D'enyorança es mor

Bon dia i bon dijous internautes. 'És passatgera la felicitat de tots aquests que veus caminar amb arrogància.' Els anys poden haver passat, però està clar que conceptes com els que definia Sèneca perduren, i de quina manera. Però no cal remuntar-nos als clàssics si volem entendre determinats comportaments que miren de justificar l'injustificable. Deia el nostrat Jacint Verdaguer en un dels seus poemes més  coneguts (L'emigrant): "quan de tu s´allunya /d´enyorança es mor." Quelcom que deu tenir ben al cap l'encara líder d'Unió, si tenim en compte la perla que ens deixava aquesta setmana a l'afirmar que a "a Convergència, quan tracten la CUP, enyoren Unió".

A part de l'habitual petulància, Josep Antoni Duran i Lleida, segueix mostrant-nos no només el seu mal perdre sinó també una alegria desbordant al veure que les converses amb la CUP segueixen encallades i no fructifiquen. Duran que és gat vell, fa temps que ha optat per la rebequeria, sembrant zitzània entre els seus exsocis, segurament perquè si les enquestes es confirmen, qui realment tindrà enyorança de viure al Palace i remenar les cireres no serà altre que ell.

Llàstima que la nostàlgia no sigui compartida de la cap de llista del PSC a les eleccions del 20-D, perquè alguns encara enyorem la distància que en el seu dia posà aquesta senyora. I és que el seu pas per Miami fou efímer, gairebé tant com un tancar i obrir ulls. Així, ja en ple procés, Carmen Chacón no podia deixar passar l'oportunitat de posar cullerada quan les coses van maldades. L'última, que no la darrera, de l'exministra de Defensa ha estat fer una crida en forma de "reclutament" entre els immigrants, per tal que els nouvinguts donin un cop de mà als unionistes que es neguen a alliberar Catalunya. Per si un cas, vist que l'auditori no s'entusiasmava, Chacón ha recordat que fou durant l'administració Zapatero que es va fer la regularització més important (papers x tothom). O sigui, una mena de canvi de cromos en tota regla que podria tornar a fer un nou efecte crida.

Si tal com digué en el seu dia el sentinella Marcel al príncep Hamlet –“alguna cosa fa pudor a Dinamarca- quelcom semblant passa al Parlament català, el qual fa dies que està inoperatiu pendent d'un acord in extremis que no acaba d'arribar. I a l'igual que els taurons, els partits unionistes i/o "no independentistes", excitats per la presència de sang aprofiten per assetjar la presa (JxSí). L'esquàlid d'ahir no fou altre que Joan Coscubiela, el qual tornà a demanar als vencedors que retirin la proposició independentista, reiterà el seu NO a Mas i titllà de "malalt" el Parlament per la seva inoperància. No estaria gens malament que fent diagnòstics així el portaveu de Catalunya Sí que es Pot es preguntés quins són els "virus" causants de la paràlisi.

Un altre virus que comença a estendre's aquests dies, aprofitant els sagnants atemptats de París, és el que les institucions espanyoles comencen a inocular a l'opinió pública per mirar de reforçar la Unidad de España. Així, Felip VI destacava l'exemplar reacció dels francesos davant la desgràcia gràcies a la unitat de valors que Espanya també vol compartir. I si el cap d'Estat s'expressava així, el ministre d'Exteriors, José Manuel García-Margallo no es quedava enrere al dir que sentia "molta enveja" vers els veïns pel grau de patriotisme i civisme exhibit aquests darrers dies.

Sigui com sigui, això d'aprofitar determinades desgràcies i tragèdies per colar el "discurset unionista" em recorda una sàvia frase de Friedrich Nietzsche: 'L'exigència de ser estimat és la màxima arrogància.'

Reaccions: