Som a l’aire

Des de l’antena altiva, escampant critiques i paraula viva.

Opinions sinceres

L’anàlisi crítica i àcida d’allò que està passant

Una pinzellada àcida amb gotes d’humor

Perquè no cal farcir la informació amb paraules que no s’entenen.

Com un bon vi

Si la collita és bona, l’aroma i el perfum informatiu té un altre gust, no?

La incògnita europea

Bon dia i bon dimarts internautes. El comunicador i prolífic escriptor indi Deepak Chopra afirma en una de les seves moltes obres que 'A la incertesa trobarem la llibertat per crear qualsevol cosa que desitgem' i en aquest sentit la incògnita es manté per saber si Catalunya continuarà formant part de la Unió Europea o no. Tampoc ho té massa clar el Consell Assessor de la Transició Nacional que ahir presentava juntament amb el conseller Homs un nou informe centrat en la integració d'un nou estat a la UE. Malgrat les especulacions són moltes, Carles Viver Pi-Sunyer va voler deixar clar que Catalunya té més probabilitats que s'hi mantingui que no pas que en sigui expulsada. Dins les diverses opcions el CATN destaca quatre possible vies que resumides serien quedar-nos dins, sortir-ne temporalment però amb una incorporació ràpida, seguir els tràmits normals i lents pels futurs estats membres o ser-ne expulsats fins a nova ordre.

Al marge que tampoc seria un desgavell econòmic quedar-ne fora, vista com funcionen països com Liechtenstein, Noruega i Suïssa amb altres tractats, sí que és evident que els actuals membres se'n malfien en gran manera d'Espanya i més després de conèixer el deute de les administracions públiques que arriba gairebé al bilió d'euros, tan com el PIB que genera. Aquesta informació que ens serveix el Huffington Post serveix per adonar-nos de la importància estratègica que té Catalunya pels europeus, ja que a diferència d'Espanya que perceb ajudes, el nostre teixit productiu faria que fins i tot contribuíssim amb el 0.69% del PIB mentre Alemanya ho fa amb el 0.42%. 

Per tant i per no marejar més amb xifres milionàries, si nosaltres marxem i els altres no volen negociar, serà més que impossible que puguin fer front al 121% de dèficit, ja que Espanya per molta voluntat que hi poso no podrà assumir aquest deute. Està molt bé que alguns dels seus dirigents fent ús del missatge catastrofista vulguin advertir-nos de tot el que perdríem i deixaríem de fer durant dècades, però el que deixen d'explicar és que aquest hipotètic període negre ja fa temps que l'estem vivint els catalans i en tot cas, si realment tothom ens tanqués les portes seria fonamentalment perquè el govern espanyol faria mans i mànigues perquè així fos.

Al marge d'això, sempre es bo recordar per aquells homes i dones de poca fe, que la Comissió Europea ni cap altra institució de la Unió s'ha pronunciat oficialment sobre el cas català, malgrat que alguns dels seus membres sempre acaben dient que això és un afer intern en el que no s'hi poden pronunciar, un fet que demostra que l'empipament de les autoritats espanyoles que veuen com els seus precs per a que dirigents internacionals es solidaritzen amb l'unionisme no acaben de fructificar, entre altres coses perquè malgrat ser un país petit i tenir aspiracions de futur les grans empreses continuen invertint a casa nostra. Així la diplomàcia espanyola no només veu com els mitjans internacionals acostumen a fer més cas a les reivindicacions d'aquesta petita nació sinó que a més han de mirar de maquillar la seva negativa a permetre'ns votar. I és aleshores quan surten quatre espabilitats exigint que la roba bruta s'ha de rentar a casa sense recordar que els que tenien el sabó a nosaltres ens han près la rentadora, i per tant hem hagut d'anar a la bugaderia internacional perquè ens facin el cas que ells no ens han fet.

