Som a l’aire

Des de l’antena altiva, escampant critiques i paraula viva.

Opinions sinceres

L’anàlisi crítica i àcida d’allò que està passant

Una pinzellada àcida amb gotes d’humor

Perquè no cal farcir la informació amb paraules que no s’entenen.

Com un bon vi

Si la collita és bona, l’aroma i el perfum informatiu té un altre gust, no?

15-O: Fatal coincidència?

Bon dia i bon dimecres internautes. 'No existeix la casualitat, i el que se'ns presenta com atzar sorgeix de les fonts més profundes.' Aquestes paraules que el poeta i dramaturg Friedrich Schiller pronunciava al segle XVIII, continuen ben vigents i reforcen la idea que en aquest món la casualitat no existeix. Podeu dir-li "pura coincidència" o "ment malaltissa", però el fet és que la notícia publicada dies abans per La Razón demostren la clara intencionalitat de destruir Artur Mas. 

El tema és fins i tot digne d'estudi per Iker Jiménez o millor pel Professor D'Arbó que és més nostrat. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ubicat per cert al Passeig de Lluís Companys, va imputà ahir el president Mas, l’exvicepresidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau, citant-los a declarar el proper 15 d'octubre. Una data negra per la història del nostre país, perquè enguany farà 75 anys que Companys era afusellat per l'exèrcit franquista al castell de Montjuïc.

L'estratègia planificada des de Moncloa per Jorge Moragas no només passa per eliminar-lo sinó també per humiliar-lo públicament, impedint que declari per videoconferència i ho faci en persona. Evidentment amb la complicitat de la Fiscalia General de l'Estat, la qual segueix fidel a la veu del seu amo i demana dos anys de presó per delictes de desobediència al TC, simplement per facilitar una consulta democràtica que el 9-N donà veu al poble de Catalunya.

Però què en podem esperar d'un partit que mai ha condemnat el franquisme i d'un Estat que a dia d'avui tampoc ha demanat perdó per l'assassinat del president màrtir? Difícil, molt difícil és que amb gestos així torni a haver-hi ponts de diàleg.  Diuen que tard o d'hora la història acaba passant factura, però la nostra es fa esperar i molt. Per tant, en un moment transcendent pel nostre país en què ens ho juguem tot, és lleig veure com es "crucifica" Artur Mas i encara més trist observar com per acció o per omissió la CUP fa el joc al PP, tancant-se en banda amb la seva investidura.

L'insult a la intel·ligència tingué com a protagonista Rafael Català, el ministre que té la desgràcia de dur un cognom com aquest. El titular de Justícia explicà als periodistes que per tal de no influir en les eleccions del 27-S van esperar a fer la imputació, no fos cas que això alterés els resultats. I tant que els hauria alterat, i per una vegada en això van ser llestos, perquè si s'hagués produït abans em sembla que la majoria absoluta hagués estat tan rotunda que ni la CUP hagués tingut un paper de frontissa.

Davant d'aquesta anomalia o judici polític en tota regla, la gent no pot donar l'esquena a un home que ha sacrificat la seva carrera per dur-nos on som. L'ANC i Òmnium ja han dit que "La imputació no quedarà sense resposta" i organitzaran diversos actes de protesta el proper 15-O. A més, el fet que l'Estat hagi creuat aquesta línia vermella, ha fet que Junts pel Sí anunciï que en cas d'inhabilitació pensen desobeir-la. 

I al marge dels mitjans internacional que se'n fan ressó, què diu Europa? A Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, no se li acut altra cosa que preguntar-se "Qui sóc jo per ficar-me en la intimitat espanyola, després del referèndum, però sobretot abans del referèndum?". Al marge que s'haurà de rentar la boca amb sabó per dir la paraula "referèndum", si no sap qui és ell per opinar del tema, aleshores val més que marxi cap a casa, que de "bur-rocràcia" ja n'hi ha prou aquí, i a Europa? També, Rajoy, també.

El procés és ben viu!

