Som a l’aire

Des de l’antena altiva, escampant critiques i paraula viva.

Opinions sinceres

L’anàlisi crítica i àcida d’allò que està passant

Una pinzellada àcida amb gotes d’humor

Perquè no cal farcir la informació amb paraules que no s’entenen.

Com un bon vi

Si la collita és bona, l’aroma i el perfum informatiu té un altre gust, no?

Amb lupa

Bona tarda i bon divendres internautes. 'Allò que es considera ceguesa del destí és en realitat miopia pròpia.' Aquesta frase de l'escriptor i guionista nord-americà William Faulkner descriu en bona part la percepció i les maneres que des de La Moncloa tenen vers Catalunya. Lluny de solucionar un conflicte, l'Espanya imperial del PP ha tornat a manifestar a través del govern la seva total desconfiança vers el procés de participació. Així ho ha expressat la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, que en la compareixença posterior al Consell de Ministres s'ha atrevit a dir que l'executiu ja estudia presentar un recurs que deixi en suspens la nova cita de novembre. Tal com ja manifestava la presidenta del PPC, l'argument al que s'estarien agafant és que el 9-N és un frau de llei que mira de burlar la decisió del TC per altres vies, vies que segons ells són "un altre referèndum il·legal encara més antidemocràtic que el primer".

La pregunta que sorgeix és per què no han actuat ja? Doncs bàsicament perquè vist que el moviment ciutadà no defallia, han passat a considerar una "consulteta de pa sucat amb oli" a una seriosa amenaça. Està clar que encara no l'han desactiva no per manca de ganes sinó per falta de base legal. Ara bé, diuen fonts ben informades que ara l'estratègia que estaria dirigint Jorge Moragas per desinflar la "il·lusió provincina" passaria per actuar un dia o dos abans de la cita. I aleshores què? Tenim pla C? A hores d'ara l'executiu català ni sap ni contesta, però el més lògic seria saltar-nos la pantalla i anar a plebiscitàries per molt que Unió i el conseller Vila no els agradin.

El més curiós de tot és que allà a la meseta no acaben d'entendre que si ara ja tenen un problema, després dels comicis serà superlatiu. El fet de pensar amb les entranyes fa que no s'adonin que el més probable és que s'hauran d'enfrontar amb un nou govern independentista i republicà que no s'estarà per gaires punyetes i tirarà pel dret.

Sigui com sigui, les clavegueres de Moncloa segueixen treballant a cor que vols. Un bon exemple el vèiem ahir quan a primera hora del matí quan abans que una vintena d'agents de la policia espanyola i el fiscal es presentessin a casa d'Oleguer Pujol per tal de registrar-la i impedir la destrucció de proves, ja hi havia un important nombre de càmeres i periodistes esperant-los perquè un "ocellet" els ho havia dit abans. Sembla estrany que els investigadors encara pensin que després de tants mesos darrera de la família Pujol encara siguin tan il·lusos de pensar que trobaran quelcom, perquè en cas de no ser innocents és més que evident que haurien tingut molt temps per destruir proves.

Per tant, queda clar que al marge de l'interès judicial sembla més que evident que hi ha quelcom més al darrere, més interessat en convertir el cas en un circ mediàtic (amb gos inclòs) i projectar una visió generalitzada de corrupció a la catalana que ajudi a desacreditar el nostre projecte. Llàstima que encara no s'hagin assabentat que Catalunya és molt més que una família anomenada Pujol.

La perla d'aquest divendres ens parla dels snacks, aquells aliments que es consumeixen entre hores. I és que qui més qui menys, fruit de l'estrès o l'avorriment, una combinació perillosa que provoca que en les hores més tontes del dia endrapem tot allò que no acostuma a ser saludable. El diari The Mirror ens explica una de les darreres invencions que comença a tenir cert èxit més enllà de l'Atlàntic.

Si a casa nostra la tendència a l'alça és el consum de fruites o els moderns iogurts saciants, fora de les nostres fronteres han optat per fusionar dos dels productes estrelles dels Estat Units. Així, el restaurant PYT, de Philadelphia ha creat la Donut-hamburguesa, un festival del colesterol que combina la rosquilla dolça amb carn de vedella, cansalada, formatge i una combinació de salses.

