Bona tarda i bon dimarts internautes. Diu la tradició hebrea que el rei Salomó escrigué fa milers d'anys que 'L'ignorant, si calla, es tindrà per erudit, i passarà per savi si no obre els llavis'. I és que a vegades hom té la sensació que aquesta vanitat fusionada amb la ignorància sovint conforma un còctel perillós propi dels "fatxendes" (en totes les seves accepcions). Aquest posat o sobreactuació, més tard o més d'hora, acaba caient pel seu propi pes, perquè això de posar-se medalles, a excepció del màgic Andreu, no li queda bé a tothom. L'exemple més recent el trobem a Espanya, país que fins fa no massa presumia davant els seus socis europeus d'un impecable protocol de seguretat sanitària que reduïa a zero la possibilitat de contagi per ebola. Doncs bé, o més aviat "doncs mal", perquè aquest mateix govern que venia arreu aquest model del "savoir faire" s'ha topat amb el primer cas de contagi per aquesta gravíssima malaltia infecciosa.
En compareixença d'urgència deien els responsables del ministeri que no entenen què pot haver fallat, perquè la infermera afectada va seguir tots els consells i directrius marcades per fer front a aquests casos. El problema és que potser el protocol dissenyat és insuficient per una malaltia mortal que sembla que s'hagi menystingut, escatimant recursos per combatre-la en el lloc d'orígen en detriment dels controls per evitar que arribés a les nostres fronteres.
La qüestió és que Ana Mato, titular de Sanitat torna a estar en la picota, i lluny d'explicar-se va fer el paper de la trista figura limitant-se a minimitzar quelcom que pot convertir-se en una epidèmia si no es prenen mesures urgents. El cas és flagrant i demostra que els ha agafat amb el pas canviat, tenint en compte que durant 6 dies la dona infectada va marxar de vacances i malgrat notificar a l'Hospital que es trobava malament, a ningú se li passà pel cap que la infermera podia haver contret ebola, perquè alguns es pensen que aquestes coses només passen als països subdesenvolupats.
Esperem que la pacient evolucioni favorablement i que la resta de persones que van estar en contacte amb ella en algun moment i ara es troben en observació no acabin desenvolupant el virus. Una incertesa que contrasta amb la certesa absoluta que ,després d'assistir a un publireportatge sobre el macrooperatiu per traslladar els desapareguts missioners, ningú acabarà assumint cap mena de responsabilitat política, com és costum, ja que segons algunes veus del ministeri això és cosa d'uns "bitxets" i no del govern.
En un altre àmbit de coses, com si res no hagués passat, Francesc Homs compareixia avui davant els mitjans per donar compte de la reunió de govern de cada dimarts. Al torn de preguntes era més que obligat fer referència a les paraules del portaveu a RAC1 posant el 15 d'octubre com a data límit per seguir o no amb la consulta. Homs que habitualment és defensa prou bé en l'art de l'oratòria, avui no ha convençut massa i ha atribuit a una mala interpretació el que digué ahir.
Les declaracions del dirigent convergent, tan sols 72 hores després de la cimera dels partits proconsulta, no només molestà al soci parlamentari (ERC) sinó que tornà a enverinar l'imaginari col·lectiu sobre la viabilitat de votar o no. Sinceritat o simplement pessimisme? Aquesta segurament és la pregunta que molts de nosaltres encara ens fem.
Pregunta que també podem fer extensible a Quim Brugué, el catedràtic de Ciència Política de la UAB, que per sorpresa anunciava la seva dimissió de la recent nomenada comissió de control del 9-N,a causa de la "manca de garanties democràtiques". Òbviament, tothom és lliure de fer el que vulgui, però sorgeixen diverses qüestions al respecte, entre les quals destaca per què Brugué no rebutjà l'oferiment d'Iniciativa en un començament i esperà a fer-ho quan ja s'havia signat el decret? És sincer quan afirma que s'està escenificant una comèdia o bé acceptà ser candidat simplement per ser un cavall de troia en el procès. Sigui com sigui, veig difícil que acabem sabent la veritat a menys que un dia el mateix personatge es despengi amb algun comentari al Twitter com ja féu a l'anunciar que marxava, deixant tothom amb un pam de nas.
La perla d'aquest dimarts també ens ha deixat amb un pam de nas i posa en evidència el nivell d'un país que s'omple la boca d'estat de dret i democràcia. Diu la dita que "contra gustos no hi ha res escrit", cosa que per sí mateix es contradiu perquè de llibres sobre gustos i opinions n'hi ha uns quants milions arreu del planeta.
El cas d'avui no és pas fruit d'elocubracions i extrapolacions, sinó sobre les dades reals ofertes per la plataforma Google Play del sistema Android de telefonia. I entre les diverses aplicacions que els usuaris es descarreguen hi ha els temes que acostumem a posar-nos al mòbil.
Doncs bé, resulta que en el Top 18 no hi ha un dels èxits més punxats a les discos ni a la ràdio, sinó malauradament un vell himne falangista anomenat Cara al sol.
En fi internautes, per si algú encara no ho té clar, recordeu la frase d'Enrique Jardiel Poncela: 'La dictadura és el sistema de govern en què el que no està prohibit és obligatori.'
