Som a l’aire

Des de l’antena altiva, escampant critiques i paraula viva.

Opinions sinceres

L’anàlisi crítica i àcida d’allò que està passant

Una pinzellada àcida amb gotes d’humor

Perquè no cal farcir la informació amb paraules que no s’entenen.

Com un bon vi

Si la collita és bona, l’aroma i el perfum informatiu té un altre gust, no?

L'ANC ja té competència

Bon dia i bon dijous internautes. 'No temo als competidors, només temo la competència deslleial.' Aquestes paraules del fundador d'Amazon, Jeff Bezos, no només poden aplicar-se a l'àmbit empresarial, un fet que aquells que seguim de prop l'evolució del que uns anomenen "problema" i d'altres anomenem "solució" coneixem perfectament que en aquesta partida el joc brut fa temps que hi té cabuda. I és clar, el sempre idíl·lic "fair play" queda ben lluny de materialitzar-se en una contesa com la que ens ocupa i preocupa.

No sé si fou una picada d'ullet del destí o no, però el cas és que un dels llibres més venuts de Sant Jordi fou "L'analfabeta que va salvar un país" de Jonas Jonasson i aquest fet podria explicar aquest analfabetisme respecte els valors democràtics que permeten expressar la ciutadania a través de les urnes. Per aquest mateix motiu no deixa de ser simptomàtic el naixement de l'alternativa unionista a l'Assemblea Nacional Catalana, sota el títol de Societat Civil Catalana, un nom que ens recorda en gran manera la d'aquella entitat anomenada Conviencia Cívica Catalan, que sempre que pot torpedina la immersió lingüística a les escoles. Coincidència o no, el cert és que els partits anticonsulta (PSC inclòs) van donar ple suport a l'acte fundacional qure ahir reunia 1.300 persones al Teatre Victòria de Barcelona.

L'entitat la formen empresaris, juristes, professors i professionals de diferents camps que sorprenentment afirmen que la seva associació té com a pilars la democràcia i el respecte a "l'Estat de Dret", com si votar fos l'antítesi d'ambdós conceptes segurament pel fet que veuen amb mals ulls que nosaltres tinguem "Dret a Estat". Desconec si és cinisme o simplement hipocresia, però el fet de dir que "No volem fer política", tal com llegim a Vilaweb i em sembla que la seva fundació no és simplement per organitzar partidetes de dòmino sinó per combatre legítimament, espero, el NO però des de fora el NO, encara que sembli paradoxal.

La diada d'ahir va tenir també altres protagonistes. A Badalona l'alcalde PoPular García Albiol va tornar a mostrar el seu polèmic caràcter i va enviar la policia local a retirar la parada que Òmniun Cultural havia posat a la ciutat. Segons sembla, el batlle ja havia ordenat que totes les entitats que no fossin llibreters, ja que tenir unes paradetes que reivindiquen la identitat no li resulta massa còmode. Una bona amiga seva i alhora presidenta del seu partit, aprofitava les càmeres i els micròfons per carregar contra el president de la Generalitat, ja que segons la popular "Artur Mas segresta les festes de Sant Jordi i la vida dels catalans amb la seva obsessió independentista". Malauradament, tornem a comprovar que el seu discurs ja el tenia preparat abans del parlament del president, perquè fou conciliador i més light que l'aigua. Però es clar, per la boca mor el peix i aquesta senyora no és que la tingui de pinyonet precisament.

I l'encara líder del PSC? Doncs bé, gràcies. Pere Navarro va visitar la parada de la seva formació a les Rambles i aprofità per signar diversos exemplars del seu llibre sobre la via federal als lectors que s'hi acostaven. La sorpresa dels periodistes fou que la majoria dels que s'apropaven a Navarro per demanar-li la seva rúbrica eren novament paquistanesos. Caldria doncs preguntar-se si realment tenen algun conveni de col·laboració amb aquest col·lectiu o bé és que Navarro mira de fer mèrits per convertir-se en cònsul honorari d'aquell país quan ja no tingui partit per liderar.

