Som a l’aire

Des de l’antena altiva, escampant critiques i paraula viva.

Opinions sinceres

L’anàlisi crítica i àcida d’allò que està passant

Una pinzellada àcida amb gotes d’humor

Perquè no cal farcir la informació amb paraules que no s’entenen.

Com un bon vi

Si la collita és bona, l’aroma i el perfum informatiu té un altre gust, no?

El pols mediàtic

Bon dia i bon dimecres internautes.'Totes les coses fingides cauen com flors pansides, perquè cap simulació pot durar massa temps.' Això és el que pensava en el seu dia l'escriptor i polític romà Ciceró al referir-se a quelcom que malgrat haver passat més de 2000 anys continua vigent als nostres dies: el fingiment. Aquesta és la primera impressió que a dies vista els analistes tenen de l'anhelada trobada entre Rajoy i Mas, després de gairebé un any de no reunir-se. Finalment, la pressió ha fet que possible concertar una cita el proper 30 de juliol per tal que ambdós presidents escenifiquin el que ja tots sabem que passarà: res de consulta i una possible millora en el finançament condicionada a un acord amb la resta de comunitats.

El cert és que ni un ni altre sembla tenir cap intenció de cedir en els seus postulats, bàsicament perquè hi ha massa en joc sobre la taula i sempre queda millor de cara a la galeria practicar el "ni un pas enrere", no tan per acontentar la galeria sinó més aviat per no decebre-la, especialment quan l'any que ve hi ha les municipals. De fet, des del govern espanyol continuen insistint aquests dies en la seva voluntat de diàleg, sempre i quan no es tracti el tema del "referèndum", paraula que si us fixeu bé sempre utilitzen els dirigents populars obviant que malgrat ens pesi, això nostre és només una consulta no vinculant.

Rajoy pretén arribar a la reunió amb els deures fets, especialment per vestir una posició més o menys acceptable davant la comunitat internacional, ja que això de que uns quants milions de ciutadans siguin vetats a les urnes és quelcom més aviat lleig. En aquest sentit, el cap de govern pretén oferir un missatge d'unitat entre Executiu, Legislatiu, Tribunal Constitucional i alhora amb el que encara és el primer partit de l'oposició, no tant perquè el PSOE sigui una alternativa real sinó perquè pot veure's superat per Podemos o IU vistos els darrers comicis.

D'aquesta manera, Mariano Rajoy es reunirà amb el nou secretari general dels socialistes per tal de cercar una posició de conscens davant el que a Madrid anomenen "órdago nacionalista". No li costarà pas massa, perquè Pedro Sánchez ja s'ha manifestat contrari a la consulta seguint la línia de Rubalcaba, deixant la reforma de la constitució com a premi de consolació perquè no sigui dit que un partit d'esquerres no aposta pels canvis, que tants bons resultats van donar-los el 1982 amb Felipe González.

El canvi en sí fa temps que l'ha fet el PSOE abandonant els famosos vestits de pana i la defensa del dret a l'autodeterminació, del qual n'havia fet bandera a finals dels 70. Una anys més tard, el PSC seguint l'estel·la deixada pels companys mira de justificar el no a la consulta buscant desesperadament arguments i coartades que facin comprensible l'incompliment del seu programa electoral. Així, els socialistes presentaven una petició de dictament al Consell de Garanties Estatutàries sobre la Llei de Consultes que s'han compromés a votar, però també sobre la pregunta formulada. El dictamen que també espera el PP de Sánchez Camacho servirà per veure si en cas positiu els socialistes d'Iceta s'integren als partits proconsulta o bé ratifiquen la seva negativa negant credibilitat a aquest òrgan jurídic, tal com previsiblement faran els populars afirmant que està supeditat a CiU.

El diari britànic Daily Post és l'encarregat avui de portar-nos la perla del dia, la qual té força a veure en com la necessitat i la crisi poden aguditzar l'enginy per tal de superar les dificultats. Aquest és el cas de l'anglesa Helen Wright, la qual va començar a aficionar-se a fer les populars polseres de gomes amb coloraines i acabà fent un vestit que donaria molt que parlar.

Diuen que qui no s'arrisca no pisca, així que la nostra protagonista va decidir provar sort posant l'original i elàstic vestit en el portal de subhastes eBay per la raonable xifra de 50 lliures. Allò que havia començat com un divertimento, més propi de canalla, ha acabat convertint-se en una benedicció ja que la idea quallà entre els internautes, fins el punt de ser venut per 170.100 lliures (215.515€).


