Som a l’aire

Des de l’antena altiva, escampant critiques i paraula viva.

Opinions sinceres

L’anàlisi crítica i àcida d’allò que està passant

Una pinzellada àcida amb gotes d’humor

Perquè no cal farcir la informació amb paraules que no s’entenen.

Com un bon vi

Si la collita és bona, l’aroma i el perfum informatiu té un altre gust, no?

Picapedrers

Bona tarda i bon dimarts internautes. 'Un líder és un negociador d'esperances'. La frase atribuïda a Napoleó Bonaparte posa de manifest la mancança que en aquest moment històric tenim a casa nostra, on la famosa porcellana sembla haver-se fet miques. En aquest sentit, mentre uns s'esmercen a queixar-se de la trencadissa, fent retret que no duen enlloc, d'altres han optat per anar a comprar superglue per mirar de recompondre l'estructura d'un gerro fragilíssim. Ja ho diuen que les situacions difícils serveixen en gran manera per saber de quina pasta estem fets, i ves per on, aquells que en un principi se'ls acusava de destralers i antisistema, són els que amb la feina de picapedrers estan esmerçant més esforços a salvar el procés.

Així, els tres diputats de la CUP estan demostrant aquests dies que els lideratges no sempre venen pels nombre d'escons i que per damunt de personalismes i picabaralles absurdes, cal ser fidels al mandat popular que els encomanà treballar per sortir d'un atzucac de 300 anys. A diferència de la confiança, la desconfiança és molt simple de guanyar, especialment quan allò que en un principi semblava clar ara pren matisos grisos justificats pel context hostil. 

També resulta força grisa la informació que avui publica El Confidencial segons el qual el 25 de gener seria la data triada pel president de la Generalitat per celebrar les eleccions. Comicis que segons el diari podria comportar importants novetats, la més significativa de totes seria que Artur Mas hauria decidit canviar les veles de CDC per unes de noves a partir d'una nova formació formada per personalitats independents de diversos àmbits.

Una nova formació que si es confirma coincidira en la posada de llarg de la plataforma impulsada per Josep Antoni Duran i Lleida, el qual la presentarà els propers 22 i 23 de novembre en un intent de recuperar l'espai de centre a Catalunya amb la incorporació també d'independents de la societat civil que aposten per reformar l'espai polític català. Veurem si aquesta aposta del president d'Unió agafa força o bé acaba de la mateixa manera que fa uns quants anys portà a Miquel Roca a un dels majors fracassos amb la seva fallida operació reformista que pretenia un millor encaix de les autonomies a Espanya.

Parlant d'encaix, qui no acaba d'integrar-se en la democràcia són determinats grups que es dediquen a practicar la bretolada i l'incivisme com a esport. La darrera desgràcia protagonitzada per aquests personatges ha estat l'amputació de 6 dels braços del monument de la sardana a Montjuïc. Un acte que se suma als molts que estan patint diversos símbols catalans i que a hores d'ara semblen passar tan desapercebuts a la justícia espanyola com les "banderetes" feixistes i nazis que un veí de Sabadell exhibeix orgullós al seu balcó, a diferència de la detenció i sanció de 4.000 euros al jove badaloní que gosà portà una estelada en un partit de bàsquet a Saragossa.

La perla del dia ens arriba des dels Estats Units on les targetes de crèdit també han tingut un important ressò mediàtic. I és que qui més qui menys alguna vegada s'ha trobat en la sempre violenta situació de veure com aquest tros de plàstic era rebutjat. El més paradoxal de la perla d'avui és que en una jornada contra el frau de les targetes de crèdit que se celebrava a la seu de les Nacions Unides a Nova York, un dels ponents va veure's sorprès quan a l'hora de pagar el dinar escoltes aquesll desagradable sorollet que indica que no tenim crèdit. El cas no tindria res d'anormal si no fos perquè qui estava pagant era Barack Obama. Menys mal que darrera de cada gran home sempre hi ha una gran dona, i fou Michelle Obama qui tragué el seu marit de l'atzucac al pagar amb la seva.

Ja ho veieu internautes, que per molt premi Nobel que siguis, amb el temps acabes perdent el poc crèdit que tenies.