Bon dia i bon dimarts internautes. Charles Dickens escrigué en certa ocasió que 'Ningú és inútil en aquest món mentre pugui alleujar una mica la càrrega als seus semblants.' I ben cert deu ser la seva reflexió al veure que ens el moments en que l'independentisme pateix algun tipus de sotrac o petites turbulències en el seu camí, és aleshores quan ocurrències en forma de declaracions radiofòniques i comunicats explosius de la Faes acaben donant un regal inesperat al procés.

Si la simplista i manipulada visió de la premsa espanyola donava novament enterrat i mort el moviment sobiranista, ahir l'expresident José María Aznar feia tot el contrari. Així, l'actual dirigent del think tank del PP publicava un escrit en el que advertia del perill que suposen els resultats del 27-S per Espanya. El dit acusador apunta directament el seu successor i li diu que ja és el cinquè avís que tenen i que no s'ha fet res per evitar aquest desori. Davant d'un dels "pitjors escenaris possibles" Aznar recrimina a Rajoy que s'hagi vist superat per C's, convertint-lo clarament en el vot útil a Catalunya per contrarestar Junts x Sí.

Aquesta nova aparició de l'exlíder popular coincideix amb l'insitent rumor que aquests dies corre per Madrid sobre una possible conspiració interna que deixarien Mariano Rajoy tocat a l'hora de tornar a presentar-se a les generals. Un dels que ha aixecat la llebre ha estat el periodista de El Mundo, el qual revelava a la seva columna que ens els propers dies alguns diari digital americà explicarà en detall un "informe pelicano" amb material sensible que comprometerien seriosament l'actual titular de Moncloa.

Mentrestant, a casa nostra segueixen les discussions aritmètiques absurdes sobre si realment ha guanyat o no l'independentisme. D'aquesta manera, l'unionisme fa els seus càlculs tramposos posant al seu mateix sac els vots de CSQEP i UDC, cosa que ja esperàvem i que el president Mas ja havia indicat en diverses entrevistes. No és d'estranyar que aquells que sempre havien negat el caràcter plebiscitari de les eleccions ara se'l fassin seu a l'hora d'analitzar els resultats, els quals presenten clarament esbiaixats.

D'altra banda, la llista guanyadora iniciarà avui mateix converses amb l'altra força independentista que va assolir 10 diputats vitals. Tot i que la CUP sempre ha deixat clar que no volen investir Artur Mas, perquè volen un president que no s'associï a la corrupció i les retallades, hauria de tenir en compte que la seva negativa pot fer perillar tantes mobilitzacions i esforços per assolir la nostra llibertat. Es clar que la responsabilitat és compartida, i en tota negociació sempre cal que ambdues parts cedeixin en algun punt. La qüestió està en saber quina és la línia vermella dels guanyadors i quins sacrificis estan disposats a fer.

Ara doncs és l'hora de parlar, pactar i veure la cintura política que té cadascú. Evidentment, malgrat no es digui públicament, comencen a aparèixer noms en una travessa per ocupar la presidència. No és la primera vegada que es presenta un problema en aquest camí costerut, i les solucions imaginatives a vegades donen el seu fruit. Precisament, una de les que s'apunten a petit comitè és la de mantenir Artur Mas a la presidència però sense poder executiu, el qual podria tenir la figura d'un conseller/a en cap encara per determinar.

Aquesta seria una de les possibles sortides dignes pel president en funcions, el qual continua sent un actiu molt valuós, i una persona de reconegut prestigi internacional. Esperem que la responsabilitat de les formacions que volen un nou Estat facin els deures, bàsicament per evitar un govern de concentració unionista presidit per Inés Arrimadas o bé la convocatòria de noves eleccions al Parlament.

Desitgem que el tren amb destinació a la independència no descarrili, permeti seguir el full de ruta establert i així no hàgim de pregar perquè sigui la mare Terra la que acabi fent una "DUI bio" en forma de terratrèmol separanant-nos literalment del país veí.

No hi ha gris que valgui

Bon dia i bon dilluns internautes. 'Es necessita un profund compromís amb el canvi i un compromís encara més profund per créixer', una cita de l'escriptor nord-americà Ralph Ellison que pel que sospito no deuen tenir com a autor de capçalera la gent de Catalunya Sí que es Pot i Unió Democràtica de Catalunya. I és que ahir, al marge de la incontestable victòria de l'independentisme es va veure molt clar que les tonalitats grises quedaren absolutament difuminades, perquè el caràcter plebiscitari que el 77% dels electors li donaren demostrà que les indefinicions acaben passant factura.

Però a dia d'avui, el que està clar és que Junts pel Sí va vèncer, tot i que malauradament el triomf no fou tan ampli com molts esperàvem. Aquests resultats lluny de clarificar l'escenari el complica i força, ja que plantegen un munt d'incògnites de difícil resolució. Certament que de més verdes en maduren i que coses que semblaven impossibles s'han vist resoltes amb nota, però a poques hores d'haver tancat els col·legis ningú té clar qui serà el proper President de la Generalitat.

L'anàlisi és ben complexa fora del gris, perquè malgrat dues formacions han defensat obertament la secessió, la suma d'ambdues no garanteix la investidura d'un o altre candidat del primer partit, donat que l'aritmètica no els donaria majoria a manca d'un diputat. A dia d'avui, el vot per correu i el de l'exterior podrien acabar concedint-lo a JxSí, tot i que vist com ha estat organitzat el vot als consulats no les tenim totes.

L'escàndol seria majúscul en un país normal, però aquesta negligència ja està tan assumida per molts que ni els tenen present. És evident que no és que el govern espanyol no hagi facilitat aquest dret constitucional a centenars de milers de catalans a l'exterior, sinó que ha fet mans i mànigues per evitar que acabessin al sac dels independentistes.

D'altra banda, tres partits han plantejat aquests comicis en clau d'assaig de cara a les generals de desembre, però només un ha aconseguit resultats notables. El partit taronja, que sorprenentment segueix apostant per convocar noves eleccions,h a multiplicat gairebé per tres la seva presència a la cambra catalana, no sense obviar que bona part del temps teníem la sensació que era Rivera el seu cap de llista. Sigui com sigui està clar que els 25 diputats assolits representen un aval significatiu pel presidenciable espanyol. Amb la marxa del "pare fundador" caldrà està pendent fins a quin punt la insegura Inés Arrimadas està pendent del mòbil quan al Parlament es quedi en blanc, sense saber reaccionar, quan se li plantegin qüestions que no tingui al guió après.

Tampoc deurien tenir al guió el desenllaç de les eleccions el partit de Lluís Franco Rabell, el qual aspirava fa uns mesos a convertir-se en segona força al Parlament. Ves per on, el 7è de cavalleria comandat pel noi de la cueta no els ha afavorit massa, o en tot cas ha deixat en evidència l'aposta que en el seu dia van fer els coordinadors Herrera i Camats per mirar de salvar els mobles. Quan la llebre ja és fugida pocs consells pel caçador, però la pregunta a plantejar seria si els ecosocialistes haurien aconseguit representació si s'haguessin presentat en solitari.

I qui no va dubtar a presentar-se sola fou el màxim defensor de la Tercera via, la qual quedà tan o més defenestrada que els seus impulsors. Zero diputats, zero autocrítica i dues "posades" de càrrec a disposició de la direcció del partit. Com ja hem comentat en més d'una ocasió quan un vol dimitir ho fa irrevocablement i no fer aquesta giragonsa d'esperar que els companys els implorin de quedar-se. I no només això, sinó que no descarten presentar-se a les generals, encara que potser obeeix més a la pressió dels bancs per pagar els més de 12 milions de deute.

Des de Moncloa i Gènova més del mateix: sordesa, ceguesa, autisme... Cap reflexió amb cara i ulls per passar de dinou a onze, i nou missatge d'immobilisme davant el que consideren una derrota en tota regla dels partits independentistes.