Deconstrucció, la màgica paraula de Ferran Adrià, serviria perfectament per definir aquesta barreja explosiva que si bé sobre gustos no hi ha res escrit, potser que després d'aquest invent caldria començar a escriure sobre el mal gust.

La fredor del TC

Bona tarda i bon dijous internautes. Deia l'excanceller Willy Brandt que 'Permetre una injustícia significa obrir el camí a totes les que segueixen.' Aquesta reflexió del polític alemany hauria de servir-nos per aprendre d'una vegada la lliçó després de tantes fuetades rebudes, ja que malgrat els anys no acaben cicatritzar mai. El cas és que si no en tinguéssim prou amb els recursos i les suspensions, ahir el Tribunal Constitucional ens donava una alta alegria pel cos al deixar sense efecte una llei que poc o gens tenia a veure amb el procés i que en canvi protegia les famílies amb menys recursos, altrament dit pobres.

De vegades és curiós la perversió de determinades sentències d'un tribunal que representa vetlla per garantir que la Constitució es compleixi per tal que els ciutadans no es vegin discriminats. Ara bé, amb decisions com les d'ahir suspenent la llei catalana que prohibia a les empreses de serveis a tallar el subministrament a aquells que no els poguessin pagar, el descrèdit d'aquest tribunal conservador és més que notable. Però es clar, la demagògia entre determinats polítics sempre està a l'ordre del dia i no és estrany veure com des de fora es posen les mans al cap a l'observar com el partit d'un govern que s'anomena PoPular deixa a l'estacada a les classes populars simplement perquè consideren que el Parlament català ha envaït competències en matèria energètica.

Mentrestant a Catalunya ens llevàvem amb la notícia de la detenció d'Oleguer Pujol i l'escorcoll del seus domicilis a Barcelona, Madrid i València. El fill petit de l'expresident ha estat posat posteriorment en llibertat en el marc d'una operació dirigida pel jutge Santiago Pedraz. Aquesta no ha estat pas l'única detenció perquè el seu soci Luis Iglesias, gendre de l'exdirigent del PP, Eduardo Zaplana, també ha estat arrestat a la capital d'Espanya. Notícies com aquesta encara donen més sentit a l'enigmàtica metàfora que digué Jordi Pujol al Parlament, en que feia referència a les branques dels arbres afirmant que si cau una poden caure totes. Seria de malpensar si ho extrapolem als possibles socis "importants" de la família Pujol arreu de l'Estat?

En el terreny de la consulta cal destacar l'acord de mínims al que arribaren Artur Mas i Oriol Junqueras per tal d'impulsar el nou 9-N, obviant el tema de les plebiscitàries, en el qual Convergència aposta per una negociació amb l'Estat per assolir la independència, mentre que els republicans prefereixen tirar pel dret, o millor dit per la DUI, i després ja parlarem amb qui calgui.

De parlar en tingué oporturnitat el conseller de Teritori i Sostenibilitat, Santi Vila, `que ahir fou el convidat del Fòrum Barcelona Tribuna. Vila que ja s'ha mostrat força escèptic vers la independència en diverses ocasions, no va decebre pas i apostà per esgotar la legislatura per anar tancant temes. Ves a saber si aquesta manca de pressa perquè hi hagin eleccions no és fruit d'una simbiosaapuntà que ell no hi veu tanta pressa a l'hora de convocar eleccions, motiu pel qual em fa pensar que la mentalitat de Santi Vila va a ritme de rodalies enlloc d'AVE.

El rotatiu anglès The Mirror és l'encarregat de presentar-nos la perla del dia. Els experts televisius saben prou bé que mantenir un programa a la graella és una tasca sovint més que díficil, i la cosa es complica quan parlem de dibuixos animats. El cas dels Simpsons és un fenomen a part, perquè sempre s'ha considerat que era per un públic adult malgrat entre la seva audiència s'hi trobin també els més petits de casa.

Petita no ha estat pas la crítica que Frank Sivero ha fet als responsables de la mítica sèrie, als quals acusa d'aprofitar-se de la seva persona sense que ningú li hagi demanat permís. Dóna la casualitat que Sivero és un actor amb un físic molt singular que li ha permès treballar en diversos films de mafiosos. Això i el fet d'haver estat veí d'algun dels guionistes dels Simpson hauria inspirat a aquests creessin el personatge de Frankie Carbone. 

