Desconnectem

Bon dia i bon dimarts internautes. En un dels seus mítics i ocurrents guions, Woody Allen deia que 'Alguns matrimonis acaben bé; altres, en canvi, duren per tota la vida.' I no li faltava raó al peculiar director perquè això nostre amb Espanya és evident que ha estat exemple d'un matrimoni forçat, sí o sí. Han hagut de passar 300 anys per adonar-nos que "o tallem d'arrel o desapareixem". La qüestió l'ha resumia perfectament el candidat Artur Mas: "Subordinació o llibertat".

El segon 9-N es convertí novament en una altra jornada històrica i èpica en que s'assentaren les bases per emancipar-nos dels altres límits, comunicant-ho obertament als quatre vents i oferint-nos a negociar la desconnexió. Evidentment, govern i unionistes no tardaren en respondre en forma de recurs i calúmnies colpistes per tal de deslegitimar un procés democràtic que encara no han assumit. Tan se val que només sigui una majoria 72 diputats, ja que de ser-ne molts més, l'argument sempre és el mateix: "2 millones no pueden decidir sobre más de 40."

I aquest és precisament el parany, el no reconeixement de Catalunya com a nació i molt menys com a subjecte polític. I de què serví ahir la declaració independentista? Primer per demostrar que això nostre no és pas cap broma i segon perquè la premsa internacional torni a fer-se ressò del que molts consideren inevitable, el divorci amb Espanya.

La sessió parlamentària fou doble ahir, matí de votacions i tarda d'investidura en que Artur Mas desgranà amb pèls i senyals la necessitat de constituir un nou govern si no volem que el projecte independentista s'encalli sine die. El discurs també tingué un clar accent social en una clara al·lusió a la CUP, la qual no es mostrà del tot bel·ligerant , tot i els matisos sobre la manca d'autocrítica en retallades i corrupció.

En aquest sentit, no els deurien pas deixar indiferents les manifestacions de l'esquerra abertzale, la qual lloava i envejava la valentia d'Artur Mas per liderar la construcció del nou estat, i no s'esquinçaren les vestidures afirmant que si el seu lehendakari fes el mateix, ells no dubtarien a donar-li suport incondicional. Es clar que cada casa és un món, i cada persona, un misteri que ni el nostrat Sebastià d'Arbó seria capaç de resoldre.

D'altra banda, la resposta dels unionistes a les votacions del matí fou unànime i ben gràfica. Mentre la meitat de la Cambra oferia amplis somriures, l'altra mostrava ganyotes i rostres de desaprovació pefectement assajada  i consensuada per les direccions nacionals. No és d'estranyar que en cap moment ni Arrimadas ni Albiol es dignessin a prendre apunts, no tant perquè ho memoritzessin tot sinó perquè els discursos ja els l'havien preparat dies abans.

Mentrestant, la jornada festiva a Madrid es veié alterada per aquesta "gosadia nostra". Com si d'un binomi es tractés, Rajoy i Sánchez es coordinaren fent discursos institucionals per tranquil·litzar els seus parroquians. Missatges poc originals que podrien resumir-se en allò tan gastat com: "Por causas ajenas a nuestra voluntad se ha producido una interrupción temporal de la conexión con Cataluña. Rogamos disculpen las molestias, estamos trabajando en ello (amb accent texà)."

Però ahir, el ple donà per força més. I si no que li preguntin al diputat Joan Giner, el qual denuncià amenaces d'expulsió per part de la direcció de Catalunya Sí que es Pot (CSQP) i Podem, si no votava en contra de la proposició independentista del matí. És curiós que partits que van donant lliçons de moral i reivindiquen la democràcia interna, quan en realitat neguen la llibertat de vot i opten per imitar els innocents piquets informatius de les vagues. Llàstima que el coratge d'aquest diputat no l'hagi mantingut per plantar-los, tenint en compte que era una qüestió de consciència.

En fi internautes, que com bé deia Ernest Hemingway: "Es necessiten dos anys per aprendre a parlar i seixanta per aprendre a callar."

Reaccions: