I si hagués estat català?
Bon dia i bon dijous internautes. Diu Lee Smolin en una de les seves obres que 'la ciència és el cementiri de les hipòtesis.' Una teoria la del físic teòric que recalca la importància dels axiomes a l'hora d'engendrar projectes. Però es clar, en aquest món nostre sempre hi intervé el factor sorpresa que pot acabar alterant el resultat. La política no n'està pas exempta i el president del govern ho patia en pròpia cara emportant-se un cop de puny davant la mirada atònita dels escoltes que l'acompanyaven.
Òbviament, totes les alarmes saltaren per identificar l'autor d'una agressió que pel que vàrem copsar s'inspirà en els famosos mastegots amb que Foreman, Tyson o Ruiz Mateos castigaven als rivals. Fou aleshores quan les redaccions dels mitjans començaren una investigació d'urgència per trobar el perfil d'aquest individu que trencà literalment la tònica d'una campanya fluixa i avorrida.
La feina de la premsa amiga a l'hora d'elaborar la informació deuria ser feixuga, tot i que sempre els quedava el recurs creatiu dels famosos informes de la UDEF en que la imaginació, la manca de rigor i l'apologia de la invenció substituïen la solvència, l'objectivitat i l'exactitud de la informació. Però ves per on, Rajoy era ahir al lloc equivocat, ben lluny de terres catalanes, i això feia menys creïble culpar un independentista català.
La segona línia que apuntava a algun dels proveïdor descontent amb l'administració catalana també quedà descartada pel fet que al matí Cristóbal Montoro ingressava 3.000 milions en forma d'estrenes de Nadal ("aguinaldo") en plena campanya electoral. Malgrat tot, encara els quedaven altres vies per mirar de relacionar el procés amb l'atemptat a l'autoritat, i una d'elles era algun mosso d'esquadra emprenyat amb el ministre de l'Interior, el qual aprofitava altra vegada el darrer robatori de coure per denunciar la manca de resultats d'aquest cos a Catalunya.
Tot podia encaixar perfectament, però, ai las! Resulta que no només l'epicentre del castanyot se situava a mil quilòmetres de distància, sinó que era perpetrat en terres del president i curiosament per un gallec com ell. Rebutjada la pista catalana, tocava aprofitar l'ocasió electoral per empastifar una mica als rivals, i els millors candidats la gent de Podemos. Veurem si l'aprofitament d'aquest episodi inesperat acaba alterant o no el resultats de diumenge, on curiosament enguany es dóna més importància a la segona posició que no pas a la primera.
A casa nostra, segueixen les apostes i especulacions al voltant del resultat del 27-D, data clau en que la CUP decidirà en assemblea si baixa o no del carró i dóna llum verda a la investidura del candidat de Junts x Sí. Ara com ara, les converses i acords avancen a bon ritme, però fonts properes al sector d'Anna Gabriel apunten que el 20-D pot ser clau per presentar les propostes a "l'apassionant" trobada d'Esparreguera perquè si En Comú Podem guanya a Catalunya, aleshores reforçarien els arguments per negar-se a donar suport a un president com Artur Mas, una coartada perfecte de cara a l'opinió pública.
En fi, veurem si el seny d'uns i altres acaba imposant-se en forma d'oportunitat històrica i ens regalen novament un somriure independentista. Bones i màgiques festes Internautes!
Diva al divan
Bon dia i bon dimecres internautes. 'L'única cosa pitjor que un mentider és un mentider que també és hipòcrita.' Una cita del novel·lista i dramaturg Tennessee Williams que encaixa en gran manera amb el fariseisme de determinats personatges com el que ens ocupa avui. Virtuts musicals al marge, el més qüestionable és sens dubte l'escandalós tracte de favor rebut per Montserrat Caballé per part dels tribunals i l'Agència Tributària.
Sis mesos de presó per frau a la Hisenda Pública i una multa de 326.000 euros, després que la soprano declarés i ratifiqués còmodament via videoconferència des del menjador de casa l'acord amb la fiscalia. Així, malgrat haver escoltat que la justícia és sempre igual per tothom i que "Hacienda somos todos", el cas posa en dubte aquests principis, encara que ves a saber si en aquests temps de modernors tecnològiques simplement obeeix nova política de "treball a distància" del Ministeri de Justícia o simplement un mirament amb molt carinyo vers algú que porta la Marca España al cor.