La perla d'aquest dimarts demostra el mal que pot arribar a fer ser un malalt de sèries com MacGyver. Només cal que els ho preguntin als veïns de la ciutat sueca d'Angelholm on un home de 33 anys va tenir l'acudit d'incorporar un nou enginy casolà a casa seva. L'home que pel que es veu és molt aficionat a la tecnologia va comprar material a través d'internet i va aprofitar diverses peces dels detectors de fum de casa. Ja ho diuen que els experiments s'han de fer amb gasosa, però aquest jove que està sent jutjat al país escandinau va preferir tirar pel dret, un fet que posà en alerta la policia quan el nostre "emprenedor" va trucar amb l'agència estatal que regularitza l'energia nuclear per saber si era delicte construir un reactor nuclear a casa.

La pastanaga de Fernández Díaz

Bon dia i bon dilluns internautes. 'La guerra és l'art de destruir homes, la política és l'art d'enganyar'. I en certa manera no deixa indiferent l'opinió que ja al S.XVIII tenia el filòsof i matemàtic francès, Jean Le Rond D'Alembert. I és que en tot conflicte sempre hi ha diferents estratègies i la nostra dista molta de la que fa temps ve plantejant l'estat per desacreditar el nostre dret legítim  a decidir el futur. El darrer intent per desestabilitzar-nos ha tornat a venir del ministeri de l'Interior, amb gran experiència en la matèria malgrat la manca de resultats, entre altres coses perquè poc pot anar bé un país aconfessional si sempre s'encomana a les verges i els sants. Aquesta vegada han volgut ésser una mica originals que la darrera invenció sobre el fals informe dels comptes d'Artur Mas i Jordi Pujol a Suïssa. En aquest sentit han tornat a usar la tàctica de la pastanaga pensant que la nostra policia no és precisament "ruca". Tot i així, parafrasejant la dita castellana Jorge Fernández Díaz deu pensar que "todos son de su condición" i aquest per desgràcia d'ell no és el cas que ens ocupa i tant el preocupa a ell.

El suposat caramel enverinat el desvetllava El Mundo publicant la presumpta proposta recollida a l'avantprojecte de llei orgànica de personal de la Policia Nacional que permetria que els Mossos que ho vulguin, puguin passar a formar part d'aquest cos.  Aquesta via obre diversos interrogants, entre els quals saber si pretén eliminar la competència que fins ara ha exercit la policia de la Generalitat. Si això fos així comportaria a part d'una nova retallada de l'autogovern i que els agents reconvertits haguessin d'equiparar el seu sou a la baixa amb els seus companys espanyols. L'altra possibilitat seria que els exmossos haguessin de traslladar la seva residència a les Espanyes deixant el cos català amb poc efectius, cosa poc probable que passi vist els èxits obtinguts en els diferents fronts que té el ministre.

Un cop passada la ressaca del debat sobre la cessió del 150.2, divendres en posat seriós i vestint de negre com a símptoma dels ànims que tenen per fer-nos claudicar, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría advertí no permetran que el president de la Generalitat faci "trampes al solitari" i converteixi les eleccionas autonòmiques en plebiscitàries. Advertiment que gairebé coincidia amb les declaracions que el catedràtic de ciències Polítiques de la UPF i membre del Consell Assessor per la Transició Nacional (CATN), Ferran Requejo, feia a Catalunya Ràdio sobre les gairebé nul·les possibilitats que hi de celebrar la consulta després del NO contundent del Congrés. Tot i aquestes dificultats, el secretari d'Organització de CDC, Josep Rull, afirmava al canal 3/24 que el govern està elaborant la llei de consultes que permetria cobertura legal perquè votéssim. Tal com va manifestar Rull, és més que preocupant la predisposició que té l'executiu de Rajoy a dir a tot que NO afirmant que presentaran un recurs al TC per anul·lar una llei que només té 15% del redactat.

I mentre el Nació Digital es fa ressò de l'opinió de l'eurodiputada dels populars francesos, Maïté Sanchez-Schmid, mostrant-se convençuda que un Estat català tindrà cabuda a la UE, no opinava el mateix l'exbigotut i expresident del Govern José María Aznar, el qual s'explaiava en un "publireportatge" cedit amablement pel diari El País, on al llarg de 10 pàgines deia coses tan sucoses com que a ell li "costa molt" guanyar-se "honradament la vida", no sabem si ho diu perquè potser té certa experiència a guanyar-se-la d'altres maneres.

