Som a l’aire

Des de l’antena altiva, escampant critiques i paraula viva.

Opinions sinceres

L’anàlisi crítica i àcida d’allò que està passant

Una pinzellada àcida amb gotes d’humor

Perquè no cal farcir la informació amb paraules que no s’entenen.

Com un bon vi

Si la collita és bona, l’aroma i el perfum informatiu té un altre gust, no?

El caramel senatorial

Bona nit i bon dilluns internautes. 'No podem negociar amb aquells que diuen, el que és meu és meu i el que és teu és negociable.' La frase del president Kennedy al·ludeix en essència a aquella història tan nostrada d'en Robert amb les cabres, el qual creient-se més espavilat que ningú acabà en la misèria més absoluta. I és que a mode de globus sonda o si més no de caramel enverinat, la cadena Bloomberg publica avui una possible contrapartida que estaria estudiant el govern espanyol per mirar de rebaixar les aspiracions catalanes. Així, la publicació es fa ressó d'un rumor que sona a la capital del reino, segons el qual Moncloa oferiria el trasllat del Senat a Barcelona a canvi de renunciar a la independència.

Digne d'estudi les mentalitats capitalines, perquè per molt que els resulti estrany, la nostra no és pas la mateixa societat que durant anys s'acontentava amb el peix al cove, sinó que afortunadament ha madurat i ha dit prou. Ni pacte fiscal, ni blindatge de competències, sinó trasllat d'un "cementiri de belles glòries", amb un paper purament testimonial que, lluny de ser una cambra que vetlli per protegir els drets dels territoris integrants de l'estat, l'únic que fa és generar una despesa innecessària per pagar una jubilació daurada a ses senyories.

Un "caramelet", aquest de la cambra alta, que només provoca càries, i Catalunya ha apostat obertament per un canvi de dentista, perquè amb el de sempre tenim les peces corcades i no volem pas que ens treguin el seny que és el que ens ha de dur a tenir un estat propi i independent. Quelcom això que no ho veu tan clar El Periódico després de publicar una enquesta que donaria entre 58-60 escons a una llista conjunta entre CDC i ERC. 

Com tota enquesta, aquesta també ha estat cuinada, bàsicament perquè qui paga mana. I qui mana força ara en aquell rotatiu és el grup Planeta, que hi ha desembarcat en el moment oportú per torpedinar tant com pugui el procés, fent seva la màxima divide et impera (divideix i venceràs). Evidentment, aquest sondeig ha estat fet a mode de deconstrucció d'Adrià, aprofundint en els darrers dubtes del republicans per decidir-se a comparir cartell amb els convergents. Una decisió complicada, perquè al marge de les veus internes que no se'n refien de Mas, els darrers sondejos apunten que haurien perdut pistonada en favor de CDC, a l'haver-se desmarcat de l'acord parlamentari i d'un tímid suport al president després de la querella. De moment però, no es pronuncien fins a analitzar el full de ruta que presentarà demà Artur Mas.

Un full de ruta que distarà força de la línia que UDC defensava aquest cap de setmana amb la presentació en societat de la plataforma "Construïm", el qual pretén seduir els votants de centre que no veuen ni en la independència ni en els populisme la millor solució per resoldre els conflictes de Catalunya.

Aquest neguit de Duran per Podemos és àmpliament compartit per altres forces que veuen amenaçada la seva presència a les institucions. Tant és així que ja hi ha qui comença a veure una fusió, per no dir absorció, d'IU per part del partit de Pablo Iglesias, I no deu ser tan estrambòtica la teoria si tenim en compte els darrers moviments de Joan Herrera, primer presentant-se a les municipals barcelonines amb Guanyem, i després assistint al Congrés de Podemos, possiblement per mirar d'establir aliances que puguin repuntar un xic els resultats que no sembla que els somriguin, potser a costa de perdre les sigles.

