Som a l’aire

Des de l’antena altiva, escampant critiques i paraula viva.

Opinions sinceres

L’anàlisi crítica i àcida d’allò que està passant

Una pinzellada àcida amb gotes d’humor

Perquè no cal farcir la informació amb paraules que no s’entenen.

Com un bon vi

Si la collita és bona, l’aroma i el perfum informatiu té un altre gust, no?

La fitxa del Mobile

Bon dia i bon dimarts internautes. Escrivia Françoise Giraud que 'La dona serà realment igual a l'home el dia en què es nomeni una dona incompetent per a un lloc important'. Tot i el sarcasme de la periodista francesa, val a dir que si tenim en compte els primers mesos d'Ada Colau al capdavant de l'Ajuntament barceloní semblaria que la igualtat està cada vegada més a prop.

Només calia veure ahir la cara de pocs amics del conseller delegat de l'empresa organitzadora del Mobile World Congress, el qual es mostrava indignat per l'efecte de la vaga de metro i autobús d'aquesta setmana. Com ja dèiem en l'edició passada, els problemes se li acumulen a la líder de BComú, desbordada per les crítiques rebudes a causa de la inoperància a l'hora de gestionar aquesta crisi de "mobilitat".

La saviesa popular explica que "si no ets part de la solució, ets part del problema", i ara per ara els ciutadans de la capital catalana en pateixen la pertinaç sequera. És evident que qui fa vaga no és pas Colau, però aquesta supèrbia que l'acompanya sempre com un "escratxe" tampoc hi ajuda massa. Ara bé, l'oportunisme del comitè d'empresa dels treballadors del Metro demostra el poc sentit de país que tenen determinats representant sindicals.

Dilluns, passava pels micròfons de Catalunya Ràdio, el secretari general de la Secció Sindical de la UGT al Metro. La intervenció de Carlos González no fou lamentable, sinó el següent. Davant les preguntes dels contertulians sobre els sous de 29.000 i 33.000 euros fets públics per l'Ajuntament, no volgué entrar-hi i preferí anar-se'n per la tangent, mostrant un perfil baixíssim i argumentant que el veritable problema és la diferència amb el que cobren els directius de TMB.

L'espectacle doncs està servit i pot tenir conseqüències no només per la ciutat, sinó també pel país i en especial per aquells partits Flower Power que algun dia aspiren a materialitzar els móns de Iupi. Això és el que pot desprendre's de la plantada que el responsable del congrés feu ahir al no assistir a la inauguració i deixant entreveure que la dotzena edició podria migrar cap altres ciutats. De poc ha servit la inauguració de la línia 9 accelerada en bona part per les exigències de l'organització, ja que si la xarxa no funciona a ple rendiment de poc serveix.

Així, uns i altres demostren una manca de responsabilitat majúscula. Els primers per "anar de sobrats", i els altres per voler estirar més el braç que la màniga, tenint en compte que és de les poques empreses públiques on tot i la congelació salarial, no hi ha hagut acomiadaments ni retallades. Quelcom que hauria de fer reflexionar a ambdós perquè coneixent la importància del transport no es pot anar pel món fent xantatge aprofitant esdeveniments mundials que aporten feina i milions d'euros al territori.

En fi internautes, que déu ens agafi confessats, perquè pel que es veu aquí tothom vol la veritat, però ningú vol ser honest. I és que com deia Confuci; "No són les males herbes les que ofeguen la bona llavor, sinó la negligència del camperol."

Sense cobertura

Bon dia i bon dilluns internautes. "Pensem en veure la televisió per desconnectar el nostre cervell, i en utilitzar l'ordinador quan volem tornar a connectar-lo." La frase és de Steve Jobs, un dels emprenedors importants dels darrers temps en noves tecnologies que pot extrapolar-se també en altres àmbits més propers.

Tan pròxim com l'onzena edició del Mobile World Congress, un dels esdeveniments mundials més importants que tenen com a capital Barcelona. Òbviament, en un congrés exitós com aquest amb totes les mirades internacionals, qui més qui menys lluita per sortir a la foto, malgrat que en determinats casos surt molt pixelada.

El context és el que és, i la realitat tossuda del procés català ja no passa desapercebuda arreu, per molt que els tentacles de l'Estat facin tot el possible per descafeïnar-la. Afortunadament, una cosa és al realitat i una altra molt diferent el desig. Ahir mateix, en el sopar d'inauguració en trobàrem un bon exemple, especialment perquè la morbositat dels mitjans espanyols davant la trobada entre el cap d'Estat i els presidents Puigdemont i Forcades podia suposar una incomoditat manifesta davant la comunitat forània.

Només cal veure determinats titulars dels mitjans espanyols que esperaven amb candeletes un lleig de les autoritats catalanes.  A Libertad digital obren edició amb la següent capçalera: "La plana mayor del separatismo se comporta con normalidad institucional en la inauguración del congreso de los móviles en Barcelona."

El titular no és precisament innocent i passa amb més pena que glòria, perquè demostra que encara consumeixen el típic còctel de mala llet i desconeixement del caràcter català, caracteritzat pel savoir faire i les bones maneres. Així que, si pensaven que al sopar al Liceu ens dedicaríem a proferir insults i assistir-hi vestits en xandall els va sortir malament, encara que tampoc hagués estat estrany donat la predilecció de determinats diputats/diputades del Parlament per les prendes esportives.

Mentre el rei Felipe VI va voler aprofitar l'avinentesa per tornar a practicar el "català correcte" i convidar als presents a remar junts per fer gran la seva Espanya, el president Puigdemont reivindicava l'esperit de lideratge en el camp tecnològic. Curiosa referència la del monarca, venent l'interès per modernitzar un país que nega sistemàticament quelcom tan bàsic en democràcia com el dret a decidir.

El discurs marcadament espanyolista deixa entreveure que la "cobertura" fa temps que comença a perdre's, ja que el senyal no acaba d'arribar amb prou força al nostre territori. Es clar, que tampoc hi ajuden massa les interferències de corrupció generalitzada entre els grans partits o que s'arxivin les denúncies pels xiulets al "himne no cantat".

Qui també sembla patir de cobertura és el nou coordinador general del PPC, Xavier García Albiol, un càrrec de recent creació que únicament obeeix al fet que Alícia Sánchez Camacho no ha volgut abandonar del tot la presidència perquè si hi ha eleccions anticipades a Espanya no vol quedar-se ni fora de joc ni sense un sou. La darrera ocurrència del loquaç personatge ha estat en demanar al govern espanyol que recuperi les competències dels ports de Barcelona i Tarragona, davant la constant deslleialtat de l'executiu català.

Una altra usuària de mòbil que aquests dies sembla tenir el terminal apagat és Ada Colau, que sembla haver patit un error de càlcul davant els sindicats de Metro i Autobusos, pensant que sent BComú un partit tan "progre" i d'esquerres, els agents socials no li girarien l'esquena. Al marge d'aquest excés de confiança i les presses per negociar d'urgència i de matinada un conveni col·lectiu, potser que l'alcaldessa comenci a actualitzar-se les "aplicacions" i d'aquesta manera evitar que els congressos internacionals optin per marxar cap a terres on se'ls cuidi millor.

En fi internautes, que mentre per la majoria això són faves comptades, altres continuen fora de cobertura pensant que a la vida "Hi ha tres tipus de persones: els que saben comptar i els que no."

Doble suspens

Bona tarda i bon dimecres internautes. 'Només serà una bona pel·lícula si el preu del sopar, l'entrada i la cangur han valgut la pena". Una teoria la d'Alfred Hitchcock que si l'extrapolem a l'àmbit polític ens permetrà entendre, amb permís de Quim Monzó, bona part de "el perquè de tot plegat". Es clar que al marge de ser conegut per la seva silueta, el director britànic fou consagrat com a rei del suspens, un honor que no podria compartir pas amb el TC, ja que aquest Tribunal és tan o més previsible que trobar un anglès amb mitjons vermells i sandàlies.
Però ves per on, resulta que la màgia de les paraules comporta trobar mots amb diverses accepcions, i en la segona si que el Constitucional hi entraria de ple, donat que vist l'estadística dels darrers anys contra Catalunya, podem afirmar sense fer escarafalls que la credibilitat de l'alt tribunal està a la mateix alçada que el fracking emprat per extreure petroli. La darrera ocurrència del fidel escuder del govern espanyol ha estat suspendre cautelarment durant cinc mesos el flamant Departament d'Afers Exteriors de la Generalitat. 

