Bon dia i bon dijous internautes. 'Quan els que manen perden la vergonya, els que obeeixen perden el respecte'. Això és precisament el que pensava l'irreverent Cardenal de Retz, el qual dedicà bona part de la vida a les intrigues polítiques que no pas a l'espiritualitat de l'ànima. De fet, és difícil per no dir impossible entendre innovació i progrés sense desobediència. I en aquest sentit, l'agilitat mostrada Tribunal Constitucional a l'hora de suspendre definitivament la declaració independentista del Parlament demostra el paradoxal intercanvi de papers.
Així, mentre els rebels catalans intentem convèncer-nos del "tenim pressa, molta pressa", la justícia espanyola sembla haver-se'l fet seu, si tenim en compte la velocitat meteòrica amb que va signar la sentència. Al marge que de tots és sabut que la democràcia espanyola va néixer ja jubilada per la seva mandra crònica a modificar-se, el dubte que plana sobre la opinió pública és si aquesta decisió judicial cal tenir-la en compte o bé fem cas de la declaració i deixem al marge l'autoritat espanyola.
Un pols interessant que pot condicionar i molt la posició final de la CUP, formació que a mesura que avança el calendari comença a evidenciar que el pensament únic no és tal, sinó que les discrepàncies internes han començat a generar dubtes significatius. Segurament, l'exemple més palpable dels mateixos el trobem en l'inesperat article de David Fernández al diari Ara en el que apel·la a cedir 2 diputats per la investidura. L'exdiputat que proposa aquesta mesura per desencallar el procés demana que a canvi JxSí aprovi un pla de xoc social i concret.
Òbviament, aquesta proposta no ha caigut massa bé entre els més radicals de la formació, com per exemple la diputada Gabriela Serra que afirma que "Aquí no és mou ningú. Cap individualitat per sobre
de la col·lectivitat". Plantejament conservador, intransigent i paradoxal tenint en compte que és majoritària la "col·lectivitat" del poble català que es deleix i anhela un acord in extremis que faci revifar el procés, retornant d'aquesta manera el somriure esmicolat pel reiterat "No tranquil". Veurem aleshores si la disciplina de vot preval sobre la consciència individual dels dits cupaires que han de prémer el boto verd o vermell.
La incertesa, però, no és únicament patrimoni de l'esquerra radical independentista, perquè l'esmorzar informatiu de Nueva Economia Fòrum comptava ahir amb la presència de Xavier Domènech. De les moltes fugides d'estudi que féu el candidat d’En Comú Podem a les eleccions generals, segurament la millor fou quan es mostrà plenament a favor de legalitzar la marihuana i ben dubitatiu a l'hora de posicionar-se pel Sí o pel No en un improbable referèndum. Potser val més que primer es fumin un "porret" i així s'abstinguin de tants romanços, també anomenats "cullonades" per Josep Pla.
Sense perdre el fil, malgrat la fumarada "porril", el que sí fou flipant fou el publireportatge que ahir brindava TVE a Mariano Rajoy. L'escenari triat fou el de 'En la tuya o en la mía', el programa que el cantant Bertín Osborne brinda a les cares més PoPulars. Com era d'esperar , "ni chicha, ni limoná", ja que el president del govern s'ha caracteritzat sempre per ser el campió mundial dels sonsos.
Mentre que de corrupció ni mitja paraula, sí que s'esplaià en canvi parlant de la gran tasca feta per mantenir la unitat d'Espanya i alhora es reivindicà com a víctima per haver de treballar 12 hores i 40 minuts al dia. Llàstima que més a dia d'avui encara s'associï més hores a més producció. I el final del programa, sublim pregunta per nota del mandatari: "¿Te parezco tan aburrido como dicen?"
En fi internautes, que com deia Abel Dufresne: 'L'avorriment és la malaltia de les persones afortunades; els desgraciats no ens avorrim perquè tenim massa coses a fer.'