I és que de pretendents no li falten a un partit que no s'ha presentat mai en unes eleccions a les institucions espanyoles. El darrer ha estat un altre mediàtic, Albert Rivera, que després del cop de porta i la carbassa donada per UPyD, ha deixat anar que després de les eleccions no descartaria arribar a acords amb els de Pablo Iglesisas.
L'edició nord-americana del Huffington Post és l'encarregada de portar-nos la perla d'aquest primer dia de la setmana. Diuen els entesos que cal reinventar-se si es vol sobreviure en el món dels negocis, i el lleure tecnològic no n'és aliè. Així, els amants dels videojocs podran viure noves sensacions a flor de pell amb el nou enginy de Jonathan Root y James Jarvis.

Aquests canadencs han traspassat la barrera del realisme virtual fent que els jugadors pateixin de la mateixa manera que el seu heroi a les consoles. L'invent s'anomena "Kickstarter", un comandament adaptat i modificat que extreu sang cada vegada que els nostres protagonistes són ferits. Evidentment, caldrà molta habilitat si els gamers no volen quedar secs.

En fi internautes, lluny del que diuen els convencionalismes olímpic, per alguns 'L'important no és guanyar sinó fer perdre a l'altre', si més no l'enteniment.

Jo també hi era!

Bona nit i bon divendres internautes. Ja en ple segle XII, l'abat Bernat de Claravall que 'La culpa no està en el sentiment, sinó en el consentiment.' Una reflexió que pel que sembla no deuen tenir en compte els assessors de Moncloa pensant que amb una querella contra el president, vicepresidenta i consellera d'Educació aturarant el sentiment d'un poble. Una de les lleis més conegudes és la d'acció i reacció, i ja fa temps que els catalans han perdut la por i no consentiran que es culpi tres dels seus representants polítics pel simple fet d'haver afavorit la participació ciutadana per donar una opinió.

La partida ja ha entrat en una nova fase, segurament més crítica perquè ja hem entrat en el "túnel penal", i això no deixa de ser una nova mostra que el diàleg, per molt que el Sr. Duran d'esforci a convèncer-nos que encara és possible, està més que trencat. El famós xoc de trens ja fa temps que s'ha produït i ara és només qüestió de veure si només ha afectat les locomotores o també a la resta de vagons que és on viatja la gent.

Una gent que està a l'expectativa del que puguin fer tant Òmniu com l'ANC que sembla que estarien preparant algunes accions per donar recolzament al govern català. De moment, han estat els portaveus de CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP al Parlament els que han deixat ben clar que assumeixen les responsabilitats legals derivades del 9-N. Un fet que les xarxes socials ja fa dies que recullen les autoinculpacions de molts internautes, que se senten vexats per una fiscalia espanyola al servei del seu amo, no fos cas que també l'acusessin de desobediència.

Amb la querella ja han marxa i els constants incompliments estatals, probablement forçaran al president de la Generalitat a avançar les eleccions els primers mesos de l'any que ve. L'escenari és més que favorable per dos fets: dos milions de persones mobilitzats i una querella que el perfila com a màrtir d'un procés democràtic. 

Sigui com sigui, per molt referèndum descafeïnat que ens vulgui vendre l'executiu central, és evident que el procés ha trastocat les Espanyes i bona part dels seus dirigents, que s'han vist descol·locats al veure que els catalans ja no són tan mesells. Òbviament, això els ha tret de polleguera, fent que personatge que estaven a l'ombra hagin tornat a fer-se sentir i no per dir paraules amables. És el cas d'Alfonso Guerra, el qual sortia de la rereguarda comparant el 9N a la violència de gènere. L'exemple, a més de ser molt desafortunat, fins i tot pot tornar-se en contra seva si ens poséssim a analitzar qui és el maltractador i qui n'és la víctima.

I qui poden ser víctimes de la crisi són els lectors de El Periódico, ja que el deute acumulat pel rotatiu fundat per Antonio Asensio, ha fet que el grup Zeta hagues de buscar nous inversors per evitar tancar la paradeta. Si fins ara, el diari sempre ha estat un referent pels votants d'esquerres, la cosa podria canviar tenint en compte qui n'ha adquirit el 23 per cent. El més probable és que el desembarcament del grup Planeta de José Manuel Lara comporti un canvi de línea editorial, que segons apunten voldria convertir el rotatiu en una versió més light de La Razón. Esperem pel bé de tots que almenys no se li acudi nomenar Marhuenda com a director, perquè això seria un fracàs majúscul.

La perla d'aquest divendres ens arriba de la mà del The Telegraph, el qual destaca una informació que té com a protagonista un dels punts més visitats del planeta. Sempre s'ha dit que no és el mateix viure en una ciutat com a turista que patir-la com a ciutadà. I això és precisament el que milers de venecians han denunciat a les autoritats italianes, cansats d'haver de suportar el molest "sorollet" que fan les maletes dels 27 milions de turistes quan arriben a la ciutat.

Venècia basa la seva oferta en el patrimoni arquitectònic, ha mantingut en gran part l'urbanisme `de temps passats i això no sempre és compatible amb l'arribada massiva de forasters. Fins a tal punt ha arribat l'enuig dels vilatans que han aconseguit que la l'alcaldia estudiï sancions de fins a 500 euros per aquells nouvinguts que trenquin l'armonia de la ciutat amb el grinyol de les "rodetes". Com alternativa, el municipi ofereix que usin rodes de goma plena d'aire o si són forçuts que carreguin a pes l'equipatge.

En fi internautes, que com deia Alan Moore : 'El soroll depèn del silenci del que procedeix. Com més absolut és aquest més escandalós és aquell.'





La simpatia personalitzada

Bona nit i bon dijous internautes. 'Les enemistats ocultes i silencioses, són pitjors que les obertes i declarades.' Sàvies paraules les del filòsof Ciceró, que bé poden aplicar-se avui a l'espectacle protagonitzat per Ana Magaldi davant la premsa. La fiscal en cap de Barcelona, ha fet un interessant exercici de comunicació al més pur estil "rajolià", llegint un comunicat en que divergia radicalment de l'actuació de la fiscalia catalana davant la telenovel·la en que s'ha convertit la famosa querella contra la Generalitat.  

És evident que Magaldí té tot el dret del món a discrepar, però les formes l'han perdut, i avui no deu haver fet massa amics entre els periodistes, ja que s'ha mostrat molt dura amb la premsa després que majoritàriament hagin publicat la revelió de la fiscalia vers la decisió del seu cap jeràrquic a Madrid. Davant d'això, la fiscal barcelonina ha advertit que bona part dels companys són partidaris de presentar accions legals contra els responsables del 9-N, fet que segons ella "demostra la parcialitat de la premsa al donar una visió deformada."

“En català? Bon dia i bona tarda” i s'ha acabat. D'aquesta manera tan seca i taxativa ha plantat als mitjans que esperaven poder fer preguntes, com acostuma a fer-se en les rodes de premsa, si més no a casa nosta. Vistes les formes d'aquesta senyora, que per cert apunta maneres per anar a una llista de C's o del PP, no seria agosarat pensar que aquest gest podria comportar-li un ascens, probablement per substituir algun dels seus col·legues que avui tant ha criticat.

Al marge de l'àmbit judicial, sembla que les aigües entre ERC i CDC comencen a calmar-se, arran del que es despèn de l'entrevista que Oriol Junqueras ha concedit a Nació Digital. Si bé el líder republicà continua discrepant de formar part d'una llista de país, sí que ha obert la porta a crear un "paraigua" on poguessin encabir-se els partits sobiranistes de forma independent i mantenint la "marca", que en resum seria quelcom com junts però sense barrejar-nos. Caldrà veure si la idea avança i és tinguda en compte en el full de ruta que dimarts que ve presentarà Artur Mas.

