L'Amoralitat Parlamentària

Bon dia i bon divendres internautes. 'La història de l'ètica és un trist relat d'ideals meravellosos que ningú compleix'. Probablement, la cita de Yuval Harari deixarà indiferent Esperanza García, diputada del PPC que ahir tornà a demostrar la plena adaptació al partit de García Albiol al practicar el tradicional discurs d'hipocresia i cinisme d'aquesta formació.

García que ahir actuava com a suplent a la Comissió d'estudi sobre el Procés Constituent, substituïa juntament amb Santi Rodríguez els diputats titulars Enric Millo i Andrea Levy, absents no se sap ben bé perquè, encara que segurament Levy no hi assistí perquè deuria anar a comprar xiclets, quelcom imprescindible quan es vol fer gala del doctorat en mala educació i rebequeria.

La inauguració d'ahir no restà exempta de certa polèmica protagonitzada com no pels suplents unionistes, els quals se sentiren focus d'atenció després de la no participació de PSC i C's que optaren per no participar-hi. L'excandidata d'Albert Rivera afirmà indignada que s'estava menyspreant el 52% dels catalans i per tant la comissió era un exemple de "amoralitat parlamentària". Bonica expressió aquesta venint d'un partit farcit "d'immaculats" personatges com Bárcenas, Rus, el bigotes...

Òbviament, sabent que eren objectiu dels focus de les càmeres de les televisions espanyoles van protagonitzar el numeret inicial al rebutjar els representant de la mesa, que prèviament el seu partit havien aprovat. Això obligar a fer una votació en la qual curiosament no hi participaren. Un "paperot" que s'emmarca en la línia d'actuació imposada des de Moncloa després d'haver recorregut la creació tot i que té caràcter d'estudi. Es clar que amb la taxa espanyola de fracàs escolar no és pas estrany que això de l'estudi no vagi amb ells.

D'altra banda i complint els pronòstics, el Consell General del Poder Judicial escollia ahir el conservador Jesús Maria Barrientos com a nou president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. El magistrat que en nombroses ocasions s'ha manifestat molt preocupat per la  "inestabilitat familiar i professional" pel procés, serà el responsable d'estudiar ela querella contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau pel 9-N. 

L'efecte carambola de la reunió judicial tingué com a damnificat el jutge Joan Manel Abril, al qual se li ha obert un expedient informatiu per determinar si ha incorregut en dilacions indegudes, altrament conegudes com "lentitud", a l'hora d'instruir la causa de la consulta popular que tanta polseguera aixecà el novembre del 2014.

Sense abandonar la doble moral de la justícia no podem oblidar-nos del sobreseïment que la Fiscalia de Màlaga ha fet de la denúncia presentada per Drets contra el diari ultradretana Alerta Digital TV pels insults i amenaces fets a l'impresentable programa 'La Ratonera'. La clàssica indiferència  dels jutges vers l'ultratge als catalans s'ha vist argumentat i emparat sota el paraigua de la llibertat d'expressió i d'opinió.

Ja ho veieu internautes, esteu alertes amb segons què veieu perquè com deia el savi Gilbert Cesbron "La televisió ens proporciona temes sobre els quals pensar, però no ens deixa temps per fer-ho".

Read More

Dues tasses

Bon dia i bon dijous internautes. L'escriptor Edmund Burke publicà en certa ocasió que "perquè triomfi el mal, només és necessari que els bons no facin res." Una manera elegant de dir que l'acceptació disfressada no és res més que una forma velada de resignació que no condueix enlloc. Un pensament aquest que corre el perill d'instaurar-se a l'Estat, després que a hores d'ara la investidura del president segueixi sense trobar el desllorigador.

A diferència del cas català, el que es juga a Madrid és el manteniment d'un statu quo consolidat al llarg dels anys per l'anomenada casta tradicional. L'hàbil jugada anunciada (que no pensada) per Rajoy ha trencat els esquemes clàssics per tal que el seu partit pugui seguir remenant les cireres. Es clar que res és gratuït i aquests dies la maquinària de Gènova segueix batallant en dos fronts que possibilitin una sortida que eviti un front d'esquerres.

La primera passa per posar el dit a la nafra de la clara divisió interna que tenen els socialistes amb dos bàndols ben diferenciats, els que aposten per l'abstenció permetent que el PP governi en minoria i els que volen governar amb Podemos. Els estira i arronsa entre la vella guàrdia i les noves generacions són més evidents cada dia, un fet que ha provocat també moviments al PSC on el dansaire Miquel Iceta s'enfronta a l'exministra Chacón, aliada sobrevinguda de la poderosa Susana Díaz.

Les constant burles i els sarcasmes gratuïts que haguérem d'aguantar els catalans poden girar-se ara en contra seva, quelcom que no només preocupa les direccions dels partits sinó també la Comissió Europea i les creditors per la manca d'estabilitat espanyola. A l'horitzó planeja el fantasma belga, un país que trigà un any i mig a constituir un executiu després de les eleccions. El cas podria quedar en anècdota si tenim en compte que mentre Rajoy o Sánchez no siguin votats, la constitució no contempla cap límit per convocar uns nous comicis.

Tot i així, la desesperació PoPular agreujada pel no parar d'escàndols corruptes ha fet que el principal damnificat s'hagi prodigat com mai en els mitjans. Ahir mateix, el president espanyol aprofitava el plató d'Ana Rosa Quintana per tal d'oferir un canvi de cromos. La proposta de Rajoy a Sánchez se centrà en la possibilitat d'arribar a acords en autonomies i municipis a canvi d'abstenir-se. 

Com no podia ser d'altra manera, el secretari general del PSOE s'ha negat en rodó ja que segueix creient en un acord amb Pablo Iglesias, sempre i quan l'actual inquilí de La Moncloa hagi perdut alguna votació. Mentre això no passi i a manca de solucions imaginatives com una presidència coral el problema podria derivar en un govern en funcions indefinit sota mínims.

Si com bé deia García Márquez "La vida no és sinó una contínua successió d'oportunitats per sobreviure", potser que aprofitem el buit de poder i anem fent via deixant que els nostres veïns segueixin fent matemàtiques.

Read More

Les orelles

Bon dia i bon dimecres internautes. 'Una mentida mai viu per arribar a vella'. Una cita de Sòfocles que ben segur deuen tenir ben present al carrer Gènova de Madrid després d'una altra macrooperació contra la corrupció que ha acabat amb múltiples detencions al País Valencià. Com no podia ser d'altra manera, totes i cadascuna d'aquestes "personetes" ocupaven fins fa ben poc importants responsabilitats en institucions i en la direcció del PoPulars valencians.

Les xifres parlen per si soles: 24 arrestats, 150 cotxes d’alta gamma embargats i més de 250 comptes bancaris bloquejats. Si bé l'escàndol no es pas nou tenint en compte que el 2006 ja hi havia indicis clars de comissions il·legals i suborns milionaris, la novetat la trobem en l'actuació de la justícia que sembla haver accelerat el ritme d'actuació un cop l'efervescència del PP ha passat a la història en aquelles contrades.

Òbviament, per molt que la vicepresidenta del govern espanyol s'esforci a destacar el bon funcionament de la separació de poders, està clar que la notícia transcendeix de l'àmbit judicial i tindrà una repercussió important a l'hora d'abordar les negociacions per formar el nou executiu espanyol. I és que això de voler pactar amb un partit que està empastifat per tot arreu és lleig i la resta de formacions no faran pas l'orni davant l'atzucac en que es troba la política espanyola.

Ho emfatitzava el portaveu parlamentari del PSOE, Antonio Hernando, dient que el PP té corrupció fins a les orelles. La notícia ha permès respirar una mica més al "qüestionadíssim" secretari general que des del 21-D s'esforça per frenar la revolta dels barons contra un pacte amb la formació de Pablo Iglesias, mirant de limitar i condicionar cadascun dels moviments d'un incòmode Pedro Sánchez que intenta evitar la influència de la vella guàrdia.

En aquesta mateixa línia d'espolsar-se les puces s'ha mostrat també Ciudadanos després que els darrers dies l'entesa entre Rivera i Rajoy era més que evident. Diuen que no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar i a manca de pavelló auricular ningú pot mostrar-se aliè al profund descrèdit del PP.

Un partit que no només ha abusat de la confiança dels ciutadans sinó que n'ha fet gala a cau d'orella, tot burlant-se de la ingenuïtat d'un electoral fidel. En exemples els populars valencians han estat prolífics, des d'impulsar aeroports sense avions fins al cas d'Alfonso Rus que anava als actes del partit en un flamant Ferrari. Així que no és d'estranyar que els diners els sortissin per les orelles, comportant que les factures i el dèficit d'aquesta comunitat s'incrementessin de forma exponencial gràcies a uns "impecables" gestors.

Uns personatges que a diferència dels elfs no han estat prou intel·ligents, substituint la connexió amb la natura pels vincles monetaris i han confós la Terra Mitjana de J.R.R. Tolkien per la Terra Mítica d'en Paco Camps i Rita la "bailaora".

En fi internautes, veurem si els partits es treuen d'una vegada la son de les orelles i comencen a treballar ara que alguns han vist de prop les orelles al llop.

Read More

Can Felip

Bon dia i bon dimarts internautes. François Marie Arouet, més conegut com a Voltaire deixà escrit que 'Els reis s'assemblen als marits traïts: mai saben el que passa'. Una reflexió que malgrat s'emmarqui al segle de les llums, que no pas de les elèctriques, serveix per adonar-se que a diferència del seu predecessor, l'actual monarca ha començat a veure les orelles al llop estelat.

El paperot que li ha tocat no és pas gens fàcil, es clar que ningú l'obliga a gaudir de mil i un beneficis. Tot i així, si "noblesa obliga", imagineu-vos "monarquia". Una institució que fins fa ben poc comptava amb el beneplàcit dels seus súbdits. En especial, l'escandalosa complicitat de bona part de la classe política ha estat una constant des de la mort del dictador, tapant-se les orelles i mirant cap a un altre costat sempre que calia.

Els temps canvien i les tradicions no n'estan exemptes. D'aquesta manera, com si d'una conspiració es tractés, tornen a bufar aires republicans que han fet saltar totes les alarmes a Zarzuela posant en qüestió un model d'estat sorgit d'una transició que ara s'adonen no era tan modèlica com ens volien fer creure. El procés català no només ha fet despertar moltes consciències aletargades durant segles sinó que també ha fet trontollar les estructures d'un estat malalt per aluminosi de prepotència imperial.

El darrer episodi l'hem tingut ahir mateix i posa de manifest que la bronca rebuda per Francesc Homs durant la ronda de contactes de Felip VI no era pas una flor d'estiu, sinó un cactus del més cru hivern. El rei, visiblement molest per la crítica del cap de Democràcia i Llibertat a Madrid al no voler rebre ni la presidenta del Parlament ni el president de la Generalitat, va llegir-li la cartilla al polític català. Segons sembla, en un to força pujat Felip va mostrar-se molt emprenyat pels menysteniment que les institucions catalanes mostren per la seva institució.

A les continues befes i xiulets a l'himne, la retirada de la medalla d'or a la seva germana, els "visques" a la república de Carme Forcadell són alguns dels greuges que el rei "més preparat" no tolera ni amb el millor protector estomacal. Si a això hi afegim la moció aprovada ahir mateix per l'Ajuntament de Girona, retirant-li la medalla, el bastó i l'espadí de la ciutat i emplaçant-lo a canviar el nom de la Fundació Princesa de Girona pel de Carles Rahola, l'hèrnia està més que servida.

L'actitud gens arbitrària del cap de l'estat segurament tornarà a crear una tendència tan centenària com la d'anomenar el bany com a Can Felip. Una història que ve de lluny, quan les tropes castellanes vencedores de la guerra de Successió imposaren canviar el nom a les comunes pel número 100, ja que d'aquesta manera se'n reien del Consell de 100.I ves per on, els catalans que no havien "pelat" se les empescaren i enlloc de sucumbir les ordres de Felip V començaren a anomenar com a "Can Felip" el lloc on defecaven.

Així que ja ho sabeu internautes, tot i que l'antipatia és un do, està demostrat que amb cert esforç i constància s'adquireix sense massa problemes.

Read More

200.000 Nacions

Bon dia i bon dilluns internautes. 'Hi ha 3 classes d'ignorància: no saber el que hauria de saber-se, saber malament el que se sap, i saber el que no hauria de saber-se'. Les sempre assenyades paraules François de la Rochefoucauld tornen a evidenciar el malèvol discurs del cap visible dels PoPulars catalans, Xavier García Albiol, el qual va delectar-nos amb una nova lliçó de supina ignorància.

La darrera ocurrència del personatge l'hem pogut escoltar aquest diumenge als micròfons del El Suplement afirmant que "la majoria de catalans pensem que Catalunya no és una nació". Si per això no fos prou titular, Albiol va amanir-ho sota el pretext que "aleshores a Espanya hi ha 200.000 nacions". Desconec si aquest tipus de raonament són causats per la dificultat de la sang a arribar als cervell pel 2,01 metres del polític o simplement per un empatx de consum del seu diari de capçalera (La Razón).

Sigui com sigui, la procacitat verbal de l'exalcalde badaloní demostra que lluny de moderar el discurs en temps on les negociacions són essencials per facilitar un nou executiu, ells segueixen aferrant-se als atacs contra les nostres essències. Una hipocresia que deixa en paper mullat el missatge conciliador que expressava ahir la secretària general del PP. Així, Dolores de Cospedal instava i suplicava a PSOE i Ciudadanos un pacte apel·lant a l'esperit de la transició per salvaguardar la pàtria d'una coalició d'esquerres i de l'amenaça independentista.

Cospedal va tornar a posar de relleu l'impacte negatiu (sobretot per ells) que suposaria un acord entre socialistes i "podemites", perquè segons ella els espanyols no veuen amb bons ulls "pactes de perdedors". Curiosa

"És el moment de viure aquest segon estadi amb un únic objectiu, la defensa de la nació espanyola. Per Cospedal és fonamental diferenciar entre aquells que estan "lluitant" pel futur d'Espanya i aquells que ho fan per fer "pactes de perdedors". Curiosa reflexió la dels que havent guanyat sembla que hagin perdut.

Una sensació que també divendres transmetia el president en funcions, al anunciar a Felip VI que ara com ara no pensava presentar-se a la investidura per falta de suports. Una decisió que tornava la pilota al líder del PSOE, el qual ja va deixar clar que fins que Rajoy no perdi la votació no pensa mantenir cap negociació amb altres forces, entre les quals Podemos. Un partit que ja se saltava vàries pantalles al oferir un gran pacte a Pedro Sánchez a canvi d'una vicepresidència i algun ministeri.

En aquest sentit, Iñigo Errejón assegurava en una entrevista a la sexta que no existeixen línies vermelles, tot i pensar que un referèndum seria el millor per resoldre el problema català. Ara bé, també va explicar que si algú troba una solució millor resten oberts a acceptar-la.

Doncs què millor que començar a comportar-se com un país democràtic iniciant d'una vegada unes negociacions pels actius i els passius, i no posar més pals a les rodes a la voluntat d'un poble. Es clar que com bé deia el gran Antonio Machado: "Tot el que s'ignora, es menysprea" i si no que ens ho preguntin a nosaltres.

Read More

L'agenda de Rajoy

Bon dia i bon divendres internautes. Escrivia Johann Wolfgang Goethe que 'estar preocupat és ser intel·ligent, encara que d'una manera passiva. Només els ximples no tenen preocupacions'. Dos-cents anys després les paraules del pensador i literat alemany prenen força després que ahir redescobríssim públicament que la intel·ligència no és pas una de les característiques que defineixen Mariano Rajoy. 

Ens ho revelava la broma que ràdio Flaixbac li feia ahir al president del govern espanyol, en la qual un imitador aconseguí parlar amb el mandatari després de fer-se passar pel president de la Generalitat de Catalunya. Al marge de sí és ètic o no bromejar usurpant la personalitat d'un altre i en un context no precisament fàcil, el fals Puigdemont aconseguí superar tots els filtres que condueixen al número 1 de Moncloa i mostrà la seva total predisposició a reunir-se en els propers dies.