I com que a la cultura americana els advocats viuen bàsicament de les demandes, Sivero ha decidit demandar-los per 250 milions de dòlars, justificant que s'ha violat els seus drets d'imatge. 

Per tant internautes, si sou veïns d'algun guionista d'èxit ja cal que aneu consultant un advocat, no fos cas que algun dels personatges estigués basat en vosaltres, un fet que desmentiria el clàssic de "Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència".

Llibertinatge!

Bona tarda i bon dimecres internautes. David Lloyd George va escriure en certa ocasió que 'La llibertat no és simplement un privilegi que s'atorga; és un hàbit que s'ha d'adquirir'. Aquesta cita de l'exprimer ministre britànic que, segurament es referia al sentit ètic i moral de la qüestió, no tothom l'entén de la mateixa manera, si més no el Partit Popular que a cop de talonari ha aconseguit silenciar diaris com El País o esperonar mitjans ultradretans com Libertad Digital a canvi de fer-los la feina bruta en les tertúlies radiofòniques.

Si fins ara qui més qui menys tenia més que sospites que el mitjà de Jiménez Losantos bebia de les fonts PoPulars, després de la imputació d'Angel Acebes la cosa varia substancialment. Mica en mica, els papers de Bárcenas van desgranant el teixit elaborat a partir d'una comptabilitat B dels conservadors, que malgrat les evidències continuen negant. Deu ni do la feina que tindrien els professionals de l'odontologia si aquella dita del "si dius mentides et cauran les dents" fos veritat.

Així, el jutge de l'Audiència Nacional Pablo Ruz va citar com imputat l'exministre de l'Interior i exsecretari general del partit, al considerar que fa 10 anys el PP hauria comprat amb diners no declarats accions d'aquest mitjà del que tota similitud amb llibertat és pura coincidència per la sempre fidel obediència al seu amo. Això sí, cal reconèixer que el finançament il·lícit ha permès a l'empresa disposar de llibertat absoluta per calumniar, insultar i menysprear a cor que vols tot allò que faci olor a català, com molt bé fa cada dia el piròman major de les ones amb permís de Carlos Herrera, que queda com un angelet al costat del diable Federico.

I mentre això passava, al carrer Gènova s'ho miraven des de la barrera, oblidant que aquest nefast i "pinotxil" personatge, apassionat amant de les dobles línies d'investigació, fou mà dreta de Rajoy entre 2004 i 2008, quan aquest ja ocupava la presidència Popular. Tot i així, coneixent el currículum del personatge no podem descartar que acabi defensant-se dient que Luis Bárcenas té poca credibilitat a causa d'unes suposades connexions filoetarres. Un argument aquest últim  que sembla ser gratuït pels del PP tenint en compte els bons resultats que els dóna, un fet que sap prou bé Ada Colau després de veure desestimada la seva querella contra Cristina Cifuentes apel·lant a la "llibertat d'expressió".

Mentrestant, a casa nostra alguns segueixen fugint d'estudi emprant aquesta famosa regla periodística dels 6 W (What, Why, Where, Who...) "què, per què, on, qui....", quan se'ls pregunta sobre un possible pacte per les plebiscitàries. I és que cal sincerar-nos perquè qui més qui menys a vegades ens agrada ser un xic egoïstes i fer-nos pregar esperant que l'altra part vingui a buscar-nos.  De tota manera, com ja va recordar Artur Mas, el pas previ al comicis passa inexorablement pel dia 9, data en que segons ha explicat la vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, ja estarà tot preparat per tal que els ciutadans puguem "participar" legalment en una pseudoconsulta, en els 1.255 locals de participació distribuïts al llarg de 938 municipis.

El diari New York Daily News és l'encarregat d'apropar-nos la perla del dia, que en aquest cas ens arriba des de la llunyana Xina. El cert és que sempre s'ha dit que això de treure els drapets bruts de les relacions passades és quelcom que no porta enlloc, però l'efervescència de les xarxes socials ha fet cas omís i ha permès globalitzar la bugada sentimental.

Aquest és precisament el cas del senyor Wang, un xinès que després de 7 anys ha decidit venjar-se de la seva ex amb una curiosa acció. Pel que explica, la relació no hauria fructificat a causa de la seva precària economia. No sé com deu dir-se en xinès allò tan sonat de "Por el interés te quiero Andrés", però el cas és que el nostre home no només tenia una espineta clavada al cor sinó tot una estaca.

