Puc prometre i prometo

Bon dia i bon dilluns internautes. 'Les promeses són oblidades pels prínceps, mai pel poble'. No sabem si aquesta frase del polític i filòsof italià Giuseppe Mazzini fou la que inspirà al periodista Fernando Ónega quan li escrigué el famós discurs del "Puedo prometer y Prometo" a l'aleshores candidat per la UCD a les eleccions generals del 1977. La condició humana acostuma a ser curiosa a l'hora de valorar les persones desaparegudes, amagant sovint un passat dubtós i transformant-lo en una lloanca ensucrada que no sempre s'ajusta a l'autèntica realitat. Això és el que estem vivint des de divendres per la desaparició dels que mitjans i polítics han batejat com un "mite de la democràcia". 

El cert és que Adolfo Suárez, considerat per molts l'artífex de la transició espanyola, fou un franquista reconvertit al que no sempre li foren reconeguts els mèrits. Ara bé, tot i aquest paper important en la història, Suárez va trencar motlles amb la seva valentia, tal com recorden els mitjans. Al marge d'impulsar el retorn del president Tarradellas, reconvertit a marqués amb el pas dels anys, l'expresident del govern també va treballar força buscant la concòrdia entre demòcrates i franquistes, aconseguint una fòrmula, que amb el temps s'ha vist que no acabà de funcionar del tot, especialment perquè ha impedit jutjar els crims de l'antic règim, gaudint no només d'una impunitat total sinó conservant posicions i privilegis impresentables.

Adolfo Suárez, no només va haver d'enfrontar-se als colpistes del 23-F, sinó també als companys de partit, els quals li feren el llit i l'obligaren a dimitir, deixant pas a un dels homes més grisos que ha tingut el país, Leopoldo Calvo Sotelo. El duc Suárez, traspassat aquest cap de setmana a causa de complicacions per l'alzheimer que patia, no va tenir un final polític precisament gloriós, com de fet ja li passà a Winston Churchill malgrat haver guanyat la guerra. Tot i un primer rebrot fundant el CDS, el seu missatge no acabà de quallar entre la ciutadania que preferí dipositar la seva confiança en altres formacions com el PSOE. Partit que per cert, a pesar de les lloances de Pérez Rubalcaba, el castigà dia si i dia també amb els discursos incendiaris que l'aleshores cap de l'oposició, Felipe González li dedicava al Congrés. I com són les coses, que el xarop de bastó el patí anys més tard l'amant dels bonsais per part d'un personatge bigotut que tenia com a fixació el ja mític "Márchese, Señor González".

El problema però és fer-se a l'idea que tothom té un cantó fosc i tonalitats grises, que no sempre són políticament correctes. Aquesta mania de posar per davant la concòrdia i deixar de banda la memòria l'estem copsant les darreres hores amb aquesta marató sobre el desaparegut al que homenatgen també per haver permès la "legalització" de tots els partits. Afortunadament, malgrat l'amnèsia col·lectiva i distorsionada, encara hi ha persones que recorden que aquesta llum verda a la democràcia no fou completa. M'ho explicava fa uns anys Heribert Barrera i ahir ho recordava Josep Maria Terricabras, el candidat d'ERC a Europa, fent esment a que tot i la revolució que suposà legalitzar el PCE no passà el mateix amb ERC, perquè les autoritats van considerar que no podien permetre que un partit republicà es presentés a les primeres eleccions després de la mort del dictador, no fos cas que donessin males idees a la ciutadania i acabessin desmuntant la paradeta que tan els havia costat planificar.

Parlant de república, segueixen sent vistoses les cada vegada més nombroses banderes que hi ha en les recents manifestacions contra les retallades. La darrera i més sonada, tot i haver estat silenciada pels grans mitjans, ha estat la que dissabte tingué lloc a Madrid. "La marxa per la dignitat" tingué una massiva assistència amb dades de participació que per uns eren 50.000 i per altres 2.500.000. En qualsevol cas, aquesta forquilla tan exagerada tornà a deixar en evidència que no sempre es pot amagar allò que no interessa, i és que la gent està més que farta de les polítiques econòmiques imposades per la Troika, un fet que malauradament es constatà també ens els 101 ferits, dels quals 67 policies, tal com llegim al Nació Digital.

Si la setmana passada acabàvem parlant de la manca de voluntat que tenen alguns per escoltar, vam constatar que a més a més de tapar-se les orelles també es tapen els ulls per evitar tenir una dosi de realitat que no els és precisament favorable. El més greu d'aquesta pràctica és que això hi afegeixin declaracions com les del portaveu del PP al Congrés, Alfonso Alonso, el qual sense despentinar-se va afirmar alegrement que "és igual d'antidemocràtic imposar la voluntat per la violència que per les urnes". Aquesta vanalització i manipulació de la voluntat popular, expressada sempre amb una exquisitesa pacífica i democràtica, com ha destacat també la premsa internacional, és símptoma de la desesperació, a la que alguns anomenen "mala llet". Una estratègia que no només arriba de la dreta sinó també de l'esquerra, vistes les declaracions de l'exalcalde del PSOE i exambaixador Francisco Vázquez, comparant el president Mas amb Tejero.

La perla d'aquest dilluns ens porta fins a la ciutat italiana de Milà, on hi té seu una de les institucions artístiques més importants del món, l'Academia de Belles Arts de Brera. La darrera moda batejada com "selfie", coneguda també com autoretrat va provocar un daltabaix de magnitud considerable. Segons la premsa local, un jove que va voler fer-se el 'selfie' estant més pendent de si sortia enquadrat que no pas del què tenia al voltant. I com diu una de les lleis de Murphy: "si alguna cosa pot sortir malament,   sortirà malament". I així fou, perquè l'inexpert fotògraf va empènyer l'estructura de l'estàtua col·locada als passadissos de l'Acadèmia. Així que l'escultura mil·lenària Il Satiro Ubriac acabà sense genoll, fent que aquell que volia immortalitzar-se en una foto ha acabat fent-ho a la premsa de mig món.

Reaccions: