El nou Pablo Iglesias?

Bon dia i bon dilluns internautes. Giuseppe Tomasi di Lampedusa, novel·lista i aristòcrata italià, escrigué en certa ocasió que 'Si volem que tot segueixi com està, cal que tot canviï'. Bona nota d'aquestes paraules sembla haver près  Josep Antoni Duran i Lleida, el qual ha començat una doble estratègia: allunyar-se de CDC paulatinament i alhora construir un nou projecte polític per marcar distància. I és que la idea del democristià sempre ha estat allunyar-se com més millor de les idees sobiranistes, ara ja independentistes, del seu soci de federació. En aquest sentit fa mesos que treballa intensament per mirar de guanyar adeptes per un moviment centrista de base cristiana que englobi sectors de l'empresariat, la universitat i fins i tot del socialisme.

Sembla doncs que Duran també ha estat temptat per "transversal", la paraula màgica que aquests darrers temps tothom fa seva, i en el seu cas se li gira feina si realment vol convèncer l'ampli espectre de persones que vol seduir per dur-los cap a una nou estil de fer política. El curiós de l'anàlisi "duraniana" és que tot i tenir raó vers la desafecció de la ciutadania vers la classe política, no se senti al·ludit perquè crec després de dècades de dedicar-s'hi quelcom hi deu tenir a veure també i ara això de presentar-se com l'indignat Pablo Iglesias té credibilitat zero. De tota manera, malgrat els defectes que pugui tenir a Duran no se'l pot titllar de passiu, especialment perquè amb el darrer cop de porta a la seva tercera via, l'home ha girat ràpidament pàgina i s'ha embrancat en aquesta nova aventura, que malgrat el que diguin, tot fa pensar que forma part d'un full de ruta per la independència... de CDC òbviament.

D'altra banda, el seu successor a la secretaria general de CiU, Ramon Espadaler, donava més pistes aquesta setmana sobre el sentit del vot que podria adoptar Unió en cas que la consulta s'acabi celebrant, perquè a hores d'ara i a l'igual que IxCV encara no ho han fet públic. Ara bé, en l'entrevista a El Punt Avui, deixa ben clar que el seu partit no acceptarà una consulta si no és legal ni tampoc la DUI, cosa que ja no en dubtàvem.

Qui encara continua dubtant d'entrar al govern és ERC, ja que després de l'escàndol Pujol els republicans continuen fent-se pregar, marcant certa equidistància per tal de no cremar-se innecessàriament quan de fet ho tenen tot de cara. Tot i així, en cas de plebiscitàries, tal com explicava el diari ARA la setmana passada, Esquerra no tancaria la possibilitat a formar part d'una llista unitària sempre i quan la independència fos el primer punt i els candidats/candidates estessin lliure de pecat, si més no pecat "corruptil".

En un altre àmbit de coses, a casa nostra hem pogut constatar la hipocresia i els menyspreu de certs polítics vers la ciutadania. El darrer exemple el trobem en tot un paradigma de l'ètic política, perquè Alicia Sánchez Camacho no trigà ni un segon en exigir responsabilitats per la confessió de l'expresident de la Generalitat. Com si d'un vulgar canvi de cromos es tractés, la presidenta del PPC afirmà que si finalment es crea una comissió d’investigació sobre Pujol, aleshores ella accedirà a comparèixer per Método 3, malgrat que en un primer moment s'hi va resistir provocant la recusació de la Cambra catalana.

El diari britànic Daily Mail ens porta la primera perla de la setmana, la qual ens arriba des del país del sol naixent. Japó ha estat protagonista aquests dies per la revolucionària proposta del ef Toshio Tanabe, un professional format durant vint anys a França i que ara ha volgut innovar la carta del restaurant Ne Quittez Pas de la capital nipona.

Si bé els japonesos s'han caracteritzat les darreres dècades per les innovacions tecnològiques, sembla que en el món de la gastronomia també hi tenen força a dir. En aquest sentit, aquest emprenedor ha començat a triomfar al seu país incloent un ingredient menystingut fins el moment: la terra. 

Segons aquest xef, la inspiració li vingué de la pròpia natura, i des d'aleshores els plats tradicionals han donat pas a d'altres com "amuse bouche", una sopa del sòl i que acaba amb un sorbet de terra; i el plat estrella anomenat 'sorpresa de sòl", una patata al forn amb centre de tòfona coberta amb una emulsió de terra.

Tanabe explica que mensualment compra 20 kg d'aquesta matèria primera, la qual s'extreu a 10 quilòmetres sotra terra i posteriorment passa un procès de filtratge i neteja en un laboratori per eliminar impureses.

De moment, els nous plats que no són precisament barats (82 euros de mitjana), comencen a seduir la clientela, tot i que per molt que el cuiner s'esforci a dir que aquesta dieta ajuda a la digestió i és rica en minerals a alguns ens resultaria un xic indigesta si tenim en compte casos com Fukushima.
Sigui com sigui, mentre uns ens posem pedres al fetge, d'altres es posen terra a l'estòmac. Com bé diu en Llach: 'No és això, companys, no és això'.