La gosadia hertziana no només deixà en evidència la ingenuïtat de l'equip del cap de govern sinó també les poques preocupacions que sembla tot i haver guanyat les eleccions. De fet, fins ahir mateix no era segur que Rajoy es postulés com a candidat a la presidència degut a la manca de suports de les altres forces. Tot i així, el seu to s'allunyà en gran manera del discurs públic i es mostrà afable, cordial, desconnectat de la realitat i despreocupat a l'explicar que aquests dies tenia molt temps i l'agenda lliure.

Per tant, no és d'estranyar que un mes després del 20-D es trobi aïllat per la falta d'uns aliats imprescindibles amb els quals encara no hauria establert cap mena de negociació. Segurament, l'explicació la trobem en la necessitat/esperança que els PoPulars tenen per tornar a convocar eleccions a l'estil d'aquells estudiants que havent aprovat justet opten per millorar nota el setembre.

Òbviament, aquesta és una aposta d'alt risc que únicament pretén salvar els mobles sabent que a dia d'avui és gairebé impossible repetir la presidència. La lògica de la maquinària del PP parteix de la idea que hi haurà una fuga de vots de Ciudadanos cap a la formació conservadora, deixant el soufflé d'Albert Rivera en una simple anècdota.

Es clar que com bé deia un Premi Nobel "fer prediccions és molt complicat, especialment si són sobre el futur". I tot perquè si a can Mariano no ho tenen clar a can Sánchez no és pas diferent, ja que alguns barons dels PSOE fa temps que apel·len als històrics del partit per tal que impedeixin de totes totes un pacte amb Podemos i els nacionalistes. Caldrà estar atents a la reunió que la plana major tindrà a finals de mes en les quals el secretari general es veurà recolzat o qüestionat pels seus companys. Sigui com sigui, ben segur que la mà estesa de Pedro Sánchez passa per perdonar als seus enemics, però de cap manera oblidar els seus noms. els socialistes.

De tota manera internautes, com pot un país anar bé quan el Ministeri de Cultura premia a títol pòstum el periodista Iñaki Gabilondo amb la condecoració de la Gran Cruz al Orden Civil d'Alfonso X el Sabio?

Read More

Gripaus

Bon dia i bon dijous internautes. 'No es pot ser i no ser una cosa al mateix temps i sota el mateix aspecte.' Una reflexió d'Aristòtil que malgrat ser un dels filòsofs clàssics no hauríem de deixar en l'oblit ja que dibuixa perfectament moltes de les situacions que en ple segle XXI encara es donen. Tot i així, com en la vida res és blanc ni negre, sinó que els grisos hi juguen un paper cabdal.

En aquest sentit, hom que no és pas biòleg, malgrat coneixi molts animals de dues potes, adverteix la impossibilitat clara de classificar i catalogar científicament la formació guanyadora en les darreres eleccions del 20-D. El tema no es pas menor, però vistes les reaccions del nou ésser "podemita", sorgeix la incertesa raonable a l'hora de catalogar-lo com a organisme pertanyent als batracis o bé als rèptils.

En ambdós casos tenim arguments vàlids que podrien fer-nos decantar per un o per l'altre, però els cromosomes d'aquesta fusió no deixen prou clar si predominen més els de la ingenuïtat o els de la falsedat. La principal dificultat s'esdevé un cop passada l'eufòria dels resultat a Catalunya per davant dels partits independentistes, presentant la victòria com un triomf d'una nova esquerra amb veu pròpia a Madrid.

Llàstima que en aquest nostre món, confondre desitjos amb realitat no és precisament una virtut, ans al contrari. I és aleshores quan En Comú Podem, liderat per Xavier Domènech, ha de fer ús de la imaginació per intentar justificar l'incompliment manifest de tenir grup propi al Congrés de Diputats. Els arguments, potser pel precipitat de la situació, no han estat precisament massa creïbles, i han optat per la tradicional fórmula de la "casta" tot dient que se'ls havia mal interpretat i que no serà cap problema integrar-se en l'anomenat grup "confederal" de Podemos.