En el terreny de les perles el cap de setmana ens n'ha portat dues força diferents i sorprenents. En la primera cal viatjar fins a la freda Noruega on un pescador veterà va trobar-se una sorpresa dins el mar i més concretament dins la panxa d'un bacallà. Segons sembla, Bjoern Frilund va notar quelcom estrany en la forma d'un dels bacallans atrapats a la xarxa i va decidir obrir-lo per satisfer la seva curiositat. Al marge de les arengades, el peix tenia una cosa poc habitual, un objecte de goma i color taronja de gairebé 15 cm. I és que que qui no es consola és perquè no vol fins i tot els peixos que s'empassen consoladors taronges pensant que són calamars.

Els passadissos de Duran

Bon dia i bon divendres internautes. En una de les seves obres l'escriptor colombià i premi Nobel, Gabriel García Marquez deixava empremta del seu pensament dient que 'El secret d'una bona vellesa no és altra cosa que un pacte honrat amb la soledat'. I algú que no està acostumat a estar sol ara es troba força desbordat per la dinàmica del moment i mira de tendir ponts de diàleg, ja que el seu arrelament a los Madriles sembla que hauria d'ajudar-lo. Però es clar, els interessos del líder democristià no sempre coincideixen, per no dir mai, amb tots aquells que ens manifestem reivindicant la independència del nostre país.

La foto absolutament buscada ahir i recollida per La Vanguardia fou la d'Alfredo Pérez Rubalcaba i Josep Antoni Duran Lleida, els quals van voler escenificar de manera informal que tenen més coincidències que no pas discrepàncies. Les converses d'aquesta índole són força habituals als passadissos de tots els parlaments, probablement perquè fora de llum i taquígrafs es diuen coses que en un altre context no acostumen dir-se. És evident que parlar sempre està bé, però tampoc seria massa elegant que algú que sempre ha manifestat la seva antipatia vers l'ANC i la sobirania plena, vagi pactant la seva tercera via per tal d'asserenar els ànims dels responsables de l'Estat i el president d'Unió sempre ha estat una assegurança per mantenir la unitat.   

I és que després del debat al Congrés comencen a sorgir alternatives com les de Miguel Herrero de Minón, que en una conferència celebrada a Barcelona proposava com alternativa a la Independència que es fes una disposició o annex que blindés determinades competències de la Generalitat. Quelcom que a part no s'arribarà a fer, tampoc tindria cap mena de garantia vistos els reiterats incompliments que els diferents governs de PSOE i PP ens han obsequiat. Però no només de la dreta arriben propostes, sinó també de l'esquerra. La jornada passada l'exministre de Zapatero, Miguel Sebastián, proposava una reforma de l'Estat a l'estil a la que vol impulsar el flamant primer ministre, Manuel Valls. D'aquesta manera, el socialista veuria amb bons ulls l'eliminació de totes les autonomies, excepte les tres històriques (Catalunya, Euskadi i Galícia).

Sense deixar de parlar del PSOE, cal fer esment al que ha dit el seu delegat a Catalunya i encara líder del PSC, Pere Navarro, el qual va passar per 8TV. En una entrevista suau com la que ens té acostumats Josep Cuní quan els entrevistats no són independentistes, Navarro va ver unes declaracions dignes de formar part de les perles de La Mossegada. Segons el primer secretari els socialistes catalans són l'únic pont que queda entre Catalunya i Espanya. L'anàlisi d'aquest gran estratega no acaba aquí i afirmà que "Rajoy no està capacitat per obrir una reforma constitucional". El pitjor de tot és que ho digui algú que amb prou feines dirigeix un partit que fa aigües per tot arreu amb dissidents i baixes cada cop més nombroses arreu del Principat.

I una de les veus discordants dins el socialisme català és l'exconseller de Política Territorial i Obres Públiques Joaquim Nadal (PSC), el qual va passar ahir pels micròfons de RAC1 desvetllant que fou precisament l'actual líder del PSOE qui evità el Govern cedís la competència dels aeroports de Girona, Reus i Sabadell, quan aquest era ministre. Nadal també va voler justificar el seu canvi i explicà que si al final acabà votant pel Sí-Sí serà perquè Espanya l'ha exclòs. 

