Som a l’aire

Des de l’antena altiva, escampant critiques i paraula viva.

Opinions sinceres

L’anàlisi crítica i àcida d’allò que està passant

Una pinzellada àcida amb gotes d’humor

Perquè no cal farcir la informació amb paraules que no s’entenen.

Com un bon vi

Si la collita és bona, l’aroma i el perfum informatiu té un altre gust, no?

La fitxa del Mobile

Bon dia i bon dimarts internautes. Escrivia Françoise Giraud que 'La dona serà realment igual a l'home el dia en què es nomeni una dona incompetent per a un lloc important'. Tot i el sarcasme de la periodista francesa, val a dir que si tenim en compte els primers mesos d'Ada Colau al capdavant de l'Ajuntament barceloní semblaria que la igualtat està cada vegada més a prop.

Només calia veure ahir la cara de pocs amics del conseller delegat de l'empresa organitzadora del Mobile World Congress, el qual es mostrava indignat per l'efecte de la vaga de metro i autobús d'aquesta setmana. Com ja dèiem en l'edició passada, els problemes se li acumulen a la líder de BComú, desbordada per les crítiques rebudes a causa de la inoperància a l'hora de gestionar aquesta crisi de "mobilitat".

La saviesa popular explica que "si no ets part de la solució, ets part del problema", i ara per ara els ciutadans de la capital catalana en pateixen la pertinaç sequera. És evident que qui fa vaga no és pas Colau, però aquesta supèrbia que l'acompanya sempre com un "escratxe" tampoc hi ajuda massa. Ara bé, l'oportunisme del comitè d'empresa dels treballadors del Metro demostra el poc sentit de país que tenen determinats representant sindicals.

Dilluns, passava pels micròfons de Catalunya Ràdio, el secretari general de la Secció Sindical de la UGT al Metro. La intervenció de Carlos González no fou lamentable, sinó el següent. Davant les preguntes dels contertulians sobre els sous de 29.000 i 33.000 euros fets públics per l'Ajuntament, no volgué entrar-hi i preferí anar-se'n per la tangent, mostrant un perfil baixíssim i argumentant que el veritable problema és la diferència amb el que cobren els directius de TMB.

L'espectacle doncs està servit i pot tenir conseqüències no només per la ciutat, sinó també pel país i en especial per aquells partits Flower Power que algun dia aspiren a materialitzar els móns de Iupi. Això és el que pot desprendre's de la plantada que el responsable del congrés feu ahir al no assistir a la inauguració i deixant entreveure que la dotzena edició podria migrar cap altres ciutats. De poc ha servit la inauguració de la línia 9 accelerada en bona part per les exigències de l'organització, ja que si la xarxa no funciona a ple rendiment de poc serveix.

Així, uns i altres demostren una manca de responsabilitat majúscula. Els primers per "anar de sobrats", i els altres per voler estirar més el braç que la màniga, tenint en compte que és de les poques empreses públiques on tot i la congelació salarial, no hi ha hagut acomiadaments ni retallades. Quelcom que hauria de fer reflexionar a ambdós perquè coneixent la importància del transport no es pot anar pel món fent xantatge aprofitant esdeveniments mundials que aporten feina i milions d'euros al territori.

En fi internautes, que déu ens agafi confessats, perquè pel que es veu aquí tothom vol la veritat, però ningú vol ser honest. I és que com deia Confuci; "No són les males herbes les que ofeguen la bona llavor, sinó la negligència del camperol."

Sense cobertura

Bon dia i bon dilluns internautes. "Pensem en veure la televisió per desconnectar el nostre cervell, i en utilitzar l'ordinador quan volem tornar a connectar-lo." La frase és de Steve Jobs, un dels emprenedors importants dels darrers temps en noves tecnologies que pot extrapolar-se també en altres àmbits més propers.

Tan pròxim com l'onzena edició del Mobile World Congress, un dels esdeveniments mundials més importants que tenen com a capital Barcelona. Òbviament, en un congrés exitós com aquest amb totes les mirades internacionals, qui més qui menys lluita per sortir a la foto, malgrat que en determinats casos surt molt pixelada.

El context és el que és, i la realitat tossuda del procés català ja no passa desapercebuda arreu, per molt que els tentacles de l'Estat facin tot el possible per descafeïnar-la. Afortunadament, una cosa és al realitat i una altra molt diferent el desig. Ahir mateix, en el sopar d'inauguració en trobàrem un bon exemple, especialment perquè la morbositat dels mitjans espanyols davant la trobada entre el cap d'Estat i els presidents Puigdemont i Forcades podia suposar una incomoditat manifesta davant la comunitat forània.

Només cal veure determinats titulars dels mitjans espanyols que esperaven amb candeletes un lleig de les autoritats catalanes.  A Libertad digital obren edició amb la següent capçalera: "La plana mayor del separatismo se comporta con normalidad institucional en la inauguración del congreso de los móviles en Barcelona."

El titular no és precisament innocent i passa amb més pena que glòria, perquè demostra que encara consumeixen el típic còctel de mala llet i desconeixement del caràcter català, caracteritzat pel savoir faire i les bones maneres. Així que, si pensaven que al sopar al Liceu ens dedicaríem a proferir insults i assistir-hi vestits en xandall els va sortir malament, encara que tampoc hagués estat estrany donat la predilecció de determinats diputats/diputades del Parlament per les prendes esportives.

Mentre el rei Felipe VI va voler aprofitar l'avinentesa per tornar a practicar el "català correcte" i convidar als presents a remar junts per fer gran la seva Espanya, el president Puigdemont reivindicava l'esperit de lideratge en el camp tecnològic. Curiosa referència la del monarca, venent l'interès per modernitzar un país que nega sistemàticament quelcom tan bàsic en democràcia com el dret a decidir.

El discurs marcadament espanyolista deixa entreveure que la "cobertura" fa temps que comença a perdre's, ja que el senyal no acaba d'arribar amb prou força al nostre territori. Es clar, que tampoc hi ajuden massa les interferències de corrupció generalitzada entre els grans partits o que s'arxivin les denúncies pels xiulets al "himne no cantat".

Qui també sembla patir de cobertura és el nou coordinador general del PPC, Xavier García Albiol, un càrrec de recent creació que únicament obeeix al fet que Alícia Sánchez Camacho no ha volgut abandonar del tot la presidència perquè si hi ha eleccions anticipades a Espanya no vol quedar-se ni fora de joc ni sense un sou. La darrera ocurrència del loquaç personatge ha estat en demanar al govern espanyol que recuperi les competències dels ports de Barcelona i Tarragona, davant la constant deslleialtat de l'executiu català.

Una altra usuària de mòbil que aquests dies sembla tenir el terminal apagat és Ada Colau, que sembla haver patit un error de càlcul davant els sindicats de Metro i Autobusos, pensant que sent BComú un partit tan "progre" i d'esquerres, els agents socials no li girarien l'esquena. Al marge d'aquest excés de confiança i les presses per negociar d'urgència i de matinada un conveni col·lectiu, potser que l'alcaldessa comenci a actualitzar-se les "aplicacions" i d'aquesta manera evitar que els congressos internacionals optin per marxar cap a terres on se'ls cuidi millor.

