana que aclareix que només es parla de “ voluntat política” i, per tant “voluntat democràtica”. Això sí que pot  provocar  por a més d’un, doncs suposa un reconeixement democràtic de Catalunya, mentre l’Estat espanyol queda en evidència un cop més com un Estat antidemocràtic per excel·lència, que s’enfonsa, no dóna solucions , malgasta els fons públics, i fa el “ridícul” de manera recurrent. Però hi ha gent en un “petit país” , de moment dins l’Estat, que està fent feina per tirar endavant i on cada vegada que l’Estat espanyol obre la boca, neix un independentista. Per tant, la decisió, depèn dels catalans...Hem de decidir si volem anar donant aire a l’Estat espanyol o anem per feina.  Ja que l’advocat de l’Estat veu de “radical inconstitucionalitat” la declaració de sobirania del Parlament. Sens dubte, una estesa de mà a un Govern que s’ha amagat al darrera de les pàgines d’una Constitució que deixa molt que desitjar tant en forma com en contingut. 

Després de veure aquesta escletxa quan el Govern va presentar recurs i, un cop esgotades totes les vies, recordem que a nivell internacional ja havíem vist la llum abans : recordem que segons el Tribunal de La Haia la declaració d’independència no vulnera el dret internacional ; que, fins i tot Europa ha demanat reiteradament que el Govern espanyol reconegui la declaració d’independència de Kosovo; que els analistes econòmics  alemanys de la Fundació Friedrich Ebert ja compten amb una Catalunya independent quan parlen de  la sortida de la crisi ...Llavors potser sí que  ens cal accelerar el procés per mirar de sortir del pou abans no sigui massa tard. No podem anar a pitjor, això segur, i el camí no serà fàcil, però com deia Thomas Carlyle ( assagista, historiador, professor i escriptor escocès) : “Pot ésser un heroi igualment el que triomfa que el que cau, però mai el que abandona el combat”

Read More