Tempus fugit

Bona tarda i bon dilluns internautes. Deia Jean de la Bruyere que 'Els que empren malament el seu temps són els primers a queixar-se de la seva brevetat.' I no deixava de tenir raó aquest filòsof i moralista francès perquè a els caps d'Alicia Sánchez-Camacho estan que trinen des que divendres el Parlament de Catalunya aprovés àmpliament la llei de consultes. Una llei paradoxal perquè fins i tot abans d'acabar el seu redactat ja havia estat condemnada al foc etern pels despatxos de Madrid. No deixa de ser hipòcrita el fet que mentre per una banda alguns s'omplen la boca de democràcia i legalitat quan per l'altra dimonitzen l'instrument que permet consultar als ciutadans.

Els anys han passat però hi ha coses que no canvien, això sí els Torquemada d'avui són 3.0 i constitucionalistes fins a la medul·la. Ara bé, resulta curiós veure'ls fanatitzats pel text legal quan en el seu dia molts d'ells ni la votaren i no perquè fossin massa joves sinó perquè s'estimaven més altres règims igual de tecnològics per allò de la designació "Digital".

Diuen que els nervis són l'única cosa de la que no te'n pots lliurar perdent-los, i a la capital del reino aquests dies la tensió és màxima esperant la rúbrica del president de la Generalitat en la famosa convocatòria del novembre. Tota la maquinària estatal està més que a punt des de divendres al vespre, fins l'extrem que Mariano Rajoy tenia a tothom mobilitzat per presentar el recurs que la frenés, ja que volia marxar a la Xina amb els deures fets. Però ves per on, en Mariano haurà de fer via cap a terres asiàtiques sense tenir-ho tot "lligat i ben lligat".

La veritat és que l'ambient que córre per la meseta cada vegada és més terrorífic, tant que fins i tot el Festival de Sitges queda empetiti davant els que molts consideren ja una tragèdia inevitable davant la intransigència incomprensible d'un govern que es nega a acceptar que el problema és seu i no nostre. D'aquesta manera, són força els dirigents espanyols que comencen a plantejar-se deixar la til·la i passar-se al Prozac, el qual sembla ser més efectiu pels casos de depresió.

Òbviament, malgrat les amenaces directes o velades sempre els queda el recurs de la caverna, una màquina al servei del CNI o del Club de la Comedia que sorprèn amb titulars com el que publica avui La Razón amb tota riquesa tipogràfica: "El 80,7% de los catalanes no fue a la «V» de la Diada." Llàstima que ometen la segona part, perquè em temo que aquests mateixos no van desplaçar-se fins a Tarragona per recolzar la unitat d'Espanya. I és que malgrat tots el recursos dels fons reservats destinats a la campanya anticatalana, no sembla que la guerra bruta dissenyada per les clavegueres de l'Estat estiguin guanyant la batalla, especialment després de llegir notícies com aquesta: "La ciudad de Madrid asiste a una oleada de robos de tapas de alcantarillas e hidrantes sin precedentes durante las últimas semanas." Només falta que acabin acusant d'associació il·lícita amb els catalans les bandes de romanesos.

Qui sí sembla donar una imatge d'unitat són els més de 600 municipis catalanas que han respost positivament a la crida feta per la societat civil, l'Associació Catalana de Municipis (ACM) i l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) per tal que donin suport al 9-N amb l'aprovació de mocions i plens extraordinaris.

El cap de setmana també ha estat escenari de rèpliques i Artur Mas no ha volgut desaprofitar l'ocasió per respondre primer a la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría, la qual en qualitat de "perdonavides" retreia al president català que ell ostentava el càrrec gràcies a la Constitució que ara menysperea. Mas va rebatre-la i abatre-la contestant que ell és el president 129 d'una institució força més antiga que la carta magna del 78.  O sigui, potser que llegíssim un xic més Soraya!

La perla del dia ens arriba des de l'altra banda de l'Atlàntic a través del portal de notícies argentí Nexofin, on la casualitat o fatalitat ha fet que coincidissin al mateix rotatiu dues esqueles del ja desaparegut Guillermo del Castillo.

La coincidència féu que la vidua i la família del finat s'assabentés unes línies més abaix que el marit, pare i avi portava una doble vida, ja que el segon escrit deia literalment això: "El meu grassonet estimat, el meu Guille ... Gràcies per aquests 5 anys de felicitat. Teva per sempre, Susana". 

En fi internautes no sé si després de saber-ho a algú li agafessin temptacions per rematar-lo, ja ho deia el poeta: "Els
honestos són inadaptats socials".

Reaccions: