No hi ha gris que valgui

Bon dia i bon dilluns internautes. 'Es necessita un profund compromís amb el canvi i un compromís encara més profund per créixer', una cita de l'escriptor nord-americà Ralph Ellison que pel que sospito no deuen tenir com a autor de capçalera la gent de Catalunya Sí que es Pot i Unió Democràtica de Catalunya. I és que ahir, al marge de la incontestable victòria de l'independentisme es va veure molt clar que les tonalitats grises quedaren absolutament difuminades, perquè el caràcter plebiscitari que el 77% dels electors li donaren demostrà que les indefinicions acaben passant factura.

Però a dia d'avui, el que està clar és que Junts pel Sí va vèncer, tot i que malauradament el triomf no fou tan ampli com molts esperàvem. Aquests resultats lluny de clarificar l'escenari el complica i força, ja que plantegen un munt d'incògnites de difícil resolució. Certament que de més verdes en maduren i que coses que semblaven impossibles s'han vist resoltes amb nota, però a poques hores d'haver tancat els col·legis ningú té clar qui serà el proper President de la Generalitat.

L'anàlisi és ben complexa fora del gris, perquè malgrat dues formacions han defensat obertament la secessió, la suma d'ambdues no garanteix la investidura d'un o altre candidat del primer partit, donat que l'aritmètica no els donaria majoria a manca d'un diputat. A dia d'avui, el vot per correu i el de l'exterior podrien acabar concedint-lo a JxSí, tot i que vist com ha estat organitzat el vot als consulats no les tenim totes.

L'escàndol seria majúscul en un país normal, però aquesta negligència ja està tan assumida per molts que ni els tenen present. És evident que no és que el govern espanyol no hagi facilitat aquest dret constitucional a centenars de milers de catalans a l'exterior, sinó que ha fet mans i mànigues per evitar que acabessin al sac dels independentistes.

D'altra banda, tres partits han plantejat aquests comicis en clau d'assaig de cara a les generals de desembre, però només un ha aconseguit resultats notables. El partit taronja, que sorprenentment segueix apostant per convocar noves eleccions,h a multiplicat gairebé per tres la seva presència a la cambra catalana, no sense obviar que bona part del temps teníem la sensació que era Rivera el seu cap de llista. Sigui com sigui està clar que els 25 diputats assolits representen un aval significatiu pel presidenciable espanyol. Amb la marxa del "pare fundador" caldrà està pendent fins a quin punt la insegura Inés Arrimadas està pendent del mòbil quan al Parlament es quedi en blanc, sense saber reaccionar, quan se li plantegin qüestions que no tingui al guió après.

Tampoc deurien tenir al guió el desenllaç de les eleccions el partit de Lluís Franco Rabell, el qual aspirava fa uns mesos a convertir-se en segona força al Parlament. Ves per on, el 7è de cavalleria comandat pel noi de la cueta no els ha afavorit massa, o en tot cas ha deixat en evidència l'aposta que en el seu dia van fer els coordinadors Herrera i Camats per mirar de salvar els mobles. Quan la llebre ja és fugida pocs consells pel caçador, però la pregunta a plantejar seria si els ecosocialistes haurien aconseguit representació si s'haguessin presentat en solitari.

I qui no va dubtar a presentar-se sola fou el màxim defensor de la Tercera via, la qual quedà tan o més defenestrada que els seus impulsors. Zero diputats, zero autocrítica i dues "posades" de càrrec a disposició de la direcció del partit. Com ja hem comentat en més d'una ocasió quan un vol dimitir ho fa irrevocablement i no fer aquesta giragonsa d'esperar que els companys els implorin de quedar-se. I no només això, sinó que no descarten presentar-se a les generals, encara que potser obeeix més a la pressió dels bancs per pagar els més de 12 milions de deute.

Des de Moncloa i Gènova més del mateix: sordesa, ceguesa, autisme... Cap reflexió amb cara i ulls per passar de dinou a onze, i nou missatge d'immobilisme davant el que consideren una derrota en tota regla dels partits independentistes.

En resum, un panorama amb multíples escenaris que demostren quan clarividents eren clàssics com Sèneca: "En tres temps es divideix la vida: en present, passat i futur. D'aquests, el present és brevíssim; el futur, dubtós; el passat, cert." Estarem al cas.

Reaccions: