Som a l’aire

Des de l’antena altiva, escampant critiques i paraula viva.

Opinions sinceres

L’anàlisi crítica i àcida d’allò que està passant

Una pinzellada àcida amb gotes d’humor

Perquè no cal farcir la informació amb paraules que no s’entenen.

Com un bon vi

Si la collita és bona, l’aroma i el perfum informatiu té un altre gust, no?

Paper mullat

Bon dia i bon dimarts internautes. 'Tenia tan poca retentiva que s'oblidà que tenia mala memòria i es va recordar de tot.' No és menor la frase que en el seu dia escrigué Ramón Gómez de la Serna per entendre els darrers moviments a la CUP. Que el pacte amb Junts x Sí va comportar molts mals de panxa és evident, però a vegades hom oblidà que aquesta formació és tan complexa com heterogènia. 

Evidentment, l'acord in extremis per investir un nou president passà factura als guanyadors del 27-S, però no només a ells, ja que la divisió interna dels cupaires torna novament a demostrar que el pacte fet a contracor no va tancar la ferida oberta. I es clar, l'inconformisme i la rebel·lia sembla que predominen aquests dies per sobre dels acords signats.

De fet, ja ho deia Friedrich Hebbel: "L'obstinació és el succedani més barat del caràcter". I si alguna cosa hem descobert aquests mesos és que la tossuderia de determinats personatges per acabar amb el recent govern ha fet trontollar novament la confiança. Pocs dies després que Corrent Roig anunciés que abandonava la CUP pels acords signats i el suport a la pròrroga pressupostària, ara ha estat Endavant OSAN qui ha titllat de "paper mullat" els compromisos rubricats.

Sigui com sigui, seria injust generalitzar l'actitud de determinats sectors amb el global, però el temps demostra que plou sobre mullat, perquè Artur Mas no era l'únic obstacle per tirar endavant el full de ruta. Novament, descobrim que independència i revolució no sempre van agafats de les mans.

Els qui sembla que ja comencen a anar de bracet són PSOE i C's, els quals segueixen festejant per arribar a un acord. Diuen que en una relació tres són multitud, i Podemos sembla que li hagi tocat fer d'espelma. En aquest context, els socialistes presentaven ahir la proposta de govern a diverses formacions no independentistes per tal de portar-los a un molí que sembla haver ventilat tota reforma federal i autonòmica, malgrat Miquel Iceta ho atribueixi a un fatal error de tecleig.

En fi internautes, que cadascú pensi el que vulgui, perquè tal com escrivia Arthur McBride: "Una conclusió és el lloc on arribes cansat de pensar", i jo per avui ja he mossegat prou.

Futuribles

Bon dia i bon divendres internautes. 'El futur no serà dominat per aquells que estan atrapats en el passat.' L'excel·lent reflexió que en el seu dia feia l'excanceller d'Alemanya, Willy Brandt, probablement dista molt de la filosofia dels tres tenors de la política espanyola, més capficats en vetar-se els un i els altres. Tenint en compte els egocentrisme del personal, no és gens estrany que una de les frases més escoltades darrerament a la capital de reino sigui "Hagan sus apuestas, señores".

I és que la política ficció dóna per molt, especialment perquè a hores d'ara l'aritmètica així ho afavoreix. El focus reial, mal que pesi a PP i C's, s'ha centrat aquesta setmana en la persona de Pedro Sánchez, el qual sembla haver vençut els cants de sirena de la vella guàrdia socialista i ha acceptat el repte de constituir un nou executiu.

Estem només a les beceroles de les converses, però és evident que no hi ha dos sense tres, un fet que incomoda en gran manera als protagonistes, bàsicament perquè això dels pactes és més propi dels catalans que d'aquelles terres. A dia d'avui, no cal ser ni el Mag Fèlix ni la Bruja Lola per endevinar que les escenificacions per deixar-se estimar seran el pa de cada dia.

En aquest sentit, sobre la taula s'han posat diverses possibilitats, però les que més número tenen són: coalició PP-PSOE-C's o PSOE-Podemos-C's. Els assidus als casinos il·lustren als més novells amb savis consells com "Juga només el que puguis perdre" o "No estiris més el braç que la màniga". Salvant les distàncies, perquè encara que a vegades ho sembli la política en cap cas ha de ser un joc, el que està en qüestió no és qui governi sinó si canvia una manera de fer que ja és anacrònica.

Ara com ara, encara que aquesta carta sembli estar amagada, no seria descartable arribar a un cert consens per la pressió exercida des de diverses institucions i lobbies. Un acord que tindria com a eix la defensa de la unitat d'Espanya i una reforma light de la constitució per tal d'acontentar una mica al personal. Es clar que tant Rajoy com Sánchez es postulen com a candidats, però i si la sortida d'aquest atzucac passés per deixar fora els favorits i Podemos, i fos finalment l'ambiciós Albert Rivera qui encapçalés el govern sota l'argument de "ni tu, ni jo. Però, i ell?"

Una papereta difícil de solucionar fins i tot amb noves eleccions. Això és el que desprèn del darrer sondeig que el CIS ha fet el passat mes de gener. Segons l'enquesta, els resultats podrien ser gairebé calcats als del 20-D amb l'excepció que Podemos es convertiria  per molt poc en la segona força per davant del PSOE. El suport als partits independentistes no variaria massa, si bé amb una lleugera pèrdua de vots per part de DiL, cosa que segurament quedaria solventada amb nota si es tornés a repetir la fórmula de JxSí.

Sigui com sigui, l'experiència ens diu que qualsevol de les fórmules no resoldrien el "problema catalán", perquè ja no és qüestió que ens donin un "peixet" que fa temps que es podreix al cove. I hom encara es pregunta, perquè alhora que s'entesten a oferir-nos "diàleg constitucional" judicialitzen qualsevol cosa que surti del Parlament o de les grades del Camp Nou. Estadi que ha tornat a posar-se al punt de mira, no tant per l'espectacular joc blaugrana sinó perquè la Fiscalia General de l'Estat hagi vist delicte en la sonora xiulada de la passada final de Copa entre el Barça i l'Athletic Club de Bilbao. Deu ser que hem sabut trobar l'annex on diu que la llibertat d'expressió exclou els xiulets.

En fi internautes,  que lluny de voler semblar Rappel o Sandro Rey prefereixo tocar de peus a terra i ser partícip del pensament de Winston Churchill: "Evito sempre predir per endavant, perquè és molt més fàcil fer-ho a posteriori."

Ells també eixamplen

Bon dia i bon dijous internautes. Escrivia Jorge Luis Borges que 'Un no és el que és pel que escriu, sinó pel que ha llegit'. L'eloqüent ploma de l'argentí podria ajudar-nos a entendre els "regals" en forma de sentència amb que darrerament ens brinden els tribunals. Per entendre-ho només cal endinsar-nos en les diverses estadístiques sobre els hàbits de lectura dels espanyols.

Si a la dada que afirma que l'hàbit de lectura està per sota de la mitjana europea hi afegim que el 35% dels espanyols no llegeix gairebé mai, l'explicació comença a agafar forma. Les dades que el 2015 publicava el Centre de Recerca Sociològica (CIS) constaten que el principal d'aquest desinterès per les lletres no ve pas per la manca de temps sinó simplement perquè no els agrada gens.

No cal ser massa savi per entendre el vell refrany: "De aquellos polvos vienen estos lodos." Si més no, això és el que justificaria les últimes ocurrències de la fiscalia i l'Audiència Nacional contra el procés. Així, el fiscal ha sol·licitat formalment que el portaveu de DiL, Francesc Homs, sigui investigat per la seva "presumpta" relació amb el 9-N. Quelcom que estava més que cantat, ja que des de Madrid sempre li han tingut ganes.

Però la fiscalia, que amb el procés fa un munt d'hores extres, coincideix novament amb el interessos del govern en funcions i ha aconseguir que l'Audiència Nacional obri diligències per investigar si l'ANC i els ajuntaments catalans van incórrer en un delicte de sedició i rebel·lió. Serà Ismael Moreno el que haurà d'aclarir si van relació amb les mocions independentistes als municipis i al Parlament. A més, el jutge pretén esbrinar quins partits van donar-hi suport.

Li deia ahir el president Puigdemont a Inés Arrimadas en la primera sessió de control al Parlament: "De que la independencia iba en serio ustedes se han dado cuenta demasiado tarde". La mateixa ignorància que ja denunciava el poeta Jaime Gil de Biedma fa uns anys, sembla haver afectat també la judicatura espanyola en aquesta nova ofensiva. Uns dubtes ben fàcils de resoldre si es dediqués a llegir la premsa catalana enlloc de beure de les contaminades fonts de Moncloa, CNI i la caverna.

D'aquesta manera, mentre nosaltres fem tot el possible per eixamplar les bases de l'independentisme, a la meseta es trenquen les banyes mirant d'eixamplar els encausats per "el órdago secesionista". Afortunadament, a casa nostra comencem a deixar enrere la incertesa i anem fent camí. Un via que tornà a deixar perplex Madrid després que Junts x Sí i la CUP registressin al Parlament tres ponències que conformaran la república catalana: hisenda, seguretat social i règim jurídic català.

Un dia tan pròsper el d'ahir que fins i tot els cupaires van transformar-se, aprovant la pròrroga dels pressupostos i dibuixant un tímid somriure d'alegria. En fi, com deia Sant Agustí: "Un cop l'any és permès fer bogeries."

Comença la partida

Bon dia i bon dimecres internautes. Siegbert Tarrasch, un dels millors jugadors d'escacs del segle XIX va dir en certa ocasió que 'La bellesa d'un moviment no es reflecteix només en la seva aparença, sinó en el pensament darrere d'ell.' I aquest moviment el feu finalment Felipe VI davant l'enrocament en que es troba el govern d'Espanya després que l'aritmètica parlamentària hagi deixat un panorama complicat a l'hora de trobar aliances.

Davant el perill d'enquistament indefinit, el cap de l'Estat va voler evitar que la marmota tornés a treure el cap i es tornés a repetir la negativa de Mariano Rajoy a presentar-se. D'aquesta manera, Pedro Sánchez serà l'encarregat d'intentar gairebé l'impossible, crear un front d'esquerres incorporant-hi Ciudadanos.

A hores d'ara, no sabem quina serà l'estratègia del secretari general del PSOE per assolir la presidència, però em temo que com faci com l'arquebisbe de Barcelona que demana la intervenció divina perquè plogui, Sánchez ho té més que complicat. Els seus socis potencials (Podemos i C'S) ja han explicat que es veten mútuament i no pensen afavorir la investidura si la fórmula dels socialistes és aquesta.

Mentrestant, Rajoy que és gat vell a l'hora de veure com s'immolen els seus rivals titllava de "aliança heterogènia, contradictòria i experimental" un govern d'esquerres i sobiranistes, com si la gran coalició que proposa ell mateix amb els socialistes no patís dels mateixos mals. La tossuderia de Rajoy per no fer un pas al costat i obrir noves possibilitats la deixà meridianament clara ahir mateix en la compareixença que féu a Moncloa per explicar la seva trobada amb el monarca.

El president en funcions que dóna per fet el fracàs del cap de l'oposició en aquesta aventura, té totes les esperances posades en unes eleccions postvacacionals que podrien celebrar-se passat l'estiu i donarien als PoPulars cert aire si confirma el desinflament de C's. Resulta interessant l'opinió de nombrosos experts que afirmen que el país exigeix "Alta Política". Perillosa reflexió que ens hauria de fer pensar que si no la practiquen sempre és perquè acostumen a viure en un baix rendiment perpetu.

Però si ja de per sí els obstacles externs són gairebé insalvables per Pedro Sánchez, no menys ho són els interns, on bona part dels seus barons veuen el partit de Pablo Iglesias com l'amenaça fantasma que els pot fer desaparèixer del mapa. La sensació d'angoixa no ve donada per la fugida de vots cap a Podemos sinó per la por a que el referèndum català defensat per aquests acabi assenyalant als socialistes com cmplices del trencament d'Espanya.

La paradoxa és sensacional i deu haver deixat als tradicionals votants del PSOE amb la boca oberta al veure com bona part dels seus dirigents progressistes renuncien olímpicament a fer un govern d'esquerres i aposten per fer una coalició de dretes sense envermellir. Encara que de més verdes en maduren, i si no que li preguntin a Josep Fèlix Ballesteros que s'ha prestat gustosament a fer de conillet d'índies pactant el govern de Tarragona amb PP i UDC.

En fi internautes, com deia Fiodor Dostoievski 'El secret de l'existència no consisteix només en viure, sinó en saber perquè es viu", i alguns sembla que ho facin pel càrrec.

El caloret faller


Bon dia i bon dimarts internautes. 'Una mentida no té cames, però un escàndol té ales.' Sàvies paraules les de l'historiador Thomas Fuller que serveixen per situar-nos, amb permís dels ERO's andalusos, al principal epicentre de la corrupció espanyola, convertint València en la seva capital. Els darrers escàndols han provocat la lògica indignació de l'opinió pública que s'ha vist sorpresa pel grau de professionalitat d'uns dirigents que lluny de fer hores extres per la ciutadania les han per saquejar els fons públics.

El que durant anys eren rumors de carrer ara comencen a prendre forma de delictes als jutjats. I és que els tribunals han començat a patir overbooking d'encorbatats PoPulars, que un dia si l'altre també, no paren de desfilar davant ses senyories. Precisament, entre les cares visibles que estan imputades trobem la que durant 24 anys ha estat alcaldessa de la capital del Túria.

Rita Barberá, exmusa de l'humor del 73, s'ha caracteritzat principalment pel seu caràcter autoritari, més propi dels terratinents, els exabruptes i la seva debilitat pels "regalets" cars. Aquesta dama de ferro que ha fet i desfet a mansalva ha començat a veure les orelles al llop. Un cop perduda l'alcaldia, Barberá va empassar-se l'amor propi i un cop fet el farcellet de Louis Vuitton decidí emprendre camí cap al Senat, un premi de consolació pels serveis prestats.

Tot i posar-hi 300 quilòmetres de distància, l'ombra de la justícia sembla haver-se fixat en la cúpula de PP valencià, després que ahir el jutge cités a declarar als més de cinquanta regidors que al llarg de dues dècades "prodigioses" han col·laborat amb l'actual senadora. La transcendència de l'Operació Taula no ha passat desapercebuda al carrer Génova, que sembla patir una gota freda continua de males notícies.

La mala maror ve no tant pels fets sinó per la publicitat dels mateixos, que deixen seriosament tocada la posició dels conservadors a l'hora d'aconseguir suports per la investidura. En aquest sentit, el mateix discurs de sempre però amb matisos. Al tradicional "respecte a les decisions judicials i a la presumpció d'innocència", el número tres dels Populars, llançà pilotes fora quan la premsa li preguntà pels darrers esdeveniments judicials a València i emplaçà a l'exalcaldessa a donar explicacions públiques.

Com ve deia el poeta i encara que els polítics no s'ho creguin "en aquest món tot té un principi i un final", exceptuant els diamants que si no els roben són per sempre. Una lliçó que haurà d'aprendre Rita Barberà, la qual ha passat d'ambaixadora del "caloret faller" al principal ninot cremat per les brases electorals i judicials.

La dislèxia unionista

Bon dia i bon dilluns internautes. 'L'important és sembrar la confusió, no eliminar-la.' L'encertada teoria de Salvador Dalí sembla ratificar-se dia rere dia en el discurs unionista, el qual confon sempre naps amb cols. Si no fos perquè fa anys que ens afaitem uns i es depilen unes altres, qualsevol professional de la psique diagnosticaria que aquesta afecció s'ajusta molt més al joc dels disbarats que no pas a una dislèxia sobrevinguda.

Els practicants d'aquesta estranya variant de fal·làcies tornaren novament a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, no pas fent una exhibició de múscul sinó mostrant uns arguments que com a les pel·lícules "qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència". Entre les diverses pancartes que portaven les 3.500 persones vingudes d'arreu podíem llegir "El procés ens roba". Un lema que torna a posar a prova l'exquisit sentit de l'humor amb que els catalans sempre hem fet gala. 

Complementant aquesta "broma" de Societat Civil Catalana amb el suport de representants del PP i C's, els organitzadors en un exercici de demagògia de baix nivell han pretès denunciar la "perversió democràtica del govern" per no respectar els resultats electorals. Curiosa o mesquina arenga que tergiversa la majoria absoluta de l'independentisme al Parlament, exigint que els 72 diputats que la componen se sotmetin a la resta de partits que varen perdre els comicis.

L'acte que va passar sense pena ni glòria, no ha de confondre'ns als que defensem il·lusionats la creació d'un nou Estat, trencant amb l'anacronisme d'un sistema corrupte i anacrònic que ens porta inevitablement cap a un forat negre més temible que els de Stephen Hawking. I és que malgrat l'unionisme sempre punxa en les mobilitzacions, no ho fa pas a les urnes. Precisament per això, seria irresponsable subestimar l'adversari pensant que ja ho tenim tot guanyat.