"Virgencita, virgencita...

Bon dia i bon dimarts internautes. 'El canvi és llei de vida. Qualsevol que només miri al passat o al present, es perdrà el futur.' Les paraules del que ha estat un dels presidents més populars dels Estats Units, John Fitzgerald Kennedy, sens dubte reflecteixen la necessitat de canviar per tal de no ancorar-se al passat i així poder evolucionar. El cas espanyol però sembla resistir-se a qualsevol tipus de canvi, a excepció d'aquells que vinguin imposats des de Brussel·les. I és que tal com ens recordava fa uns anys a les nits radiofòniques: "España, desgraciadamente, sigue siendo diferente".

Nació Digital en aquest sentit explica l'estudi realitzar per la consultora nord-americana IHS en que preveu l'impacte econòmic que suposaria una declaració unilateral d'independència de Catalunya per l'Estat ja que podria conduir-lo inevitablement a un rescat a l'estil grec. I és que el document detalla que el deute espanyol patiria un incrementar del 116,4% que deixaria en un no res les millores econòmiques que tant s'entesta Mariano Rajoy a vendre'ns, malgrat que el seu executiu ha tornat a tirar de 500 milions del fons de reserva de la Seguretat Social per pagar les pensions. 

Així, 'Catalunya: possibles implicacions d'una secessió d'Espanya', preveu que les mesures menys traumàtiques passarien per aprovar un pacte fiscal o bé una independència acordada que evitaria el colapse de l'economia espanyola per no poder afrontar el deute després de perdre la gallina dels ous d'or.

Per tant, s'entén perfectament aquesta política de la por que des de fa temps vé impulsant-se des de Moncloa, fonamentalment perquè realment són ells qui tenen por a perdre el que tenen, un fet que com deixa en evidència l'estudi nord-americà afectaria en gran manera l'actual finançament de diverses comunitats autònomes. D'aquesta manera, una de les línies de treball de l'executiu central passa inexorablement per escanyar l'economia catalana i impedir que aquesta pugui rebre algun tipus de finançament exterior per tal de tenir-nos lligats de mans i peus. 

Els darrers exemples ens els ofereix la premsa del dia, la qual destaca el veto que ha rebut el president de la Generalitat per a participar a la cimera que l'Organització Internacional de la Francofonia (OIF) celebrarà el proper 29 de novembre a Dakar (Senegal), després de diverses pressions de la diplomàcia espanyola. La mà del govern però no només es fa sentir en les altes esferes sinó també altres àmbits, un fet que deu conèixer prou bé el professor Jordi Galí, tot una institució en el terreny econòmic i ferm candidat a incorporar-se al Banc Central Europeu. El problema és que l'economista és independentista i membre del col·lectiu Wilson, i aquest factor podria ajudar a facilitar que una Catalunya independent rebés finançament per part del BCE.

Tampoc deuen haver fet massa gràcia les declaracions que aquest cap de setmana feia l'exdirector de El Mundo a Catalunya Ràdio, assegurant que tot el que comença també acaba i la unitat d'Espanya no té perquè ser-ne una excepció. Segons el periodista tot tornarà a la normalitat quan l'economia millori, però també afegeix que si algú no s'hi troba bé (a Espanya) és lògic que marxi.

La perla del dia ens la serveix el diari Qué!, el qual ens recorda l'insòl·lit cas de l'advocat Jenaro Gajardo Vega. Aquest xilè que per a molts és un desconegut no passà desapercebut a l'administració Nixon quan el 1969 el mateix president se li adreça per carta per tal de sol·licitar-li permís per anar a la Lluna. I per què? No és que el mandatari fos un llunàtic, més aviat un mentider il·luminat, sinó que el 1954 Gajardo el la gosadia d'anar al notari i registrar el satèl·lit com a propietat de la seva família des del 1857. Com que després de posar tres avisos i no rebre cap impugnació, el lletrat es convertí en el legal amo i senyor d'aquest astre.

La venjança se serveix freda

Bon dia i bon dilluns internautes. Escrivia Sir Francis Bacon pel vols de l'any 1600 que 'Una persona que vol venjança guarda les seves ferides obertes.' I com en altres àmbits de la vida, en política aquesta també hi és més que omnipresent, sobretot perquè a vegades els "intercanvis" de cromos es torcen i és aleshores quan comencen retrets i acusacions que més tard o més d'hora acaben passant factura. Les darreres setmanes Europa ha assistit a una batalla en tota regla en l'elecció del nou president de la Comissió, per les notables discrepàncies que generaven els candidats entre els 27 membres. El punt àlgid fou quan es filtrà que el primer ministre britànic posà com a condició que Jean-Claude Juncker no es convertís en el substitut de Durão Barroso perquè seria un anacronisme i això podria condicionar la permanència del Regne Unit a la UE.
 
Coincidint amb aquesta forta oposició, la premsa anglesa s'explaià i feu un linxament mediàtic en tota regla contra l'exprimer ministre luxemburgués, al qual qüestionaren la seva capacitat per exercir el càrrec per ser un alcohòlic irresponsable. Finalment, aquest últim sembla haver guanyat la batalla, especialment després de que la Kaiser Merkel donés finalment el seu vist i plau. I per què parlem d'això si ja està més que passat? Per dues raons que hi tenen quelcom a veure, perquè al marge dels estira i arronsa de l'alta política també hi afloren els més baixos instints tal com hem pogut llegir aquest cap de setmana.

Mentre Cameron es posicionava en contra del ja president de la Comissió i ha més marcava un precedent al permetre un referèndum independentista, Angela Merkel tirava una galleda d'aigua freda a les aspiracions catalanes afirmant que s'alineava amb Mariano Rajoy en la seva negativa a permetre la consulta, perquè cal mantenir la integritat de tots els estats, quelcom que ella deu haver oblidat ja que si no arriben a canviar les fronteres ella encara estaria vivint a la RDA, tal com li recordà el republicà Alfred Bosch en un escrit.

Diuen que la venjança és un plat que se servei fred i Juncker ho sap prou bé si tenim en compte l'article d'Andrew Whitaker al diari escocès The Scotsman en el que assegura que el mandatari veuria amb bons ulls que una Escòcia independent evités els farragosos tràmits per incorporar-se a la UE, fent ús del procediment d'urgència que estarien preparant i suposaria la no explusió. Està clar que decisions tant importants no obeeixen només a un sol factor, però no deixa de ser curiós que si aquesta notícia es confirma donaria molt que pensar perquè al final les relacions interpersonals no en queden al marge i poden influir-hi en gran manera en un assumpte que no és menor.

Si res no canvia sembla que avui mateix podria anunciar-se la dimissió de Josep Antoni Duran i Lleida com a secretari general de CiU, després de vàries setmanes desfullant la margarida o marejant la perdiu si us ho estimeu més. Això sí, el democristià conservarà el càrrec de portaveu de la federació al Congrés a condició que no posi pals a les rodes a la consulta amb declaracions o articles que la perjudiquin. Diuen els seus col·laboradors que Duran es dedicarà a altres coses a partir d'ara, i probablement serà passejar-se per aquests móns de déu en qualitat de president de la Comissió d'Exteriors de la Cambra baixa, que al final és com ser ministre del Reino de España sense ser-ho.

La perla d'aquest dilluns també té quelcom a veure amb el fred i amb el gelada que deuria quedar la propietària d'una funerària australiana que fa uns dies va viure un dels episodis més rocambolescos de la seva vida. El Sydney Morning Herald explica que ell problema sorgí quan l'Hospital de Port Headland va informar-la que no podria fer-se càrrec del cadàver del seu client perquè aquest sobrepassava els 200 quilos de pes i el centre estava només preparat per emmagatzemar cossos de fins a 150 kg.
 
Fou aleshores que fent ús de la seva professionalitat, Joanne Cummings va haver d'espavilar-se i tirà pels dret traslladant el cos a casa seva, passant una de les nits més fredes a causa de l'aire condicionat que mantingué el cos fins l'endemà. L'empresària va haver de llogar un contenidor marítim amb refrigeració interior per emmagatzemar el cadàver fins que no van poder enterrar-lo.

En fi internautes, menys mal que amb empentes i rodolons la dona va aconseguir treure's un pes de sobre pel mort que li havia caigut.

Sí-Sí, We Can!

Bon dia i bon divendres internautes. Jef Richards, un dels grans referents pels publicistes nord-americans va escriure que 'La creativitat sense estratègia s'anomena art. La creativitat amb estratègia és coneguda com publicitat.' Aquest darrer pensament deuen també compartir l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural que ahir presentaren conjuntament "Ara és l'hora" (araeslhora.cat), una campanya que estarà vigent fins el 9-N i pretén convèncer el mig milió d'indecisos perquè optin pel Sí-Sí. I és clar, una cosa és la propaganda i una altra ben diferent és la publicitat, tot i que a vegades poden arribar a confondre's i perquè això no passi l'estratègia que ambdues entitats han dissenyat  passa per contractar Blue State Digital, la reconeguda empresa de màrqueting que té entre els seus èxits haver portat el primer afroamericà a la Casa Blanca, juntament a assessors com l'andorrà Jordi Segarra i el català Àlex Terés que foren peces claus de la campanya presidencial.

La campanya s'autofinançarà a través dels donatius recollits en els prop de 1.000 actes que organitzaran arreu del territori i que culminarà amb la celebració de la V humana que omplirà d'estelades la Gran Via i la Diagonal de Barcelona el proper 11-S. La pregunta subsegüent és inevitable: Cal tot això si probablement no és farà la consulta? Doncs sí, no tant per un exercici d'autocomplaença sinó també per demostrar a indecisos i al món que el nostre és un país amb arrels profundament democràtiques i que té clar el que volem: MARXAR!

Si observem les hemeroteques dels darrers anys la por ha estat la tònica general per mirar de convèncer que sense Espanya no som ningú i restarem pels segles dels segles condemnats a l'ostracisme internacional. Està clar que aquesta tesi obvia que més tard o més d'hora les coses acaben caient pel seu propi i al final, imposicions i manipulacions històriques resulten insuficients per contenir la voluntat d'un poble que de fet és l'únic que protagonista del seu destí per molta constitució o legalismes de qui fa 300 anys féu ús del dret de conquesta.

En aquest sentit, aquest pessimisme que durant anys ha caracteritzat els catalans i que ara alguns s'entesten a pregonar vaticinant el que pugui passar si ens neguen les urnes, ha quedat més que desqualificat per les diverses manifestacions a les quals els catalans hem acudit massivament. Han servit per a quelcom? Només cal veure el gir copernicà que el carrer ha obligat a fer als partits polítics, els quals han vist superats els tradicionals discursos i  han hagut d'arramangar-se i mullar-se empesos per la pressió popular que ha dit prou de tanta presa de pèl.

La consulta és més que evident que les institucions espanyoles ni la permetran ni la toleraran perquè per molt que ho neguin tenen por al resultat, però la qüestió està en si nosaltres acceptarem posar l'altra galta per rebre la bofetada o pràcticarem la desobediència pacífica que ja en el seu dia posà en solfa un dels pares de l'excolònia britànica més gran, l'Índia.

La darrera perla de la setmana ens arriba des d'una altra excolònia espanyola en aquest cas que com altres casos tampoc es penedeix d'haver abandonat la metròpoli. La notícia ens arriba a través de la premsa asteca que recull la reelecció de l'alcalde de San Blas a l'estat mexicà de Nayarit. Aquest fet que pot ser considerat normal se surt de la norma per la victòria del batlle amb el 40,32% dels vots, incrementant-se la seva popularitat gràcies a que durant la campanya confessés "sense despentinar-se" que en alguna ocasió durant el seu exercici al consistori havia robat, però no massa perquè el municipi "està pobre".

Ja ho veieu internautes, tal com recollia ahir l'informe de Transparència Internacional l'important és evitar l'opacitat, tot i que com bé sap aquest alcalde, la transparència no evita la corrupció, tot i que a alguns com Hilario Ramírez els doni vots, probablement perquè si roben almenys que siguin "honrats".

El Fòrum de la disbauxa

Bon dia i bon dijous internautes. Ronald Reagan digué en certa ocasió que 'La política és la segona professió més antiga de la història. De vegades crec que s'assembla molt a la primera.' I de motius no n'hi faltaven a aquest mal actor convertit en president dels EUA, cosa que malauradament també coneixem de prop a les nostres contrades. El darrer exemple ha estat l'informe que 10 anys després ha elaborat la Sindicatura de Comptes sobre allò que havia de ser una entrada massiva de capital i en realitat fou un dels nyaps més grans del consistori barceloní o "barcelonès" com li agradava dir a l'alcalde Joan Clos. El cas és que eren temps de vaques grasses i els milions sortien més que entraven amb una alegria extraordinària sense cap mena de control al Fòrum Universal de les Cultures.