La sentència, més semblant a un dècim premiat de la loteria que ella mateixa promocionava amb Raphael, reflecteix la doble moral d'algú que es dedica a torpedinar i criticar sempre que ha pogut els anhels de llibertat d'un poble, titllant els independentistes d'insolidaris i egoistes per "voler posar cadenes i malestars on no hi són." Curiós discurs de llagrimeta fàcil el d'algú que els darrers temps ha defensat l'amor patri i alhora anava defraudant els seus conciutadans evitant pagar impostos amb el pretext de ser resident andorrana.
Amb amors tan "sentits" com aquest recomanaríem a la diva que anés passant pel divan per tal de resoldre aquest desordre intern d'emocions crematístiques confrontades que xoquen obertament amb l'estimació a "su querida España".
I mentre Mariano Rajoy no descartava governar en coalició amb Ciudadanos, la seva mà "dretíssima" es passejava pel cap i casal convidada per l'amic i propietari de Pronovias. Juntament amb Soraya Sáenz de Santamaría també hi havia Alícia
Sánchez-Camacho i Xavier García Albiol que no varen voler perdre's un publireportatge encobert fusionant els 50 anys de la marca antisobiranista amb la campanya dels PoPulars.
En fi internautes, paradoxal el glamour d'una vicepresidenta que hores abans tirava pel broc gros titllant el líder del PSOE de "macarra". Ja ho deia el poeta: 'L'essència de la immoralitat és la tendència a fer una excepció d'un mateix.'
Miraneies
Bon dia i bon dimarts internautes. 'El súmmum de l'estupidesa és aprendre allò que després cal oblidar.' Enginyosa cita la d'Erasme de Rotterdam, perquè malgrat fou escrita al segle XV té absoluta vigència als nostres dies. Segurament, si el filòsof i teòleg holandès hagués estat coetani nostre ben segur que hauria escrit paraula per paraula després de veure el tan publicitat cara a cara entre Rajoy i Sánchez.
El debat sota la fórmula bipartidista tradicional, no fos cas que els espanyols se'ls acudís optar per altres opcions, tingué un clar guanyador que no fou ni el president del govern ni el cap de l'oposició, sinó tots aquells que sàviament van estalviar-se veure'l. Tampoc l'expectativa, donat el baix perfil dels protagonistes, era excessivament alta, però si una cosa quedà clara ahir a la nit fou que si pretenien mobilitzar la important bossa d'indecisos fracassaren estrepitosament.
L'espectacle, lluny de convertir-se en un intercanvi ric d'idees i contrapropostes, fou simplement un diàleg de sords en forma de monòlegs al desert, amanit amb algun que altre insult. I el moderador? Més absent que Rajoy en les cimeres internacionals sense intèrpret. Campo Vidal fou un zero a l'esquerra i a la dreta que en cap moment va saber imposar-se als candidats, ja que aquests anaren per la seva, saltant-se qualsevol dels blocs temàtics proposats.
- Què dius?
- Miranius!
- Què deies?
- Miraneies! Digues a ton pare que t’estiri un pam les orelles!
- Miranius!
- Què deies?
- Miraneies! Digues a ton pare que t’estiri un pam les orelles!
Doncs, més o menys així es podria resumir el programa d'ahir que tingués com únic objectiu treure els drapets bruts d'uns i altres, passant de puntetes sobre propostes clares per fer front a temes tan sagnants com l'atur. De Catalunya? Cap solució miraculosa ni imaginativa, constitució un i reforma insubstancial l'altre. Ni referèndums, ni pacte fiscal. Simplement, una competició per veure qui dels dos era més vàlid per salvaguardar la seva sacrosanta pàtria. Això sí, els concerts basc i navarrès ni tocar-los!
I mentrestant, les cases d'apostes continuen obertes a un possible pacte d'investidura amb la CUP, tot i que els darrers dies els pronòstics s'inclinen més per les eleccions. En aquest sentit, el misteri en forma d'enigma "cupaire" tindrà com escenari Esparreguera, perquè aquest sembla ser el lloc triat per resoldre un apassionant debat entre els partidaris de facilitar un nou govern i els que prefereixen enterrar qualsevol acord amb Artur Mas. Caldrà veure si el marc del Teatre famós per la Passió, acaba convertint-se en el desllorigador del procés o en canvi fan de l'assemblea del 27-D un espectacle de magnituds èpiques, únic a Europa per haver contribuït a enterrar el somriure de gairebé dos milions de persones.
En fi internautes, estarem atents per veure si els importants avenços en intel·ligència artificial finalment curen l'estupidesa real abans que sigui massa tard.
Madrid: capital de Catalunya?