En resum, un panorama amb multíples escenaris que demostren quan clarividents eren clàssics com Sèneca: "En tres temps es divideix la vida: en present, passat i futur. D'aquests, el present és brevíssim; el futur, dubtós; el passat, cert." Estarem al cas.

Traca final!

Bon dia i bon divendres internautes. 'Al desig, acompanyat de la idea de satisfer-se, se l'anomena esperança; despullat de tal idea, desesperació.' La cita del filòsof anglès Thomas Hobbes serveix per apropar-nos al món real, un lloc en el qual cal picar molta pedra abans que acabi sortint l'escultura anhelada. Això precisament és el que hem de tenir en compte el proper diumenge, perquè ni les enquestes fan una victòria ni l'assistència massiva als actes electorals asseguren que ja ho tenim tot lligat.

Ara bé, hem avançat molt com a col·lectiu, no tant per l'autogovern sinó en despertar la consciència de molts ciutadans que s'han adonat que la independència és l'única via a seguir sinó volem ser absorbits per un forat negre sense pietat anomenat Espanya. Tota aquesta energia en forma d'il·lusió ha traspassat fronteres i s'ha conegut arreu, gràcies a l'esforç de tot un poble que incansablement ha deixat sentir la seva veu amb manifestacions massives.

El sac sembla ben lligat per deixar escapar qualsevol espiga, però no val a badar. La campanya que acaba avui ha demostrat que per molts esforços que hi posin seran unes eleccions clarament plebiscitàries. Òbviament, si fossin normals i corrents no hauríem vist desfilar uns senyors i unes senyores de la plana major de les formacions espanyoles, les quals probablement s'haurien apropat per aquest petit país d'en Lluís Llach i tants altres. 

Així, el tant criticat Diplocat estaria començant a donar els seus fruits, malgrat la pressió de les autoritats espanyoles a l'exterior. La internacionalització del conflicte és una peça clau a l'hora de guanyar-nos aliats de cara al reconeixement com a Estat. En aquest sentit, a diferència dels unionistes que s'omplen la boca de la greu fractura social que hi ha aquí i els maltractament que pateixen les famílies espanyoles, les formacions independentistes (JxSí i la CUP) han convidat personalitats i delegacions estrangeres perquè segueixin de prop la campanya i no es deixin intoxicar per l'altre bàndol.

Aquesta mateixa setmana el president de la Generalitat ha conceidit una entrevista a la cadena nord-americana CNBC, on destaca el caràcter pacífic, familiar i democràtic del moviment. Alhora també deixa molt clar el que molts partits unionistes han reclamat aquests dies, que en cas d'una derrota el proper 27 de setember, ell marxarà per coherència.

Res li agradaria més al ministre de l'Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, el qual ha tornat a fer gala de la seva bilis valorant la guerra de banderes que tingué lloc ahir a l'Ajuntament de Barcelona durant els actes de la Mercè. Temps ençà les paraules se les emportava el vent, afortunadament avui en dia les hemeroteques i els bancs de dades digitals immortalitzen frases tan memorables i impresentables com les d'aquest personatge gris, caspòs i "opusdeià": "(la guerra de banderes) té connotacions negatives perquè recorda els temps que ETA estava plenament activa i operativa i sembrava recs de sang i terror arreu".

I mentrestant, el seu cap directe i màxim garant de la unitat d'Espanya continua fent els seu Barri Sèsam particular. Els seus assessors o bé són uns ineptes o és que ja el deixen per inútil total. LLuny de callar i passar desapercebut després de la patinada a Onda Cero, en una entrevista concedida a Televisió de Girona no va acudir-se-li quelcom més intel·ligent que respondre : "un vaso és un vaso y un plato es un plato", respecte als tractats internacionals i el dilema de les nacionalitats en cas d'independència.

Mentrestant, el socialista Miquel Iceta continua jurant i perjurant que l'expresident Felipe González és un gran amic de Catalunya, tot compar-nos amb el dictador Stalin i negar qualsevol reforma constitucional. Però, malgrat alguns encara no vulguin veure, la tradicional esquerra espanyola no es diferenci massa d'aquells que els titllen de casta. Aquesta mateixa setmana, en una roda de premsa a la seu central de Podemos a Madrid,  el secretari d'Organització del partit, Sergio Pascual no descartà recolzar al govern de Rajoy si hi ha un triomf idependentista i Moncloa opta per aplicar la Constitució i suspendre l'autonomía de Catalunya via l'article 155.  Evidentment, des d'aquí cap matís ni rectificació. Un fet lògic si tenim en compte que per molt que ho amaguin Catalunya Sí que es Pot no és res més que la marca blanca de Podemos a Catalunya. 

Així doncs, no ens confíem i treballem perquè diumenge trenquem un altre mur i comencem a divisar amb claredat que després de tres segles tenim la llibertat a tocar dels dits. I si sentiu tocar campanes no és que hàgiu perdut el seny, sinó que el bisbe de Solsona, Xavier Novell, ha animat "a tots els rectors a tocar les campanes aquest diumenge a les 9 del matí". 

Esperem que sigui un preludi del que no passarà desapercebut a la nostra història.

No escarmenten!

Bon dia i bon dijous internautes. El famòs escriptor Charles Dickens digué en certa ocasió que 'Hi ha homes que semblen tenir només una idea i és una llàstima que sigui equivocada.' Aquesta és la sensació que els catalans tenim respecte a l'estratègia que segueix el govern espanyol respecte a Catalunya. Mentides, calúmnies, falòrnies que conformen la "teoria del tot" d'un executiu que cada dia està més perdut tenint en compte com reaccionen, o més ben dit com deixen de reaccionar.

Ahir, bona part de Catalunya i Espanya estaven pendent del plasma. Aquesta vegada no era Rajoy el protagonista, però sí un dels seus ministres més pròxims que fruit del seu caràcter més dialogant o el seu ego, va acceptar el repte de 8TV per debatre amb un dels principals líders independentistes.

El cara a cara deixà en evidència vàries coses: primer que el discurs de la por no ha canviat sinó que s'ha vist incrementat des de varis fronts; i segon que si se'ls rebat amb fets, dades i pedagogia se'ls desmunta la "parada". Ahir fou el cas, perquè al marge d'un inici feixuc i "avorridot" amb xifres i contraxifres més pròpies de tecnòcrates del ministeri d'economia, després la cosa s'animà i vam poder veure un Junqueras efervescent i combatiu com poques vegades hem vist, mentre el titular d'exteriors es veia aclaparat davant els arguments del republicà.

El punt àlgid i sucós arribà quan García-Margallo exhibí el suposat document eleborat per la Comissió Europea aquesta setmana en el qual condemnava a qualsevol regió la possibilitat de continuar a la UE si tirava pel dret convertint-se en nou estat. La tàctica del ministre pretenia esmenar la ficada de pota en tota regla del gran Mariano. Però ves per on, com diu el refrany castellà "antes se coge a un mentiroso que a un cojo", perquè hores més tard que s'enregistrés el debat coneixíem que el suposat informe tant lloat pel govern espanyol era inexacte, per no dir fals, ja que contenia tot un paràgraf que distorsionava la versió original en anglès. Aquesta, tornava a mostrar-se neutral sobre la possible independència catalana qualificant el problema com un afer intern.

Tot i aquest escàndol, difícilment esclarirem qui ha estat el responsable d'aquest nou "bunyol", perquè probablement hagi estat elaborat pel mateix equip especialitzat en l'elaboració de falsos dòssiers contra els líders independentistes. Un misteri que em temo forma part d'un enigma indesxifrable, tan o més que l'assassí de JFK.