Tot el revés del que li passa a Alícia Sánchez-Camacho que tornà a cercar el títular que tot i sentir-se greument amenaçada per Terra Lliure i per l’Assemblea Nacional Catalana, finalment després d'una reflexió que només ha durat 24 hores, ha optat per quedar-se a Catalunya. La presidenta morruda del PPC també va aprofitar per posar cullerada a les paraules de Duran i el convidà a trencar la coalició per evitar la ruptura d'Espanya. Com si no tingués prou feina a casa seva la popular va demostrar una vegada més que la paraula ingerència no entra en el seu vocabulari.

En el terreny "Perlil" ens fem ressò de la curiosa anècdota protagonitzada pel Neil Clulow tal com llegim al diari Express Sand Star. Arran dels malaurats atemptats de l' 11-S les autoritats d'arreu del globus qui més qui menys s'ha vist perjudicat per les extremes mesures de seguretat amb escorcolls, supressió de líquids i la utilització d'escàners que fan visible l'invisible. Però el nostre personatge, sense saber-ho va posar a prova la professionalitat de la policies britànica i espanyola viatjant des de l'aeroport de Birmingham fins el d'Alacant. El resultat sorprenent perquè el peculiar passatger aconseguí passar tots els controls de seguretat i a l'arribar al seu destí s'adonà que per error havia agafat el passaport de la seva nòvia.

Ni dia ni hora

Bon dia i bon dijous internautes. 'Si tanqueu la porta a tots els errors, també la veritat es quedarà fora'. Aquestes prudents i assenyades paraules del filòsof i escriptor indi Rabindranath Tagore evidencien que els problemes no es poden deixar podrir i cal afrontar-los amb valentia, perquè més tard o més d'hora tornaran a fer-se presents malgrat el pas del temps. Però la tàctica de marejar la perdiu ha estat la filosofia del govern espanyol que, malgrat ésser uns ferms defensors de la seva "fiesta nacional", no afronten les dificultats agafant-les per les banyes perquè pensen que acabarem claudicant a base de sentències, com molt bé escriu Andrew Dowlin en un article a The Wall Street Journal, compara el procés amb les cinc fases de dol i Espanya ara està en la fase de la negació.

Però tot i que pesi a molts, això està passant i no és fruit d'un cop de calor, quelcom que deixà claríssim el president de la Generalitat ahir en la sessió de control del Parlament. En la jornada d'ahir no en sortiren massa ben parats ni Navarro ni Sánchez-Camacho que van veure's superats per les respostes que Artur Mas va oferir-los. Si l'encara líder del PSC va haver de tornar a escoltar l'especial sintonia que manté amb PP i C's, la presidenta dels PoPulars sortí tocada al reclamar més diàleg i Mas la rebaté dient que sigui Rajoy qui posi dia i hora per reunir-se perquè ell sempre està disposat, cosa que des de La Moncloa no comparteixen al no voler incloure a l'ordre del dia la consulta, que de fet és la mare dels ous per uns i la pedra a la sabata pels altres.

L'única argúcia proposada als partits sobiranistes passa per reformar la Constitució, sempre i quan siguin ells qui presentin la iniciativa parlamentària i no els partits majoritaris a Espanya, ja que pel que es desprèn de les paraules de Dolores de Cospedal això no va amb ells, entre altres coses perquè volen que la derrota d'aquesta iniciativa s'escenifiqui per rematar l'adversari. Però es clar, aquesta actitud de menyspreu no ajuda precisament a resoldre la situació tal com advertí el diputat Joan Coscubiela (ICV) quan en el passat debat al Congrés aturà el seu discurs perquè en aquell mateix moment tant el president com la vicepresidenta estaven més pendents de parlar amb el mòbil que no pas d'escoltar un representant de la ciutadania.

I la que sí que ha escoltat i finalment ha pres posició és la jutgessa que havia suspès cautelarment la decisió de l'Ajuntament de Cabrils que acordà cedir el padró municipal a la Generalitat pel cens de la consulta. Tal com llegim a Vilaweb la magistrada ha considerat que un sol ciutadà no pot condicionar la resta i per tant recolzada en la darrera sentència del TC afirma que la consulta és una aspiració política legítima. Una interpretació aquesta que xoca amb la que fan des del ministeri d'Educació del Sr. Wert que continuen defensant l'ús del castellà com a llengua vehicular quan una família ho sol·liciti afectant la majoria. Estarem atents al tractament que en fa la premsa de les Espanyes, no fos cas que La Razón també titlli la jutgessa d'independentista i acabi publicant el DNI a la portada, vista l'experiència.