La sordina


Bona nit i bona hora internautes. Charles Louis de Secondat, més conegut com Montesquieu, va escriure que 'A la majoria de les persones prefereixo donar-los la raó ràpidament abans que escoltar-les.' En certa mesura, això és el que malauradament sembla estar passant aquests dies amb la classe política catalana, més centrada en posar certa sordina en aquells anhels i necessitats que clamen els ciutadans i menys a consensuar un full de ruta comú ara que urgeix més que mai. Ja ho diuen que no hi ha pitjor sord que aquell que no vol sentir, i pel que es veu els nostres se'n duen el primer premi.

Molts esperaven escoltar les dues grans plataformes ciutadanes que els darrers temps han aconseguit mobilitzar milions de persones en favor d'un nou futur. L'escenari triat pel l'acte central d'Ara és l'hora, fou més que simbòlica i les més de 110.000 ànimes no quedaren decebudes. Primer fou Muriel Casals, qui en un to pausat però ferm recordà la necessitat d'una paraula caiguda en l'oblit: la unitat. Però qui realment estirà les orelles als nostres representants fou sens dubte Carme Forcadell. La presidenta de l'ANC va retreure l'actitud dels partits que estan més preocupats pels interessos electorals que no pas per afavorir un clima de consens que ajudi a esquivar els múltiples obstacles que des de Madrid ens posen cada dia.

No és qüestió de protagonismes sinó de pragmatisme i estima al país, tal com recordà Forcadell, la qual recordà que la societat catalana no havia donat pas un xec en blanc als polítics per dirigir el procés malgrat hagués transigit en la primera consulta en bé del concens. Tal com assenyalà la líder independentista, ara és moment de fer pinya vers el 9-N com a pas previ a la prova definitiva, unes eleccions amb caràcter plebiscitari que haurien de celebrar-se no més tard de tres mesos.

Aquestes paraules arrencaren forts aplaudiments, encara que no tothom entre el públic ho veiè amb bons ulls, i és que la fila zero on estaven bona part dels representants polítics tingué actituds força transerversals, i els menys favorables els membres de CiU que no els agradà aquesta exigència. De fet, l'avançament electoral és un dels punts cabdals que pot generar més discrepàncies entre els partits pel dret a decidir, especialment a Unió Democràtica que sempre s'ha manifestat en contra d'aquests comicis per tal d'evitar una DUI i aposta per acabar d'esgotar la legislatura si és que abans la legislatura no acaba amb una ruptura de la federació nacionalista.

Per tant, ja cal que els nostres polítics canviïn d'actitud si no volen que el carrer els passi per damunt i deixin de donar sentit al "són pocs i mal avinguts", que aquests dies tan pregonen a Madrid despotricant del cert desgovern i improvització que sembla regnar aquests dies a casa nostra, amb confirmacions i desmentiments diversos, que lluny de donar una imatge de rigor i serietat denoten un ridicul espantós que no ens podem pas permetre.

En un altre àmbit de coses, la perla d'aquest dilluns ens demostra l'ètica del capitalisme i el peculiar sentit de l'humor d'alguns ciutadans nord-americans. Ja ho diuen que el cervell és probablement l'òrgan més desconegut del cos i potser per això són inexplicables algunes campanyes de màrqueting que juguen amb certs conceptes que no a tothom fan gràcia.

Això sí, n'hi ha que triomfen en gran manera, com és el cas de Giant Microbes, una companyia especialitzada a vendre peluixos en forma de microbis. I és clar, el producte estrella de les darreres setmanes és sens dubte el ninot de l'Ebola que venen com un article divertit.

Jo no hi acabo de veure la gràcia, segurament perquè el meu sentit de l'humor deu haver mutat com aquest virus mortal i ja no em permet entendre aquest tipus de bromes pesades.

Cares llargues

Bon dia i bon divendres internautes. Escrivia el filòsof Johann Wolfgang Goethe que 'Actuar és fàcil, pensar és difícil; actuar segons es pensa és encara més difícil.' Aquesta és en certa manera la sensació que ahir molts tinguérem a l'observar les cares llargues dels líders de les formacions proconsulta quan sortien del Palau Robert. La reunió que en un principi havia de ser discreta no ho fou pas tenint en compte l'allau de periodistes concentrats al carrer, un fet que demostra que els periodistes són molt vius o bé les filtracions internes s'han convertit en un clàssic d'aquest thriller que cada vegada té més trets de melodrama.

