Bon dia i bon dijous internautes. En certa ocasió, George Bernard Shaw escrigué que 'L'odi és la venjança d'un covard intimidat.' La contundent afirmació de l'autor de Pigmalió no ens hauria de deixar indiferents, perquè si d'alguna cosa hem estat víctimes, els que vivim en aquest país nostre, és de l'odi generat pel Partit Popular. Una formació que des del 20-D viu en hores baixes i els darrers dies mira de donar els darrers espeternecs ("coletazos") ara que ha perdut pistonada.
Així i tot, la manca de suport a les urnes ha servit perquè, lluny de fer una cura d'humilitat, els conservadors hagin optat novament per carregar contra la legitima aspiració de Catalunya a esdevenir independent. S'hi referia ahir mateix Mariano Rajoy als seus companys del Senat, en una reunió que havia de servir per pujar la moral de la tropa, que malgrat tenir majoria absoluta a la Cambra alta no passa pel seu millor moment.
Tampoc és d'estranyar l'estat d'ànim, bàsicament perquè si hom tingués de companya la que durant anys fou "alcaldesa de España" a mi també em cauria la cara de vergonya. Una ignomínia que no va passar Rita Barberà, la qual va preferir amagar-se al cau després de la tempesta valenciana, que malgrat l'anticicló segueix amenaçant pluja de detencions.
En aquest sentit, la fan de Louis Vuitton, no només demostra tenir més cara que esquena sinó també grans padrins, els quals han facilitat el blindatge de la senadora per tal que mantingui l'aforament en cas que hi hagi eleccions anticipades. De fet, s'entén perfectament, ja que en temps complicats els PoPulars no volen tornar a tenir un "Bárcenas 2" que engegui el ventilador.
Mariano, però, seguí fidel al manual del partit, convertit gairebé en una tradicional litúrgia que mira de tapar les vergonyes pròpies retraient al líder del PSOE que obviï defensar la unitat d'Espanya i la "amenaza independentista" en el document de propostes de govern. Evidentment, ni una sola autocrítica ni per la corrupció ni pel desgavell d'Adif.
Sens dubte aquest darrer sembla ser la darrera cortina de fum del govern en funcions per anar torpedinant les infraestructures catalanes. Una tàctica de desgast contra l'administració catalana i la seva policia que fa temps que els responsables de la companyia utilitzen per espolsar-les puces. L'exercici malèvol pretén únicament explicar a l'opinió pública espanyola la negligència dels catalans a l'hora de justificar l'incompliment de la inversió promesa. Si no fos per l'emprenyada diària que suposa pels usuaris, les excuses de malpagador d'Adif i el cinisme professional de Nacho Martín Blanco atribuint les misèries ferroviàries als sobiranistes diria que aquest sainet és ben bé de traca i mocador.
Ja ho veieu internautes, no us deixeu acoquinar per les amenaces, no fos que acabéssiu com un professor de matemàtiques que caigué en depressió perquè tenia massa problemes.