Així, el document presentat ahir destaca que el pressupost de l'esdeveniment, cofinançat per Estat, Generalitat i Ajuntament, tingué un "petit" sobrecost de 240 milions d'euros que serviren per acabar de rematar el cúmul d'irregularitats tan propis de la tradició picaresca. L'informe és demolidor amb la gestió, especialment pel que fa a les irregularitats en la contractació de patrocinadors i personal, les indemnitzacions milionàries pels contractes blindats d'alguns directius, adjudicacions "digitals" sense justificar. El súmmum de tot plegat el trobem no només en el fet de tenir un 57% menys dels visitants previstos sinó també en que una dècada després encara no se sap el nombre d'entrades venudes i/o regalades.

L'actualitat d'avui també té com a protagonista la llei de consultes catalana després que ahir fos aprovada en comissió al Parlament, el penúltim pas abans de la ratificació definitiva que probablement tindrà lloc el setembre permetent la convocatòria legal de la mateixa. I aquest serà el punt número 1 de l'agenda del president de la Generalitat quan es reuneixi en el propers dies amb Mariano Rajoy, el qual ja ha tornat a donar un cop de porta a la possibilitat de reformular una pregunta pactada.

En aquest sentit, Artur Mas tranquil·litzava els partits favorables a la consulta i anuncià que mantindrà contactes amb ells per tal d'elaborar una estratègia comuna a l'hora d'abordar la trobada amb el president espanyol, que per cert continua anomenant la consulta no vinculant com a referèndum, segurament per justificar-ne el discurs el bloqueig. Resulta extraordinari observar els arguments de Moncloa perquè si adreçar-se el poble per conèixer què en pensa d'un fet transcendent és il·legal, aleshores per la mateixa regla de tres totes les enquestes demoscòpiques també ho són.

Parlant de sondejos, ben pocs pronosticaven que la que disputà el lideratge del PP Català acabaria abraçant el sobiranisme de CDC. Però la política com la vida dóna moltes voltes i la realitat s'acaba imposant, sovint no tant per ideologies sinó segons bufi Tramuntana, Mestral, Xaloc... D'aquesta manera, Montserrat Nebrera fou ratificada ahir com a candidata a ocupar l'alcaldia de Sant Just Desvern, coincidint amb la col·locació a la façana del Naixement de la Sagrada Família. Sincronia o no, el cas és que la llum celestial estelada ha permès el "naixement" sobtat d'una nova independentista.

La perla d'avui dijous ens la serveix la CNN i ens acosta a les noves mesures de producció que estan adoptant algunes empreses nord-americanes per tal de millorar els beneficis. La cadena parla en concret de WaterSaver Faucet, una companyia que ha implantat un innovador reglament que límia l'ús dels lavabos a 6 minuts per dia, sota l'amenaça de rebre sancions si els treballadors no s'ajusten a les normes.

La direcció ha argumentat les denúncies dels sindicats explicant que molts treballadors abusen del temps que passen al bany ja que aprofiten aquest parèntesi per fer ús del mòbil. A més, han decidit frenar les crítiques premiant amb una targeta de regal de 20 dòlars al mes per aquells que no utilitzin
els serveis en horari laboral.

En fi internautes, que a aquest pas acabarem amb restrenyiment perquè ni tan sols podrem cagar-nos en la mare que els va parir.

Iguals Sí, lliures No

Bon dia i bon dimecres internautes. El qui fou un dels escriptors més importants del romanticisme deixà escrit que 'La primera igualtat és l'equitat'. Aquesta evidència que deixava palesa Victor Hugo no sembla quel'hagin tinguin massa en compte la cinquantena d'intel·lectuals que ahir presentaren en societat la plataforma unionista "Libres e iguales". L'escenari no fou qualsevol, sinó que escortats pels ferotges lleons del Congrés de Diputats, els seus membres aprofitaren la trobada amb la premsa per manifestar la necessitat de defensar la unitat de la pàtria amb més fermesa davant la intenció d'algunes comunitats que segons ells pretenen "destruir" Espanya.

