Qui riu l'últim...

Bon dia i bon dimarts internautes. Josh Billings, un dels grans humoristes de la literatura americana, escrigué que 'La vida consisteix no en tenir bones cartes, sinó en saber-les jugar bé.' Aquí però, la partida resulta força més complexa, especialment perquè allò que en un principi semblava ser Escala Reial de somriures independentistes ha esdevingut un bluf en tota regla, convertint il·lusions en emprenyades.

I ahir ni uns ni altres van voler amagar el que era més que evident, el total desacord. D'aquesta manera, Anna Gabriel i Antonio Baños van voler justificar aquesta manca de consens amb JxSí en diverses entrevistes radiofòniques que serviren per fer públics els mateixos retrets ja escoltats aquest cap de setmana. "Hi ha moltes línies vermelles a l'altra banda" digué Gabriel a Mònica Terribas per intentar explicar que no s'hagi avançat gens, bàsicament perquè el famós "qui" condiciona tota la resta.

Menys contundent es mostrà Antonio Baños que sembla que visqui en una bombolla, perquè ahir encara afirmava que no descarten que Artur Mas sigui President, això sí, sempre que l'assemblea nacional ho dictamini. Un raonament semblant a l'utilitzat pels unionistes que es dediquen a fer trampes al solitari quan argumenten que per permetre un referèndum només cal una majoria suficient per canviar la constitució, quelcom que fins i tot faria dimitir Santa Rita (patrona dels impossibles) al veure's superada per la situació. 

L'esperança que teníem alguns que es repetissin les Bases de Manresa per fer un front comú independentista va quedar més que descartada diumenge, al veure la prepotència i odi d'algunes intervencions, creant el fals miratge de trobar-nos més en un congrés de C's que no pas d'un partit que diu defensar la independència.

I si als cupaires se'ls acaba la paciència, no cal dir a can Junts x Sí, un fet que també es va evidenciar ahir al convocar inesperadament una compareixença del grup parlamentari per explicar que no pensen oferir més fórmules imaginatives per complaure als que havien de ser companys de viatge. "O Mas o març", així de simple és la qüestió, que a dia d'avui alguns dirigents revolucionaris encara titllen d'engalipada convergent.

Òbviament, el famós "tenim pressa, molta pressa" ha quedat tan aigualit que sembla més aviat un acudit de mal gust. La no investidura, no només ha paralitzat el Parlament sinó també tot el procés que viu moments difícils, condicionats en gran mesura per l'afició a celebrar mil i una assemblees que no m'estranyaria que a aquest pas es convoquessin fins i tot el mes d'abril vista la calma.

Mentrestant a les Espanyes, jugant als debats preelectorals versió 3.0, on la norma sembla ser l'absència del cap de govern i únicament la convocatòria selectiva de determinades forces.

En fi internautes, com podem anar bé a Catalunya si "Espanya és geomètrica: problemes angulars i diagonals que es discuteixen en taules rodones per un munt de caps quadrats."