La perla del dia ens arriba des del país veí a través del diari francès L'Est Républicain. Patrice Vergon, que així s'anomena el nostre protagonista, ha vist com la seva dèria li passava factura després que un tribunal l'hagi condemnat a 18 mesos de presó per causa violència psicològica a una dona de 75 anys de Belfort. Segons llegim, l'home de 54 anys va colar-se al pis de la víctima i va deixar anar els seus instints més primaris, altrament dit "porcs", al dedicar-se a ensumar i llepar els peus de la venerable velleta. Malgrat la decisió judicial sempre pot quedar-nos el dubte a l'hora de qualificar l'individu, que depenent de la pulcritud les víctimes hauríem de titllar-lo de fetitxista o massoquista, tot depèn de l'olor amb que es miri.

Solucions imaginatives

Bon dia i bon dimecres internautes. Deia el famós cineasta Alfred Hitchcock que 'Hi ha alguna cosa més important que la lògica: és la imaginació.' I d'això en saben força determinats polítics com Maurici Lucena al qual sovint li toca fer tots els papers de l'auca. Ahir per exemple va haver de capejar les 10 dimissions que l'executiva socialista a Girona va sumar les altres 9. Ni més ni menys que 19 dels 33 membres han renunciat a seguir dirigint els socialistes en aquelles contrades, entre els quals l'exconseller Joaquim Nadal o l'exalcaldesa Pia Bosch., ja que no comparteixen les noves maneres ni tampoc estan d'acord a renunciar al dret a decidir. Aquest fet que en una formació normal suposaria sinó un daltabaix sí una bona sotragada a Can PSC sembla que s'ho prenen amb filosofia o almenys això és el que volen mostrar. 

La imaginació del portaveu socialista ens recordà temps immemorials, quan un tal "Paquito" es dedicava a difondre una inexistent confabulació judeo-massònica per justificar l'injustificable de les seves accions. No sé si conscientment o no, Lucena lluny de fer certa autocrítica, perquè d'això ja se n'ocupen els "crítics", va restar importància a la crisi gironina atribuint-la a personalismes i a una "conxorxa" perfectament organitzada per CiU i ERC per combatre el partit de l'encara líder del PSC, Pere Navarro.

Malgrat Sant Jordi no pugui ser un dels referents pels amants dels animals, bàsicament per allò de matar el drac o l'aranya, n'hi ha que sí que han vist una oportunitat per mostrar el seu interès "sobrevingut" per les lletres i cultura catalanes. És el cas de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría que avui es deixarà fotografiar acompanyada de diversos representants del sector editorial, especialment per aquelles vinculades al grup Planeta.

I mentre algunes busquen la foto, Sánchez-Camacho inclosa, el president de la Generalitat aprofitarà aquest matí per rebre els corresponsals dels mitjans acreditats a Espanya per respondre a les seves preguntes i així deixar clar que la intenció del govern català no ha variat a l'hora de convocar la consulta. Aquestes paraules són precisament les que pronuncià Artur Mas en l'entrevista inaugural a El Punt Avui TV, en la qual va explicar que posarà les coses ben difícils al govern espanyol per tal que puguin impedir-ne la celebració, i que en tot cas no es quedarien de braços creuats si finalment fos prohibida, organitzant una campanya internacional per denunciar la manca de democràcia a l'estat espanyol.

D'altra banda, si bé miren d'evitar que se'ls posi al mateix sac, PP i PSOE continuen mostrant-se igual d'amics a l'hora d'impedir-nos votar i mirar de convèncer-nos que això nostre no porta enlloc. No sé si fruit a l'afició a la ingesta de bombons de marihuana o a determinades substàncies blanques com les que han fet dimitir al regidor Popular de Nules (Castelló) José Vicente Adsuar, però el cas és que a vegades Mariano Rajoy sembla que hagi fumat quelcom més que un cigar després d'escoltar-lo. Ahir mateix, el Senat serví perquè el president del govern afirmés emplacés als partits sobiranistes a fer ús de la imaginació ara que el Congrés espanyol ha tancat la possibilitat de fer un referèndum. I això és quelcom que els manca a ells, perquè aquest tipus de resposta demostren que no tenen res per oferir-nos i sembla que no s'adonin que som uns quants que no combreguem amb el "más de lo mismo".