Per sort, molts fronts oberts comencen a tenir un clar color independentista fruit de la incompetència dels altres límits, ja que tothom sap que si jugués brut almenys fes-ho bé i que no es noti, però ells són tan destralers i prepotents que sempre acaba sortint-los tot al revés. I tot això que en un país normal seria un escàndol majúscul que comportaria dimissions en cadena, aquí passa més o menys desapercebut. L'exemple més palpable el trobem a dues capçaleres de casa nostra. Mentre La Vanguardia en prou feines parlava de la sonada relliscada de Rajoy, El Periódico a més informava que dissabte la seva edició andorrana no publicarà l'enquesta que fins ara ens obsequiava el dia de reflexió. Senyal que el bàndol unionista i els seus mitjans afins no les tenen totes.

Tampoc les té totes el governador del Banc d'Espanya, Luis María Linde, el qual ha canviat de parer respecte al corralito català en menys de 24 hores. Ja sabem que en la borsa i en l'economia en general les coses són molt volàtils, però no estaria de menys una mica de descència i responsabilitat de tant en tant. Aquest fet "muy, muy improbable" també trenca el discurs que aquests dies el "llargarut" Albiol ha estat escampant, tot advertint procaç i gràficament que a casa nostra estem a un pas de veure els jubilats suïcidant-se com a Grècia a causa del corralito.

A vegades penso que mentre aquí veiem les coses en color i alta definició a Espanya continuen tenint el blanc i negre i les 625 línies. El darrer exemple servit en safata per la direcció de RTVE, la qual ofereix als treballadors del seu centre territorial a Sant Cugat la jura de bandera, una mostra que pretén afiançar el seu compromís amb Espanya.

La cançó de les mentides

Bon dia i bon dimecres internautes. 'Una mentida no tindria sentit si la veritat no fos percebuda com a perillosa.' Teoria interessant la del psicòleg i psiquiatre austríac Alfred Adler, la qual serveix per introduir-nos en segurament el punt d'inflexió de la campanya electoral. De tots és sabut que aquests quinze dies es caracteritzen per les fotos amb nens, jubilats i falses promeses vestides d'hipèrboles i exageracions contínues.

Ara bé, el president espanyol que sovint s'erigeix com a representant del baluard unionista ahir va patinar i força. La força del costum el portà en una ràdio que fins ara havia estat propera o almenys fins ahir. La marxa de Carlos Herrera a la COPE, incendiari de les ones i fidel competidor de Jiménez Losantos, feu que en un moment de l'entrevista a Onda Cero el periodista Carlos Alsina li aclarís que aquells ciutadans que vulguin mantenir la nacionalitat espanyola i europea poden fer-ho sense problemes, tal com recull la constitució.

La cara de Rajoy fou tot un poema i al veure's descol·locat optà per respondre que això és "una disquisición que no conduce a parte alguna". Que no? I tant que sí! Fidel a la seva intel·ligència el president va tirar per terra tots aquests arguments catastrofistes de l'unionisme, sabedors que bona part de la societat catalana vol seguir formant part de la UE i aquest és un condicionant de cara a dipositar el vot a uns o a altres.

Aleshores és lògic recordar Alexander Pope quan ja al segle XVIII escrivia que 'El que diu una mentida no sap quina tasca ha assumit, perquè estarà obligat a inventar-ne vint més per sostenir la certesa d'aquesta primera.' Per tant, conseqüentment cal pensar que tot el seu discurs és més fals que la llenya de figuera.

Veurem com les "ments pensants" de Moncloa miren d'esmenar aquesta colossal errada que no només deixa en evidència el desconeixement de tots els polítics espanyols, Duran Lleida inclòs, respecte a tanta "constitucionalitis". Coneixent els personatges, tampoc seria d'estrenyar que en bé de l'interés general encara facin una reforma exprés per tal de fer incompatible tenir nacionalitat espanyola i catalana.