En un altre àmbit de coses, la notícia que recull la majoria dels diaris passa per la ja previsible sortida dels crítics del PSC i fusionar-se en un nou partit. D'aquesta manera, Necat i Moviment Catalunya, preparen ja el terreny per a unes possibles eleccions anticipades, que per molt que des del govern català s'esforcin a esgotar la legislatura, el cert és que les possibles conseqüencies penals de la querella han fet que la flauta soni més fort que el violí.

Sense abandonar el terreny musical, avui el tinent general Rafael Comas, ha tornat a centrar la mirada informativa al opinar en un esmorzar informatiu que és partidari de reimplantar el servei militar obligatori.  Segons el militar "la instrucció ajudaria a formar a les persones". I a mesura que anava parlant, l'home ha acabat envalentonant-se i ha suggerit que veuria molt bé que la "mili" obligatòria també fos per les dones.

La perla del dijous ens arriba des de Colòmbia, on després de 17 anys una part de la població ha conseguit recuperar drets civils, un cop els magistrats d'aquell país han acabat tombant una llei absurda.

I és que el país sud-americà que compta amb prop de 180 mil agents de policia, ha desestimat el reglament d'aquest cos en bé de la igualtat. La mesura ha consistit en una antiga reivindicació consisitent en que tothom pugui lluir bigoti i no només els oficials.

En fi internautes, veient com la feina d'alguns juristes és fàcil entendre el que deia el poeta: "La ignorància és temporal, però la idiotesa és per sempre".

Qui té toga s'esquivoca

Bona nit i bon dimecres internautes. Deia un dels escriptors anglesos més coneguts que 'Hi ha homes que semblen tenir només una idea i és una llàstima que sigui equivocada.' D'aquesta manera Charles Dickens posava negre sobre blanc sobre la limitació de determinats personatges de l'època. El temps ha passat, però sembla que l'estupidesa és manté ben lúcida, i més després d'observar aquest titubeig dels fiscals espanyols per bastir una querella infumable contra el president de la Generalitat i part del seu govern.

La dubitació no ha estat menor a la Fiscalia de l'Estat, la qual s'ha vist també instrumentalitzada pel govern, a l'igual que el Tribunal Constitucional. Aquesta tàctica matussera per delegar responsabilitat en els altres i així lliurar-se de les possibles crítiques internacionals, diu molt de la baixesa d'uns dirigents que lluny d'afrontar amb valentia i rigor un problema política, prefereixen derivar-lo cap altres rentant-se'n les mans, alhora que en són els principals instigadors.

La supèrbia acostuma a ser mala consellera i més tard o més d'hora acaba passant factura, perquè en el cas que ens ocupa les conseqüències poden ser molt pitjors pels seus interessos. Però això, com bé sabem els catalans, aquesta no és pas patrimoni d'un partit sinó de moltes generacions que han tingut com a pròpia la prepotència per damunt del seny i sense pensar en les seqüeles.

El cas és que si finalment la querella acava prosperant contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, no és que tinguem un problema, sinó que n'hauran generat milions, perquè juntament als partidaris del Sí-Sí, probablement s'hi sumaran els que no havien votat, i fins i tot els que no volien un estat indedependent.

Com molt bé diu Pepe Antich, la Moncloa està aconseguint l'impossible, i és apropar-nos cada vegada més a una llista de país, que de ben segur tindria un èxit aclaparador en cas que els inhabilitessin, i no diguem si fins i tot s'atrevissin a engarjolar-los.

Lluny de posar pau i asserenar els ànims, els populars han decidit passejar Rajoy per Catalunya, per tal que s'expliqui millor, perquè es veu que els provincians de la perifèria no acabem d'assimilar el que significa la seva idea d'Espanya. Tant és l'obcecació d'aquesta gent, que aprofitant l'avinentesa de deixar-se caure per aquí, el conseller Homs va convidar el president del govern a reunir-se amb Mas la setmana que ve. La resposta per molt que esperada, fora de lloc. Ho deixava ben clar Alicia Sánchez-Camacho afirmant taxativament que "ara no era ni el lloc ni el moment." Potser esperen que ja haguem fet la DUI, curiós concepte el que tenen de l'oportunitat.

