El color de l'esperança

Bon dia i bon divendres internautes. 'L'esperança és un estimulant vital molt superior a la sort', almenys així ho pensava el filòsof alemany Friedrich Nietzsche i potser molts dels catalans que han abraçat aquesta confiança en forma d'il·lusió per un projecte col·lectiu que pretén crear i no pas destruir. De fet, malgrat ser un concepte eteri i abstracte, a l'esperança sempre se li ha atribuit el color verd com a símbol, probablement per ser el que més predomina a la natura. Per tant, no deixa de ser significatiu que en el debat que les televisions europees van retransmetre ahir entre els candidats a subsituir José Manuel Durão Barroso, el procès català entrés també en escena, quelcom que en un principi no deurien tenir previst els participants, si tenim en compte que a la majoria els agafà amb el peu canviat, a excepció del representant dels liberals que veu amb bons ulls la consulta i l'oberta acceptació de la independència per part dels verds fent bona la màxima publicitària de "Pensar en verd és pensar en positiu".

I és que aquest no és un tema amb que els dirigents europeus els se sentin còmodes per vàries raons, entre les quals que això obligaria a destapar la caixa dels trons indepedentista a casa seva. A més, la diplomàcia sovint va lligada als interessos econòmics i allò que avui és negre l'endemà de la nostra marxa pot convertir-se en blanc, ja que tampoc és qüestió de fer un lleig a un dels motors de la Unió, per molt políticament incorrecte que ara els sembli de cara al seu actual soci del sud.

"Em sento català", aquesta fou la resposta a la pregunta de Pepa Bueno sobre si sentia català i espanyol. En el marc de l'entrevista que Artur Mas concedí a la Cadena Ser. De la conversa poques novetats: silenci de Madrid per negociar  i eleccions plebiscitàries si no s'efectua la consulta. El president ha volgut deixar clar que no es pot tornar a repetir l'error de tancar en fals la "qüestió catalana" i en això no només hi té responsabilitat La Moncloa sinó també els partits de casa nostra, entre els quals encara n'hi ha algun com ICxV que mantén la incògnita sobre quin serà el seu pla alternatiu si prohibeixen la votació, el que sí descartaren com a solució les plebiscitàries.

Sigui com sigui, no deixa de ser curiós la falsa proclama de crispació que des de fa un cert temps certs dirigents es dediquen a difondre sobre Catalunya quan ahir mateix Falange assaltava amb nocturnitat i traïdoria el balcó de l'Ajuntament de Cardedeu per penjar-hi una pancarta defensant la indisoluble unitat d'Espanya, tal com detalla la crònica de Vilaweb. No menys cursiosa i provocadora fou l'acció que un equip de Telemadrid va fer a la sempre anhelada Gibraltar.  D'aquesta manera els periodistes foren detinguts per alteració de l'ordre públic i escàndol després que exhibissin la bandera espanyola. No sé si fruit de l'optimització de recursos o no, però el cert és que no trobaren millor lloc que reivindicar l'espanyolitat d'aquell territori que Catalan Bay, suposo que per allò de matar dos pardals d'un sol tret.

La darrera perla de la setmana ens arriba des del país del sol naixent, on pel que sembla algunes empreses ja han començat a explorar noves línies de negoci. En època de crisi els experts aconsellen les emprenedories com una de les vies més efectives per combatre-la, i aquesta és el camí que hauria emprès Toshiba. La poderosa multinacional s'hauria decidit pel mercat alimentari apostant per la venda de verdures orgàniques sense pesticides en una nau perfectament condicionada gràcies a la tecnologia per la qual és famosa. Tot i les bones intencions de la marca nipona per contribuir a la salut dels seus conciutadans, no és d'estranyar que a molts consumidors puguin plantejar-se preguntes sobre si caldrà posar piles als enciams i tomàquets o bé seran autònoms i caminaran sols pel fet que bona part de la producció es cultivarà a la sempre "fèrtil i saludable" regió de Fukushima.