No sabem si fou precisament aquest sentiment el que portà al protagonista d'aquesta història a triomfar en el seu negoci i acumular una certa fortuna. Evidentment, no li ha calgut massa temps per retreure aquest èxit a la seva ex i ho ha fet en versió 3.0 gastant-se 30.000 euros per veure Transformers 4.

D'aquesta manera, tots aquells internautes i tuitaires que van compartir les factures dels tiquets van ser obsequiats amb entrades, un iniciativa de la qual ja se n'haurien beneficiat més de 100.000 persones.

En fi internautes, una venjança de pel·lícula que si més no ha permès que Transformers 4 hagi pulveritzat el record de taquilla en el primer cap de setmana.

Picapedrers

Bona tarda i bon dimarts internautes. 'Un líder és un negociador d'esperances'. La frase atribuïda a Napoleó Bonaparte posa de manifest la mancança que en aquest moment històric tenim a casa nostra, on la famosa porcellana sembla haver-se fet miques. En aquest sentit, mentre uns s'esmercen a queixar-se de la trencadissa, fent retret que no duen enlloc, d'altres han optat per anar a comprar superglue per mirar de recompondre l'estructura d'un gerro fragilíssim. Ja ho diuen que les situacions difícils serveixen en gran manera per saber de quina pasta estem fets, i ves per on, aquells que en un principi se'ls acusava de destralers i antisistema, són els que amb la feina de picapedrers estan esmerçant més esforços a salvar el procés.

Així, els tres diputats de la CUP estan demostrant aquests dies que els lideratges no sempre venen pels nombre d'escons i que per damunt de personalismes i picabaralles absurdes, cal ser fidels al mandat popular que els encomanà treballar per sortir d'un atzucac de 300 anys. A diferència de la confiança, la desconfiança és molt simple de guanyar, especialment quan allò que en un principi semblava clar ara pren matisos grisos justificats pel context hostil. 

També resulta força grisa la informació que avui publica El Confidencial segons el qual el 25 de gener seria la data triada pel president de la Generalitat per celebrar les eleccions. Comicis que segons el diari podria comportar importants novetats, la més significativa de totes seria que Artur Mas hauria decidit canviar les veles de CDC per unes de noves a partir d'una nova formació formada per personalitats independents de diversos àmbits.

Una nova formació que si es confirma coincidira en la posada de llarg de la plataforma impulsada per Josep Antoni Duran i Lleida, el qual la presentarà els propers 22 i 23 de novembre en un intent de recuperar l'espai de centre a Catalunya amb la incorporació també d'independents de la societat civil que aposten per reformar l'espai polític català. Veurem si aquesta aposta del president d'Unió agafa força o bé acaba de la mateixa manera que fa uns quants anys portà a Miquel Roca a un dels majors fracassos amb la seva fallida operació reformista que pretenia un millor encaix de les autonomies a Espanya.

Parlant d'encaix, qui no acaba d'integrar-se en la democràcia són determinats grups que es dediquen a practicar la bretolada i l'incivisme com a esport. La darrera desgràcia protagonitzada per aquests personatges ha estat l'amputació de 6 dels braços del monument de la sardana a Montjuïc. Un acte que se suma als molts que estan patint diversos símbols catalans i que a hores d'ara semblen passar tan desapercebuts a la justícia espanyola com les "banderetes" feixistes i nazis que un veí de Sabadell exhibeix orgullós al seu balcó, a diferència de la detenció i sanció de 4.000 euros al jove badaloní que gosà portà una estelada en un partit de bàsquet a Saragossa.

La perla del dia ens arriba des dels Estats Units on les targetes de crèdit també han tingut un important ressò mediàtic. I és que qui més qui menys alguna vegada s'ha trobat en la sempre violenta situació de veure com aquest tros de plàstic era rebutjat. El més paradoxal de la perla d'avui és que en una jornada contra el frau de les targetes de crèdit que se celebrava a la seu de les Nacions Unides a Nova York, un dels ponents va veure's sorprès quan a l'hora de pagar el dinar escoltes aquesll desagradable sorollet que indica que no tenim crèdit. El cas no tindria res d'anormal si no fos perquè qui estava pagant era Barack Obama. Menys mal que darrera de cada gran home sempre hi ha una gran dona, i fou Michelle Obama qui tragué el seu marit de l'atzucac al pagar amb la seva.