A la perla d'aquest dimecres ens fem ressò, mai millor dit, de la sentència que recullen diversos rotatius italians. De tots és sabut que les parets d'ara no són precisament com les d'abans i sovint semblen paper de fumar, això és el que deuria pensar bona part del veïnat que van haver de patir els gemecs i magarrufes d'una apassionada parella que no els importava realitzar pràctiques sexuals més aviats monòtones, fins el punt que la comunitat va acabar denunciant als amants per contaminació acústica. I és que tanta passió ha acabat passant factura al marit que haurà d'afrontar fins a 6 mesos de presó per posar el crit al cel.

Una nova independentista

Bon dia i bon dimarts internautes. 'Permetre una injustícia significa obrir el camí a totes les que segueixen.' Aquestes paraules assenyades de l'excanceller alemany Willy Brandt serveixen per tornar a la crua realitat després d'uns dies de vacances, que pel que sembla no tothom les ha gaudit de la mateixa manera. Si normalment sempre comencem parlant de personalitats, avui La Mossegada té protagonista algú que no és ni famós ni tampoc exerceix una responsabilitat pública, però que pel que va haver d'aguantar tant ella com els seus progenitors mereix que li dediquem unes línies. El cas és que la sensibilitat d'alguns funcionaris brilla per la seva absència, a base  d'un còctel de fredor i manca d'humanitat demostrant com d'impresentables poden ser determinades persones sense importar que estan obligats a oferir-nos un bon servei públic i per tant un respecte.

La nostra protagonista és la Laia, un nena de 9 anys que va acudir amb els seus pares a la comissària de Tàrrega per tal de tramitar el seu DNI. Però, ai mareta meva! Quina fou la reacció del policia encarregat d'expedir el document quan com un boltó va veure una presa fàcil a l'adonar-se de la diabòlica signatura de la Laia, no pas en forma de 666 sinó d'un simple estel que es veu forma part d'aquells criminals tan buscats que hi ha a totes les dependències policials. L'esmentat agent va arrugar el front dient que ell no podia procedir a fer el DNI ja que la signatura no era vàlida perquè tenia clares connotacions polítiques i va demanar explicacions a la mare pel fet d'inculcar ideologies que estan fora de la constitució espanyola. La informació que recull àmpliament El directe.cat explica la incredulitat de la mare al veure la ràbia embogida de l'uniformat que només veia fantasmes estelats per tot arreu, fins el punt que va reptar la família a presentar una queixa, això sí amb la covardia d'aquell que no es vol identificar, malgrat n'estigui obligat. Sobte veure reaccions com aquesta i veure com alguns tenen tanta por a un simple estel, suposo que si seguíssim la brillant lògica policial Agustí Fainé ja hauria dimitit com a responsable de La Caixa, per allò de l'independentisme mal entès. El que està clar és que després del trist episodi la Laia i la seva família tenen més números, si no ho són ja, de ser amants de l'estelada.

L'altra persona que de ser anònima pel gran públic també ha estat notícia aquests dies ha estat Rafael Martín Faixó, el qual fou "presumptament" fou colpejat pel la policia nacinal en la final de la Copa de l'assassí d'elefants, que es disputà a València. En la manifestació de suport que el muncipi de l'Alt Empordà organitzà, el jove reiterà que els policies l'insultaren i colpejaren al veure que portava una estelada al coll. A part d'un ull a la funerala i blaus per tot el cos, torna a demostrar-se l'estima amb què ens tenen als altres límits, i la estupidesa amb que ens tracten quan el responsable de la policia espanyola justifica les lesions per "haver caigut a terra un cop havia agredit als policies".Veurem quina és la resposta del ministre que sempre s'encomana a les verges per fer la seva feina.

I mentre els símbols independentistes comencen a fer-se un lloc a les mones de pasqua, totes elles "inconstitucionals" pels unionistes, els principals diaris de la caverna mediàtica tornen a l'atac amb tres fronts. El diari El Mundo ha tornat a fer una enquesta ben "innocent" i gens tendenciosa sobre si els espanyols són partidaris de suspendre l'autonomia catalana si es celebra la consulta. Curiosament la majoria amb un  46% diu què? Que sí, malpensats.

El segon front té com abanderat un diari que malgrat el seu nom mai ha estat raonable, ans al contrari. Per no quedar-se enrere davant la competència "mundial" també ha tirat d'enquesta i ha arribat a la conclusió que el rebuig a la independència guanyaria al Sí. Segons el diari de Paco Marhuenda, un 42,9 % s'imposaria davant el 39,3%, un fet ja prou sospitós tenint en contra que aquest rotatiu del grup Planeta acostuma a inflar i de quina manera els números, excepte els del multimilianari deute que ara li reclama a Lara el Banco Santander i La Caixa.

Per la seva part, el sempre "amable" ABC tornava a la càrrega tornant a vincular l’Assemblea Nacional Catalana amb terroristes, perquè segons la publicació monarquica estaria seguint fil per randa el full de ruta d'ETA per assolir la independència a través d'aquestes de desobediència civil. Si seguim el símil i acabem estirant encara acabaran criminalitzant Gandhi titllant-lo com el precursor de la banda armada per haver liderat els moviments pacífics d'insubmissió i desobediència a l'Índia.

La perla d'aquest dimarts resulta més que sorprenent i pujada de to pel que llegim a la premsa australiana. Segons sembla les autoritats del país han retirat del mercat una beguda energètica que sembla donava massa energia a determinada part masculina. Pel que es veu i/o es bevia, el producte tenia un alt component d'ingreditents que s'utilitzen pel tractament contra la disfunció erèctil. No cal dir el doble efecte que causa la seva ingesta, o bé d'alegria o d'incomoditat ja que provoca "priapisme", una erecció més llarga del compte, amb perdó. I es clar, no neixa de ser simptomàtic el nom de la beguda, MosKa, perquè amb la seva retirada més d'un estarà mosquejat.

La incògnita europea

Bon dia i bon dimarts internautes. El comunicador i prolífic escriptor indi Deepak Chopra afirma en una de les seves moltes obres que 'A la incertesa trobarem la llibertat per crear qualsevol cosa que desitgem' i en aquest sentit la incògnita es manté per saber si Catalunya continuarà formant part de la Unió Europea o no. Tampoc ho té massa clar el Consell Assessor de la Transició Nacional que ahir presentava juntament amb el conseller Homs un nou informe centrat en la integració d'un nou estat a la UE. Malgrat les especulacions són moltes, Carles Viver Pi-Sunyer va voler deixar clar que Catalunya té més probabilitats que s'hi mantingui que no pas que en sigui expulsada. Dins les diverses opcions el CATN destaca quatre possible vies que resumides serien quedar-nos dins, sortir-ne temporalment però amb una incorporació ràpida, seguir els tràmits normals i lents pels futurs estats membres o ser-ne expulsats fins a nova ordre.

Al marge que tampoc seria un desgavell econòmic quedar-ne fora, vista com funcionen països com Liechtenstein, Noruega i Suïssa amb altres tractats, sí que és evident que els actuals membres se'n malfien en gran manera d'Espanya i més després de conèixer el deute de les administracions públiques que arriba gairebé al bilió d'euros, tan com el PIB que genera. Aquesta informació que ens serveix el Huffington Post serveix per adonar-nos de la importància estratègica que té Catalunya pels europeus, ja que a diferència d'Espanya que perceb ajudes, el nostre teixit productiu faria que fins i tot contribuíssim amb el 0.69% del PIB mentre Alemanya ho fa amb el 0.42%. 