Cal doncs anar eixamplar la base independentista aconseguint nous suports, un fet que no serà tampoc massa complicat si els ciutadans acaben adonant-se del mal negoci que suposa continuar a Espanya. Òbviament, l'unionisme sempre tindrà els seus fidels, però si són com els que ahir es passejaren per la capital catalana estic segur que no tardarem a fer realitat el nostre somni amb el vist i plau de la comunitat internacional que tard o d'hora s'adonarà que els xiulets a l'himne europeu d'ahir brillen per l'absència al bàndol sobiranista.

Per tant, els propers divuit mesos seran crucials per dotar de continguts el full de ruta, demostrant al món la nostra tenacitat i voluntat democràtica d'esdevenir un país lliure i democràtic on convivència sigui com fins ara la marca catalana. En aquest sentit, l'estratègia del govern Puigdemont sembla que seria preparar el terreny i culminar el procés amb la convocatòria d'unes eleccions constituents que en cas d'aprovar-se donarien el tret de sortida per la desconnexió oficial de l'antic règim.

En fi internautes, no perdem l'esperança perquè com deia el poeta: "Dos de cada tres espanyols no creuen en política, el tercer no sap o no contesta, però és aquest el que viu d'ella".

L'Amoralitat Parlamentària

Bon dia i bon divendres internautes. 'La història de l'ètica és un trist relat d'ideals meravellosos que ningú compleix'. Probablement, la cita de Yuval Harari deixarà indiferent Esperanza García, diputada del PPC que ahir tornà a demostrar la plena adaptació al partit de García Albiol al practicar el tradicional discurs d'hipocresia i cinisme d'aquesta formació.

García que ahir actuava com a suplent a la Comissió d'estudi sobre el Procés Constituent, substituïa juntament amb Santi Rodríguez els diputats titulars Enric Millo i Andrea Levy, absents no se sap ben bé perquè, encara que segurament Levy no hi assistí perquè deuria anar a comprar xiclets, quelcom imprescindible quan es vol fer gala del doctorat en mala educació i rebequeria.

La inauguració d'ahir no restà exempta de certa polèmica protagonitzada com no pels suplents unionistes, els quals se sentiren focus d'atenció després de la no participació de PSC i C's que optaren per no participar-hi. L'excandidata d'Albert Rivera afirmà indignada que s'estava menyspreant el 52% dels catalans i per tant la comissió era un exemple de "amoralitat parlamentària". Bonica expressió aquesta venint d'un partit farcit "d'immaculats" personatges com Bárcenas, Rus, el bigotes...

Òbviament, sabent que eren objectiu dels focus de les càmeres de les televisions espanyoles van protagonitzar el numeret inicial al rebutjar els representant de la mesa, que prèviament el seu partit havien aprovat. Això obligar a fer una votació en la qual curiosament no hi participaren. Un "paperot" que s'emmarca en la línia d'actuació imposada des de Moncloa després d'haver recorregut la creació tot i que té caràcter d'estudi. Es clar que amb la taxa espanyola de fracàs escolar no és pas estrany que això de l'estudi no vagi amb ells.

D'altra banda i complint els pronòstics, el Consell General del Poder Judicial escollia ahir el conservador Jesús Maria Barrientos com a nou president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. El magistrat que en nombroses ocasions s'ha manifestat molt preocupat per la  "inestabilitat familiar i professional" pel procés, serà el responsable d'estudiar ela querella contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau pel 9-N. 

L'efecte carambola de la reunió judicial tingué com a damnificat el jutge Joan Manel Abril, al qual se li ha obert un expedient informatiu per determinar si ha incorregut en dilacions indegudes, altrament conegudes com "lentitud", a l'hora d'instruir la causa de la consulta popular que tanta polseguera aixecà el novembre del 2014.

Sense abandonar la doble moral de la justícia no podem oblidar-nos del sobreseïment que la Fiscalia de Màlaga ha fet de la denúncia presentada per Drets contra el diari ultradretana Alerta Digital TV pels insults i amenaces fets a l'impresentable programa 'La Ratonera'. La clàssica indiferència  dels jutges vers l'ultratge als catalans s'ha vist argumentat i emparat sota el paraigua de la llibertat d'expressió i d'opinió.

Ja ho veieu internautes, esteu alertes amb segons què veieu perquè com deia el savi Gilbert Cesbron "La televisió ens proporciona temes sobre els quals pensar, però no ens deixa temps per fer-ho".