Ja ho veieu internautes, que per molt premi Nobel que siguis, amb el temps acabes perdent el poc crèdit que tenies.

La sordina


Bona nit i bona hora internautes. Charles Louis de Secondat, més conegut com Montesquieu, va escriure que 'A la majoria de les persones prefereixo donar-los la raó ràpidament abans que escoltar-les.' En certa mesura, això és el que malauradament sembla estar passant aquests dies amb la classe política catalana, més centrada en posar certa sordina en aquells anhels i necessitats que clamen els ciutadans i menys a consensuar un full de ruta comú ara que urgeix més que mai. Ja ho diuen que no hi ha pitjor sord que aquell que no vol sentir, i pel que es veu els nostres se'n duen el primer premi.

Molts esperaven escoltar les dues grans plataformes ciutadanes que els darrers temps han aconseguit mobilitzar milions de persones en favor d'un nou futur. L'escenari triat pel l'acte central d'Ara és l'hora, fou més que simbòlica i les més de 110.000 ànimes no quedaren decebudes. Primer fou Muriel Casals, qui en un to pausat però ferm recordà la necessitat d'una paraula caiguda en l'oblit: la unitat. Però qui realment estirà les orelles als nostres representants fou sens dubte Carme Forcadell. La presidenta de l'ANC va retreure l'actitud dels partits que estan més preocupats pels interessos electorals que no pas per afavorir un clima de consens que ajudi a esquivar els múltiples obstacles que des de Madrid ens posen cada dia.

No és qüestió de protagonismes sinó de pragmatisme i estima al país, tal com recordà Forcadell, la qual recordà que la societat catalana no havia donat pas un xec en blanc als polítics per dirigir el procés malgrat hagués transigit en la primera consulta en bé del concens. Tal com assenyalà la líder independentista, ara és moment de fer pinya vers el 9-N com a pas previ a la prova definitiva, unes eleccions amb caràcter plebiscitari que haurien de celebrar-se no més tard de tres mesos.

Aquestes paraules arrencaren forts aplaudiments, encara que no tothom entre el públic ho veiè amb bons ulls, i és que la fila zero on estaven bona part dels representants polítics tingué actituds força transerversals, i els menys favorables els membres de CiU que no els agradà aquesta exigència. De fet, l'avançament electoral és un dels punts cabdals que pot generar més discrepàncies entre els partits pel dret a decidir, especialment a Unió Democràtica que sempre s'ha manifestat en contra d'aquests comicis per tal d'evitar una DUI i aposta per acabar d'esgotar la legislatura si és que abans la legislatura no acaba amb una ruptura de la federació nacionalista.

Per tant, ja cal que els nostres polítics canviïn d'actitud si no volen que el carrer els passi per damunt i deixin de donar sentit al "són pocs i mal avinguts", que aquests dies tan pregonen a Madrid despotricant del cert desgovern i improvització que sembla regnar aquests dies a casa nostra, amb confirmacions i desmentiments diversos, que lluny de donar una imatge de rigor i serietat denoten un ridicul espantós que no ens podem pas permetre.

En un altre àmbit de coses, la perla d'aquest dilluns ens demostra l'ètica del capitalisme i el peculiar sentit de l'humor d'alguns ciutadans nord-americans. Ja ho diuen que el cervell és probablement l'òrgan més desconegut del cos i potser per això són inexplicables algunes campanyes de màrqueting que juguen amb certs conceptes que no a tothom fan gràcia.

Això sí, n'hi ha que triomfen en gran manera, com és el cas de Giant Microbes, una companyia especialitzada a vendre peluixos en forma de microbis. I és clar, el producte estrella de les darreres setmanes és sens dubte el ninot de l'Ebola que venen com un article divertit.

Jo no hi acabo de veure la gràcia, segurament perquè el meu sentit de l'humor deu haver mutat com aquest virus mortal i ja no em permet entendre aquest tipus de bromes pesades.

