Doble suspens

Bona tarda i bon dimecres internautes. 'Només serà una bona pel·lícula si el preu del sopar, l'entrada i la cangur han valgut la pena". Una teoria la d'Alfred Hitchcock que si l'extrapolem a l'àmbit polític ens permetrà entendre, amb permís de Quim Monzó, bona part de "el perquè de tot plegat". Es clar que al marge de ser conegut per la seva silueta, el director britànic fou consagrat com a rei del suspens, un honor que no podria compartir pas amb el TC, ja que aquest Tribunal és tan o més previsible que trobar un anglès amb mitjons vermells i sandàlies.
Però ves per on, resulta que la màgia de les paraules comporta trobar mots amb diverses accepcions, i en la segona si que el Constitucional hi entraria de ple, donat que vist l'estadística dels darrers anys contra Catalunya, podem afirmar sense fer escarafalls que la credibilitat de l'alt tribunal està a la mateix alçada que el fracking emprat per extreure petroli. La darrera ocurrència del fidel escuder del govern espanyol ha estat suspendre cautelarment durant cinc mesos el flamant Departament d'Afers Exteriors de la Generalitat. 

Una decisió que significa una altra clatellada al govern català, deixant fora de joc la conselleria de Raül Romeva. Ja ho havia advertit feia dies l'executiu espanyol al·legant que només ells són competents en diplomàcia. Evidentment, la importància de seguir internacionalitzant el procés és quelcom prioritari si volem materialitzar-lo, perquè per molt que creem estructures d'Estat si no hi ha algú allà fora que ens reconegui ho tenim tan o més pelut que els socialistes facilitant un referèndum.

La pilota ha tornat doncs al nostre terreny i deixa el govern de Carles Puigdemont amb la tessitura de tirar pel dret essent fidels al Parlament o bé acotar el cap i claudicar amb la suspensió. Òbviament, més tard o més d'hora arribarà el moment en que caldrà desobeir i acceptar-ne les conseqüències si realment tenim ganes d'esdevenir Estat o anem marejant la perdiu.

Aquests dies, però, Catalunya continua pesant i molt en les negociacions dels partits espanyols a l'hora d'encarar la investidura. Això sí, els dos partits majoritaris defensant cadascú pel seu cantó el monopoli de la unitat d'Espanya, un fet que només demostra una debilitat manifesta si tens la necessitat diària de reivindicar les fronteres indissolubles de la pàtria.

En aquest mateix sentit, els nostres veïns francesos assistien atents a l'emissió que la Televisió pública France 3 va fer d'un reportatge sobre el rei emèrit Juan Carlos I, en el que repassava tota la seva trajectòria davant la prefectura de l'Estat. L'episodi més curiós fou quan li preguntaren sobre la seva relació amb el dictador, personatge amb el qual l'uní una íntima amistat que acabà materialitzant-se en la successió un cop finat en Paquito.

“El dia abans de morir, Franco em va agafar la mà i em va dir que havia de mantenir la unitat d’Espanya, i això he fet a la meva manera”. Unes paraules que recordava amb certa melangia, a l'igual que quan es referí a la sobtada i misteriosa mort del seu germà, l'infant Alfonso. Dos dels aspectes que dècades després continuen a la caixa de pandora del CNI, tenint en compte que gairebé ningú no s'atreveix a parlar-ne. L'exemple més palpable, el de la televisió pública espanyola, ens que per cert coproduí el programa sobre el monarca i que curiosament no pensa emetre'l en aquesta país  transparent i postfranquista.

Una mostra més d'una Espanya rància, més preocupada per delimitar llibertats i per malbaratar els recursos públics finançant programes per no emetre'ls, no fos cas que la gent canviés el xip després de veure les vergonyes dels que manen.

Reaccions: