Som a l’aire

Des de l’antena altiva, escampant critiques i paraula viva.

Opinions sinceres

L’anàlisi crítica i àcida d’allò que està passant

Una pinzellada àcida amb gotes d’humor

Perquè no cal farcir la informació amb paraules que no s’entenen.

Com un bon vi

Si la collita és bona, l’aroma i el perfum informatiu té un altre gust, no?

Errors?

Bon dia i bon dimecres internautes. Deia el gran escriptor Edgar Allan Poe que 'Potser és la mateixa simplicitat de l'assumpte el que ens condueix a l'error.' , i el cert és que la justícia espanyola ha tornat a retratar-se ben bé fent gala de les seves mancances, que sovint acostumen a ser "presumptament" molt oportunes. Tot i que la generalització sempre és un recurs que porta a l'error, cal desgranar el blat de palla i veure que determinats vicis del franquisme continuen ben vigents en diversos àmbits. Si ja és prou escandalós llegir que una família catalana hagi estat expulsada d'un hotel andorrà per haver penjat una estalada, més greu és observar importants negligències policials que permeten lliurar-se de la garjola a organitzacions neonazis, nodrint les defenses d'arguments sòl·lids per denunciar defectes de forma.

Això és exactament el que ha tornat a passar en un dels tradicionals feus del PP, on els magistrats no és caracteritzen precisament per tenir un esperit progressista sinó més aviat ultraconservadors. Coincidència o no, els 16 neonazis acusats de ser membres del Frente Antisistema (FAS) poden estar més que agraïts als seus advocats, però també al tribunal i a la Guàrdia Civil. El cas és que s'han declarat nul·les les intervencions telefòniques efectuades perquè el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana ha considerat que les proves facilitades per la Benemérita a partir dels dos webs on venien armament i exaltaven valors no precisament democràtics, no tenien suficient base legal a causa d'un paradoxal matís digne d'estudi a la facultat de preses de pèl: les armes estaven prohibides però no eren il·legals.  Per més inri, els jutges argumenten que a manca de més proves és impossible condemnar els acusats, perquè ja en el seu dia la Guàrdia Civil destruí per "error" tots l'arsenal incautat que era la principal evidència de l'acusació.

Ja ho diuen que la justícia és tant o més cega que la famosa vaca de Joan Maragall, i és per aquest motiu que després de l'antecedent valencià molts ciutadans ja comencen a veure amb certa desconfiança el possible desenllaç del cas protagonitzat pels joves que el 28 de juny van protagonitzar una agressió a Barcelona contra un noi mongol que viatjava al metro. Ahir mateix un dels detinguts declarava que aquell "episodi" fou només una criaturada sense importància que obeí a una provocació per part de la víctima. Lluny de sentir qualsevol tipus de penediment aquest milhomes es mostrà altiu i prepotent, deixant ben clar que els missatges i vídeos del seu compte a favor de la supremacia blanca i Hitler no tenien connotacions racistes.

Al marge d'aquest mal cos que deixen notícies com aquestes, avui és el dia D entre Rajoy i Mas. Una reunió en la que Mas arriba amb una motxilla inesperada des que es programà la trobada, a causa de la dimissió de Duran i de la confessió colpidora de l' "exMolt Honorable" Jordi Pujol, el qual s'ha vist obligat a deixar tots els càrrecs dins la formació, així com totes les prerrogatives que li pertocaven com a expresident de la Generalitat (pensió vitalicia, oficina al Passeig de Gràcia, secretària, cotxe oficial). Veurem com evoluciona aquest cas, si més no perquè arran del que digué Andreu Mas-Colell tindrem novetats i no precisament bones els propers dies.

La perla d'avui obre la porta a aquells escriptors novells que sovint els costa trobar aquell punt d'inspiració divina que els faci emplenar els fulls amb certa sensibilitat. Pensant especialment en els amants de la ploma, la companyia Magnus Ferrus ha decidit iniciar un projecte experimental sota el nom d'Onion Note.

Restarem a l'expectativa sobre aquest nou format, tot i que si us voleu estalviar l'import només cal que aneu llegint les notícies d'aquests dies que us faran plorar igual o més.