Per tant i per no marejar més amb xifres milionàries, si nosaltres marxem i els altres no volen negociar, serà més que impossible que puguin fer front al 121% de dèficit, ja que Espanya per molta voluntat que hi poso no podrà assumir aquest deute. Està molt bé que alguns dels seus dirigents fent ús del missatge catastrofista vulguin advertir-nos de tot el que perdríem i deixaríem de fer durant dècades, però el que deixen d'explicar és que aquest hipotètic període negre ja fa temps que l'estem vivint els catalans i en tot cas, si realment tothom ens tanqués les portes seria fonamentalment perquè el govern espanyol faria mans i mànigues perquè així fos.

Al marge d'això, sempre es bo recordar per aquells homes i dones de poca fe, que la Comissió Europea ni cap altra institució de la Unió s'ha pronunciat oficialment sobre el cas català, malgrat que alguns dels seus membres sempre acaben dient que això és un afer intern en el que no s'hi poden pronunciar, un fet que demostra que l'empipament de les autoritats espanyoles que veuen com els seus precs per a que dirigents internacionals es solidaritzen amb l'unionisme no acaben de fructificar, entre altres coses perquè malgrat ser un país petit i tenir aspiracions de futur les grans empreses continuen invertint a casa nostra. Així la diplomàcia espanyola no només veu com els mitjans internacionals acostumen a fer més cas a les reivindicacions d'aquesta petita nació sinó que a més han de mirar de maquillar la seva negativa a permetre'ns votar. I és aleshores quan surten quatre espabilitats exigint que la roba bruta s'ha de rentar a casa sense recordar que els que tenien el sabó a nosaltres ens han près la rentadora, i per tant hem hagut d'anar a la bugaderia internacional perquè ens facin el cas que ells no ens han fet.

La perla d'aquest dimarts demostra el mal que pot arribar a fer ser un malalt de sèries com MacGyver. Només cal que els ho preguntin als veïns de la ciutat sueca d'Angelholm on un home de 33 anys va tenir l'acudit d'incorporar un nou enginy casolà a casa seva. L'home que pel que es veu és molt aficionat a la tecnologia va comprar material a través d'internet i va aprofitar diverses peces dels detectors de fum de casa. Ja ho diuen que els experiments s'han de fer amb gasosa, però aquest jove que està sent jutjat al país escandinau va preferir tirar pel dret, un fet que posà en alerta la policia quan el nostre "emprenedor" va trucar amb l'agència estatal que regularitza l'energia nuclear per saber si era delicte construir un reactor nuclear a casa.

La pastanaga de Fernández Díaz

Bon dia i bon dilluns internautes. 'La guerra és l'art de destruir homes, la política és l'art d'enganyar'. I en certa manera no deixa indiferent l'opinió que ja al S.XVIII tenia el filòsof i matemàtic francès, Jean Le Rond D'Alembert. I és que en tot conflicte sempre hi ha diferents estratègies i la nostra dista molta de la que fa temps ve plantejant l'estat per desacreditar el nostre dret legítim  a decidir el futur. El darrer intent per desestabilitzar-nos ha tornat a venir del ministeri de l'Interior, amb gran experiència en la matèria malgrat la manca de resultats, entre altres coses perquè poc pot anar bé un país aconfessional si sempre s'encomana a les verges i els sants. Aquesta vegada han volgut ésser una mica originals que la darrera invenció sobre el fals informe dels comptes d'Artur Mas i Jordi Pujol a Suïssa. En aquest sentit han tornat a usar la tàctica de la pastanaga pensant que la nostra policia no és precisament "ruca". Tot i així, parafrasejant la dita castellana Jorge Fernández Díaz deu pensar que "todos son de su condición" i aquest per desgràcia d'ell no és el cas que ens ocupa i tant el preocupa a ell.

El suposat caramel enverinat el desvetllava El Mundo publicant la presumpta proposta recollida a l'avantprojecte de llei orgànica de personal de la Policia Nacional que permetria que els Mossos que ho vulguin, puguin passar a formar part d'aquest cos.  Aquesta via obre diversos interrogants, entre els quals saber si pretén eliminar la competència que fins ara ha exercit la policia de la Generalitat. Si això fos així comportaria a part d'una nova retallada de l'autogovern i que els agents reconvertits haguessin d'equiparar el seu sou a la baixa amb els seus companys espanyols. L'altra possibilitat seria que els exmossos haguessin de traslladar la seva residència a les Espanyes deixant el cos català amb poc efectius, cosa poc probable que passi vist els èxits obtinguts en els diferents fronts que té el ministre.

Un cop passada la ressaca del debat sobre la cessió del 150.2, divendres en posat seriós i vestint de negre com a símptoma dels ànims que tenen per fer-nos claudicar, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría advertí no permetran que el president de la Generalitat faci "trampes al solitari" i converteixi les eleccionas autonòmiques en plebiscitàries. Advertiment que gairebé coincidia amb les declaracions que el catedràtic de ciències Polítiques de la UPF i membre del Consell Assessor per la Transició Nacional (CATN), Ferran Requejo, feia a Catalunya Ràdio sobre les gairebé nul·les possibilitats que hi de celebrar la consulta després del NO contundent del Congrés. Tot i aquestes dificultats, el secretari d'Organització de CDC, Josep Rull, afirmava al canal 3/24 que el govern està elaborant la llei de consultes que permetria cobertura legal perquè votéssim. Tal com va manifestar Rull, és més que preocupant la predisposició que té l'executiu de Rajoy a dir a tot que NO afirmant que presentaran un recurs al TC per anul·lar una llei que només té 15% del redactat.

I mentre el Nació Digital es fa ressò de l'opinió de l'eurodiputada dels populars francesos, Maïté Sanchez-Schmid, mostrant-se convençuda que un Estat català tindrà cabuda a la UE, no opinava el mateix l'exbigotut i expresident del Govern José María Aznar, el qual s'explaiava en un "publireportatge" cedit amablement pel diari El País, on al llarg de 10 pàgines deia coses tan sucoses com que a ell li "costa molt" guanyar-se "honradament la vida", no sabem si ho diu perquè potser té certa experiència a guanyar-se-la d'altres maneres.

En el terreny de les perles el cap de setmana ens n'ha portat dues força diferents i sorprenents. En la primera cal viatjar fins a la freda Noruega on un pescador veterà va trobar-se una sorpresa dins el mar i més concretament dins la panxa d'un bacallà. Segons sembla, Bjoern Frilund va notar quelcom estrany en la forma d'un dels bacallans atrapats a la xarxa i va decidir obrir-lo per satisfer la seva curiositat. Al marge de les arengades, el peix tenia una cosa poc habitual, un objecte de goma i color taronja de gairebé 15 cm. I és que que qui no es consola és perquè no vol fins i tot els peixos que s'empassen consoladors taronges pensant que són calamars.

Els passadissos de Duran

Bon dia i bon divendres internautes. En una de les seves obres l'escriptor colombià i premi Nobel, Gabriel García Marquez deixava empremta del seu pensament dient que 'El secret d'una bona vellesa no és altra cosa que un pacte honrat amb la soledat'. I algú que no està acostumat a estar sol ara es troba força desbordat per la dinàmica del moment i mira de tendir ponts de diàleg, ja que el seu arrelament a los Madriles sembla que hauria d'ajudar-lo. Però es clar, els interessos del líder democristià no sempre coincideixen, per no dir mai, amb tots aquells que ens manifestem reivindicant la independència del nostre país.

La foto absolutament buscada ahir i recollida per La Vanguardia fou la d'Alfredo Pérez Rubalcaba i Josep Antoni Duran Lleida, els quals van voler escenificar de manera informal que tenen més coincidències que no pas discrepàncies. Les converses d'aquesta índole són força habituals als passadissos de tots els parlaments, probablement perquè fora de llum i taquígrafs es diuen coses que en un altre context no acostumen dir-se. És evident que parlar sempre està bé, però tampoc seria massa elegant que algú que sempre ha manifestat la seva antipatia vers l'ANC i la sobirania plena, vagi pactant la seva tercera via per tal d'asserenar els ànims dels responsables de l'Estat i el president d'Unió sempre ha estat una assegurança per mantenir la unitat.   