Bon dia i bon dilluns internautes. Deia Santiago Rusiñol que 'Tots diem ximpleries, però els filòsofs les diuen seriosament.' Un raonament el d'aquest escriptor i pintor del segle XIX que malgrat la distància temporal sembla coincidir en gran manera amb la darrera astracanada de l'alcaldessa de la capital catalana. I és que Ada Colau, si no fos pel caòtic desgavell en el dia a dia del cap i casal, podria anar pensant en fitxar per algun dels programes de la productora del seu amic Andreu Buenafuente.
La darrera perla de l'exactivista la deixà anar el cap de setmana al míting central que Podemos feia a la capital del reino, tot afirmant que després del 20-D els catalans podem tornar a sentir Madrid com la nostra capital. No cal dir que malgrat l'acord sobre el canvi climàtic de París per limitar l'escalfament global va veure's superat en escreix per un anticicló de crítiques terribles a les xarxes socials, les quals se'n feien creus que l'autoritat municipal catalana anés pel món dient aquestes altres bajanades.
Curiosa afirmació d'una de les impulsores de la candidatura d'En Comú Podem, perquè deixa encara més clar que la neutralitat proclamada als quatre vents no és tal. Si a això hi afegim les declaracions del candidat Xavier Domènech, gairebé tan "conegut" com Lluís Franco Rabell, veurem que o els guionistes van fumar massa aquell dia o és que són més cínics del que ens imaginàvem. Quelcom més que acreditat després que aquest reivindiqués obertament i sense envermellir que ells són els "autèntics sobiranistes del país".
I a tot això, també ens sorprenia en gran manera, tot i que cada vegada menys, l'anunci fet per un exdiputat de la CUP. Així, Quim Arrugat explicava que en l'hipotètic cas que vagi a votar el 20 de desembre no dubtarà a votar per En Comú Podem, perquè segons ell és qui millor representa els valors que defensa la CUP. Embolica que fa fort!
Mentrestant, el Partit Popular segueix explotant la via anticatalana per mirar de contrarestar els mals resultats que podrien expulsar-los del poder si es consuma un pacte de les altres forces. En aquest sentit, Mariano Rajoy, reputat comentarista esportiu i il·lustrat presentador del Barri Sèsam explicant les característiques dels gots i els plats, mira de treure temps per provocar un xic més la parròquia amb afirmacions tan falses com que a les escoles catalanes està prohibit parlar el castellà.
Evidentment, la veta catalana sempre és molt més agraïda que haver de donar explicacions del perquè Espanya mareja la perdiu sobre si pensen sumar-se o no al contingent militar a Síria o perquè en un primer moment van disfressar l'atemptat patit divendres per l'ambaixada espanyola a l'Afganistan fent-lo passar per un simple atac a un hostal per estrangers.
I parlant d'atacs, malament, ben malament deuen pintar els sondejos pels PoPulars quan ahir mateix el candidat per Barcelona i el seu àngel Marcelo van despotricar i de quina manera contra Ciutadans. El més paradoxal fou que el titular en funcions d'Interior gosà reivindicar la catalanitat del seu partit a diferència de la de Rivera que segons ells són poc catalans per utilitzar únicament la llengua de Cervantes. Com diria la meva àvia: "com ens hem de veure".
En fi internautes, que com deia el gran Groucho: "És millor estar callat i semblar ximple que parlar i aclarir els dubtes definitivament."
La nostàlgia "Ciudadana"
Bon dia i bon divendres internautes. 'Els éssers estimats que perdem no reposen sota la terra, sinó que els portem dins el cor.' Aquesta era l'opinió que l'escriptor francès Alexandre Dumas expressava en la seva prolífica obra i que de ben segur podrien subscriure bona part dels dirigents de Ciudadanos, tenint en compte que un dels seus éssers estimats reposa plàcidament al Valle de los Caídos reconfortat al veure que els seus discursos tenen cabuda en el programa electoral.
El curiós del cas és pretendre vendre un Podemos de dretes, prefabricat i concebut a imatge i semblança del seu fundador, un home que a l'igual que Cristiano Ronaldo, espera que tot giri al seu entorn i es pregunta cada matí -¿Qué haría yo sin mí?-. Així, amb idees velles més de color sèpia que no pas taronja, han volgut vestir la gran impostura d'un projecte de país que encara pensa que "cualquier tiempo pasado fue mejor". Una melangia casposa que demostra que posa de manifest que si és té nostàlgia és perquè es visqueren dies de glòria.
La deessa de la sort, però, no somrigué especialment als naranjitos de Rivera. Un cúmul de circumstàncies adverses feren que la jornada es convertís en horribilis. Des de suspendre un passeig a Toledo per un error en uns bitllets de tren a Màlaga fins a la piulada de la numero tres a Madrid, justificant l'holocaust a causa de les circumstàncies polítiques.