El rotatiu britànic The Mirror és l'encarregat de dur-nos la perla del dia, la qual se centra en el cas d'una parella que un mal dia va decidir passar unes vacances a l'Hotel Broadway de Blackpool. El matrimoni de jubilats, que prèviament s'havia informat a internet, va veure com l'establiment no tenia cap crítica, fet que va fer decantar-los per fer la reserva.

Ara bé, després de passar-hi una nit, ja en van tenir prou i van decidir marxar sense perdre temps. Els clients insatisfets van voler advertir els internautes d'aquesta hotel "brut", "fastigós" i "pudent", pensant que amb aquest comentari ajudarien uns quants a desdir-se. Però ves per on, poc després de publicar la critica al portal de viatges Tripadvisor, van veure com l'hotel els havia carregar a la targeta de crèdit 100 lliures de penalització, ja que el reglament intern adverteix que els clients no poden publicar cap mala crítica a pàgines de turisme.

Ja ho veieu, com deia Charles Chaplin: 'Errar és d'humans, però donar la culpa als altres és més humà encara!

L'article 8 i la metròpoli catalana

Bona tarda i bon dimarts internautes. 'El militar és una planta a la qual cal cuidar amb cura perquè no doni els seus fruits.' Cita del còmic francès Jacques Tati serveix perfectament per introduir-nos al que sens dubte ha estat una de les informacions destacades de la jornada. Si bé no ens ha pas d'estranyar declaracions d'alts oficials a la reserva en contra del procés, la cosa pren un altre caire quan qui es manifesta públicament és el cap d'Estat Major de l'Exèrcit. El general Jaime Domínguez Buj, al marge de recordar-nos que  "l'exèrcit és un instrument constitucional que està "preparat per intervenir a l'exterior però també a l'interior", també ha aprofitat el col·loqui on participava per explicar quelcom que fins ara sempre s'ha volgut negar des dels altres límits.

Així, l'alt comandament, referint-se a la pèrdua de les colònies el 1898, ha destacat que la principal causa fou la debilitat de la metròpli, un fet que donà ales als territoris d'ultramar per marxar de la madre patria. Un raonament que no és només una simple paràbola venint de qui ve, i si més no deixa en evidència el pensament de molts espanyols que pensen que Catalunya no és més que una colònia conquerida per la força de les armes que ara cal reeducar. I en certa manera, raons no li faltes si tenim en compte com està el patí, on part de les institucions estan més que desprestigiades a causa dels nombrosos escàndols.

Sigui com sigui i per molt que alguns s'hagin posat les mans al cap a l'escoltar el parlament de Jaime Domínguez, no tant sols ha explicat un secret a veus dient que les forces armades estan preocupades i "llestes pel que calgui", sinó que així ho recull l'article 8 de la constitució que afirma :
"Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional."

Però com és sabut, aquest no és pas l'únic front que té obert el govern espanyol, ja que la guerra entre fiscals continua ben viva. El motiu no és altre que en un exercici d'independència els companys catalans d'Eduardo Torres Dulce s'han plantat i han dit que ells no pensen presentar una querella contra el govern català perquè consideren que no hi ha arguments jurídics que ho avalin. I això que en un país normal semblaria més que correcte, a Espanya és un xic diferent, ja que la Fiscalia General de l'Estat contempla que tot és correcte, sempre i quan pensis com ella.

Per afegir-hi més salsa, l'executiu de Rajoy i destacats membres del PP, no paren d'exhortar Torres Dulce a que presenti la querella d'una vegada, alhora que acaben les declaracions indicant que respecten totalment la independència judicial. Tant i tant la respecten, que ja en el seu dia cessaren l'aleshores fiscal superior de Catalunya perquè aquest gosà dir que no veia malament que els catalans poguessin expressar-se en una consulta. Vist el caràcter "conciliador i democràtic", no seria d'estranyar que la revelió de la fiscalia catalana acabés provocant un altre canvi en la seva prefectura, substituint-la per algú més afí, no sigui cas que com diu el número 3 del PP, Carlos Floriano, estigui cohibit i contaminat pel nacionalisme.