Els actors que han o havien de tirar endavant el 9-N no només feien cara de circumstàncies sinó també de pomes agres, tant que una setmana després de trobar-se a Palau i atendre els periodistes, ahir la processó anava per dins i per fora. Disciplinadament, però, ningú va voler fer d'esgarriacries explicant les més que probables tensions que s'intuïa a l'ambient. Tots els presents, malgrat la insistència de la premsa els emplaçaren a la setmana que ve, que segons diuen serà "decisiva" per desvetllar la incògnitat.

Tot i l'objectivitat de per sí no existeix, l'evidència és que la consulta podria morir la propera setmana, circumstància que ja sabrien els seus impulsors, però que haurien pactat no fer-ho públic fins passat el 12-O, per no donar ales als unionistes en la seva "Fiesta Nacional". Sigui com sigui, entrem en l'àmbit de la política ficció on se'ns aniran presentant diversos escenaris. El que està clar és que enrere no podem tornar i cal seguir endavant malgrat des de Madrid vulguin posar-se la medalla per haver aturat una consulta, que d'altra banda no era vinculant. 

Si fins ara sempre s'ha parlat d'un únic Pla descartant-ne un B, el context empeny inevitablement cap a unes eleccions que en tota probabilitat seran plebiscitàries, vist el clam del carrer. Ara bé, si ja prou difícil ha estat consensuar entre les formacions una consulta, molt més ho serà dissenyar una llista única, ja que malauradament sembla que els càculs partidistes són prioritaris. D'aquest èxit o no dependrà en gran mesura que Artur Mas opti per ser candidat o doni el relleu a algú altre, quelcom que no és pas descartable i que sumiria CiU en una crisi per manca d'un líder amb cara i ulls.

Què podria passar aleshores? La lògica podria fer-nos pensar que això els passaria factura a les urnes, i abans que passés és més que probable que finalment Unió Democràtica optés per trencar amb el seu soci i es presentés sota la marca d'un nou partit amb l'objectiu de recuperar el tant anhelat "centre". Caldria veure si la vaticinada victòria republicana i la resta de partits independentistes tindrien la força i la voluntat suficient per fer una Declaració Unilateral d'Independència sense esperar al que puguin dir-hi a 500 Km.

Per aquelles contrades precisament continuen les crítiques davant la crisi de l'ebola, vist que malgrat passen els dies, ni les explicacions ni la gestió de la mateixa han millorat, ans al contrari. En aquest sentit, i segurament perquè des del govern li haurien tocat el crostó per la pèrdua de vots de cara a les municipals, la titular de Sanitat va reconèixer que s'havien comès alguns errors i revisarien el protocol per evitar que es repetís. No sé si en aquesta revisió hi haurà inclòs evitar que impresentables i dèspotes com el conseller del ram a Madrid, Javier Rodríguez, es dediqui a escampar calúmnies i falsedats per treure's les puces de sobre, puces heretades del ja incinerat Excalibur. 

De tota manera, no sembla que la comunicació i la transparència acabi prenent protagonisme en aquesta gravíssima crisi, després de llegit que Moncloa ha decidit incorporar al gabinet de comunicació una persona de confiança de l'Executiu, Ricardo Ibáñez, el qual té sobrada "experiència" a l'haver servit a les ordres del ministre Ángel Acebes en l'època dels atemptats de l'11-M

La perla del dia ens l'apropa el The Telegraph, el qual demostra com la necessitat obliga en molts casos a treballar les neurones davant les dificultats. Ara bé, sovint hom té la sensació que algunes persones les tenen de vacances. Aquest podria ser el cas d'un veí de Detroit, que davant de la impossibilitat de pagar un deute de 6.000 dòlars sobre el seu habitatge, va decidir vendre's la casa a l'antiga. 

Com si d'una operació en espècies es tractés i davant la manca d'ofertes per la vivenda, el propietari hauria facilitat als possibles venedors l'adquisició canviant diners pel nou Iphone 6. Així, els compradors disposarien d'una casa amb tres habitacions, menjador, bany i jardí.

En fi internautes, restarem oberts a saber si els possibles clients són tan "flexibles" com el nou enginy. Tanmateix, m'alegro que les pomes estiguin tan valorades, fins i tot les mossegades.

Laberint d'Ombres

Bona tarda i bon dijous internautes. 'El dubte és un dels noms de la intel·ligència.'. Són paraules del prolífic escriptor argentí Jorge Luis Borges que si fossin certes ben segur que la majoria de catalans seríem superdotats.  Fa temps que sembla que juguem al joc de les margarides, caracteritzat per un transtorn bipolar marcat per "un votarem incondicional" i "un depèn del TC". El fet és que quan en una cosa tan seriosa com el destí dels habitants d'un territori comencem a "posar peròs" és que alguns no ho tenen tan clar com ens volen fer creure. La mostra més evident és que en un país normal a hores d'ara estaríem fent campanya pel Sí o pel NO, i no per fer una consulta per d'aquí a 30 dies.

Òbviament, potser fruit de la recent estrenada tardor, la remor del vent es converteix en rumor insistent de plebiscitàries com a millor alternativa legal. Tot i així, aquesta empresa pensada per consensuar una llista única, segurament encara resulta molt més complicada que consensuar una consulta. Ara bé, si seguíssim aquest camí i fent una hipòtesi de treball arriscada, no arribaríem al mateix atzucac encara que el Parlament assolís una àmplia majoria?

Queda clar que l'altra banda, per molt que alguns s'esforcin a no reconèixer-ho, ni té ni tindrà cap mena d'interès a negociar res que els pugui perjudicar. Quin seria el camí aleshores? Em temo que seguint la mateixa estratègia que ara el Constitucional per molt que els ciutadans s'haguessin pronunciat massivament a les urnes tampoc variaria la seva posició perquè, com l'executiu de Rajoy, sempre negarà l'existència d'una sobirania aliena a l'espanyola. 

Si una cosa ha canviat aquests darrers anys ha estat el "grau d'emprenyamenta" dels nostres conciutadans vers els menyspreu dels altres límits, i això d'agenollar-se i conformar-se amb el poc que encara tenim és una idea caduca que no ens porta enlloc. Per tant, tal com explicava ahir l'escriptor i sociòleg Salvador Cardús, si volem tirar endavant "tard o d’hora haurem de trencar la legalitat espanyola", perquè no conec cap territori que hagi esdevingut independent esperant el beneplàcit de l'estat al que pertanyia.

Al marge d'aquestes consideracions, està molt bé això de voler fer les coses seguint un full de ruta, però arriba un moment en que quan una secessió pactada és impossible davant una ofensiva juridico-política, em temo que l'única via per sortir-nos-en passa inevitablement per una Declaració Unilateral d'Independència (DUI), ja que si no, anem-nos conscienciant que Espanya no és de les que oblida desafiaments com el nostre.

Parlant de reptes, sorprenent la perla que ens porta el Daily Mail des de Londres. Ja ho diuen que a l'hora de signar documents cal llegir-ho tot de dalt a baix per molta mandra que ens faci. Ara bé, això que hauria de ser l'ideal no acostuma a acomplir-se i això és exactament el que explica el rotatiu britànic fent-se ressò d'un experiment sociològic fet a la capital.

La febre de les noves tecnologies va portar a la companyia finlandesa F-Secure a provar fins a quin punt el londinencs paraven atenció als contractes que signaven. El test consistí en proporcionar una connexió Wi-Fi en diverses zones de la ciutat i convidar als vianants a gaudir-ne de forma gratuïta i per sempre. 

Evidentment, el que passà per alt a la majoria d'internautes fou que entre la llarga parrafada del document hi apareixia la "clàusula  Herodes" que obligava a entregar els seu fills com a contrapartida. A més, el diari explica que en només 30 minuts van aconseguir saber les adreces i contrasenyes dels correus electrònics, pel simple fet de no haver llegit els termes i condicions.

Ja ho veieu internautes, a partir d'ara i pel vostre bé, val més que llegiu sempre La Mossegada fins el final, no fos cas que...

El món al revés

Bon dia i bon dimecres internautes. Carlo Dossi, famós escriptor i diplomàtic italià deia pels volts de 1870 que 'En tots els homes està present la corrupció: només és una qüestió de quantitats'. Si bé totes les generalitzacions són injustes si que darrerament la premsa es frega les mans i els ciutadans es posen les mans el cap davant l'allau d'informacions sobre corrupció. Diuen els més vells que de robatoris sempre n'hi ha hagut, i vista l'experiència auguren que sempre n'hi haurà. Tot i així cal treballar perquè siguin els menors possibles, ja que com en tota malaltia, i aquesta és una de les pitjors, la prevenció és fonamental per no contraure-la.

El tractament de xoc passa per disposar d'uns òrgans de control més eficients i una legislació que s'apliqui fins a les últimes conseqüències per tal d'evitar temptacions. Aquest no sembla pas el cas d'Espanya, perquè mentre el jutge Elpidio José Silva, que destapà les gravíssimes irregularitats de l'expresident de Caja Madrid Miguel Blesa, era condemnat a 17 anys i mig d'inhabilitació, els escàndols al voltant de les targetes negres de l'entitat no s'aturaven. El tema no cal dir que és sagnant, especialment perquè davant dels milions de persones que ho estan passant malament, alguns viuen com a autèntics reis gràcies a targetes de crèdit opaques. 

Els experts en màrqueting afirmen que el negre és el color més utilitzat com a símbol d'elegància i qualitat suprema, i així de suprems es deurien sentir els 83 exconsellers i exdirectius que durant anys han estat titulars d'un plàstic que els obria un munt de portes sense que hi hagués constància enlloc. Dinars, viatges, roba i tota classe de luxes eren el dia a dia d'aquests personatges que no només venien de l'àmbit financer sinó també de tots els partits polítics i sindicats. Òbviament, la negror de la targeta era tan poc transparent com les partides on quedaven justificades, en la majoria de casos com a càrrecs a targetes robades per passar desapercebudes.

Per tant, no és gens estrany que hagi trigat força a temps a destapar-se un escàndol vist el pacte de silenci dels principals interessats, un dels qual el fins ahir cap de Casa del Rei, Rafael Spottorno, el qual a més de gaudir del favor reial també gaudí del de l'actual Bankia. Un Banc que per cert féu trontollar els fonaments de l'economia espanyola al destapar-se que tenia un forat descomunal que obligà el govern a demanar un rescat financer per tapar-lo. Que fàcil és dir que "la casa es grande" quan al final és la ciutadania que acaba pagant el plats trencats en impostos o factures de gas.

D'altra banda, el culebrot del 9-N segueix i com a tal continuem sense saber si el protagonista acabarà triomfant al final de la temporada o se l'acabaran carregant. Per si un cas, i de forma més que sorprenent la CUP demanava obertament que ERC entrés finalment al govern per assegurar la consulta, que malgrat s'esforcin a dir que està blindada, em temo que a Madrid disposen d'armes de destrucció massiva. 

La perla del dia demostra que aquella frase tan castissa que diu 'abans s'agafa a un mentider que a un coix', un fet que com en altres coses de la vida és extrapolable a molts àmbits, infidelitats incloses. El cas d'avui del qual es fa ressò la premsa valenciana és de traca, ja que explica la sobtada fi d'un matrimoni a causa d'una "canita al aire" de la dona.

Si bé l'alegria de tenir un fill portà la felicitat a la parella, aquesta durà menys que un gos a un restaurant xinès, ja que les rialles es convertiren en plors i delataren la nit boja de la núvia durant el comiat de soltera. Hi ha gent que en determinades situacions es deixa anar, i això és el que sembla li passà a la protagonista. Nou mesos després es veiè obligada a reconèixer que en aquella festa la carn fou més dèbil que mai, i acabà embolicant-se amb un stripper. 

Lògicament el marit no hagué de pensar gaire per veure que aquell no era el seu fill, i no perquè el nadó fos d'una altra raça, sinó perquè el nadó heretà la mateixa malaltia que el seu progenitor nan. En fi, que a vegades les "petites" sorpreses acaben sent majúscules i el conte de la Blancaneus acaba tenint un altre final, no sempre feliç.

El preu de la xuleria

Bona tarda i bon dimarts internautes. Diu la tradició hebrea que el rei Salomó escrigué fa milers d'anys que 'L'ignorant, si calla, es tindrà per erudit, i passarà per savi si no obre els llavis'. I és que a vegades hom té la sensació que aquesta vanitat fusionada amb la ignorància sovint conforma un còctel perillós propi dels "fatxendes" (en totes les seves accepcions). Aquest posat o sobreactuació, més tard o més d'hora, acaba caient pel seu propi pes, perquè això de posar-se medalles, a excepció del màgic Andreu, no li queda bé a tothom. L'exemple més recent el trobem a Espanya, país que fins fa no massa presumia davant els seus socis europeus d'un impecable protocol de seguretat sanitària que reduïa a zero la possibilitat de contagi per ebola. Doncs bé, o més aviat "doncs mal", perquè aquest mateix govern que venia arreu aquest model del "savoir faire" s'ha topat amb el primer cas de contagi per aquesta gravíssima malaltia infecciosa.