La perla del dia té aires madrilenys o si més no veiem que l'esperança ha deixat empremta arreu. Això és el que explica el diari anglès Mirror després del que un professional del taxi es veiés temptat pel seu estòmac. Aquest desig biològic en forma de gana, causà un dels majors embussos a Edimburg, recordant-nos que els mals comportaments vials no són exclusius d'Esperanza Aguirre als seus Madriles.  Si la presidenta del PP madrileny justificà la seva fuga perquè segons ella només s'havia aturat a treure diners d'un caixer, el nostre taxista escocès ho feu perquè volia esmorzar al McDonalds i no trobà lloc millor que les vies del tramvia. Segons la dita l'esperança és el darrer que és perd, però em temo que l'estupidesa la guanya, ja que a l'adonar-se de les protestes de diversos conductors l'home accedí a moure el cotxe, però amb la brillant idea d'aparcar-lo sobre les vies que anaven en l'altre sentit.

Lletania d'excuses

Bon dia i bon dimecres internautes. 'La dificultat és una excusa que la història mai accepta', si més no això és el que va dir en un dels seus brillants discursos el president nord-americà John Fitzgerald Kennedy. I ahir novament l'excusa constitucional tornà a ser el denominador comú del 86% dels vots que els diputats de PP, PSOE i UPyD van fer servir per rebutjar la transferència de referèndums a Catalunya. De ben segur que aquest resultat final es veu d'una manera ben diferent en ambdós bàndols, perquè mentre uns gosen posar-se una medalla donat per tancat el problema català, els altres lamenten que s'hagi perdut una oportunitat per arribar a una solució acordada.

Allò que encara alguns il·lusos esperaven no arribà, ni en forma de diàleg fructífer ni tampoc de tercera o quarta via. El mateix president Rajoy deixà ben clar que ells només estaven al costat de la llei, suposo que es referia a la famosa Llei de l'embut. Així que ni canvi d'estratègia ni canvi de cromos i només una falsa porta oberta a una refoma constitucional que prou se'n guardaran de fer-la possible pel molt que es juguen. Els tres representants del Parlament, Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV), malgrat fer un discurs correcte, pedagògic i gens estrident no acoseguiren convèncer la majoria de la cambra, ja que que perfectament disciplinats obeïren com un sol home la consigna de votar en contra, això sí cuidant les maneres ja que la premsa internacional s'ho mirava amb atenció i tampoc era qüestió de fer el xivarri al que ens tenen tan acostumats.

Entre els molts arguments emprats i consensuats pels grups contraris, sobtà la poca coherència que mostraren a l'hora d'excusar el seu vot, perquè tots coincidiren que ni el govern, ni el congrés, ni les corts generals tenien capacitat ni atribucions per cedir aquest dret als catalans, donat que només són els ciutadans espanyols els únics que poden fer-ho. Per tant, sembla que els representants del poble estan allà com a convidats de pedra que tenen les mans lligades, però està clar que ni PP, PSOE o UPyD se'ls acudirà consultar-ho als electors.

D'altra banda, el debat deixà una frase que recull bona part de la premsa quan Mariano Rajoy respongué Marta Rovira, la qual havia recordat la metafora del ministre Margallo augurant que una Catalunya independent vagaria per l'espai. I com que Rajoy no coneixia aquesta ocurrència del seu titular d'Exteriors féu ús de la literatura i en traié una altre comparant la posició que defensaven els compromisaris catalans amb la magnífica obra que Daniel Defoe publicà el 1719. Ja se n'ocupà més tard el republicà Alfred Bosch de recordar a Rajoy que els catalans no volem sentir-nos com el jove Divendres que a la mateixa novel·la era un personatge que no podia decidir res. La veritat és que posats a comparar i malgrat no vulguin admetre-ho, la majoria dels poders espanyols veuen la nostra terra més aviat com l'Illa del Tresor de Robert Louis Stevenson, perquè no volen perdre aquest botí com a bons pirates que són. Per tant, cap novetat per part del govern central que representat en Rajoy tornà a ser fred i distant, tant que potser si se'l punxa no surt sang sinó "unos hilillos de plastilina".