La perla del dia ens la porta el diari The Mirror, el qual es fa ressò d'una nova tècnica d'augment de pits que està triomfant a l'altra banda de l'Atlàntic. El Doctor Norman Rowe ha començat a implantar un mètode no agressiu que permet una simulació de com quedarien unes glàndules mamàries més grans en el teu cos.

La tècnica consisteix a injectar solucions salines durant un dia, fent que en poques hores la transformació sigui tot un èxit, i així evitar-se haver de tornar a passar pel quiròfan si la pacient no queda prou satisfeta. L'efecte dura també unes hores, fins que el cos acaba assimilant la substància i els pits tornen a la seva mida original.

D'aquesta manera, i abans de fer els implants definitius, les pacients poden experimentar el seu nou look, com aquell qui es compra un vestit nou. El preu no és pas barat, 2.500 dòlars.

Així que qui vulgui donar el do de pit, ja cal que tingui un bon "sal-ari"
 

El tercer grau

Bona nit i bon dilluns internautes. 'Els historiadors són persones que s'interessen pel futur quan aquest ja és passat.' Qui deia això fou l'escriptor i crític anglès Graham Greene, i no li faltava raó perquè de ben segur que els historiadors contemporanis pararien bojos si haguessin de ser cronistes de l'actualitat, amb la facilitat en que tot canvia de forma vertiginosa. Si fa pocs dies més d'un es posava les mans al cap al veure que l'exministre i expresident balear aconseguia el tercer grau, tan sols després de passar tres mesos a la presó, la situació podria canviar en les properes setmanes.

A vegades és curiós veure com una mateixa expressió precedida d'un o altre verb pot ser tan diferent. D'aquesta manera, si hom es fixa en Tercer Grau observa que si a un se li aplica, significa que ha estat submès a un interrogatori dur, sever i constant que acaba desorientant al qui el pateix, fent-lo confessar després d'una esgotadora marató de preguntes que més que la veritat busca la confessió.

L'altra accepció legal comprén el fet de qui ha estat condemnat i després d'un temps prudencial i una bona conducta, es veu beneficiat per l'obtenció del Tercer Grau, podent gaudir de certa llibertat i només haver de pernoctar a la garjola. El cas de Jaume Matas és ben peculiar, perquè pel que s'ha vist, la vegada que fou sotmés a un veritable "interrogatori" fou quan Jordi Évole amb el seu Salvados.

Sigui com sigui, la justícia en aquell cas que també ha acabat esquitxant Urdangarín, va fer la seva feina i acabà condemnant el polític mallorquí. Però el govern espanyol, que quan vol és molt aplicat amb els seus, també va fer els deures i a través d'Institucions Penitenciàries va afavorir que Matas acabés sortint 90 dies després que hi ingressés. 

Avui però, la notícia  ens arribava des de Valladolid, perquè un jutge d'aquella localitat ha recorregut la nova situació del polític, considerant que no s'havia demostrar ni penediment ni tampoc hi ha hagut reeducació en la conducta del reclús. Ara bé, Matas continuarà gaudint d'aquesta llibertat, ja que té opció a recórrer aquesta decisió judicial.

I a casa nostra, galleda d'aigua freda a la sociovergència, que aquests dies tornava a sonar, després del bon clima entre Artur Mas i Miquel Iceta. Si els socialistes condicionaven la setmana passada el seu suport als pressupostos del 2015 a canvi d'afluixar en la seva aposta sobiranista. Les bases de CDC, no sabem què diuen les d'UDC, van deixar-ho molt clar i avui mateix Josep  Rull ha explicat que un pacte amb el PSC suposaria quelcom impossible com renunciar a la independència.