En compareixença d'urgència deien els responsables del ministeri que no entenen què pot haver fallat, perquè la infermera afectada va seguir tots els consells i directrius marcades per fer front a aquests casos. El problema és que potser el protocol dissenyat és insuficient per una malaltia mortal que sembla que s'hagi menystingut, escatimant recursos per combatre-la en el lloc d'orígen en detriment dels controls per evitar que arribés a les nostres fronteres.

La qüestió és que Ana Mato, titular de Sanitat torna a estar en la picota, i lluny d'explicar-se va fer el paper de la trista figura limitant-se a minimitzar quelcom que pot convertir-se en una epidèmia si no es prenen mesures urgents. El cas és flagrant i demostra que els ha agafat amb el pas canviat, tenint en compte que durant 6 dies la dona infectada va marxar de vacances i malgrat notificar a l'Hospital que es trobava malament, a ningú se li passà pel cap que la infermera podia haver contret ebola, perquè alguns es pensen que aquestes coses només passen als països subdesenvolupats.

Esperem que la pacient evolucioni favorablement i que la resta de persones que van estar en contacte amb ella en algun moment i ara es troben en observació no acabin desenvolupant el virus. Una incertesa que contrasta amb la certesa absoluta que ,després d'assistir a un publireportatge sobre el macrooperatiu per traslladar els desapareguts missioners, ningú acabarà assumint cap mena de responsabilitat política, com és costum, ja que segons algunes veus del ministeri això és cosa d'uns "bitxets" i no del govern.

En un altre àmbit de coses,  com si res no hagués passat, Francesc Homs compareixia avui davant els mitjans per donar compte de la reunió de govern de cada dimarts. Al torn de preguntes era més que obligat fer referència a les paraules del portaveu a RAC1 posant el 15 d'octubre com a data límit per seguir o no amb la consulta. Homs que habitualment és defensa prou bé en l'art de l'oratòria, avui no ha convençut massa i ha atribuit a una mala interpretació el que digué ahir. 

Les declaracions del dirigent convergent, tan sols 72 hores després de la cimera dels partits proconsulta, no només molestà al soci parlamentari (ERC) sinó que tornà a enverinar l'imaginari col·lectiu sobre la viabilitat de votar o no. Sinceritat o simplement pessimisme? Aquesta segurament és la pregunta que molts de nosaltres encara ens fem.

Pregunta que també podem fer extensible a Quim Brugué, el catedràtic de Ciència Política de la UAB, que per sorpresa anunciava la seva dimissió de la recent nomenada comissió de control del 9-N,a causa de la "manca de garanties democràtiques". Òbviament, tothom és lliure de fer el que vulgui, però sorgeixen diverses qüestions al respecte, entre les quals destaca per què Brugué no rebutjà l'oferiment d'Iniciativa en un començament i esperà a fer-ho quan ja s'havia signat el decret? És sincer quan afirma que s'està escenificant una comèdia o bé acceptà ser candidat simplement per ser un cavall de troia en el procès. Sigui com sigui, veig difícil que acabem sabent la veritat a menys que un dia el mateix personatge es despengi amb algun comentari al Twitter com ja féu a l'anunciar que marxava, deixant tothom amb un pam de nas.

La perla d'aquest dimarts també ens ha deixat amb un pam de nas i posa en evidència el nivell d'un país que s'omple la boca d'estat de dret i democràcia. Diu la dita que "contra gustos no hi ha res escrit", cosa que per sí mateix es contradiu perquè de llibres sobre gustos i opinions n'hi ha uns quants milions arreu del planeta. 

El cas d'avui no és pas fruit d'elocubracions i extrapolacions, sinó sobre les dades reals ofertes per la plataforma Google Play del sistema Android de telefonia. I entre les diverses aplicacions que els usuaris es descarreguen hi ha els temes que acostumem a posar-nos al mòbil. 