L'escandalosa patinada de Marta Rivera de la Creu desfermà les ires a les xarxes, un fet que provocà una improvisada reunió de crisis a l'estació d'Atocha dels màxims responsables de campanya, que supervisats i tutelats pel president de la formació només se'ls acudí emetre un comunicat dient que s'havien tret les coses de context, ja que s'havia mal interpretat les paraules de l'escriptora madrilenya.
En aquest sentit, si fa uns dies vàrem conèixer l'amor del regidor a Soto del Real lloant la figura de Primo de Rivera, la nova patata calenta fou haver de justificar davant la premsa el punt del programa electoral que fa referència a la violència de gènere, deixant a entendre que als maltractadors se'ls hauria de rebaixar les penes per lesions per una qüestió d'equitat. Una altra "mala interpretació" que ves per on també defensava hores abans la mateixa candidata en un debat a TVE.
I mentre el gran Rajoy continua traient conills del barret oferint rebaixes d'impostos a tort i a dret, per tal d'esgarrapar el vot de jubilats i joves; el seu ministre s'esplaia i gairebé confessa a La Vanguardia, que viu en una pau Interior gràcies a anar a missa diàriament i a la protecció que li ofereix el seu àngel de la guarda, el qual li permet trobar sempre aparcament de franc.
En fi internautes, que si tot plegat no ho acabeu de veure no us amoïneu, perquè com deia el savi poeta: "El neuròtic construeix castells en l'aire, el psicòtic els habita i el psicoanalista els cobra el lloguer".
Badalls electorals
Bon dia i bon dijous internautes. 'Avorrir-se en el moment adequat és signe d'intel·ligència.' La contundent i provocadora cita de l'escriptor nord-americà Clifton Paul Fadiman serveix en gran manera per descriure alguns dels debats que aquests dies saturen les nostres llars en horari Prime time. Si més no, aquesta és la sensació que tenim molts ciutadans quan seiem davant del que abans era una caixa tonta i actualment és venuda com la smart tv.
Vulguin o no els polítics, la moda de convertir la política en espectacle no sempre acaba atrapant una audiència que, cansada i farta de tanta eloqüència i dialèctica gratuïta que no porta enlloc, prefereix optar pel zapping o directament per "smart botó" que fent ús de la intel·ligència 3.0 apaga el televisor. Es clar que en aquest món hi ha gent per tot, des dels masoquistes que confessen la seva addicció per les pel·lícules iranianes subtitulades al japonès fins als friquis que sabent el resultat final acabem empassant-nos el debats electorals.
Un excés que de ben segur té efectes nocius i secundaris, però algun vici hem de tenir en aquesta vida. La cita electoral d'ahir a 8TV no restà exempta de badalls i alguna becaina, no tant per la fórmula emprada sinó perquè a aquest punt de la pel·lícula sembla que tothom és coneixedor dels spoilers que expliquen el final d'un film "pesadot i avorridot" que es fa llarg i llarg.
Quelcom que no hauria de ser així perquè després d'anys de PoPulars això podria canviar, però és que enguany casa nostra és més terra de debats que no pas de bolets, i això la ciutadania ho paga en escreix aquests dies. Probablement, l'abstenció a serà un dels elements més destacats a Catalunya, perquè el 27-S ha fet que molta gent hagi desconnectat completament i això de les Espanyes els queda ja molt lluny.
I la jornada passada a Can Cuní no en fou una excepció: retrets, demagògia, hipocresia i falòrnies foren els adjectius que millor descriuen un vell debat en format nou, que només evidencia que aquestes eleccions generals no són ni de bon tros "el vot de la nostra vida", perquè guanyi PP o PSOE res no farà variar la seva melangia imperialista.
Malgrat tot, compartint i entenent l'esgotament i desgast de bona part dels conciutadans, jo sóc dels que aniré a votar, no tant perquè n'estigui plenament convençut, sinó perquè no vull afavorir que les forces unionistes enriqueixin un discurs enfortit per la possible davallada de vots als partits independentistes.
En l'àmbit econòmic, paradoxal informe el que presentava ahir Foment del Treball, en el qual remarcava la consolidació de les exportacions catalanes (25% de tot l'estat) i la constant baixada d'aturats a casa nostra. Si a això hi afegim que la inversió estrangera a Catalunya s'ha quadruplicat coincidint amb el procés, no només deixa en evidència les fal·làcies d'aquesta patronal sinó també la del seu president, Joaquim Gay de Montellà que fins fa quatre dies deia tot el contrari.
Ja ho veieu internautes, "Cal tenir bona memòria després d'haver mentit." (Pierre Corneille, 1606-1684).