El joc de l'Això no t-oca

Bon dia i bon dimarts internautes. 'És prudent no refiar-se del tot dels que ens han enganyat una vegada.' Així de clar ho tenia el filòsof René Descartes i així semblen tenir-ho també els dirigents del partit que Jordi Pujol fundà el 1974, després de l'escalada de declaracions que apunten que en breu prendran mesures per tancar aquest trist capítol. En aquest sentit, les paraules més escoltades i repetides ahir foren "tristor", "perplexitat", "desolació", més pròpies d'un funeral que no pas a una confessió per haver-los enganyat durant 34 anys.

A Madrid, la premsa continua sucant pa amb delit, perquè feia temps que esperaven gaudir d'un moment tan sublim. I un altre dels que es mostrava exultant és com no Cristóbal Montoro, tot un clàssic de l'anticatalanisme que ahir aprofitava una roda de premsa per posar-se la medalla d'haver caçat el que per molts ha estat un mite del catalanisme. Això sí, amb aquell "peculiar" somriure que el caracteritza va prometre que la investigació sobre la família Pujol arribarà fins el final.

No és pas estrany que per complementar aquesta operació de desgast que el CNI està fent vers l'expresident, el PPC aprofità la jornada per demanar la creació d'una comissió d'investigació amb caràcter urgent, a la qual podria sumar-s'hi també PSC i C's que ja han demanat la compareixença de Pujol al Parlament per tal que doni detalls de la seva confessió.

Una confessió que no només ha aprofitat el sindicat ultradretà Manos Limpias per presentar una denúncia contra l'expresident i Marta Ferrussola, sinó també qui fou la guspira que destapà aquesta caixa de trons que ha acabat trastocant la política catalana. D'aquesta manera, Victòria Álvarez tornava a fer la tournée pels mitjans capitalins recordant el constant tragí de maletes carregades d'euros. I és que a Jordi Pujol Ferrussola cada dia li deu venir al cap el no hi ha res pitjor que una despitada.

L'examant no és l'única que apunta que la veritat tant sols ha començat a sortir, perquè segons es comenta en diversos àmbits ara que s'ha aixecat la llebre hi ha nombroses investigacions paral·leles que afecten gran part d'una família que ha tingut la sort d'incrementar el seu patrimoni de forma sensacional, fins al punt que el fill petit Oleguer comprés en el seu dia més de 1.000 oficines del Banc de Santander o que el seu germà Jordi tingui una més que notable col·lecció de cotxes de luxe part d'un complex hoteler a Mèxic.

Per tant, tot i mantenir la presumpció d'innocència, costa i molt combatre aquella llavor maligna que sempre queda pensant en el fatídic 'I si fos veritat?'. Així, el famós recurs que el president acostumava a emprar per despatxar les preguntes incòmodes, ara sí que toca. Cal doncs donar explicacions per respecte a la ciutadania de Catalunya i per salvar la institució que va presidir durant més de vint anys, perquè en cas contrari el fantasma del 3% acabarà perseguint-lo a ell i als seus condenmnant-los al més cruel ostracisme.

La perla del dia té caire gastronòmic i misteriós. Tal com publica l'edició britànica del diari Metro, Christine Watson va descobrir l'estreta relació de la química i l'alimentació després d'observar els efectes del postre del seu fill petit. Segons sembla, el nen no s'hauria pogut acabar el gelat Great Value de la marca Wal-Mart i l'hauria abandonat al jardí.

El curiós del cas és que malgrat la calorada que feia, l'enigmàtic aliment no va desfer-se ni deteriorar-se, un fet que provoca que la mare qüestionés la companyia sobre l'estranya fórmula que mantenia el gelat com si fos nou. Resposta de la companyia? "el gelat es fon sobre la base de la quantitat de greix de mantega i la nata que estan en ell. Els nostres productes en contenen menys,són més econòmics i a més s'ajusten a les normes de la FDA. "

En fi internautes, que si trobeu un gelat d'aquest tipus, penseu-vos-ho abans de "desfer-vos" en elogis.

Gens Honorable!

Bon dia i bon dilluns internautes. Un vell proverbi jueu diu que 'Amb una mentida s'acostuma a anar molt lluny, però sense esperances de tornar.'Aquesta és la història de la vida d'un personatge culte i molt intel·ligent que va obrir-se camí en la difícil Barcelona de postguerra. Això que podria ser una sinopsi de la novel·la Jo confesso de Jaume Cabré, és ni més ni menys el resum d'una dilatada trajectòria política que s'ha vist trencada després d'una confessió que no només ha sorprès sinó també decebut la ciutadania catalana.

D'aquesta manera, en un breu comunicat, l'expresident de la Generalitat s'autoinculpava de tenir un compte a l'estranger sense declarar des del 1980 per l'herència del seu pare. Resulta "xocant" que al llarg d'aquests 34 anys el "Molt Honorable" no va trobar el moment oportú per regularitzar aquests 7 milions, que segons la premsa formarien part d'aquest compte ocult. Com molt bé escriu Francesc Marc Álvaro, la figura de Jordi Pujol i Soley no es pot entendre si no parlem de la seva família nombrosa, protagonista els darrers anys de nombroses investigacions judicials per presumptes negocis opacs, si més no de cara a la hisenda pública.

En el breu PDF fet públic, Pujol entona el mea culpa i amb molt de dolor demana perdó per la seva conducta poc ètica. A ningú se li escapa que el seu gest no és fruit d'una il·luminació sinó per tal de treure ferro a totes les informacions que apunten diversos membres del clan familiar en afers judicials, el darrer dels quals hauria provocat la dimissió del seu fill Oriol com a secretari general del partit i probablement la fi de la seva carrera política pel cas de les ITV.

Tot i que en un primer moment el president Mas va voler minimitzar la notícia, circumscrivint-la en "l'àmbit estrictament familiar i privat", no n'hi ha prou amb que el president d'honor del CDC mostri el seu penediment, com en el seu dia féu l'excap d'Estat liquidant l'assumpte de la cacera elefantil dient allò tan repetit de "Lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir".

En aquest sentit, la bomba informativa li ha esclatat a Josep Rull pocs dies després de ser designat com a secretari general de Convergència, quelcom que ha portat al dirigent a fer una reflexió en veu argumentant la necessitat d'una refundació del partit i un replantejament del paper de Pujol dins la formació, que en altres paraules significa una invitació en tota regla a abandonar la presidència honorífica i el càrrec d'expresident.

I és que malgrat alguns catalans encara no se n'havien adonat, ni els Pujol són Catalunya ni CiU tampoc, la caverna mediàtica no sembla tenir-ho tan clar per tota la munició que han fet servir aquestes darreres hores enterrant el mite pujolià i alhora el procés independentista. Òbviament, aquest míssil no arriba en aquest moment per casualitat tenint en compte el context en què ens trobem, però si que deixa tocat i força el procés per la repercussió mediàtica i les possibles conseqüències entre els electors que veuen com aquells rumors que en el seu dia publicaren des de Madrid sobre comptes a Suïssa, ara podrien arribar a tenir certa dosi de veracitat si tenim en compte allò tan espanyol de "Donde dije Digo, digo Diego".

Per si un cas, algunes persones de l'entorn del polític veterà ja apunten que aquest estaria pensant marxar temporalment de Catalunya i establir-se a Alemanya per tal d'evitar perjudicar encara més el partit que va fundar i el transcendental moment que vivim. Sigui com sigui, està clar que això passarà factura a CiU, però no ho està tant que ERC no pugui beneficiar-se d'aquest descrèdit sempre i quan aposti per una regeneració democràtica en tota regla tal com reclamava ahir Carme Forcadell des de l'ANC.

Per tant, cal seguir ferms perquè a Madrid entenguin que per molts dòssiers que treguin dels calaixos, la força de la sobirania popular recau en el poble i encara que determinats polítics no estiguin a l'alçada, Catalunya és prou adulta com per separar els naps de les cols i seguir el seu propi camí, malgrat el flamant líder del PSOE ens posi al mateix sac que la crisi, la desigualtat o violència de gènere. Això sí, cap retret per part d'Iceta o dels tres nous membres de l'Executiva Federal: Carme Chacón, Pere Navarro i Meritxell Batet.

La primera perla de la setmana ens la serveix el Daily Mail, el qual es fa ressò de l'impactant cas d'un ciutadà xinès de la provincia de Zhejiang que acabà descobrint gairebé el quart secret de Fàtima. Tal com explica el rotatiu britànic, el Sr. Chen decidí anar al metge a causa d'un dolor intens a l'estòmac i d'orinar sang. Si bé en un primer moment els metges apostaven per una úlcera o problemes renals, el diagnòstic va canviar sobtadament després de diverses proves que demostraren que Chen, casat des de feia 10 anys, era en realitat una dona i els seus dolors obeïen a la regla, ja que tot i tenir un òrgan reproductor masculí una tomografia revelà que a més tenia úter Ii ovaris.

Així que internautes, no us automediqueu alegrement amb Almax o Alka-Seltzer quan noteu cremor a l'estòmac perquè potser és quelcom més complicat de resoldre.

Per si un cas...

Bon dia i bon divendres internautes. "És molt millor preveure, fins i tot sense certesa, que no preveure en absolut". La frasé és Henri Poincaré´, un dels divulgadors més importants de la ciència al llarg del S. XIX, té molt a veure amb el que publiquen diversos diaris catalans en l'edició d'avui perquè denoten que si a casa nostra encara tenim certs dubtes sobre el que pot passar, a 500 quilòmetres de distància tampoc ho tenen massa clar. Si més no, això és el que desprèn de la resposta que el ministre d'Afers Exteriors , José Manuel García Margallo, donava al diputat de CiU Jordi Xuclà, reconeixent que entre els escenaris que estudia el seu departament hi ha la Declaració Unilateral d'Independència.

Això demostra que, a part de que el govern espanyol no les té totes sobre el que acabem fent, una nació com la catalana no té perquè demanar permís a ningú per esdevenir un estat, perquè òbviament ningú acostuma a tirar pedres sobre la seva teulada i Espanya menys. No deixa de ser significatiu que l'informe jurídic té molt en compte les repercussions econòmiques que tindria una sortida d'una part del seu territori i el posterior reconeixement dels altres països. Precisament per això maiteix Espanya busca la complicitat i el suport de la comunitat internacional postulant-se com a candidata al Consell de Seguretat de les Nacions Unides per mirar de frenar el repte plantejat per Catalunya.

En el terreny econòmic, les balances fiscal publicades pel govern central continuen generant comentaris a casa nostra, especialment per l'operació de maquillatge que intenta dissimular com pot el greuge que pateix Catalunya respecte al que generem i al que rebem. Un dèficit que no només la Generalitat denuncia sinó també entitats com la Cambra de Comerç de Barcelona, la qual presentava un ampli informe segons el qual la inversió del Ministeri de Foment a Catalunya en els darrers 10 anys ha caigut fins el 50% a diferència d'altres comunitats menys productives. No cal ser pas massa llest per pensar que tampoc tenen especial interés en solventar-ho perquè la lògica els diu que no és massa rentable invertir en un territori que té tots els números per marxar.

Sense abandonar números i desfases, Societat Civil Catalana, l'entitat que pretén ser el buc insígnia tot i que s'assembla més a les Golondrines, presentava un estudi elaborat a partir les la Gigafoto de l'ANC, segons el qual la Generalitat i l'ANC haurien inflat el nombre d'assistents a la Via Catalana quan en realitat ells calculen que "només" hi participaren 793.683 persones. El càlcul que s'ha fet al llarg de tres mesos, comptant gairebé un per un els participants, posa de manifest l'alt grau de miopia que serveix per afirmar també que la majoria dels catalans estan frontalment en contra de la independència, però no ho demostren perquè tenen por a pronunicar-s'hi obertament. Potser que es miressin un xic el melic i trobessin altres excuses, tot i que potser aquesta "por" de que parlen és fruit de fer el més gran dels rídiculs cada vegada que fan crides a la mobilització per la seva causa.

La perla d'aquest divendres demostra fins a quin punt la imaginació i l'afany recaptatori poden acabar fusionant-se fins a límits insospitats. Això és el que publica la premsa veneçolana que denúncia el mal estat de les infraestructures del país que venen degradant-se malgrat sigui un dels principals productors de petroli.

I es clar, si una cosa tenen els veneçolans és una burocràcia imaginativa que com en altres contrades s'esforça diàriament per crear nous tributs, seguint el solc que en el seu dia deixà el desaparegut Hugo Chávez amb iniciatives tan peculiars com instaurar un Ministeri de la Felicitat.
 