Qui no renuncia a protagonitzar patinades torna a ser Alicia Sánchez-Camacho, emocionada ella per l'anunci que ahir feia Mariano Rajoy de visitar Catalunya, ha tornat a quedar en ridícul aquest matí a l'anunciar una campanya que pretén explicar als catalans el nou missatge reconciliador que el PPC difondrà arreu del principat un cop passat el 9-N. El pretés canvi de rumb popular, s'ha vist frenat immediatament per Carlos Floriano, que s'ha apressat a desautoritzar la presidenta, afirmant que Mariano Rajoy mantindrà escrupulosament el mateix discurs sense fer viratges que només duen confusió.

I abans de tancar la paradeta, tal com deia l'estimat i admirat Josep Maria Bachs, al qual li debem molt els que provenim de l'humor i la ràdio, ens acomiadem amb la perla del dia ens arribava des del país veí, on la prestigiosa casa de subhastes Osenat, ha aconseguit vendre un barret de dos pics per 1,89 milions d'euros. La raó d'aquesta astronòmica xifra radica en la testa que fa més de 200 anys portà l'esmentat complement.

Així, la subhasta tornà a demostrar que malgrat el pas del temps, qui fou l'emperador dels francesos i durant un temps amo i senyor d'Europa, continua essent un reclam pels col·leccionistes. Napoleó Bonaparte va ser venut avui per un preu rècord de 1,89 milions d'euros a un comprador coreà, en una subhasta d'estris de l'emperador celebrada a Fontainebleu, en afores de París.

A diferència del que s'esperava, el comprador del bicorn de Napoleó Bonaparte no fou pas cap museu, sinó un empresari coreà, amo d'una important cadena alimentària, que assegura l'exposarà com a reclam per a guanyar clientela.

Restarem a l'espera per saber si l'agosarat empresari triomfarà com estadista o s'estavellarà en la seva particular Santa Elena, es clar que com bé deia Pitarra "tants caps tants barrets".

Discurs amb pell d'ovella

Bona tarda i bon diumenge internautes. 'La indigestió és l'encarregada de predicar la moral a l'estómac.' Paraules amb una forta càrrega ètica que Victor Hugo escrivia en el marc del romanticisme francès. Però es clar, per molt maco que ens ho vulguin pintar, el context actual lluny de mostrar-nos un paradís ens ofereix una entorn on la corrupció i la hipocresia provoquen més indigestions que altra cosa. Quelcom semblant ha estat el que deuen haver patit els socis europeus d'Espanya, després que aquesta setmana el diari 'Jerusalem Post' els acusava obertament de mantenir una doble moral sobre Catalunya.

I és que, mentre la comissió europea no para de repetir una i altra vegada la mateixa lletania sobre que el cas català és un afer intern que només és competència d'Espanya, aquests dies hem sabut que els 28 de la Unió estan estudiant reconèixer l'Estat Palestí, obviant naturalment l'argument que això és un afer intern d'Israel. En aquest sentit, no és d'estranyar que aquest posicionament no hagi sentat massa bé al país hebreu, i han estat diversos els editorials i articles que han titllat aquest comportament d'hipòcrita i covard.

Es clar que les relacions diplomàtiques ni la comunicació no han estat mai el fort d'Espanya, a l'igual que l'Agència Espacial Europea, la qual sembla haver fracassat en la seva missió Rosseta, havent errat l'aterratge i quedant-se sense energia, malgrat els 1.300 milions d'euros invertits; una cosa semblant sembla que li ha passat a la Fiscalia General de l'Estat, vist que a dia d'avui encara no ha presentat la famosa querella venuda i revenuda pel govern. La raó sembla haver estat la resistència dels fiscals catalans que no han volgut ser instrumentalitzats per l'executiu central i molt menys per algú com Alícia Sánchez-Camacho que fins i tot va atrevir-se a dir que els estava assessorant en la matèria, vist que a Catalunya no hi trobaven prou arguments perquè tirés endavant. Un fet que encara que sigui paradoxal ha provocat una important zona d'ombres entre judicial i executiu a causa de les declaracions prepotents d'una il·luminada.

I amb aquest i altres maldecaps, el president Mariano Rajoy anunciava ahir des de la Cimera del G-20 celebrada a Austràlia, que ens els propers dies té la intenció de visitar Catalunya per defensar els interessos dels catalans. No sabem si per catalans també inclou els independentistes. Sigui com sigui, potser és perquè allà a les Antípodes les coses es veuen diferent o perquè els dia següent al 9-N Pedro Sánchez es presentà a Barcelona en un gest símbolic per mirar d'apaivagar la febre independentista. 

Sentiment i objectiu que a la seva manera també comparteix Jorge Fernández Díaz, especialista en calúmnies, falsos informes i polítiques de por, que ahir mateix afirmava en una entrevista a l'Abc que "hi ha un risc important que la frustració independentista degeneri en violència", i de fet té raó, perquè des que els catalans ens mobilitzem massivament, a Madrid estan tan frustrats que només se'ls acut amenaçar-nos tot el dia amb la Constitució i querelles fantasmes.
 

Mentrestant, la setmana també ha posat de manifest les dificultat i divergències dels partits proconsulta a l'hora d'elaborar una llista de país. Només Esquerra i la CUP són partidàries d'avançar eleccions i sembla que Convergència ha començat a prémer el fre, assegurant que és necessari acabar la legislatura el 2016 per assegurar la victòria independentista.  Paraules que pronunciava Josep Rull, el qual també participà en el text que s'aprovà al Parlament, rebutjant les possibles querelles de la Fiscalia i autoinculpant-se en cas que acabin prosperant contra el govern català.

Qui no ha frenat sinó que ha accelerat ha estat el ministeri d'Indústria, el qual tenia tanta pressa a pagar la indemnització de 1.350 milions a l'empresa de la plataforma Castor, que fins i tot, ho ha fet tres dies abans del termini acordat. Aquesta vergonyosa actuació que a més hipoteca durant 30 anys els ciutadans carregant un sobrecost a la factura del gas, exhibeix aquest fariseisme tant propi d'algú que a l'hora de pagar els deutes als catalans prefereix acontentar l'amo i senyor d'ACS i la llotja del Bernabeu.


Parlant de pagament, qui ha passat comptes amb el govern espanyol, ara que ja no en forma part, és l'exministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón. El de moment expolític, ha retret als seus excompanys el "fàstic" que li provoca que finalment s'hagués retirat la reforma de la llei de l'avortament. Però Gallardón, també ha estat notícia aquesta setmana després que es fes públic que està passant un mal moment financer, malgrat haver percebut els darrers tres anys un sou de gairebé 69.000 euros. 


Sobta veure com d'injusta pot arribar a ser la vida del que fou titular de justícia, que poques setmanes després de deixar el càrrec fou nomenat Conseller Permanent en el Consell Consultiu de la Comunitat de Madrid. Per més Inri, hisenda li ha tornat diners, justificant que estava en número rojos tot i això que com a exministre ja disposa del 80 % del salari que cobrava. 

I la perla de la setmana, confirma que els que s'omplen la boca dient que no s'ha de negociar mai, acostumen a perdre la partida. Això és el que sembla haver passar al departament de policia de la ciutat nord-america de Dickson, la qual s'ha vist sorpresa per un ciberatac que ha bloquejar l'accés als seus arxius.

Així, el programa "Cryptowall" ha aconseguit paral·litzar totes les investigacions. Evidentment, la caballeria no tardà en arribar i després d'avaluar la situació, l'FBI acabà admetent que l'única solució era acabar pagant els 500 dòlars en bitcoins als hackers.


En fin internautes, com bé diu Bill Gates: 'l'ordinador va néixer per resoldre problemes que abans no existien'.