En la nova associació trobem la flor i nata del pensament conservador, però també veus progressistes. Així, la croada anticatana serveix per fer palesa l'especial concepció que alguns individus tenen de la democràcia, entesa com aquell estri que permet governar un país sempre que es faci allò que la casta vol, al marge de la sobirania popular. Entre els signants destaquen noms com el premi Nobel Vargas Llosa, Albert Boadella, Arcadi Espada, Adolfo Suárez Illana, Nicolás Redondo Terreros i Joaquín Leguina, entre altres "amants" de la nostra cultura.

Aquesta nova iniciativa pretén influir en el "problema català", especialment després que és fes pública la intenció del president espanyol de reunir-se amb Artur Mas, no fos cas que al gallec se li aparegués el seu apòstol Santiago i acabés permetent la consulta, un fet més que improbable. Per tant, no deixa de ser paradoxal que l'article 1 de la Declaració Universal dels Drets Humans serveixi per donar nom a una plataforma que lluny de ser lliure està sotmesa a la doctrina de l'espanyolisme més ranci que no contempla la més mínima variació de les seves fronteres per molt democràtica i legítima que sigui.

I mentre, Artur Mas tornava a l'espai mediàtic internacional en una entrevista concedida a la nord-americana cadena Bloomberg reivindicant la consulta i mostrant-se disposat a canviar la pregunta si això serveix perque el govern espanyol la toleri, perquè dóna la impressió que malgrat la llei de consultes que s'aprovara al Parlament els propers mesos, els poders de l'Estat no consideren que la "legalitat autonòmica" prevalgui per sobre de la nacional. El president de la Generalitat, a diferència del seu homòleg escocès, va deixar clar que veuria amb bons ulls una Escòcia independent perquè això ajudaria al nostre procés, sempre i quan aquests guanyin el referèndum el 18 de setembre.

Els darrers dies la incertesa torna a estar servida a causa dels rumors als mentideros de Madrid que apunten una possible sortida a la crisi catalana amb una jugada mestra, la qual no passaria per arribar a un acord in extremis en la línia de la Tercera Via, sinó en la possible convocatòria d'eleccions generals anticipades que permetrien a Mariano Rajoy anul·lar la consulta per la coincidència de dates, però alhora repetir la victòria electoral consolidant-se al govern malgrat la pèrdua d'alguns diputats. Aquest às a la màniga del cap de l'executiu aprofitaria el desgast del PSOE amb un secretari general acabat d'aterrar, el qual ha començat a trobar-se amb alguns entrebancs per part de l'entorn de l'encara secretari general, entre altres el fet que no li hagi cedit encara el despatx a Pedro Sánchez o que el mateix Rubalcaba hagi organitzat demà un acte per a major glòria de la seva persona.

D'aquesta manera, no només són els banyistes del Masnou i Premià de Mar els que pateixen restriccions a causa dels taurons tintores sinó que també al carrer Ferraz de Madrid. Aquestes desavinences també es feren efectives ahir en l'elecció del conservador luxemburguès Jean-Claude Juncker com a nou president de la Comissió Europea. Si bé en un primer moment, els socialistes espanyols havien anunciat un acord amb el PPE per donar-li suport, els eurodiputats reberen l'ordre contrària de Pedro Sánchez, causant cert desconcert i malestar tal com explicà Ramón Jáuregui. Però hi hagué quelcom més ahir a Brussel·les, perquè finalment Francesc Gambús (UDC) decidí votar Juncker, tot i que aquest ha manifestat per activa i per passiva estar en contra del dret a decidir dels catalans. O sigui, que del famós "Entre Juncker i Catalunya, sempre ens quedarem amb Catalunya" de Duran, constatem novament la credibilitat del líder democristià.

En el terreny de les perles avui ens fem ressò de l'impactant cas d'una blogera francesa que ha vist com es convertia en notícia després de visitar una coneguda pizzeria de Bordeus. El problema de Caroline Doudet no fou patir algun tipus d'intoxicació sinó el fet de manifestar públicament la seva opinó força negativa vers la qualitat de l'establiment. I és que aquesta té la mala costum de publicar la seva opinió al seu blog i això a vegades senta més malament que el propi menjar. Si més no tenint en compte la sentència d'un tribunal que l'ha condemnada a pagar 1.500 euros després que el restaurant la denunciés atribuint-li la pèrdua de clientela a causa de la crítica gastronòmica corrosiva. 

Així que ja ho sabeu internautes, llibertat d'expressió total, això sí, sempre que es pagui.