La pell camaleònica d'En Comú Podem que al llarg de la campanya va fer bandera de la veu pròpia a la capital del reino s'ha vist afectada per dues estranyes malalties. La primera passa pel desconeixement del reglament del Congrés en que delimita la formació de grups a aquells partits que han competit entre ells en els comicis, i l'altra la que afecta en gran manera la memòria.

Així, la dificultat per formar govern donada l'aritmètica parlamentària està provocant múltiples càlculs en forma de negociacions entre les diferents forces que aspiren al poder. A hores d'ara, l'actual partit del govern s'ha vist sorprès per la manca de diàleg i acord amb el PSOE per conformar la gran coalició. Curiosa reacció desairada la del PP al esquinçar-se les vestidures per la negativa quan fins avui és exactament la mateixa resposta donada als sobiranistes.

Sigui com sigui, dia rere dia guanyen més adeptes els que aposten per un executiu format per un acord entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. Però com en tota negociació, sempre hi ha línies vermelles que no es poden traspassar. Fins ara, el principal escull era el referèndum català, el qual trenca la lògica dels socialistes, capficats com els PoPulars en mantenir la unitat d'Espanya, al marge del que puguem opinar els catalans.

Ara bé, sempre hi ha recursos per tot i sembla que el famós "interés general" per foragitar els PoPulars de la Moncloa podria ajudar a desbloquejar la línia vermella, deixant-la com un serrell perfectament assumible per Podemos i les seves franquícies autonòmiques, que com a bons camarades s'empassaran aquest gripau de forma solidària.

Read More

Estudis

Bon dia i bon dimarts internautes. 'Eduqueu els nens i no serà necessari castigar els homes'. Un savi consell que mai està de més, tot i que vist el que tenim, poc cas li hem fet al llarg del temps a Pitàgores. Si més no, això és el que reflecteix l'informe presentat ahir per Intermón Oxfam en el que posa de manifest l'augment de desigualtat entre rics i pobres.

Difícilment ho entendria el filòsof i matemàtic grec, tenint en compte que mai tants pocs havien tingut tan poder sobre uns molts. El més curiós del cas és una "anomalia" global com aquesta, lluny de minvar amb el pas dels anys i amb una crisi sistèmica, s'incrementa cada vegada més sense que els més soferts es revoltin contra aquesta injustícia.

Segurament, perquè el sistema ha aconseguit inocular-nos el perillós virus del conformisme i la indiferència, resumint iniquitats i greuges amb el clàssic "és el que hi ha". I en certa manera, aquest raonament sembla haver fet forat en tots els àmbits, fins i tot en els més propers. No és doncs menor veure l'estranya maniobra de Junts pel Sí acceptant que la comissió parlamentària sobre procés constituent abandoni el caràcter legislatiu i passi a ser d'estudi per sumar així Catalunya Sí que es Pot. 

Al marge d'afegir el partit de Franco Rabell, el principal motiu passa per evitar qualsevol tipus d'impugnació per part del govern espanyol. Un argument coherent en la Catalunya autonòmica, però no pas en la nova Catalunya 3.0 que estem construint, ja que vulguis o no, la lògica ens diu que per tenir estructures d'estat o bé hi ha un pacte amb l'altra part o en algun moment hem de fer ús de la desobediència i trencadissa.

Òbviament, això ho sap prou bé l'agònic govern en funcions de Rajoy, que a dia d'avui segueix pidolant una gran coalició amb PSOE i Ciudadanos. Mentre Rivera es fa estimar, els socialistes miren de fer mans i mànigues per entendre's amb Podemos, a l'hora que Pedro Sánchez mira d'apaivagar les discrepàncies internes d'uns barons que es posen les mans al cap al veure com es negocia amb els que proposen un referèndum català, alhora que presten senadors als partits independentistes per facilitar-los grups propis.