En fi internautes, que mentre per la majoria això són faves comptades, altres continuen fora de cobertura pensant que a la vida "Hi ha tres tipus de persones: els que saben comptar i els que no."

Doble suspens

Bona tarda i bon dimecres internautes. 'Només serà una bona pel·lícula si el preu del sopar, l'entrada i la cangur han valgut la pena". Una teoria la d'Alfred Hitchcock que si l'extrapolem a l'àmbit polític ens permetrà entendre, amb permís de Quim Monzó, bona part de "el perquè de tot plegat". Es clar que al marge de ser conegut per la seva silueta, el director britànic fou consagrat com a rei del suspens, un honor que no podria compartir pas amb el TC, ja que aquest Tribunal és tan o més previsible que trobar un anglès amb mitjons vermells i sandàlies.
Però ves per on, resulta que la màgia de les paraules comporta trobar mots amb diverses accepcions, i en la segona si que el Constitucional hi entraria de ple, donat que vist l'estadística dels darrers anys contra Catalunya, podem afirmar sense fer escarafalls que la credibilitat de l'alt tribunal està a la mateix alçada que el fracking emprat per extreure petroli. La darrera ocurrència del fidel escuder del govern espanyol ha estat suspendre cautelarment durant cinc mesos el flamant Departament d'Afers Exteriors de la Generalitat. 

Una decisió que significa una altra clatellada al govern català, deixant fora de joc la conselleria de Raül Romeva. Ja ho havia advertit feia dies l'executiu espanyol al·legant que només ells són competents en diplomàcia. Evidentment, la importància de seguir internacionalitzant el procés és quelcom prioritari si volem materialitzar-lo, perquè per molt que creem estructures d'Estat si no hi ha algú allà fora que ens reconegui ho tenim tan o més pelut que els socialistes facilitant un referèndum.

La pilota ha tornat doncs al nostre terreny i deixa el govern de Carles Puigdemont amb la tessitura de tirar pel dret essent fidels al Parlament o bé acotar el cap i claudicar amb la suspensió. Òbviament, més tard o més d'hora arribarà el moment en que caldrà desobeir i acceptar-ne les conseqüències si realment tenim ganes d'esdevenir Estat o anem marejant la perdiu.

Aquests dies, però, Catalunya continua pesant i molt en les negociacions dels partits espanyols a l'hora d'encarar la investidura. Això sí, els dos partits majoritaris defensant cadascú pel seu cantó el monopoli de la unitat d'Espanya, un fet que només demostra una debilitat manifesta si tens la necessitat diària de reivindicar les fronteres indissolubles de la pàtria.

En aquest mateix sentit, els nostres veïns francesos assistien atents a l'emissió que la Televisió pública France 3 va fer d'un reportatge sobre el rei emèrit Juan Carlos I, en el que repassava tota la seva trajectòria davant la prefectura de l'Estat. L'episodi més curiós fou quan li preguntaren sobre la seva relació amb el dictador, personatge amb el qual l'uní una íntima amistat que acabà materialitzant-se en la successió un cop finat en Paquito.

“El dia abans de morir, Franco em va agafar la mà i em va dir que havia de mantenir la unitat d’Espanya, i això he fet a la meva manera”. Unes paraules que recordava amb certa melangia, a l'igual que quan es referí a la sobtada i misteriosa mort del seu germà, l'infant Alfonso. Dos dels aspectes que dècades després continuen a la caixa de pandora del CNI, tenint en compte que gairebé ningú no s'atreveix a parlar-ne. L'exemple més palpable, el de la televisió pública espanyola, ens que per cert coproduí el programa sobre el monarca i que curiosament no pensa emetre'l en aquesta país  transparent i postfranquista.

Una mostra més d'una Espanya rància, més preocupada per delimitar llibertats i per malbaratar els recursos públics finançant programes per no emetre'ls, no fos cas que la gent canviés el xip després de veure les vergonyes dels que manen.

Tabús

Bon dia i bon dimarts internautes. 'Déu no hauria arribat mai al gran públic sense l'ajuda del diable.' Aquesta cita del poeta i artista francès Jean Cocteau podria ajudar-nos a entendre l'estat de la qüestió de la política espanyola, on Pedro Sánchez s'ha convertit en la gran esperança blanca, sempre i quan el "diabòlic" Pablo Iglesias no ho impedeixi. I és que el considerat per molts dimoni escuat va tornar a posar com a condició sine qua non la celebració d'un referèndum a Catalunya.

La reacció dels partits a la suposada línia vermella de Podemos demostra novament les mancances democràtiques d'una transició feta a mida. Així, temes tan tabús com la sexualitat semblen haver superat àmpliament altres com molts més delicats com preguntar a la gent com vol el seu país. Ja ho deia el poeta que "la veritable intimitat comença sempre de cintura cap amunt".

Malauradament, l'Espanya d'avui continua sent víctima d'aquella democràcia reprimida i pactada en un postfranquisme que en bona part continua ben vigent. En aquest context, la ruptura de les regles del joc proposades pels "podemites" es converteix en un nou xoc de trens inesperat pels partits tradicionals. 

Populisme o no, el cert és que la proposta de govern que ahir presentava Iglesias per un pacte amb els socialistes, posava contra les cordes Pedro Sánchez que necessita Sí o Sí el suport de la formació lila, per fer fora l'actual ànima en pena que es passeja per Moncloa. La compareixença serví per anunciar importants mesures que traieren de polleguera al PSOE, no tant per la radicalitat de les mateixes, sinó per el do d'oportunitat mediàtica de Pablo Iglesias.

Sigui com sigui, Podemos intenta dominar els tempos i assegurar una partida que començarà jugar-se el 2 de març i que si no prospera pot acabar en una convocatòria electoral en plena temporada d'estiu. I la preocupació a les files socialistes era més que palpable la passada jornada, titllant la posta en escena dels possibles socis de "perplexa, preocupant i decebedora".

D'igual manera s'expressava ahir la portaveu de la sucursal socialista a Catalunya, Esther Niubó, afirmant que l'oferta no ajuda gens a les negociacions. Al marge de l'amnèsia del PSC, el que comença a circular en determinats cercles de la capital del reino és la contraoferta que tenen en ment al carrer Ferraz per tal d'apagar el foc independentista. 

Lluny de consultes o referèndums, el PSOE recuperaria les 23 propostes que fa 2 anys Artur Mas va presentar a Rajoy. Falta d'atenció o dificultat per entendre la realitat catalana, digueu-li com vulgueu, però aquesta pantalla en forma de premi de consolació fa temps que la vàrem tancar. 

Moltes gràcies Muriel!