Una decisió que significa una altra clatellada al govern català, deixant fora de joc la conselleria de Raül Romeva. Ja ho havia advertit feia dies l'executiu espanyol al·legant que només ells són competents en diplomàcia. Evidentment, la importància de seguir internacionalitzant el procés és quelcom prioritari si volem materialitzar-lo, perquè per molt que creem estructures d'Estat si no hi ha algú allà fora que ens reconegui ho tenim tan o més pelut que els socialistes facilitant un referèndum.

La pilota ha tornat doncs al nostre terreny i deixa el govern de Carles Puigdemont amb la tessitura de tirar pel dret essent fidels al Parlament o bé acotar el cap i claudicar amb la suspensió. Òbviament, més tard o més d'hora arribarà el moment en que caldrà desobeir i acceptar-ne les conseqüències si realment tenim ganes d'esdevenir Estat o anem marejant la perdiu.

Aquests dies, però, Catalunya continua pesant i molt en les negociacions dels partits espanyols a l'hora d'encarar la investidura. Això sí, els dos partits majoritaris defensant cadascú pel seu cantó el monopoli de la unitat d'Espanya, un fet que només demostra una debilitat manifesta si tens la necessitat diària de reivindicar les fronteres indissolubles de la pàtria.

En aquest mateix sentit, els nostres veïns francesos assistien atents a l'emissió que la Televisió pública France 3 va fer d'un reportatge sobre el rei emèrit Juan Carlos I, en el que repassava tota la seva trajectòria davant la prefectura de l'Estat. L'episodi més curiós fou quan li preguntaren sobre la seva relació amb el dictador, personatge amb el qual l'uní una íntima amistat que acabà materialitzant-se en la successió un cop finat en Paquito.

“El dia abans de morir, Franco em va agafar la mà i em va dir que havia de mantenir la unitat d’Espanya, i això he fet a la meva manera”. Unes paraules que recordava amb certa melangia, a l'igual que quan es referí a la sobtada i misteriosa mort del seu germà, l'infant Alfonso. Dos dels aspectes que dècades després continuen a la caixa de pandora del CNI, tenint en compte que gairebé ningú no s'atreveix a parlar-ne. L'exemple més palpable, el de la televisió pública espanyola, ens que per cert coproduí el programa sobre el monarca i que curiosament no pensa emetre'l en aquesta país  transparent i postfranquista.

Una mostra més d'una Espanya rància, més preocupada per delimitar llibertats i per malbaratar els recursos públics finançant programes per no emetre'ls, no fos cas que la gent canviés el xip després de veure les vergonyes dels que manen.

Tabús

Bon dia i bon dimarts internautes. 'Déu no hauria arribat mai al gran públic sense l'ajuda del diable.' Aquesta cita del poeta i artista francès Jean Cocteau podria ajudar-nos a entendre l'estat de la qüestió de la política espanyola, on Pedro Sánchez s'ha convertit en la gran esperança blanca, sempre i quan el "diabòlic" Pablo Iglesias no ho impedeixi. I és que el considerat per molts dimoni escuat va tornar a posar com a condició sine qua non la celebració d'un referèndum a Catalunya.

La reacció dels partits a la suposada línia vermella de Podemos demostra novament les mancances democràtiques d'una transició feta a mida. Així, temes tan tabús com la sexualitat semblen haver superat àmpliament altres com molts més delicats com preguntar a la gent com vol el seu país. Ja ho deia el poeta que "la veritable intimitat comença sempre de cintura cap amunt".

Malauradament, l'Espanya d'avui continua sent víctima d'aquella democràcia reprimida i pactada en un postfranquisme que en bona part continua ben vigent. En aquest context, la ruptura de les regles del joc proposades pels "podemites" es converteix en un nou xoc de trens inesperat pels partits tradicionals. 

Populisme o no, el cert és que la proposta de govern que ahir presentava Iglesias per un pacte amb els socialistes, posava contra les cordes Pedro Sánchez que necessita Sí o Sí el suport de la formació lila, per fer fora l'actual ànima en pena que es passeja per Moncloa. La compareixença serví per anunciar importants mesures que traieren de polleguera al PSOE, no tant per la radicalitat de les mateixes, sinó per el do d'oportunitat mediàtica de Pablo Iglesias.

Sigui com sigui, Podemos intenta dominar els tempos i assegurar una partida que començarà jugar-se el 2 de març i que si no prospera pot acabar en una convocatòria electoral en plena temporada d'estiu. I la preocupació a les files socialistes era més que palpable la passada jornada, titllant la posta en escena dels possibles socis de "perplexa, preocupant i decebedora".

D'igual manera s'expressava ahir la portaveu de la sucursal socialista a Catalunya, Esther Niubó, afirmant que l'oferta no ajuda gens a les negociacions. Al marge de l'amnèsia del PSC, el que comença a circular en determinats cercles de la capital del reino és la contraoferta que tenen en ment al carrer Ferraz per tal d'apagar el foc independentista. 

Lluny de consultes o referèndums, el PSOE recuperaria les 23 propostes que fa 2 anys Artur Mas va presentar a Rajoy. Falta d'atenció o dificultat per entendre la realitat catalana, digueu-li com vulgueu, però aquesta pantalla en forma de premi de consolació fa temps que la vàrem tancar. 

Moltes gràcies Muriel!

Bon dia i bon dilluns internautes. Deia el polític Frank A. Clark que 'Si un home no està agraït pel que té, és probable que no sigui agraït pel que tindrà', i a fe de Deú que Catalunya té molt a agrair a Muriel Casals. La diputada de Junts x Sí desdibuixava el somriure de la família independentista després de no superar les ferides d'un malaurat accident.

L'èxit del procés català ha tingut en la figura de l'expresidenta d'Omnium un pes significatiu, materialitzat sovint en les cada cada cop més massives manifestacions per la llibertat del nostre poble. Un triomf que si bé és fruit del treball col·lectiu també hi té molt a veure l'extraordinària feina feta per aquest binomi Casals-Forcadell.

Així, mentre l'actual presidenta del Parlament era el cor, Muriel en fou el cap. Els que la coneixien parlen d'una dona fràgil però de conviccions de ferro. Un tarannà que sempre la dugué a buscar consensos sense abandonar en cap moment els seus ideals. Aquesta discreció combinada amb la ferma voluntat de veure una república catalana, suavitzant la radicalitat amb l'habilitat de no variar el missatge conformaren bona part de la seva activitat pública.

Força ha plogut des d'aquella contundent mobilització del 2010 en contra de les retallades de l'estatut, però lluny de recular malgrat la repressió del govern amb l'empara del Constitucional, el nostre ha estat un poble que com ella no ha defallit. Segurament, per aquest mateix motiu i en plena crisi per formar un nou govern, un dels noms que arribaren a sonar a les travesses fou el d'ella.

No és d'estranyar aquest consens si tenim en compte la seva coherència política, perquè malgrat haver passat pel PSUC i Iniciativa, mai deixà enrere la seva militància d'esquerres, un factor aquest que la legitimà encara més la transversalitat del procés que defensava. Però, la tasca de formigueta en defensa de la llengua i la cultura tingueren feta durant anys a la universitat i en diverses entitats, tingueren la seva recompensa quan el 2010 fou escollida per un ampli marge com a presidenta d'Òmnium Cultural.

Escriu Álvaro Mutis que "Quan la gratitud és tan absoluta les paraules sobren". Tot i així, demostrem que la seva lluita no haurà estat en va i fem honor a la seva memòria recordant-la amb les belles paraules de La vall del riu vermell:

"Trobarem a faltar el teu somriure,
dius que ens deixes te'n vas lluny d'aquí,
però el record de la vall on vas viure
no l'esborra la pols del camí."

L'amenaça fantasma

Bon dia i bon dijous internautes. En certa ocasió, George Bernard Shaw escrigué que 'L'odi és la venjança d'un covard intimidat.' La contundent afirmació de l'autor de Pigmalió no ens hauria de deixar indiferents, perquè si d'alguna cosa hem estat víctimes, els que vivim en aquest país nostre, és de l'odi generat pel Partit Popular. Una formació que des del 20-D viu en hores baixes i els darrers dies mira de donar els darrers espeternecs ("coletazos") ara que ha perdut pistonada.

Així i tot, la manca de suport a les urnes ha servit perquè, lluny de fer una cura d'humilitat, els conservadors hagin optat novament per carregar contra la legitima aspiració de Catalunya a esdevenir independent. S'hi referia ahir mateix Mariano Rajoy als seus companys del Senat, en una reunió que havia de servir per pujar la moral de la tropa, que malgrat tenir majoria absoluta a la Cambra alta no passa pel seu millor moment.

Tampoc és d'estranyar l'estat d'ànim, bàsicament perquè si hom tingués de companya la que durant anys fou "alcaldesa de España" a mi també em cauria la cara de vergonya. Una ignomínia que no va passar Rita Barberà, la qual va preferir amagar-se al cau després de la tempesta valenciana, que malgrat l'anticicló segueix amenaçant pluja de detencions. 

En aquest sentit, la fan de Louis Vuitton, no només demostra tenir més cara que esquena sinó també grans padrins, els quals han facilitat el blindatge de la senadora per tal que mantingui l'aforament en cas que hi hagi eleccions anticipades. De fet, s'entén perfectament, ja que en temps complicats els PoPulars no volen tornar a tenir un "Bárcenas 2" que engegui el ventilador.

Mariano, però, seguí fidel al manual del partit, convertit gairebé en una tradicional litúrgia que mira de tapar les vergonyes pròpies retraient al líder del PSOE que obviï defensar la unitat d'Espanya i la "amenaza independentista" en el document de propostes de govern. Evidentment, ni una sola autocrítica ni per la corrupció ni pel desgavell d'Adif.

Sens dubte aquest darrer sembla ser la darrera cortina de fum del govern en funcions per anar torpedinant les infraestructures catalanes. Una tàctica de desgast contra l'administració catalana i la seva policia que fa temps que els responsables de la companyia utilitzen per espolsar-les puces. L'exercici malèvol pretén únicament explicar a l'opinió pública espanyola la negligència dels catalans a l'hora de justificar l'incompliment de la inversió promesa. Si no fos per l'emprenyada diària que suposa pels usuaris, les excuses de malpagador d'Adif i el cinisme professional de Nacho Martín Blanco atribuint les misèries ferroviàries als sobiranistes diria que aquest sainet és ben bé de traca i mocador.

Ja ho veieu internautes, no us deixeu acoquinar per les amenaces, no fos que acabéssiu com un professor de matemàtiques que caigué en depressió perquè tenia massa problemes.

Paper mullat

Bon dia i bon dimarts internautes. 'Tenia tan poca retentiva que s'oblidà que tenia mala memòria i es va recordar de tot.' No és menor la frase que en el seu dia escrigué Ramón Gómez de la Serna per entendre els darrers moviments a la CUP. Que el pacte amb Junts x Sí va comportar molts mals de panxa és evident, però a vegades hom oblidà que aquesta formació és tan complexa com heterogènia. 

Evidentment, l'acord in extremis per investir un nou president passà factura als guanyadors del 27-S, però no només a ells, ja que la divisió interna dels cupaires torna novament a demostrar que el pacte fet a contracor no va tancar la ferida oberta. I es clar, l'inconformisme i la rebel·lia sembla que predominen aquests dies per sobre dels acords signats.

De fet, ja ho deia Friedrich Hebbel: "L'obstinació és el succedani més barat del caràcter". I si alguna cosa hem descobert aquests mesos és que la tossuderia de determinats personatges per acabar amb el recent govern ha fet trontollar novament la confiança. Pocs dies després que Corrent Roig anunciés que abandonava la CUP pels acords signats i el suport a la pròrroga pressupostària, ara ha estat Endavant OSAN qui ha titllat de "paper mullat" els compromisos rubricats.

Sigui com sigui, seria injust generalitzar l'actitud de determinats sectors amb el global, però el temps demostra que plou sobre mullat, perquè Artur Mas no era l'únic obstacle per tirar endavant el full de ruta. Novament, descobrim que independència i revolució no sempre van agafats de les mans.

Els qui sembla que ja comencen a anar de bracet són PSOE i C's, els quals segueixen festejant per arribar a un acord. Diuen que en una relació tres són multitud, i Podemos sembla que li hagi tocat fer d'espelma. En aquest context, els socialistes presentaven ahir la proposta de govern a diverses formacions no independentistes per tal de portar-los a un molí que sembla haver ventilat tota reforma federal i autonòmica, malgrat Miquel Iceta ho atribueixi a un fatal error de tecleig.

En fi internautes, que cadascú pensi el que vulgui, perquè tal com escrivia Arthur McBride: "Una conclusió és el lloc on arribes cansat de pensar", i jo per avui ja he mossegat prou.