Bon dia i bon dimarts internautes. Edmund Burke, un famòs polític i escriptor irlandès digué en una ocasió que 'Mai pots planejar el futur a través del passat.' Aquesta idea força raonable no sembla compartir-la el de moment únic candidat a substituir l'antic líder del PSC que diumenge formalitzà la seva dimissió davant el consell nacional. La sorpresa la protagonitzà la que en un primer moment semblava que es perfilava com a primera secretària, però Núria Parlón va preferir fer com els seus companys de travesses i quedar-se en la tranquil·litat dels seus dominis colomencs. La veritat és que això de prendre les regnes dels socialistes no deixa de ser una patata calenta tenint en compte que ningú dels possible vol que acabi convertint-se en bomba de rellotgeria esclatant-li a les mans.
Això sí, Miquel Iceta, diputat i president de la Fundació Rafael Campalans va deixar anar al consell que ell sempre estarà al servei del partit, que és una manera fina de dir que es presenta voluntari. Iceta sempre ha estat un home fidel a l'aparell del partit, especialment al Partido Socialista Obrero Español, quelcom que explica perfectament l'aval que José Luis Rodríguez Zapatero va brindar-li després que el diputat anunciés per Twitter que optava a liderar el PSC.
El lema del candidat és més un cant de sirenes que no pas una declaració d'intencions, especialment perquè el "Junts podem" és més una utopia que altra cosa si analitzem com de dividida està la família socialista a l'hora d'encetar una regeneració en profunditat de la formació. La tasca del candidat no és precisament fàcil, i sacrific sí però fins a un límit, ja que la condició que hauria posat és presentar-se tan sols per un any. Sigui com sigui, és paradoxal que tot un "funcionari" de l'executiva des de fa més de 20 anys ara aixequi la bandera de la renovació quan ell ha estat el principal ideòleg del partit i per tant copartícep de les darreres desfetes electorals. Per tant, aires nous ben pocs i de Dret a decidir res de res, simplement federalisme per "encaixar-nos" millor a Espanya.
Ja diu la saviesa popular que en la vida hi ha veritats, mentides i estadístiques, però els darrers temps l'anomenat sector catalanista o crític sempre ha esquivat fer una escissió a excepció d'Ernest Maragall. D'aquesta manera, no sembla que l'advertència del líder d'Avancem, Joan Ignasi Elena, sigui una tocada d'atenció en tota regla, perquè als resultats ens remetem malgrat el sidral sigui majúscul. En qualsevol cas, caldrà esperar fins demà per saber si presenten una candidatura alternativa, marxen o acaben claudicant com ja es tradició.
D'altra banda, mentre el president de la Generalitat és de viatge als EUA tornant el favor a la farmacèutica Grífols pel suport a la consulta, l'agència de notícies Associated Press destaca en l'entrevista mantinguda amb Artur Mas que aquest estaria cercant una entesa amb el nou rei per tal que intercedís a la cita que els catalans tenim el proper 9 de novembre. Un fet més que díficil, especialment perquè Felipe VI prendrà possessió de la prefectura vestit de militar, un missatge ben clar per aquells que discuteixen la territorialitat del seu regne.
I els defensors de la tercera via segueixen assolint èxits, aquest cop la plantofada venia des del ministeri de Foment després que hagi fet públic la privatització del 49% d'AENA, la qual significa que aquella vella reivindicació de la Generalitat de poder gestionar algun dia l'Aeroport del Prat, res de res, per molt que el president de La Caixa i el grup del Pont Aeri s'esforcin a vendre'ns la idea que un gran pacte es possible, i als fets ens remetem.
La perla d'avui té un binomi força estrany format per dosis còmiques i dramàtiques. La premsa nord-americana es fa ressò del cas d'una nena colombiana que fins no fa massa patia una de les malalties més rares conegudes que portava de corcoll als facultatius. Finalment, diversos cirurgians van trobar la solució a una dolència que provocava rialles incontrolades sense motiu aparent.
Els atacs que aparentment podrien semblar divertits s'havien convertit en un malson per la pacient i el seu entorn ja que en nombroses ocasions se l'havia arribat a acusar de boja o fins i tot d'estar posseïda. De fet, els símptomes només obeïen a un tumor conegut com hamartoma que li pressionava el lòbul temporal, el qual causava una mena d'atac epilèptic en forma de rialles, quelcom que ja ha estat corregit després de la intervenció.
De tota manera, i malgrat estranyes excepcions, us deixo amb aquest proverbi japonès:'El temps que un passa rient és temps que passa amb els déus.'