Doncs bé, resulta que en el Top 18 no hi ha un dels èxits més punxats a les discos ni a la ràdio, sinó malauradament un vell himne falangista anomenat Cara al sol.

En fi internautes, per si algú encara no ho té clar, recordeu la frase d'Enrique Jardiel Poncela: 'La dictadura és el sistema de govern en què el que no està prohibit és obligatori.'

I malgrat tot, Seguim!

Bon dia i bon dilluns internautes. La unitat en la varietat, i la varietat en la unitat és la llei suprema de l'univers. Aquest era un del postulats del físic i matemàtic Isaac Newton, el qual podria ser perfectament aplicable al resultat de la cimera dels partits proconsulta que divendres va tenir amb el cor compungit a milers de persones. El dubte o millor dit la temença venia no només per l'hermetisme vers les informacions sobre el que estava passant sinó per les més de set hores que els líders de les formacions estigueren reunits.

La tensa espera podia obeir a importants tensions per la dificultat a dissenyar una estratègia comuna que faci front a les traves del govern espanyol i el TC. Les hores passaven i fins i tot algú apuntava que la negociació podria allargar-se tot el cap de setmana, ja que el que tenien entre mans no era precisament senzill. Ara bé, al marge de les complicacions sorgides a causa de plantejar les plebiscitàries com alternativa al 9-N, sobta i molt que després de mesos per preveure la negativa de l'Estat a permetre-la encara no haguessin pactat res.

El cas és que allò que podria convertir-se en una autèntica pel·lícula de por en solidaritat amb el festival de Sitges, es transformà en un "Uffff, menys mal", perquè malgrat no posar totes les cartes sobre la taula, tots els líders en sortiren subratllant que el procés per garantir la consulta segueix el seu curs. A casa també respiràvem al veure que la imatge de Sitges donava pas a la unitat dels castellers quan fan pinya per construir una gran torre amb l'esforç de tothom.

I sí aquell divendres patíem de valent, l'endemà els catalans observàvem emocionats la foto amb més de 800 alcades i regidors entregant al president de la Generalitat les mocions de suport a la consulta. Evidentment, no hi assistiren aquells batlles que com Xavier García Albiol (PP) van preferir fer coses més "prolífiques" i se'n va anar a un cèntric cinema de Badalona a gaudir de "Torrente 5", tot un mirall a imitar.

El cap de setmana també tingué tots els ulls posats a L'Hospitalet de Llobregat on Unió Democràtica celebrava el seu Consell Nacional per decidir si es decantava pel Sí o pel No en la segona pregunta de la consulta. Finalment, a l'igual que féu Iniciativa, tiraren pel camí del mig donant llibertat de vot. Tot i així el debat intern fou més mogut dels tradicionals assentiments a la direcció del partit, si tenim en compte les més de 50 intervencions que es produïren. Curiosament cap d'aquestes del seu líder, Josep Antoni Duran i Lleida, el qual va restar en silenci escoltant els cada vegada més nombrosos partidaris de la independència. No és estrany doncs que després dels darrers pronunciaments de les bases territorial reivindicant el Sí-Sí, es negociés una posició intemitja que més o menys va satisfer a tothom. Veurem si aquests darrers moviments acceleren la creació de la plataforma anunciada fa uns mesos pel dirigent de la Franja, on potser s'hi trobarà més "encaixat" amb Espanya.

La perla del dia ens la deixa el diari electrònic Food Safety News. El rotatiu especialista en notícies de l'àmbit de la salut destaca la gran paradoxa viscuda pels assistents al Congrés internacional sobre Seguretat Alimentària que tingué lloc durant el passat mes d'abril als Estats Units. La trobada dels principals experts de 42 països se celebrà a la ciutat de Baltimore i tingué com a sorpresa que més de 200 assistents resultaren intoxicats durant el dinar, la causa fou un pollastre arrebossat que contenia un perillós bacteri anomenat Clostridium perfringens.

No cal dir que aquells que esperaven gaudir d'impressionants àpats no només van quedar-se amb un pam de nas sinó també amb vòmits, febre, nàusees i maldecap. En aquest sentit no m'estranyaria gens que els responsables del càtering hauran hagut de buscar urgentment algun especialista en alopècia, bàsicament perquè vist qui eren els comensals segur que els hi caurà el pèl.