Cares llargues

Bon dia i bon divendres internautes. Escrivia el filòsof Johann Wolfgang Goethe que 'Actuar és fàcil, pensar és difícil; actuar segons es pensa és encara més difícil.' Aquesta és en certa manera la sensació que ahir molts tinguérem a l'observar les cares llargues dels líders de les formacions proconsulta quan sortien del Palau Robert. La reunió que en un principi havia de ser discreta no ho fou pas tenint en compte l'allau de periodistes concentrats al carrer, un fet que demostra que els periodistes són molt vius o bé les filtracions internes s'han convertit en un clàssic d'aquest thriller que cada vegada té més trets de melodrama.

Els actors que han o havien de tirar endavant el 9-N no només feien cara de circumstàncies sinó també de pomes agres, tant que una setmana després de trobar-se a Palau i atendre els periodistes, ahir la processó anava per dins i per fora. Disciplinadament, però, ningú va voler fer d'esgarriacries explicant les més que probables tensions que s'intuïa a l'ambient. Tots els presents, malgrat la insistència de la premsa els emplaçaren a la setmana que ve, que segons diuen serà "decisiva" per desvetllar la incògnitat.

Tot i l'objectivitat de per sí no existeix, l'evidència és que la consulta podria morir la propera setmana, circumstància que ja sabrien els seus impulsors, però que haurien pactat no fer-ho públic fins passat el 12-O, per no donar ales als unionistes en la seva "Fiesta Nacional". Sigui com sigui, entrem en l'àmbit de la política ficció on se'ns aniran presentant diversos escenaris. El que està clar és que enrere no podem tornar i cal seguir endavant malgrat des de Madrid vulguin posar-se la medalla per haver aturat una consulta, que d'altra banda no era vinculant. 

Si fins ara sempre s'ha parlat d'un únic Pla descartant-ne un B, el context empeny inevitablement cap a unes eleccions que en tota probabilitat seran plebiscitàries, vist el clam del carrer. Ara bé, si ja prou difícil ha estat consensuar entre les formacions una consulta, molt més ho serà dissenyar una llista única, ja que malauradament sembla que els càculs partidistes són prioritaris. D'aquest èxit o no dependrà en gran mesura que Artur Mas opti per ser candidat o doni el relleu a algú altre, quelcom que no és pas descartable i que sumiria CiU en una crisi per manca d'un líder amb cara i ulls.

Què podria passar aleshores? La lògica podria fer-nos pensar que això els passaria factura a les urnes, i abans que passés és més que probable que finalment Unió Democràtica optés per trencar amb el seu soci i es presentés sota la marca d'un nou partit amb l'objectiu de recuperar el tant anhelat "centre". Caldria veure si la vaticinada victòria republicana i la resta de partits independentistes tindrien la força i la voluntat suficient per fer una Declaració Unilateral d'Independència sense esperar al que puguin dir-hi a 500 Km.

Per aquelles contrades precisament continuen les crítiques davant la crisi de l'ebola, vist que malgrat passen els dies, ni les explicacions ni la gestió de la mateixa han millorat, ans al contrari. En aquest sentit, i segurament perquè des del govern li haurien tocat el crostó per la pèrdua de vots de cara a les municipals, la titular de Sanitat va reconèixer que s'havien comès alguns errors i revisarien el protocol per evitar que es repetís. No sé si en aquesta revisió hi haurà inclòs evitar que impresentables i dèspotes com el conseller del ram a Madrid, Javier Rodríguez, es dediqui a escampar calúmnies i falsedats per treure's les puces de sobre, puces heretades del ja incinerat Excalibur. 

De tota manera, no sembla que la comunicació i la transparència acabi prenent protagonisme en aquesta gravíssima crisi, després de llegit que Moncloa ha decidit incorporar al gabinet de comunicació una persona de confiança de l'Executiu, Ricardo Ibáñez, el qual té sobrada "experiència" a l'haver servit a les ordres del ministre Ángel Acebes en l'època dels atemptats de l'11-M

La perla del dia ens l'apropa el The Telegraph, el qual demostra com la necessitat obliga en molts casos a treballar les neurones davant les dificultats. Ara bé, sovint hom té la sensació que algunes persones les tenen de vacances. Aquest podria ser el cas d'un veí de Detroit, que davant de la impossibilitat de pagar un deute de 6.000 dòlars sobre el seu habitatge, va decidir vendre's la casa a l'antiga. 

Com si d'una operació en espècies es tractés i davant la manca d'ofertes per la vivenda, el propietari hauria facilitat als possibles venedors l'adquisició canviant diners pel nou Iphone 6. Així, els compradors disposarien d'una casa amb tres habitacions, menjador, bany i jardí.

En fi internautes, restarem oberts a saber si els possibles clients són tan "flexibles" com el nou enginy. Tanmateix, m'alegro que les pomes estiguin tan valorades, fins i tot les mossegades.

Laberint d'Ombres

Bona tarda i bon dijous internautes. 'El dubte és un dels noms de la intel·ligència.'. Són paraules del prolífic escriptor argentí Jorge Luis Borges que si fossin certes ben segur que la majoria de catalans seríem superdotats.  Fa temps que sembla que juguem al joc de les margarides, caracteritzat per un transtorn bipolar marcat per "un votarem incondicional" i "un depèn del TC". El fet és que quan en una cosa tan seriosa com el destí dels habitants d'un territori comencem a "posar peròs" és que alguns no ho tenen tan clar com ens volen fer creure. La mostra més evident és que en un país normal a hores d'ara estaríem fent campanya pel Sí o pel NO, i no per fer una consulta per d'aquí a 30 dies.

Òbviament, potser fruit de la recent estrenada tardor, la remor del vent es converteix en rumor insistent de plebiscitàries com a millor alternativa legal. Tot i així, aquesta empresa pensada per consensuar una llista única, segurament encara resulta molt més complicada que consensuar una consulta. Ara bé, si seguíssim aquest camí i fent una hipòtesi de treball arriscada, no arribaríem al mateix atzucac encara que el Parlament assolís una àmplia majoria?

Queda clar que l'altra banda, per molt que alguns s'esforcin a no reconèixer-ho, ni té ni tindrà cap mena d'interès a negociar res que els pugui perjudicar. Quin seria el camí aleshores? Em temo que seguint la mateixa estratègia que ara el Constitucional per molt que els ciutadans s'haguessin pronunciat massivament a les urnes tampoc variaria la seva posició perquè, com l'executiu de Rajoy, sempre negarà l'existència d'una sobirania aliena a l'espanyola. 

Si una cosa ha canviat aquests darrers anys ha estat el "grau d'emprenyamenta" dels nostres conciutadans vers els menyspreu dels altres límits, i això d'agenollar-se i conformar-se amb el poc que encara tenim és una idea caduca que no ens porta enlloc. Per tant, tal com explicava ahir l'escriptor i sociòleg Salvador Cardús, si volem tirar endavant "tard o d’hora haurem de trencar la legalitat espanyola", perquè no conec cap territori que hagi esdevingut independent esperant el beneplàcit de l'estat al que pertanyia.

Al marge d'aquestes consideracions, està molt bé això de voler fer les coses seguint un full de ruta, però arriba un moment en que quan una secessió pactada és impossible davant una ofensiva juridico-política, em temo que l'única via per sortir-nos-en passa inevitablement per una Declaració Unilateral d'Independència (DUI), ja que si no, anem-nos conscienciant que Espanya no és de les que oblida desafiaments com el nostre.

Parlant de reptes, sorprenent la perla que ens porta el Daily Mail des de Londres. Ja ho diuen que a l'hora de signar documents cal llegir-ho tot de dalt a baix per molta mandra que ens faci. Ara bé, això que hauria de ser l'ideal no acostuma a acomplir-se i això és exactament el que explica el rotatiu britànic fent-se ressò d'un experiment sociològic fet a la capital.

La febre de les noves tecnologies va portar a la companyia finlandesa F-Secure a provar fins a quin punt el londinencs paraven atenció als contractes que signaven. El test consistí en proporcionar una connexió Wi-Fi en diverses zones de la ciutat i convidar als vianants a gaudir-ne de forma gratuïta i per sempre. 

Evidentment, el que passà per alt a la majoria d'internautes fou que entre la llarga parrafada del document hi apareixia la "clàusula  Herodes" que obligava a entregar els seu fills com a contrapartida. A més, el diari explica que en només 30 minuts van aconseguir saber les adreces i contrasenyes dels correus electrònics, pel simple fet de no haver llegit els termes i condicions.

Ja ho veieu internautes, a partir d'ara i pel vostre bé, val més que llegiu sempre La Mossegada fins el final, no fos cas que...