Tot i que Rajoy titllà de mentiders els catalans que denuncien una discriminació permanent en tots els camps i acabà recorrent altre cop al discurs catastrofista de la por, qui realment demostra una extrema virolència fou com no, Rosa Díez. La líder de la formació anà més lluny que el president espanyol que tancà la porta a terceres o quartes vies, acusant els parlamentaris catalans i Artur Màs d'anitdemocràtics, hispanofòbics i lladres, perquè ningú té dret a robar als espanyols la seva sobirania i molt menys el seu territori. Jordi Turull també estigué oportú quan en la rèplica li recordà a Díez que no fa tant temps ella defensava que el dret d'autodeterminació s'adaptava perfectament a la democràcia.

En resum, que malgrat el partit d'ahir va acabar, la lliga encara continua. El president de la Generalitat, Artur Mas, en una compareixença d'urgència després del ple, es mostrà dolgut pel resultat i exhortà als catalans a no defallir perquè el debat ha estat només un punt i a part, que farà que les institucions catalanes cerquin i treballin en altres vies que permetin votar. Quelcom que per cert, també deu tenir força clar que pot acabar passant tenint en compte la informació que El Singular Digital publica sobre la presidenta del PPC, Alicia Sánchez-Camacho, en que aquesta assegurà en un programa de 13TV que s'està plantejant abandonar Catalunya a causa del procés sobiranista, especialment perquè no vol que el seu fill visqui en un país sense llibertat. Curiosa reflexió la d'algú que fa mans i mànigues per privar-nos de la nostra llibertat per votar i decidir.

I si no votar és tota una estafa a la democràcia, la perla del dia ens parla precisament d'això. En aquest cas viatgem fins a la bella i llunyana capital de Txèquia on el director econòmic del Museu Nacional d'Agricultura, Vladímir Prokop ha ocupat les capçaleres del principals mitjans de comunicació d'aquell país. Segons sembla, l'home hauria fugit amb 370.000 euros, però l'estrany del cas és que prèviament s'havia escapat de de Hradec Kralove, on complia condemna per estafa. N'hi ha que no descansen ni a la garjola, perquè el nostre home aprofità la seva estada per formar-se i un cop ideat el pla per marxar, guanyà el concurs públic que el portà a ser el responsable financer del museu. Una reinserció impecable i "digna" d'estar en un museu. 

Porta tancada, finestra oberta.

Bon dia i bon dimarts internautes. Diu un vell proverbi xinès que 'El que ha desplaçat la muntanya és el que començà traient les pedres petites'. I en això estem per aquestes terres, anar cremant etapes i fent els deures com a bons minyons. És evident que un Estat no es construeix del no res i cal temps i encara més paciència, gairebé tanta com aquells amants de l'obra gaudianiana que esperen veure acabada la seva Sagrada Família. Afortunadament sembla que el nostre termini d'execució va pel bon camí, malgrat la propietat no les té totes amb la direcció d'obra.

Avui per exemple tornarem a trobar-nos amb quelcom que ja sabem però és necessari que també ho sàpiguen els de fora. Una cosa és el que ens diu el cor i un altre ben diferent la que ens diu el cap, perquè si volem fer les coses ben fetes cal que tinguem suport internacional, no perquè no estem plenament legitimats en allò que volem ni tampoc perquè haguem de demana permís a ningú, però sí perquè per sortir d'aquest cercle viciós que ens té lligat al Regne d'Espanya cal tenir aliats a l'exterior que a part de reconèixer-nos ens han d'ajudar a finançar-nos, perquè no és el mateix començar amb diners que amb les mans buides.

I amb això juguen bàsicament el poder concentrat a la capital, advertint-nos una i altra vegada que sense ells no tenim futur, ja que acabaríem més pobres que les rates. Com que ens "estimen" tant volen estalviar-nos arribar en aquesta "precarietat" tan terrible, sense adonar-se'n que aquest argument més que gastat ja ens rellisca, perquè sabem que si seguim com ara ben segur que sí que hi arribarem, i és que com deia el poeta: "hay amores que matan". Aquest serà precisament una de les raons que el govern de Rajoy, probablement personalitzat en ell mateix, defensarà juntament amb les raons constitucionals i la sang que ens uneix.

Aquesta no és pas un argument massa sòlid donat que malgrat els llaços afectius i familiars que poguem tenir amb la resta de l'estat, ningú pot passar per alt que aquesta història compartida que tan exhibeixen els polítics espanyols no ha estat precisament perquè nosaltres ho hàgim decidit sinó perquè ens ho han imposat des de fa segles, i potser si els ciutadans volen cal evitar el cop de porta que ens donaran al diàleg i sortir per la finestra per evitar quedar-nos 300 anys més tancats i barrats en aquestes quatre parets.

L'estratègia de PP i PSOE, pactada i consensuada àmpliament entre dos partits que se suposa són antagònics, passarà per presentar-nos com aquells rebels que sempre es queixen per un finançament insuficient i per tant miraran de posar pedaços assegurant que treballen per millorar aquest tema per totes les autonomies. No sé si encara hi ha gent que com en determinats programes dels altres límits que pretenen ser d'humor encara riu, però aquí el nostre sentit de l'humor és un xic més exigent i menys del ji-ji-ja-ja, i certes bromes reformistes com les que anunciava Alícia Sánchez-Camacho o el mateix president espanyol farà avui no tenen cap mena de credibilitat. I és que tal com diu la meva àvia resulta díficil vendre duros a quatre pessetes, bàsicament perquè la caixa està més que buida i a més les enveges faran sempre impossible un tractament diferenciat vers Catalunya, malgrat puguin tenir-lo bascos i navarresos.

Afortunadament, aquest intent de vendre'ns fum ja que la moto ja no la poden vendre perquè fou embargada, es tradueix en la poca confiança que els espanyols tenen en el govern PoPular, un fet que reflexteix perfectament el CIS on el 84,5% dels enquestats creuen que la situació econòmica és dolenta o pitjor. Parlant de confiança, ben poca la que també sembla que tenen els dirigents de C's després d'escoltar com el seu secretari general, Matías Alonso, afirma sense posar-se vermell que "votar en segons quines condicions no és sinònim de democràcia”.

Força més coherent i demòcrat és Laurent Abadie, president de la multinacional Panasonic a Europa, que en una entrevista a la revista Presència s'ha mostrat ben comprensiu amb el procés català, afirmant de la forma més normal que en cas que els ciutadans triïn la independència només caldrà que obrir una nova delegació al nou estat, com ja tenen Espanya i Portugal. No és del mateix tarannà el ministre d'Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, que en una recent entrevista a La Razón afirmava que no permetran privar als catalans el seu dret a ser espanyols. Llàstima que el que més ens emprenya a uns quants és el fet que la seva sacrosanta constitució impedeix per llei poder renunciar a la nacionalitat espanyola encara que se'n tinguin altres.

La perla del dia la protagonitza el ministre més sorneguer del govern, sovint amb poca gràcia. I això és precisament el que tingué ahir Cristóbal Montoro al voler posar-se una medalla a través d'una mesura que permetia incentius fiscals de 100 euros mensuals per a les mares treballadores. Una hora més tard, algú del seu equip activà les neurones i advertí al titular d'Hisenda que retirés l'anunci perquè ja estava vigent des de fa 12 anys, quan ell mateix va instaurar-la en el govern d'Aznar. Entre rialles va haver de recular tot dient que ahir tenia remei i ahir no havia estat el seu dia. Si només fos ahir...

V de Victòria

Bon dia i bon dilluns internautes. 'Aquells que no s'arrisquen no patiran derrotes, però, mai tindran victòries'. Són paraules de l'expresident dels EUA, Richard Nixon, que no va saber valorar que els qui realment s'arriscaren per combatre contra la gegantina maquinària de guerra foren els vietnamites, que acabaren donant una lliçó d'humilitat que a hores d'ara encara no han acabat de païr. El nostre escenari però és per fortuna radicalment diferent, ja que les hostilitats no han passat de ser verbals en forma de plagues bíbliques i advertències verbals que de ben segur aniran in crescendo a mesura que anem passant pantalles fins la que teòricament ens han de portar al 9 de novembre. Dissabte l'ANC tornava a demostrar que el procés segueix endavant, especialment perquè ha estat la societat civil la que ha fet adonar-se als legals representant del poble que havien de fer un gir i recollir el desig que bona part del carrer clama.  