I en temps difícils, què millor que furgar en la ferida de l'adversari? Ho sap prou bé un PP debilitat, que dia a dia té més clar que unes noves eleccions podrien corregir aquest desgavell en que estan immersos des del 20-D. Però abans, cal fer deures i un dels quals passa per presentar amb el vist i plau de Rivera una proposició no de llei contra el dret d'autodeterminació de les comunitats autònomes. D'aquesta manera, l'estratègia PoPular passaria per deixar als seus contrincants com uns antipatriotes que sacrificarien entrar a la Moncloa a canvi de trencar la sacrosanta pàtria.

Capítol a part el tenim a la Zarzuela, on el seu actual resident sembla anar força més avançat que la resta de mortals, tenint en compte que en la primera ronda de contactes amb els partits va deixar clara la seva desconfiança en que es pugui formar govern. Però a més, el primer dels espanyols també va un pas per davant de la resta, ja que amb la negativa a rebre la presidenta Forcadell i a felicitar el nou cap de l'executiu català, el monarca ja hauria fins i tot desconnectat abans que nosaltres.

Amb aquest panorama i observant com la nostàlgia de glòries passades porta a TVE a programar l'emissió de films franquistes tan "educatius" com "Raza", resulta paradoxal el desbordant interés per elaborar estudis com a xurros quan el que ve més de gust és fugir d'estudi i tocar el dos o el tres d'una vegada.

Read More

Nous vents a l'horitzó

Bon dia i bon any internautes! Explica un vell proverbi holandès que "No es pot impedir el vent, però cal saber construir molins" i de ben segur que a casa nostra cal no deixar perdre la força amb què ha bufat el procès si no el volem malbaratar, especialment perquè s'ha vist reforçat per una tramuntana inesperada. 

I és que quan tot semblava dat i beneït un gir inesperat va tornar el somriure a moltes cares, que vulguis o no, ja estaven més que desangelades. Amb certa barreja d'estupefacció i sorpresa deurien també quedar-se a la meseta aquells que ja es fregaven les mans pensant que el malson català s'havia acabat definitivament.

Però res més lluny de la veritat, ja que com les bones novel·les de misteri el final no tingué com a protagonista el majordom sinó algú ben diferent. És evident, que per molt transversal que es vulgui ser no calia arribar a una situació com aquella, però l'important és que per molts plats que s'hagin trencat encara ens quedava una altra vaixella de reserva feta a Amer.

Òbviament, la jugada d'Artur Mas ha estat mestra, perquè no només s'ha garantit un sortida digne al facilitar la investidura del nou president de la Generalitat fent un pas al costat, sinó perquè si aconsegueix reconstruir CDC i el procés tira milles, l'expresident pot treure molts bons redits en un futur no massa llunyà si opta per tornar a presentar-se.

Sigui com sigui, l'agenda del nou executiu de Carles Puigdemont es presenta complexa en els 18, 20 o 24 mesos que tenim pel davant. La fita és ben clara, construir les estructures d'estat per tal de tenir-ho tot llest quan arribi el moment. Però es clar, tothom és ben conscient que un procés constituent no es fa en quatre dies ni de qualsevol manera si volem que la comunitat internacional acabi contagiant-se dels nostres somriures.

Per fer-ho no podem pas ancorar-nos en només el 48 per cent dels vots i cal anar eixamplant la base entre els que encara dubten de la viabilitat d'una Catalunya independent. A hores d'ara, si d'alguna n'hem tret l'entrellat és que la tradicional indefinició ha quedat reduïda a la mínima expressió, quelcom que saben molt bé els que fins fa quatre dies encara defensaven la tercera via.

El seu màxim exponent, Josep Antoni Duran i Lleida, anunciava el cap de setmana que deixava la primera línia política, no sense abans fer honor al mític western "Murieron con las botas puestas tot afirmant que les coses ens haguessin anat millor si Pujol l'hagués triat a ell elloc d'Artur Mas. Qui ho té al néixer no ho deixa al créixer i com la novel·la de García Márquez, la seva ha estat una crònica d'una mort anunciada. Els pèssims resultat electorals del 27-S i el 20-D han estat l'espurna per tal que l'incombustible hoste del Palace hagi deixat orfes d'il·lusions i esperances als membres del conegut com a "Pont Aeri".

Read More