Bon dia i bon dilluns internautes. Deia el polític Frank A. Clark que 'Si un home no està agraït pel que té, és probable que no sigui agraït pel que tindrà', i a fe de Deú que Catalunya té molt a agrair a Muriel Casals. La diputada de Junts x Sí desdibuixava el somriure de la família independentista després de no superar les ferides d'un malaurat accident.

L'èxit del procés català ha tingut en la figura de l'expresidenta d'Omnium un pes significatiu, materialitzat sovint en les cada cada cop més massives manifestacions per la llibertat del nostre poble. Un triomf que si bé és fruit del treball col·lectiu també hi té molt a veure l'extraordinària feina feta per aquest binomi Casals-Forcadell.

Així, mentre l'actual presidenta del Parlament era el cor, Muriel en fou el cap. Els que la coneixien parlen d'una dona fràgil però de conviccions de ferro. Un tarannà que sempre la dugué a buscar consensos sense abandonar en cap moment els seus ideals. Aquesta discreció combinada amb la ferma voluntat de veure una república catalana, suavitzant la radicalitat amb l'habilitat de no variar el missatge conformaren bona part de la seva activitat pública.

Força ha plogut des d'aquella contundent mobilització del 2010 en contra de les retallades de l'estatut, però lluny de recular malgrat la repressió del govern amb l'empara del Constitucional, el nostre ha estat un poble que com ella no ha defallit. Segurament, per aquest mateix motiu i en plena crisi per formar un nou govern, un dels noms que arribaren a sonar a les travesses fou el d'ella.

No és d'estranyar aquest consens si tenim en compte la seva coherència política, perquè malgrat haver passat pel PSUC i Iniciativa, mai deixà enrere la seva militància d'esquerres, un factor aquest que la legitimà encara més la transversalitat del procés que defensava. Però, la tasca de formigueta en defensa de la llengua i la cultura tingueren feta durant anys a la universitat i en diverses entitats, tingueren la seva recompensa quan el 2010 fou escollida per un ampli marge com a presidenta d'Òmnium Cultural.

Escriu Álvaro Mutis que "Quan la gratitud és tan absoluta les paraules sobren". Tot i així, demostrem que la seva lluita no haurà estat en va i fem honor a la seva memòria recordant-la amb les belles paraules de La vall del riu vermell:

"Trobarem a faltar el teu somriure,
dius que ens deixes te'n vas lluny d'aquí,
però el record de la vall on vas viure
no l'esborra la pols del camí."

L'amenaça fantasma

Bon dia i bon dijous internautes. En certa ocasió, George Bernard Shaw escrigué que 'L'odi és la venjança d'un covard intimidat.' La contundent afirmació de l'autor de Pigmalió no ens hauria de deixar indiferents, perquè si d'alguna cosa hem estat víctimes, els que vivim en aquest país nostre, és de l'odi generat pel Partit Popular. Una formació que des del 20-D viu en hores baixes i els darrers dies mira de donar els darrers espeternecs ("coletazos") ara que ha perdut pistonada.

Així i tot, la manca de suport a les urnes ha servit perquè, lluny de fer una cura d'humilitat, els conservadors hagin optat novament per carregar contra la legitima aspiració de Catalunya a esdevenir independent. S'hi referia ahir mateix Mariano Rajoy als seus companys del Senat, en una reunió que havia de servir per pujar la moral de la tropa, que malgrat tenir majoria absoluta a la Cambra alta no passa pel seu millor moment.

Tampoc és d'estranyar l'estat d'ànim, bàsicament perquè si hom tingués de companya la que durant anys fou "alcaldesa de España" a mi també em cauria la cara de vergonya. Una ignomínia que no va passar Rita Barberà, la qual va preferir amagar-se al cau després de la tempesta valenciana, que malgrat l'anticicló segueix amenaçant pluja de detencions. 

En aquest sentit, la fan de Louis Vuitton, no només demostra tenir més cara que esquena sinó també grans padrins, els quals han facilitat el blindatge de la senadora per tal que mantingui l'aforament en cas que hi hagi eleccions anticipades. De fet, s'entén perfectament, ja que en temps complicats els PoPulars no volen tornar a tenir un "Bárcenas 2" que engegui el ventilador.

Mariano, però, seguí fidel al manual del partit, convertit gairebé en una tradicional litúrgia que mira de tapar les vergonyes pròpies retraient al líder del PSOE que obviï defensar la unitat d'Espanya i la "amenaza independentista" en el document de propostes de govern. Evidentment, ni una sola autocrítica ni per la corrupció ni pel desgavell d'Adif.

Sens dubte aquest darrer sembla ser la darrera cortina de fum del govern en funcions per anar torpedinant les infraestructures catalanes. Una tàctica de desgast contra l'administració catalana i la seva policia que fa temps que els responsables de la companyia utilitzen per espolsar-les puces. L'exercici malèvol pretén únicament explicar a l'opinió pública espanyola la negligència dels catalans a l'hora de justificar l'incompliment de la inversió promesa. Si no fos per l'emprenyada diària que suposa pels usuaris, les excuses de malpagador d'Adif i el cinisme professional de Nacho Martín Blanco atribuint les misèries ferroviàries als sobiranistes diria que aquest sainet és ben bé de traca i mocador.

Ja ho veieu internautes, no us deixeu acoquinar per les amenaces, no fos que acabéssiu com un professor de matemàtiques que caigué en depressió perquè tenia massa problemes.

Paper mullat

Bon dia i bon dimarts internautes. 'Tenia tan poca retentiva que s'oblidà que tenia mala memòria i es va recordar de tot.' No és menor la frase que en el seu dia escrigué Ramón Gómez de la Serna per entendre els darrers moviments a la CUP. Que el pacte amb Junts x Sí va comportar molts mals de panxa és evident, però a vegades hom oblidà que aquesta formació és tan complexa com heterogènia. 

Evidentment, l'acord in extremis per investir un nou president passà factura als guanyadors del 27-S, però no només a ells, ja que la divisió interna dels cupaires torna novament a demostrar que el pacte fet a contracor no va tancar la ferida oberta. I es clar, l'inconformisme i la rebel·lia sembla que predominen aquests dies per sobre dels acords signats.

De fet, ja ho deia Friedrich Hebbel: "L'obstinació és el succedani més barat del caràcter". I si alguna cosa hem descobert aquests mesos és que la tossuderia de determinats personatges per acabar amb el recent govern ha fet trontollar novament la confiança. Pocs dies després que Corrent Roig anunciés que abandonava la CUP pels acords signats i el suport a la pròrroga pressupostària, ara ha estat Endavant OSAN qui ha titllat de "paper mullat" els compromisos rubricats.

Sigui com sigui, seria injust generalitzar l'actitud de determinats sectors amb el global, però el temps demostra que plou sobre mullat, perquè Artur Mas no era l'únic obstacle per tirar endavant el full de ruta. Novament, descobrim que independència i revolució no sempre van agafats de les mans.