Si els impostos no generen especialment alegria, molt menys el que s'han empescat al país caribeny ja que els "afortunats" passatgers que passin per l'Aeroport Internacional de Maiquetia veuran com els cobren una taxa de 127 bolívars (15 euros) en concepte de "respirar". Les autoritats han hagut de justificar les "airades" argumentant  que han instal·lat unes moderníssimes màquines que generen ozó i optimitzen l'oxigen de forma extraordinària, eliminant qualsevol tipus de microbis i patogens, amb una única excepció: els buròcrates del règim

Solidaris o imbècils?

Bon dia i bon dijous internautes. Escrivia Plató que 'La burla i el ridícul són, entre totes les injúries, les que menys es perdonen.' I el gran filòsof grec no deixava de tenir raó, en especial si la presa de pèl és reiterativa. Ahir la notícia tenia com a protagonista una xifra: 8.455. Aquests no són precisament els milions de la Grossa de Nadal sinó el dèficit fiscal de Catalunya segons les balances fiscals publicades pel Ministeri d'Hisenda a partir d'un peculiar mètode fiscal que té la virtut de rebaixar l'Espanya ens roba en un simple furt, necessari i solidari. Això és el que es desprén de l'informe elaborat per l'economista Ángel de la Fuente que ha capitanejat aquests darrers càlculs.

Segons el seu autor, el sistema de finançament actual és dolent però destaca que el dèficit català és irrisori i normal, tenint en compte que Catalunya és una comunitat rica i per tant li toca pagar més que la resta de comunitats. El més curiós és que la capital del reino, beneficiària d'un munt d'inversions d'arreu, surt com la més perjudicada de les autonomies amb 16.700 milions, seguida per Catalunya (8.455, València (2.000) i Balears (1.400)

La presentació de les noves balances no deixen de ser un altre element per consolidar el mur infranquejable que La Moncloa exhibirà davant Artur Mas el proper 30 de juliol, quan ambdós dirigents s'asseguin per parlar. Òbviament, els 15.006 milions d'euros que la Generalitat sempre ha reivindicat queden ben lluny de la xifra feta pública ahir i això servirà per recordar al president català, que mentre Madrid aguanta un dèficit que duplica el català, ells es mantenen fidels a Espanya i no van convocant "referèndums" que trenquin la pau. En resum, tot i ser previsible no deixa de fer ràbia i ser l'enèsima presa de pèl, per justificar la negativa a negociar qualsevol pacte fiscal per allò de "¡Que no estamos tan mal, hombre!".

No cal dir que li va faltar temps a la presidenta del PPC per afirmar que després de fer-se públiques les balances es demostra que que l'espoli fiscal és una invenció dels independentistes que finalment ha quedat desacreditada. Sense abandonar la demagògia, tant pròpia del seu estíl, Alicia Sánchez-Camacho, va exigir ahir (en castellà perquè a Madrid veiessin que feia els deures) que el president de la Generalitat abandoni d'una vegada aquesta idea "esbojarrada" del sobiranisme i és preocupi del que preocupa als ciutadans com és la recuperació econòmica i per a la "regeneració democràtica", obviant que si per alguna cosa molts opten per la independència és perquè l'escenari permetria una autèntica recuperació i no un pegat com proposa ella.

I si fins ara els nostres veïns francesos s'havien mantingut bastant al marge del procés català fent-se seu el "això és un afer intern espanyol", ahir el primer ministre francès, Manuel Valls, se sumava a les paraules que dos dies abans havia pronunciat François Hollande, sobre el perill que suposen les regions que volen escindir-se i les greus conseqüències que segons ells poden tenir per la Unió Europea. Un baló d'oxigen inesperat per Rajoy que veu com França i Alemanya mouen fitxa a canvi de no sabem ben bé què, però està clar que més tard o més d'hora, al final acabaran trucant-nos a la porta perquè seria temerari deixar-se perdre un soci com Catalunya, una nació molt més estable i segura que Kosovo, país al qual van reconèixer ambdós per qüestions merament comercials.

Deia Alexandre Dumas que 'L'home neix sense dents, sense cabell i sense il · lusions. I mor el mateix: sense dents, sense cabells i sense il · lusions. Aquesta frase de l'escriptor francès serveix per introduir-nos la perla del dia, la qual té com a protagonista Ashik Gavai. No sempre ve de gust anar al dentista, per no dir mai, però el jove indi no va tenir més remei que passar per la consulta després de patir durant mesos uns dolors terribles que li ocasionaren fins i tot un tumor a la boca.