Tot i l'aprovació del full de ruta que ja s'ha anat filtrant des de fa dies, tothom volia saber què passarà un Onze de Setembre tan significatiu com aquest en que es commemora el Tricentenari. Tots els rumors acabaren confirmant-se i finalment la proposta aprovada consistirà en una manifestació clarament simbòlica, donat que l'avinguda Diagonal del cap i casal de Catalunya acollirà una massiva concentració de gent que anirà distribuint-se per formar la lletra V que expressarà dues gran idees: poder Votar i la Victòria a l'assolir la nostra llibertat. Aquesta manifestació però no només tindrà una lectura en clau interna sinó que prendrà una especial rellevància a nivell internacional que cada dia veuen que això nostre no és pas una flor d'estiu.

Enguany l'expectativa era important després de l'èxit rotund que l'any passat suposà l'organització i execució de la Via Catalana, que més d'un arribà a qüestionar per la dificultat de moure tanta gent arreu del territori. El llistó el deixaren ben amunt, però és evident que com diu la dita l'experiència és un grau, i ja són força les veus que apunten que el nou repte comptarà encara amb molta més participació, perquè aquesta grafia a més de representar la Victòria o la Pau, pels països anglosaxons significa també allò que molts de nosaltres fa temps que volem fer: una botifarra ben grossa a aquells que sempre ens han tractat com un mer trofeu guanyat pel dret de conquesta.

Evidenment assolir la independència mai ha estat un procès de pim-pam, malgrat s'hagi hagut de recórrer al pim-pam-pum, i per aquest motiu que una manifestació per molt massiva que sigui no farà canviar les coses de la nit al dia. Això és quelcom que té ben clar l'ANC que aprovà una seguit de manifestacions arreu dels municipis no només per La Diada, sinó pels dies posteriors per tal qui hagi d'adonar-se'n vegi que quan volem els catalans també som caparruts i més si ens hi va el nostre futur. En aquest sentit, no passaren desapercebudes les paraules de Josep Andreu,vicepresident de l'Associació de Municipis per la Independència quan afirmà que si arribat el moment no ens permeten votar, potser caldrar fer com feren els el 1931 quan després de l'èxit rotund dels partits catalanistes es sortí al balcó de l'Ajuntament i es proclamà la República.

I mentre a alguns candidats de C's, com l'anticatalà Javier Nart, declaraven que el procés català els produeix fàstic i l'avorreix, el president de la Generalitat advertia del que és més que una evidència, que malgrat demà el Congrés voti massivament en contra de la transferència a Catalunya per organitzar referèndums, els catalans seguirem defensant les nostres idees i exigint poder exercir la consulta, ja que allò que fa uns anys ho defensàvem quatre gats, ara s'ha multiplicat notablement de forma transversal, malgrat encara hi hagi algun jutge que posi pals a les rodes intentant evitar la cessió del padró municipal com el cas de Cabrils.

Curiosament o no, menys pals a les rodes han posar les instàncies judicials a la decisió del govern espanyol d'incloure la reina i els prínceps d'Astúries a l'avantprojecte de reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ) per tal que siguin aforats i no hi hagi cap jutge Castro que es dediqui a complicar-los la plàcida vida que durant tants anys han gaudit, vivint al marge de la crua realitat dels seus súbdits.

La perla d'aquest dilluns ens apropa a una altra barbaritat judicial, la viscuda per Mohamad Musa a finals del mes de febrer al Paquistà. Tal com recullen diversos diaris locals, el jove fou detingut amb la seva família acusat d'intent d'assassinat dels representants d'una companyia de gas que presumptament investigaven la manipulació dels comptadors.  El cas ha trascendit després que el tribunal que jutjava la família de Musa va trobar sospitòs l'informe policial ja que el principal acusat dels fet resulta que es un individu que no pot caminar ni parla de forma intel·ligible, potser perquè té només 9 mesos.