Els qui sembla que ja comencen a anar de bracet són PSOE i C's, els quals segueixen festejant per arribar a un acord. Diuen que en una relació tres són multitud, i Podemos sembla que li hagi tocat fer d'espelma. En aquest context, els socialistes presentaven ahir la proposta de govern a diverses formacions no independentistes per tal de portar-los a un molí que sembla haver ventilat tota reforma federal i autonòmica, malgrat Miquel Iceta ho atribueixi a un fatal error de tecleig.

En fi internautes, que cadascú pensi el que vulgui, perquè tal com escrivia Arthur McBride: "Una conclusió és el lloc on arribes cansat de pensar", i jo per avui ja he mossegat prou.

Futuribles

Bon dia i bon divendres internautes. 'El futur no serà dominat per aquells que estan atrapats en el passat.' L'excel·lent reflexió que en el seu dia feia l'excanceller d'Alemanya, Willy Brandt, probablement dista molt de la filosofia dels tres tenors de la política espanyola, més capficats en vetar-se els un i els altres. Tenint en compte els egocentrisme del personal, no és gens estrany que una de les frases més escoltades darrerament a la capital de reino sigui "Hagan sus apuestas, señores".

I és que la política ficció dóna per molt, especialment perquè a hores d'ara l'aritmètica així ho afavoreix. El focus reial, mal que pesi a PP i C's, s'ha centrat aquesta setmana en la persona de Pedro Sánchez, el qual sembla haver vençut els cants de sirena de la vella guàrdia socialista i ha acceptat el repte de constituir un nou executiu.

Estem només a les beceroles de les converses, però és evident que no hi ha dos sense tres, un fet que incomoda en gran manera als protagonistes, bàsicament perquè això dels pactes és més propi dels catalans que d'aquelles terres. A dia d'avui, no cal ser ni el Mag Fèlix ni la Bruja Lola per endevinar que les escenificacions per deixar-se estimar seran el pa de cada dia.

En aquest sentit, sobre la taula s'han posat diverses possibilitats, però les que més número tenen són: coalició PP-PSOE-C's o PSOE-Podemos-C's. Els assidus als casinos il·lustren als més novells amb savis consells com "Juga només el que puguis perdre" o "No estiris més el braç que la màniga". Salvant les distàncies, perquè encara que a vegades ho sembli la política en cap cas ha de ser un joc, el que està en qüestió no és qui governi sinó si canvia una manera de fer que ja és anacrònica.

Ara com ara, encara que aquesta carta sembli estar amagada, no seria descartable arribar a un cert consens per la pressió exercida des de diverses institucions i lobbies. Un acord que tindria com a eix la defensa de la unitat d'Espanya i una reforma light de la constitució per tal d'acontentar una mica al personal. Es clar que tant Rajoy com Sánchez es postulen com a candidats, però i si la sortida d'aquest atzucac passés per deixar fora els favorits i Podemos, i fos finalment l'ambiciós Albert Rivera qui encapçalés el govern sota l'argument de "ni tu, ni jo. Però, i ell?"

Una papereta difícil de solucionar fins i tot amb noves eleccions. Això és el que desprèn del darrer sondeig que el CIS ha fet el passat mes de gener. Segons l'enquesta, els resultats podrien ser gairebé calcats als del 20-D amb l'excepció que Podemos es convertiria  per molt poc en la segona força per davant del PSOE. El suport als partits independentistes no variaria massa, si bé amb una lleugera pèrdua de vots per part de DiL, cosa que segurament quedaria solventada amb nota si es tornés a repetir la fórmula de JxSí.

Sigui com sigui, l'experiència ens diu que qualsevol de les fórmules no resoldrien el "problema catalán", perquè ja no és qüestió que ens donin un "peixet" que fa temps que es podreix al cove. I hom encara es pregunta, perquè alhora que s'entesten a oferir-nos "diàleg constitucional" judicialitzen qualsevol cosa que surti del Parlament o de les grades del Camp Nou. Estadi que ha tornat a posar-se al punt de mira, no tant per l'espectacular joc blaugrana sinó perquè la Fiscalia General de l'Estat hagi vist delicte en la sonora xiulada de la passada final de Copa entre el Barça i l'Athletic Club de Bilbao. Deu ser que hem sabut trobar l'annex on diu que la llibertat d'expressió exclou els xiulets.

En fi internautes,  que lluny de voler semblar Rappel o Sandro Rey prefereixo tocar de peus a terra i ser partícip del pensament de Winston Churchill: "Evito sempre predir per endavant, perquè és molt més fàcil fer-ho a posteriori."

Ells també eixamplen

Bon dia i bon dijous internautes. Escrivia Jorge Luis Borges que 'Un no és el que és pel que escriu, sinó pel que ha llegit'. L'eloqüent ploma de l'argentí podria ajudar-nos a entendre els "regals" en forma de sentència amb que darrerament ens brinden els tribunals. Per entendre-ho només cal endinsar-nos en les diverses estadístiques sobre els hàbits de lectura dels espanyols.

Si a la dada que afirma que l'hàbit de lectura està per sota de la mitjana europea hi afegim que el 35% dels espanyols no llegeix gairebé mai, l'explicació comença a agafar forma. Les dades que el 2015 publicava el Centre de Recerca Sociològica (CIS) constaten que el principal d'aquest desinterès per les lletres no ve pas per la manca de temps sinó simplement perquè no els agrada gens.

No cal ser massa savi per entendre el vell refrany: "De aquellos polvos vienen estos lodos." Si més no, això és el que justificaria les últimes ocurrències de la fiscalia i l'Audiència Nacional contra el procés. Així, el fiscal ha sol·licitat formalment que el portaveu de DiL, Francesc Homs, sigui investigat per la seva "presumpta" relació amb el 9-N. Quelcom que estava més que cantat, ja que des de Madrid sempre li han tingut ganes.

Però la fiscalia, que amb el procés fa un munt d'hores extres, coincideix novament amb el interessos del govern en funcions i ha aconseguir que l'Audiència Nacional obri diligències per investigar si l'ANC i els ajuntaments catalans van incórrer en un delicte de sedició i rebel·lió. Serà Ismael Moreno el que haurà d'aclarir si van relació amb les mocions independentistes als municipis i al Parlament. A més, el jutge pretén esbrinar quins partits van donar-hi suport.

Li deia ahir el president Puigdemont a Inés Arrimadas en la primera sessió de control al Parlament: "De que la independencia iba en serio ustedes se han dado cuenta demasiado tarde". La mateixa ignorància que ja denunciava el poeta Jaime Gil de Biedma fa uns anys, sembla haver afectat també la judicatura espanyola en aquesta nova ofensiva. Uns dubtes ben fàcils de resoldre si es dediqués a llegir la premsa catalana enlloc de beure de les contaminades fonts de Moncloa, CNI i la caverna.

D'aquesta manera, mentre nosaltres fem tot el possible per eixamplar les bases de l'independentisme, a la meseta es trenquen les banyes mirant d'eixamplar els encausats per "el órdago secesionista". Afortunadament, a casa nostra comencem a deixar enrere la incertesa i anem fent camí. Un via que tornà a deixar perplex Madrid després que Junts x Sí i la CUP registressin al Parlament tres ponències que conformaran la república catalana: hisenda, seguretat social i règim jurídic català.

Un dia tan pròsper el d'ahir que fins i tot els cupaires van transformar-se, aprovant la pròrroga dels pressupostos i dibuixant un tímid somriure d'alegria. En fi, com deia Sant Agustí: "Un cop l'any és permès fer bogeries."

Comença la partida

Bon dia i bon dimecres internautes. Siegbert Tarrasch, un dels millors jugadors d'escacs del segle XIX va dir en certa ocasió que 'La bellesa d'un moviment no es reflecteix només en la seva aparença, sinó en el pensament darrere d'ell.' I aquest moviment el feu finalment Felipe VI davant l'enrocament en que es troba el govern d'Espanya després que l'aritmètica parlamentària hagi deixat un panorama complicat a l'hora de trobar aliances.

Davant el perill d'enquistament indefinit, el cap de l'Estat va voler evitar que la marmota tornés a treure el cap i es tornés a repetir la negativa de Mariano Rajoy a presentar-se. D'aquesta manera, Pedro Sánchez serà l'encarregat d'intentar gairebé l'impossible, crear un front d'esquerres incorporant-hi Ciudadanos.

A hores d'ara, no sabem quina serà l'estratègia del secretari general del PSOE per assolir la presidència, però em temo que com faci com l'arquebisbe de Barcelona que demana la intervenció divina perquè plogui, Sánchez ho té més que complicat. Els seus socis potencials (Podemos i C'S) ja han explicat que es veten mútuament i no pensen afavorir la investidura si la fórmula dels socialistes és aquesta.

Mentrestant, Rajoy que és gat vell a l'hora de veure com s'immolen els seus rivals titllava de "aliança heterogènia, contradictòria i experimental" un govern d'esquerres i sobiranistes, com si la gran coalició que proposa ell mateix amb els socialistes no patís dels mateixos mals. La tossuderia de Rajoy per no fer un pas al costat i obrir noves possibilitats la deixà meridianament clara ahir mateix en la compareixença que féu a Moncloa per explicar la seva trobada amb el monarca.

El president en funcions que dóna per fet el fracàs del cap de l'oposició en aquesta aventura, té totes les esperances posades en unes eleccions postvacacionals que podrien celebrar-se passat l'estiu i donarien als PoPulars cert aire si confirma el desinflament de C's. Resulta interessant l'opinió de nombrosos experts que afirmen que el país exigeix "Alta Política". Perillosa reflexió que ens hauria de fer pensar que si no la practiquen sempre és perquè acostumen a viure en un baix rendiment perpetu.

Però si ja de per sí els obstacles externs són gairebé insalvables per Pedro Sánchez, no menys ho són els interns, on bona part dels seus barons veuen el partit de Pablo Iglesias com l'amenaça fantasma que els pot fer desaparèixer del mapa. La sensació d'angoixa no ve donada per la fugida de vots cap a Podemos sinó per la por a que el referèndum català defensat per aquests acabi assenyalant als socialistes com cmplices del trencament d'Espanya.

La paradoxa és sensacional i deu haver deixat als tradicionals votants del PSOE amb la boca oberta al veure com bona part dels seus dirigents progressistes renuncien olímpicament a fer un govern d'esquerres i aposten per fer una coalició de dretes sense envermellir. Encara que de més verdes en maduren, i si no que li preguntin a Josep Fèlix Ballesteros que s'ha prestat gustosament a fer de conillet d'índies pactant el govern de Tarragona amb PP i UDC.

En fi internautes, com deia Fiodor Dostoievski 'El secret de l'existència no consisteix només en viure, sinó en saber perquè es viu", i alguns sembla que ho facin pel càrrec.

El caloret faller


Bon dia i bon dimarts internautes. 'Una mentida no té cames, però un escàndol té ales.' Sàvies paraules les de l'historiador Thomas Fuller que serveixen per situar-nos, amb permís dels ERO's andalusos, al principal epicentre de la corrupció espanyola, convertint València en la seva capital. Els darrers escàndols han provocat la lògica indignació de l'opinió pública que s'ha vist sorpresa pel grau de professionalitat d'uns dirigents que lluny de fer hores extres per la ciutadania les han per saquejar els fons públics.

El que durant anys eren rumors de carrer ara comencen a prendre forma de delictes als jutjats. I és que els tribunals han començat a patir overbooking d'encorbatats PoPulars, que un dia si l'altre també, no paren de desfilar davant ses senyories. Precisament, entre les cares visibles que estan imputades trobem la que durant 24 anys ha estat alcaldessa de la capital del Túria.

Rita Barberá, exmusa de l'humor del 73, s'ha caracteritzat principalment pel seu caràcter autoritari, més propi dels terratinents, els exabruptes i la seva debilitat pels "regalets" cars. Aquesta dama de ferro que ha fet i desfet a mansalva ha començat a veure les orelles al llop. Un cop perduda l'alcaldia, Barberá va empassar-se l'amor propi i un cop fet el farcellet de Louis Vuitton decidí emprendre camí cap al Senat, un premi de consolació pels serveis prestats.

Tot i posar-hi 300 quilòmetres de distància, l'ombra de la justícia sembla haver-se fixat en la cúpula de PP valencià, després que ahir el jutge cités a declarar als més de cinquanta regidors que al llarg de dues dècades "prodigioses" han col·laborat amb l'actual senadora. La transcendència de l'Operació Taula no ha passat desapercebuda al carrer Génova, que sembla patir una gota freda continua de males notícies.

La mala maror ve no tant pels fets sinó per la publicitat dels mateixos, que deixen seriosament tocada la posició dels conservadors a l'hora d'aconseguir suports per la investidura. En aquest sentit, el mateix discurs de sempre però amb matisos. Al tradicional "respecte a les decisions judicials i a la presumpció d'innocència", el número tres dels Populars, llançà pilotes fora quan la premsa li preguntà pels darrers esdeveniments judicials a València i emplaçà a l'exalcaldessa a donar explicacions públiques.

Com ve deia el poeta i encara que els polítics no s'ho creguin "en aquest món tot té un principi i un final", exceptuant els diamants que si no els roben són per sempre. Una lliçó que haurà d'aprendre Rita Barberà, la qual ha passat d'ambaixadora del "caloret faller" al principal ninot cremat per les brases electorals i judicials.

La dislèxia unionista

Bon dia i bon dilluns internautes. 'L'important és sembrar la confusió, no eliminar-la.' L'encertada teoria de Salvador Dalí sembla ratificar-se dia rere dia en el discurs unionista, el qual confon sempre naps amb cols. Si no fos perquè fa anys que ens afaitem uns i es depilen unes altres, qualsevol professional de la psique diagnosticaria que aquesta afecció s'ajusta molt més al joc dels disbarats que no pas a una dislèxia sobrevinguda.

Els practicants d'aquesta estranya variant de fal·làcies tornaren novament a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, no pas fent una exhibició de múscul sinó mostrant uns arguments que com a les pel·lícules "qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència". Entre les diverses pancartes que portaven les 3.500 persones vingudes d'arreu podíem llegir "El procés ens roba". Un lema que torna a posar a prova l'exquisit sentit de l'humor amb que els catalans sempre hem fet gala. 

Complementant aquesta "broma" de Societat Civil Catalana amb el suport de representants del PP i C's, els organitzadors en un exercici de demagògia de baix nivell han pretès denunciar la "perversió democràtica del govern" per no respectar els resultats electorals. Curiosa o mesquina arenga que tergiversa la majoria absoluta de l'independentisme al Parlament, exigint que els 72 diputats que la componen se sotmetin a la resta de partits que varen perdre els comicis.

L'acte que va passar sense pena ni glòria, no ha de confondre'ns als que defensem il·lusionats la creació d'un nou Estat, trencant amb l'anacronisme d'un sistema corrupte i anacrònic que ens porta inevitablement cap a un forat negre més temible que els de Stephen Hawking. I és que malgrat l'unionisme sempre punxa en les mobilitzacions, no ho fa pas a les urnes. Precisament per això, seria irresponsable subestimar l'adversari pensant que ja ho tenim tot guanyat.

Cal doncs anar eixamplar la base independentista aconseguint nous suports, un fet que no serà tampoc massa complicat si els ciutadans acaben adonant-se del mal negoci que suposa continuar a Espanya. Òbviament, l'unionisme sempre tindrà els seus fidels, però si són com els que ahir es passejaren per la capital catalana estic segur que no tardarem a fer realitat el nostre somni amb el vist i plau de la comunitat internacional que tard o d'hora s'adonarà que els xiulets a l'himne europeu d'ahir brillen per l'absència al bàndol sobiranista.

Per tant, els propers divuit mesos seran crucials per dotar de continguts el full de ruta, demostrant al món la nostra tenacitat i voluntat democràtica d'esdevenir un país lliure i democràtic on convivència sigui com fins ara la marca catalana. En aquest sentit, l'estratègia del govern Puigdemont sembla que seria preparar el terreny i culminar el procés amb la convocatòria d'unes eleccions constituents que en cas d'aprovar-se donarien el tret de sortida per la desconnexió oficial de l'antic règim.

En fi internautes, no perdem l'esperança perquè com deia el poeta: "Dos de cada tres espanyols no creuen en política, el tercer no sap o no contesta, però és aquest el que viu d'ella".

L'Amoralitat Parlamentària

Bon dia i bon divendres internautes. 'La història de l'ètica és un trist relat d'ideals meravellosos que ningú compleix'. Probablement, la cita de Yuval Harari deixarà indiferent Esperanza García, diputada del PPC que ahir tornà a demostrar la plena adaptació al partit de García Albiol al practicar el tradicional discurs d'hipocresia i cinisme d'aquesta formació.

García que ahir actuava com a suplent a la Comissió d'estudi sobre el Procés Constituent, substituïa juntament amb Santi Rodríguez els diputats titulars Enric Millo i Andrea Levy, absents no se sap ben bé perquè, encara que segurament Levy no hi assistí perquè deuria anar a comprar xiclets, quelcom imprescindible quan es vol fer gala del doctorat en mala educació i rebequeria.

La inauguració d'ahir no restà exempta de certa polèmica protagonitzada com no pels suplents unionistes, els quals se sentiren focus d'atenció després de la no participació de PSC i C's que optaren per no participar-hi. L'excandidata d'Albert Rivera afirmà indignada que s'estava menyspreant el 52% dels catalans i per tant la comissió era un exemple de "amoralitat parlamentària". Bonica expressió aquesta venint d'un partit farcit "d'immaculats" personatges com Bárcenas, Rus, el bigotes...

Òbviament, sabent que eren objectiu dels focus de les càmeres de les televisions espanyoles van protagonitzar el numeret inicial al rebutjar els representant de la mesa, que prèviament el seu partit havien aprovat. Això obligar a fer una votació en la qual curiosament no hi participaren. Un "paperot" que s'emmarca en la línia d'actuació imposada des de Moncloa després d'haver recorregut la creació tot i que té caràcter d'estudi. Es clar que amb la taxa espanyola de fracàs escolar no és pas estrany que això de l'estudi no vagi amb ells.

D'altra banda i complint els pronòstics, el Consell General del Poder Judicial escollia ahir el conservador Jesús Maria Barrientos com a nou president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. El magistrat que en nombroses ocasions s'ha manifestat molt preocupat per la  "inestabilitat familiar i professional" pel procés, serà el responsable d'estudiar ela querella contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau pel 9-N. 

L'efecte carambola de la reunió judicial tingué com a damnificat el jutge Joan Manel Abril, al qual se li ha obert un expedient informatiu per determinar si ha incorregut en dilacions indegudes, altrament conegudes com "lentitud", a l'hora d'instruir la causa de la consulta popular que tanta polseguera aixecà el novembre del 2014.

Sense abandonar la doble moral de la justícia no podem oblidar-nos del sobreseïment que la Fiscalia de Màlaga ha fet de la denúncia presentada per Drets contra el diari ultradretana Alerta Digital TV pels insults i amenaces fets a l'impresentable programa 'La Ratonera'. La clàssica indiferència  dels jutges vers l'ultratge als catalans s'ha vist argumentat i emparat sota el paraigua de la llibertat d'expressió i d'opinió.

Ja ho veieu internautes, esteu alertes amb segons què veieu perquè com deia el savi Gilbert Cesbron "La televisió ens proporciona temes sobre els quals pensar, però no ens deixa temps per fer-ho".

Dues tasses

Bon dia i bon dijous internautes. L'escriptor Edmund Burke publicà en certa ocasió que "perquè triomfi el mal, només és necessari que els bons no facin res." Una manera elegant de dir que l'acceptació disfressada no és res més que una forma velada de resignació que no condueix enlloc. Un pensament aquest que corre el perill d'instaurar-se a l'Estat, després que a hores d'ara la investidura del president segueixi sense trobar el desllorigador.

A diferència del cas català, el que es juga a Madrid és el manteniment d'un statu quo consolidat al llarg dels anys per l'anomenada casta tradicional. L'hàbil jugada anunciada (que no pensada) per Rajoy ha trencat els esquemes clàssics per tal que el seu partit pugui seguir remenant les cireres. Es clar que res és gratuït i aquests dies la maquinària de Gènova segueix batallant en dos fronts que possibilitin una sortida que eviti un front d'esquerres.

La primera passa per posar el dit a la nafra de la clara divisió interna que tenen els socialistes amb dos bàndols ben diferenciats, els que aposten per l'abstenció permetent que el PP governi en minoria i els que volen governar amb Podemos. Els estira i arronsa entre la vella guàrdia i les noves generacions són més evidents cada dia, un fet que ha provocat també moviments al PSC on el dansaire Miquel Iceta s'enfronta a l'exministra Chacón, aliada sobrevinguda de la poderosa Susana Díaz.

Les constant burles i els sarcasmes gratuïts que haguérem d'aguantar els catalans poden girar-se ara en contra seva, quelcom que no només preocupa les direccions dels partits sinó també la Comissió Europea i les creditors per la manca d'estabilitat espanyola. A l'horitzó planeja el fantasma belga, un país que trigà un any i mig a constituir un executiu després de les eleccions. El cas podria quedar en anècdota si tenim en compte que mentre Rajoy o Sánchez no siguin votats, la constitució no contempla cap límit per convocar uns nous comicis.

Tot i així, la desesperació PoPular agreujada pel no parar d'escàndols corruptes ha fet que el principal damnificat s'hagi prodigat com mai en els mitjans. Ahir mateix, el president espanyol aprofitava el plató d'Ana Rosa Quintana per tal d'oferir un canvi de cromos. La proposta de Rajoy a Sánchez se centrà en la possibilitat d'arribar a acords en autonomies i municipis a canvi d'abstenir-se. 

Com no podia ser d'altra manera, el secretari general del PSOE s'ha negat en rodó ja que segueix creient en un acord amb Pablo Iglesias, sempre i quan l'actual inquilí de La Moncloa hagi perdut alguna votació. Mentre això no passi i a manca de solucions imaginatives com una presidència coral el problema podria derivar en un govern en funcions indefinit sota mínims.

Si com bé deia García Márquez "La vida no és sinó una contínua successió d'oportunitats per sobreviure", potser que aprofitem el buit de poder i anem fent via deixant que els nostres veïns segueixin fent matemàtiques.

Les orelles

Bon dia i bon dimecres internautes. 'Una mentida mai viu per arribar a vella'. Una cita de Sòfocles que ben segur deuen tenir ben present al carrer Gènova de Madrid després d'una altra macrooperació contra la corrupció que ha acabat amb múltiples detencions al País Valencià. Com no podia ser d'altra manera, totes i cadascuna d'aquestes "personetes" ocupaven fins fa ben poc importants responsabilitats en institucions i en la direcció del PoPulars valencians.

Les xifres parlen per si soles: 24 arrestats, 150 cotxes d’alta gamma embargats i més de 250 comptes bancaris bloquejats. Si bé l'escàndol no es pas nou tenint en compte que el 2006 ja hi havia indicis clars de comissions il·legals i suborns milionaris, la novetat la trobem en l'actuació de la justícia que sembla haver accelerat el ritme d'actuació un cop l'efervescència del PP ha passat a la història en aquelles contrades.

Òbviament, per molt que la vicepresidenta del govern espanyol s'esforci a destacar el bon funcionament de la separació de poders, està clar que la notícia transcendeix de l'àmbit judicial i tindrà una repercussió important a l'hora d'abordar les negociacions per formar el nou executiu espanyol. I és que això de voler pactar amb un partit que està empastifat per tot arreu és lleig i la resta de formacions no faran pas l'orni davant l'atzucac en que es troba la política espanyola.

Ho emfatitzava el portaveu parlamentari del PSOE, Antonio Hernando, dient que el PP té corrupció fins a les orelles. La notícia ha permès respirar una mica més al "qüestionadíssim" secretari general que des del 21-D s'esforça per frenar la revolta dels barons contra un pacte amb la formació de Pablo Iglesias, mirant de limitar i condicionar cadascun dels moviments d'un incòmode Pedro Sánchez que intenta evitar la influència de la vella guàrdia.

En aquesta mateixa línia d'espolsar-se les puces s'ha mostrat també Ciudadanos després que els darrers dies l'entesa entre Rivera i Rajoy era més que evident. Diuen que no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar i a manca de pavelló auricular ningú pot mostrar-se aliè al profund descrèdit del PP.

Un partit que no només ha abusat de la confiança dels ciutadans sinó que n'ha fet gala a cau d'orella, tot burlant-se de la ingenuïtat d'un electoral fidel. En exemples els populars valencians han estat prolífics, des d'impulsar aeroports sense avions fins al cas d'Alfonso Rus que anava als actes del partit en un flamant Ferrari. Així que no és d'estranyar que els diners els sortissin per les orelles, comportant que les factures i el dèficit d'aquesta comunitat s'incrementessin de forma exponencial gràcies a uns "impecables" gestors.

Uns personatges que a diferència dels elfs no han estat prou intel·ligents, substituint la connexió amb la natura pels vincles monetaris i han confós la Terra Mitjana de J.R.R. Tolkien per la Terra Mítica d'en Paco Camps i Rita la "bailaora".

En fi internautes, veurem si els partits es treuen d'una vegada la son de les orelles i comencen a treballar ara que alguns han vist de prop les orelles al llop.

Can Felip

Bon dia i bon dimarts internautes. François Marie Arouet, més conegut com a Voltaire deixà escrit que 'Els reis s'assemblen als marits traïts: mai saben el que passa'. Una reflexió que malgrat s'emmarqui al segle de les llums, que no pas de les elèctriques, serveix per adonar-se que a diferència del seu predecessor, l'actual monarca ha començat a veure les orelles al llop estelat.

El paperot que li ha tocat no és pas gens fàcil, es clar que ningú l'obliga a gaudir de mil i un beneficis. Tot i així, si "noblesa obliga", imagineu-vos "monarquia". Una institució que fins fa ben poc comptava amb el beneplàcit dels seus súbdits. En especial, l'escandalosa complicitat de bona part de la classe política ha estat una constant des de la mort del dictador, tapant-se les orelles i mirant cap a un altre costat sempre que calia.

Els temps canvien i les tradicions no n'estan exemptes. D'aquesta manera, com si d'una conspiració es tractés, tornen a bufar aires republicans que han fet saltar totes les alarmes a Zarzuela posant en qüestió un model d'estat sorgit d'una transició que ara s'adonen no era tan modèlica com ens volien fer creure. El procés català no només ha fet despertar moltes consciències aletargades durant segles sinó que també ha fet trontollar les estructures d'un estat malalt per aluminosi de prepotència imperial.

El darrer episodi l'hem tingut ahir mateix i posa de manifest que la bronca rebuda per Francesc Homs durant la ronda de contactes de Felip VI no era pas una flor d'estiu, sinó un cactus del més cru hivern. El rei, visiblement molest per la crítica del cap de Democràcia i Llibertat a Madrid al no voler rebre ni la presidenta del Parlament ni el president de la Generalitat, va llegir-li la cartilla al polític català. Segons sembla, en un to força pujat Felip va mostrar-se molt emprenyat pels menysteniment que les institucions catalanes mostren per la seva institució.

A les continues befes i xiulets a l'himne, la retirada de la medalla d'or a la seva germana, els "visques" a la república de Carme Forcadell són alguns dels greuges que el rei "més preparat" no tolera ni amb el millor protector estomacal. Si a això hi afegim la moció aprovada ahir mateix per l'Ajuntament de Girona, retirant-li la medalla, el bastó i l'espadí de la ciutat i emplaçant-lo a canviar el nom de la Fundació Princesa de Girona pel de Carles Rahola, l'hèrnia està més que servida.