I és que després del debat al Congrés comencen a sorgir alternatives com les de Miguel Herrero de Minón, que en una conferència celebrada a Barcelona proposava com alternativa a la Independència que es fes una disposició o annex que blindés determinades competències de la Generalitat. Quelcom que a part no s'arribarà a fer, tampoc tindria cap mena de garantia vistos els reiterats incompliments que els diferents governs de PSOE i PP ens han obsequiat. Però no només de la dreta arriben propostes, sinó també de l'esquerra. La jornada passada l'exministre de Zapatero, Miguel Sebastián, proposava una reforma de l'Estat a l'estil a la que vol impulsar el flamant primer ministre, Manuel Valls. D'aquesta manera, el socialista veuria amb bons ulls l'eliminació de totes les autonomies, excepte les tres històriques (Catalunya, Euskadi i Galícia).

Sense deixar de parlar del PSOE, cal fer esment al que ha dit el seu delegat a Catalunya i encara líder del PSC, Pere Navarro, el qual va passar per 8TV. En una entrevista suau com la que ens té acostumats Josep Cuní quan els entrevistats no són independentistes, Navarro va ver unes declaracions dignes de formar part de les perles de La Mossegada. Segons el primer secretari els socialistes catalans són l'únic pont que queda entre Catalunya i Espanya. L'anàlisi d'aquest gran estratega no acaba aquí i afirmà que "Rajoy no està capacitat per obrir una reforma constitucional". El pitjor de tot és que ho digui algú que amb prou feines dirigeix un partit que fa aigües per tot arreu amb dissidents i baixes cada cop més nombroses arreu del Principat.

I una de les veus discordants dins el socialisme català és l'exconseller de Política Territorial i Obres Públiques Joaquim Nadal (PSC), el qual va passar ahir pels micròfons de RAC1 desvetllant que fou precisament l'actual líder del PSOE qui evità el Govern cedís la competència dels aeroports de Girona, Reus i Sabadell, quan aquest era ministre. Nadal també va voler justificar el seu canvi i explicà que si al final acabà votant pel Sí-Sí serà perquè Espanya l'ha exclòs. 

Tot el revés del que li passa a Alícia Sánchez-Camacho que tornà a cercar el títular que tot i sentir-se greument amenaçada per Terra Lliure i per l’Assemblea Nacional Catalana, finalment després d'una reflexió que només ha durat 24 hores, ha optat per quedar-se a Catalunya. La presidenta morruda del PPC també va aprofitar per posar cullerada a les paraules de Duran i el convidà a trencar la coalició per evitar la ruptura d'Espanya. Com si no tingués prou feina a casa seva la popular va demostrar una vegada més que la paraula ingerència no entra en el seu vocabulari.

En el terreny "Perlil" ens fem ressò de la curiosa anècdota protagonitzada pel Neil Clulow tal com llegim al diari Express Sand Star. Arran dels malaurats atemptats de l' 11-S les autoritats d'arreu del globus qui més qui menys s'ha vist perjudicat per les extremes mesures de seguretat amb escorcolls, supressió de líquids i la utilització d'escàners que fan visible l'invisible. Però el nostre personatge, sense saber-ho va posar a prova la professionalitat de la policies britànica i espanyola viatjant des de l'aeroport de Birmingham fins el d'Alacant. El resultat sorprenent perquè el peculiar passatger aconseguí passar tots els controls de seguretat i a l'arribar al seu destí s'adonà que per error havia agafat el passaport de la seva nòvia.

Ni dia ni hora

Bon dia i bon dijous internautes. 'Si tanqueu la porta a tots els errors, també la veritat es quedarà fora'. Aquestes prudents i assenyades paraules del filòsof i escriptor indi Rabindranath Tagore evidencien que els problemes no es poden deixar podrir i cal afrontar-los amb valentia, perquè més tard o més d'hora tornaran a fer-se presents malgrat el pas del temps. Però la tàctica de marejar la perdiu ha estat la filosofia del govern espanyol que, malgrat ésser uns ferms defensors de la seva "fiesta nacional", no afronten les dificultats agafant-les per les banyes perquè pensen que acabarem claudicant a base de sentències, com molt bé escriu Andrew Dowlin en un article a The Wall Street Journal, compara el procés amb les cinc fases de dol i Espanya ara està en la fase de la negació.

Però tot i que pesi a molts, això està passant i no és fruit d'un cop de calor, quelcom que deixà claríssim el president de la Generalitat ahir en la sessió de control del Parlament. En la jornada d'ahir no en sortiren massa ben parats ni Navarro ni Sánchez-Camacho que van veure's superats per les respostes que Artur Mas va oferir-los. Si l'encara líder del PSC va haver de tornar a escoltar l'especial sintonia que manté amb PP i C's, la presidenta dels PoPulars sortí tocada al reclamar més diàleg i Mas la rebaté dient que sigui Rajoy qui posi dia i hora per reunir-se perquè ell sempre està disposat, cosa que des de La Moncloa no comparteixen al no voler incloure a l'ordre del dia la consulta, que de fet és la mare dels ous per uns i la pedra a la sabata pels altres.

L'única argúcia proposada als partits sobiranistes passa per reformar la Constitució, sempre i quan siguin ells qui presentin la iniciativa parlamentària i no els partits majoritaris a Espanya, ja que pel que es desprèn de les paraules de Dolores de Cospedal això no va amb ells, entre altres coses perquè volen que la derrota d'aquesta iniciativa s'escenifiqui per rematar l'adversari. Però es clar, aquesta actitud de menyspreu no ajuda precisament a resoldre la situació tal com advertí el diputat Joan Coscubiela (ICV) quan en el passat debat al Congrés aturà el seu discurs perquè en aquell mateix moment tant el president com la vicepresidenta estaven més pendents de parlar amb el mòbil que no pas d'escoltar un representant de la ciutadania.

I la que sí que ha escoltat i finalment ha pres posició és la jutgessa que havia suspès cautelarment la decisió de l'Ajuntament de Cabrils que acordà cedir el padró municipal a la Generalitat pel cens de la consulta. Tal com llegim a Vilaweb la magistrada ha considerat que un sol ciutadà no pot condicionar la resta i per tant recolzada en la darrera sentència del TC afirma que la consulta és una aspiració política legítima. Una interpretació aquesta que xoca amb la que fan des del ministeri d'Educació del Sr. Wert que continuen defensant l'ús del castellà com a llengua vehicular quan una família ho sol·liciti afectant la majoria. Estarem atents al tractament que en fa la premsa de les Espanyes, no fos cas que La Razón també titlli la jutgessa d'independentista i acabi publicant el DNI a la portada, vista l'experiència.

La perla del dia té aires madrilenys o si més no veiem que l'esperança ha deixat empremta arreu. Això és el que explica el diari anglès Mirror després del que un professional del taxi es veiés temptat pel seu estòmac. Aquest desig biològic en forma de gana, causà un dels majors embussos a Edimburg, recordant-nos que els mals comportaments vials no són exclusius d'Esperanza Aguirre als seus Madriles.  Si la presidenta del PP madrileny justificà la seva fuga perquè segons ella només s'havia aturat a treure diners d'un caixer, el nostre taxista escocès ho feu perquè volia esmorzar al McDonalds i no trobà lloc millor que les vies del tramvia. Segons la dita l'esperança és el darrer que és perd, però em temo que l'estupidesa la guanya, ja que a l'adonar-se de les protestes de diversos conductors l'home accedí a moure el cotxe, però amb la brillant idea d'aparcar-lo sobre les vies que anaven en l'altre sentit.