Sacrificat

Bon dia i bon dimarts internautes. El que fou conegut com el Libertador de gran part de Sud Amèrica digué en certa ocasió que 'Per a l'èxit del triomf sempre ha estat indispensable passar pel sender dels sacrificis.' Aquestes paraules de Simón Bolívar segurament podrien tenir quelcom a veure en la decisió de qui estava cridat a ser l'hereu d'Artur Mas, Oriol Pujol Ferrussola. Han calgut setze mesos de continues pressions judicials i mediàtiques perquè el fill de l'expresident hagi llençat la tovallola i no només deixa definitivament la secretaria general de CDC sinó també l'acta de diputat al Parlament.

I és que la llosa de les ITV juntament amb el marcatge que està patint la família Pujol han fet decantar la balança del que durant anys ha estat considerat l'enfant terrible de les files convergents. Pujol que sempre s'ha declarat independentista s'ha vist atrapat pels esdeveniment i és evident que el patí no està com per anar sembrant dubtes amb presumptes intermediacions opaques i explicacions poc clares.

Per tant, la dimissió del dirigent no ha estat cap sorpresa perquè de fet fa temps que era més que previsible, ja que la llegenda de l'au Fènix que renaixé de les seves cendres queda més com una utopia perquè en aquesta nissaga fa temps que li tenen botada des de Madrid, especialment perquè això de burxar en la ferida d'algú que s'havia posicionat clarament a favor del procés amb aquella frase comparant Espanya amb aigües podrides en el Congrés en que Convergència canviava l'estratègia apropant-se a l'independentisme, malgrat en aquell moment preferien anomenar-lo sobiranisme.

Així, Oriol Pujol ha preferit tirar pel dret i deixar enrere l'erosió que el seu cas pot ocasionar al procés, perquè tot i les ombres que pugui haver-hi sempre s'ha declarat un ferm partidari d'assumir un estat propi. Malgrat la tardança de la seva decisió, cal dir que era més que necessari aquest sacrifici personal, no tan sols per l'interessat sinó també per la higiene d'allò que ens ocupa, que no és ni menys que la construcció de les estructures d'un nou país i em temo que el tan preuat oasi català fa temps que també fa un cert tuf.
Sigui com sigui, tot i que alguns s'esforcin en gran manera a torpedinar diàriament la nostra aspiració legítima, ahir el Consell Assessor per a la Transició Nacional va presentar quatre nous informes que estudien àmpliament diversos aspectes que aconsellen optar per la independència. En aquest sentit el president del CATN va explicar que un futura emacipació de Catalunya no comportaria haver d'abandonar l'Euro ni tampoc quedar desabastits de fonts energètiques, ja que no només estarien garantides sinó que a més resultarien fins un 30% més barates que ara. D'altra banda, en quan al deute deixà clar que un nou país només hauria d'assumir la part proporcional del deute però també dels actius, un fet que comportaria una dura negociació amb Espanya pel traspàs de poders o bé tirar pel dret amb la DUI si aquests seguissin obcecats amb el sempre recorrent discurs "constituicionalista".

La perla del dia ens porta una notícia molt més sorprenent que l'aprovació per part de l'Esglèsia Anglicana d'ordenar dones bisbe, i és que si bé diuen que en el cinema ja està tot més que inventat, el veterà director suec Anders Weberg ha desmentit aquest extrem anunciant quelcom nou. Weberg s'ha proposat dirigir el film més llarg de la història amb un minutatge més que exagerat: 720 hores.

"Ambiancé" que així s'anomenarà el mega-llarg metratge consistirà en un viatge surrealista i oníric amb certes pinzellades biogràfiques. Seguint amb la línea, la pel·lícula tindrà un primer trailer amb una durada de 72 minuts, força menys que els que tindra el 2018 en que el nou avançament serà de  hores i 20 minuts. Aquesta nova "Historia interminable" podria fins i tot provocar un nou concepte de cinema ja que vist el minutatge caldria anar-hi amb tendes de campanya i forces queviures. Així fins i tot les agències de viatges podrien ampliar la seva oferta per anar a passar les vacances al cinema. 

El millor de tot plegat és que el propi director ha anunciat que destruirà la seva creació passats 30 dies, quelcom que si no fa ell ho acabaran fent els propis espectadors avorrits de menjar crispetes, algunes ja caducades.