L'actitud gens arbitrària del cap de l'estat segurament tornarà a crear una tendència tan centenària com la d'anomenar el bany com a Can Felip. Una història que ve de lluny, quan les tropes castellanes vencedores de la guerra de Successió imposaren canviar el nom a les comunes pel número 100, ja que d'aquesta manera se'n reien del Consell de 100.I ves per on, els catalans que no havien "pelat" se les empescaren i enlloc de sucumbir les ordres de Felip V començaren a anomenar com a "Can Felip" el lloc on defecaven.

Així que ja ho sabeu internautes, tot i que l'antipatia és un do, està demostrat que amb cert esforç i constància s'adquireix sense massa problemes.

200.000 Nacions

Bon dia i bon dilluns internautes. 'Hi ha 3 classes d'ignorància: no saber el que hauria de saber-se, saber malament el que se sap, i saber el que no hauria de saber-se'. Les sempre assenyades paraules François de la Rochefoucauld tornen a evidenciar el malèvol discurs del cap visible dels PoPulars catalans, Xavier García Albiol, el qual va delectar-nos amb una nova lliçó de supina ignorància.

La darrera ocurrència del personatge l'hem pogut escoltar aquest diumenge als micròfons del El Suplement afirmant que "la majoria de catalans pensem que Catalunya no és una nació". Si per això no fos prou titular, Albiol va amanir-ho sota el pretext que "aleshores a Espanya hi ha 200.000 nacions". Desconec si aquest tipus de raonament són causats per la dificultat de la sang a arribar als cervell pel 2,01 metres del polític o simplement per un empatx de consum del seu diari de capçalera (La Razón).

Sigui com sigui, la procacitat verbal de l'exalcalde badaloní demostra que lluny de moderar el discurs en temps on les negociacions són essencials per facilitar un nou executiu, ells segueixen aferrant-se als atacs contra les nostres essències. Una hipocresia que deixa en paper mullat el missatge conciliador que expressava ahir la secretària general del PP. Així, Dolores de Cospedal instava i suplicava a PSOE i Ciudadanos un pacte apel·lant a l'esperit de la transició per salvaguardar la pàtria d'una coalició d'esquerres i de l'amenaça independentista.

Cospedal va tornar a posar de relleu l'impacte negatiu (sobretot per ells) que suposaria un acord entre socialistes i "podemites", perquè segons ella els espanyols no veuen amb bons ulls "pactes de perdedors". Curiosa

"És el moment de viure aquest segon estadi amb un únic objectiu, la defensa de la nació espanyola. Per Cospedal és fonamental diferenciar entre aquells que estan "lluitant" pel futur d'Espanya i aquells que ho fan per fer "pactes de perdedors". Curiosa reflexió la dels que havent guanyat sembla que hagin perdut.

Una sensació que també divendres transmetia el president en funcions, al anunciar a Felip VI que ara com ara no pensava presentar-se a la investidura per falta de suports. Una decisió que tornava la pilota al líder del PSOE, el qual ja va deixar clar que fins que Rajoy no perdi la votació no pensa mantenir cap negociació amb altres forces, entre les quals Podemos. Un partit que ja se saltava vàries pantalles al oferir un gran pacte a Pedro Sánchez a canvi d'una vicepresidència i algun ministeri.

En aquest sentit, Iñigo Errejón assegurava en una entrevista a la sexta que no existeixen línies vermelles, tot i pensar que un referèndum seria el millor per resoldre el problema català. Ara bé, també va explicar que si algú troba una solució millor resten oberts a acceptar-la.

Doncs què millor que començar a comportar-se com un país democràtic iniciant d'una vegada unes negociacions pels actius i els passius, i no posar més pals a les rodes a la voluntat d'un poble. Es clar que com bé deia el gran Antonio Machado: "Tot el que s'ignora, es menysprea" i si no que ens ho preguntin a nosaltres.

L'agenda de Rajoy

Bon dia i bon divendres internautes. Escrivia Johann Wolfgang Goethe que 'estar preocupat és ser intel·ligent, encara que d'una manera passiva. Només els ximples no tenen preocupacions'. Dos-cents anys després les paraules del pensador i literat alemany prenen força després que ahir redescobríssim públicament que la intel·ligència no és pas una de les característiques que defineixen Mariano Rajoy. 

Ens ho revelava la broma que ràdio Flaixbac li feia ahir al president del govern espanyol, en la qual un imitador aconseguí parlar amb el mandatari després de fer-se passar pel president de la Generalitat de Catalunya. Al marge de sí és ètic o no bromejar usurpant la personalitat d'un altre i en un context no precisament fàcil, el fals Puigdemont aconseguí superar tots els filtres que condueixen al número 1 de Moncloa i mostrà la seva total predisposició a reunir-se en els propers dies.

La gosadia hertziana no només deixà en evidència la ingenuïtat de l'equip del cap de govern sinó també les poques preocupacions que sembla tot i haver guanyat les eleccions. De fet, fins ahir mateix no era segur que Rajoy es postulés com a candidat a la presidència degut a la manca de suports de les altres forces. Tot i així, el seu to s'allunyà en gran manera del discurs públic i es mostrà afable, cordial, desconnectat de la realitat i despreocupat a l'explicar que aquests dies tenia molt temps i l'agenda lliure.

Per tant, no és d'estranyar que un mes després del 20-D es trobi aïllat per la falta d'uns aliats imprescindibles amb els quals encara no hauria establert cap mena de negociació. Segurament, l'explicació la trobem en la necessitat/esperança que els PoPulars tenen per tornar a convocar eleccions a l'estil d'aquells estudiants que havent aprovat justet opten per millorar nota el setembre.

Òbviament, aquesta és una aposta d'alt risc que únicament pretén salvar els mobles sabent que a dia d'avui és gairebé impossible repetir la presidència. La lògica de la maquinària del PP parteix de la idea que hi haurà una fuga de vots de Ciudadanos cap a la formació conservadora, deixant el soufflé d'Albert Rivera en una simple anècdota.

Es clar que com bé deia un Premi Nobel "fer prediccions és molt complicat, especialment si són sobre el futur". I tot perquè si a can Mariano no ho tenen clar a can Sánchez no és pas diferent, ja que alguns barons dels PSOE fa temps que apel·len als històrics del partit per tal que impedeixin de totes totes un pacte amb Podemos i els nacionalistes. Caldrà estar atents a la reunió que la plana major tindrà a finals de mes en les quals el secretari general es veurà recolzat o qüestionat pels seus companys. Sigui com sigui, ben segur que la mà estesa de Pedro Sánchez passa per perdonar als seus enemics, però de cap manera oblidar els seus noms. els socialistes.

De tota manera internautes, com pot un país anar bé quan el Ministeri de Cultura premia a títol pòstum el periodista Iñaki Gabilondo amb la condecoració de la Gran Cruz al Orden Civil d'Alfonso X el Sabio?