Tal com recull la BBC, Ashik i els cirurgians que li extreien el quist van veure's sorpresos davant la resistència al bisturí. Davant d'això, van optar per usar un cisell i un martell que finalment permeté fer una troballa insòl·lita a l'interior del tumor, ni més ni menys que 232 dents.

En fi internautes, menys mal que era de bona pasta, perquè si s'arriba a enfadar i ensenya totes les dents...
 

El pols mediàtic

Bon dia i bon dimecres internautes.'Totes les coses fingides cauen com flors pansides, perquè cap simulació pot durar massa temps.' Això és el que pensava en el seu dia l'escriptor i polític romà Ciceró al referir-se a quelcom que malgrat haver passat més de 2000 anys continua vigent als nostres dies: el fingiment. Aquesta és la primera impressió que a dies vista els analistes tenen de l'anhelada trobada entre Rajoy i Mas, després de gairebé un any de no reunir-se. Finalment, la pressió ha fet que possible concertar una cita el proper 30 de juliol per tal que ambdós presidents escenifiquin el que ja tots sabem que passarà: res de consulta i una possible millora en el finançament condicionada a un acord amb la resta de comunitats.

El cert és que ni un ni altre sembla tenir cap intenció de cedir en els seus postulats, bàsicament perquè hi ha massa en joc sobre la taula i sempre queda millor de cara a la galeria practicar el "ni un pas enrere", no tan per acontentar la galeria sinó més aviat per no decebre-la, especialment quan l'any que ve hi ha les municipals. De fet, des del govern espanyol continuen insistint aquests dies en la seva voluntat de diàleg, sempre i quan no es tracti el tema del "referèndum", paraula que si us fixeu bé sempre utilitzen els dirigents populars obviant que malgrat ens pesi, això nostre és només una consulta no vinculant.

Rajoy pretén arribar a la reunió amb els deures fets, especialment per vestir una posició més o menys acceptable davant la comunitat internacional, ja que això de que uns quants milions de ciutadans siguin vetats a les urnes és quelcom més aviat lleig. En aquest sentit, el cap de govern pretén oferir un missatge d'unitat entre Executiu, Legislatiu, Tribunal Constitucional i alhora amb el que encara és el primer partit de l'oposició, no tant perquè el PSOE sigui una alternativa real sinó perquè pot veure's superat per Podemos o IU vistos els darrers comicis.

D'aquesta manera, Mariano Rajoy es reunirà amb el nou secretari general dels socialistes per tal de cercar una posició de conscens davant el que a Madrid anomenen "órdago nacionalista". No li costarà pas massa, perquè Pedro Sánchez ja s'ha manifestat contrari a la consulta seguint la línia de Rubalcaba, deixant la reforma de la constitució com a premi de consolació perquè no sigui dit que un partit d'esquerres no aposta pels canvis, que tants bons resultats van donar-los el 1982 amb Felipe González.

El canvi en sí fa temps que l'ha fet el PSOE abandonant els famosos vestits de pana i la defensa del dret a l'autodeterminació, del qual n'havia fet bandera a finals dels 70. Una anys més tard, el PSC seguint l'estel·la deixada pels companys mira de justificar el no a la consulta buscant desesperadament arguments i coartades que facin comprensible l'incompliment del seu programa electoral. Així, els socialistes presentaven una petició de dictament al Consell de Garanties Estatutàries sobre la Llei de Consultes que s'han compromés a votar, però també sobre la pregunta formulada. El dictamen que també espera el PP de Sánchez Camacho servirà per veure si en cas positiu els socialistes d'Iceta s'integren als partits proconsulta o bé ratifiquen la seva negativa negant credibilitat a aquest òrgan jurídic, tal com previsiblement faran els populars afirmant que està supeditat a CiU.

El diari britànic Daily Post és l'encarregat avui de portar-nos la perla del dia, la qual té força a veure en com la necessitat i la crisi poden aguditzar l'enginy per tal de superar les dificultats. Aquest és el cas de l'anglesa Helen Wright, la qual va començar a aficionar-se a fer les populars polseres de gomes amb coloraines i acabà fent un vestit que donaria molt que parlar.

Diuen que qui no s'arrisca no pisca, així que la nostra protagonista va decidir provar sort posant l'original i elàstic vestit en el portal de subhastes eBay per la raonable xifra de 50 lliures. Allò que havia començat com un divertimento, més propi de canalla, ha acabat convertint-se en una benedicció ja que la idea quallà entre els internautes, fins el punt de ser venut per 170.100 lliures (215.515€).


"Virgencita, virgencita...

Bon dia i bon dimarts internautes. 'El canvi és llei de vida. Qualsevol que només miri al passat o al present, es perdrà el futur.' Les paraules del que ha estat un dels presidents més populars dels Estats Units, John Fitzgerald Kennedy, sens dubte reflecteixen la necessitat de canviar per tal de no ancorar-se al passat i així poder evolucionar. El cas espanyol però sembla resistir-se a qualsevol tipus de canvi, a excepció d'aquells que vinguin imposats des de Brussel·les. I és que tal com ens recordava fa uns anys a les nits radiofòniques: "España, desgraciadamente, sigue siendo diferente".

Nació Digital en aquest sentit explica l'estudi realitzar per la consultora nord-americana IHS en que preveu l'impacte econòmic que suposaria una declaració unilateral d'independència de Catalunya per l'Estat ja que podria conduir-lo inevitablement a un rescat a l'estil grec. I és que el document detalla que el deute espanyol patiria un incrementar del 116,4% que deixaria en un no res les millores econòmiques que tant s'entesta Mariano Rajoy a vendre'ns, malgrat que el seu executiu ha tornat a tirar de 500 milions del fons de reserva de la Seguretat Social per pagar les pensions. 

Així, 'Catalunya: possibles implicacions d'una secessió d'Espanya', preveu que les mesures menys traumàtiques passarien per aprovar un pacte fiscal o bé una independència acordada que evitaria el colapse de l'economia espanyola per no poder afrontar el deute després de perdre la gallina dels ous d'or.

Per tant, s'entén perfectament aquesta política de la por que des de fa temps vé impulsant-se des de Moncloa, fonamentalment perquè realment són ells qui tenen por a perdre el que tenen, un fet que com deixa en evidència l'estudi nord-americà afectaria en gran manera l'actual finançament de diverses comunitats autònomes. D'aquesta manera, una de les línies de treball de l'executiu central passa inexorablement per escanyar l'economia catalana i impedir que aquesta pugui rebre algun tipus de finançament exterior per tal de tenir-nos lligats de mans i peus. 

Els darrers exemples ens els ofereix la premsa del dia, la qual destaca el veto que ha rebut el president de la Generalitat per a participar a la cimera que l'Organització Internacional de la Francofonia (OIF) celebrarà el proper 29 de novembre a Dakar (Senegal), després de diverses pressions de la diplomàcia espanyola. La mà del govern però no només es fa sentir en les altes esferes sinó també altres àmbits, un fet que deu conèixer prou bé el professor Jordi Galí, tot una institució en el terreny econòmic i ferm candidat a incorporar-se al Banc Central Europeu. El problema és que l'economista és independentista i membre del col·lectiu Wilson, i aquest factor podria ajudar a facilitar que una Catalunya independent rebés finançament per part del BCE.

Tampoc deuen haver fet massa gràcia les declaracions que aquest cap de setmana feia l'exdirector de El Mundo a Catalunya Ràdio, assegurant que tot el que comença també acaba i la unitat d'Espanya no té perquè ser-ne una excepció. Segons el periodista tot tornarà a la normalitat quan l'economia millori, però també afegeix que si algú no s'hi troba bé (a Espanya) és lògic que marxi.

La perla del dia ens la serveix el diari Qué!, el qual ens recorda l'insòl·lit cas de l'advocat Jenaro Gajardo Vega. Aquest xilè que per a molts és un desconegut no passà desapercebut a l'administració Nixon quan el 1969 el mateix president se li adreça per carta per tal de sol·licitar-li permís per anar a la Lluna. I per què? No és que el mandatari fos un llunàtic, més aviat un mentider il·luminat, sinó que el 1954 Gajardo el la gosadia d'anar al notari i registrar el satèl·lit com a propietat de la seva família des del 1857. Com que després de posar tres avisos i no rebre cap impugnació, el lletrat es convertí en el legal amo i senyor d'aquest astre.