I del llargarut què en sabem? Doncs que al matí passava per Catalunya Ràdio, tot acusant la conselleria d'Ensenyament d'adoctrinar els alumnes catalans i fomentar l'odi contra Espanya a les aules. Si ja al seu cap de Madrid li falten algunes algunes llums, a Xavier García Albiol li manquen fins i tot les espelmes. No és d'estranyar que per tal de provocar, l'exalcalde de Badalona, hagi optat per tornar a difondre la doctrina Wert per tal d'espanyolitzar-ho tot. L'objectiu ben clar: aniquilar el català de tots els àmbits.

Dislèxia o poc informat, digueu-li com volgueu. El candidat dels PoPulars catalans, que darrerament és força assidu a Madrid, caldria que abans d'obrir la "boqueta" tingués present notícies com les que difonia la jornada passada la Cadena Ser. Segons aquesta emissora, els nens madrilenys de sisè de primària (11-12 anys) que estudiïn amb el manual Social Sciences de l'editorial Mcmillan Edelvives aprendran que la presidenta del PP de Madrid, Esperanza Aguirre, apareix com una de les personalitats més rellevants d'Espanya. Una lloança en tota regla que poc té a veure amb el model curricular que necessiten els alumnes.

En fi internautes, amb aquest panorama tan complicat per aquesta gent, no ens hauria de sorprendre que de la mà del cardenal arquebisbe de València, Antonio Cañizares, s'encomanin a déu nostre senyor per veure si resant massivament a les parròquies s'aconsegueix derrotar les "forces del mal independentista" i mantenir la sacrosanta unitat d'Espanya.

La insolvència argumental

Bon dia i bon dilluns internautes. Al segle passat la filòsof nord-americana Ayn Rand va escriure que 'L'argument de la intimidació és una confessió d'impotència intel·lectual.' El cert és que qui més qui menys ja s'esperava algun posicionament més en contra del procés, perquè com ve deia Artur Mas el passat dissabte a l'Hospitalet "el govern espanyol mobilitzarà a déu i sa mare" perquè no guanyin les formacions independentistes. 

Aquest desig estatal no és precisament barat si tenim en compte els nombrosos recursos i personal addicionals que estan destinant-hi a càrrec dels fons reservats, no fos cas que algú els demanés una auditoria. Però com que segons per a què "la casa es grande", no es cuestió de fer-ne massa publicitat, especialment quan ni la oposició en demana explicacions perquè ja li està bé.

Igual de bé que li està a la Banca, la qual ha trencat la neutralitat com ja féu en el seu dia la patronal CEOE presidida per Juan Rosell, un català en excedència de nacionalitat. Així, l'Autoritat Espanyola de la Banca (AEB) i la Confederació Espanyola de les Caixes d'Estalvis (CECA) també han volgut posar-hi cullerada publicant un document en el que adverteixen els catalans de les gravíssimes conseqüències que el vot independentista pot portar respecte a la insolvència, inseguretat i garantia de mantenir dipòsits i pensions.

Afortunadament, no tothom pensa igual, mal els pesi. Ara com ara, ni la Caixa d'Enginyers ni el Deutsche Bank han rubricat aquest comunicat. I què ha fet Caixa Bank? en "Parlem"? Doncs mantenir-se a l'expectativa i de moment no sumar-s'hi tampoc, probablement perquè centenars de milers de clients ja estarien pensant cancel·lar els comptes en una entitat que no es mereix que li confiem els nostres diners.

Digueu-li coacció o intimidació a la nostra llibertat, el cas és que qui realment decideix a les urnes no són ni les consignes dels empresaris ni molt menys les amenaces dels banquers. Ben directa els ho digué Carme Forcadell a La Farga: "Si no es volen quedar, que se'n vagin!", que tampoc els trobarem a faltar i no seran pocs els que faran cua per venir a casa nostra, tenint en compte que suposem el 21% del PIB espanyol.

Al marge d'això, les enquestes que aquests dies surten com bolets, continuen donant la victòria a Junts pel Sí, quelcom que sembla força assumit per la resta de formacions. Ara bé, no val a badar perquè fins que tothom no hagi passat pel col·legi electoral no és pot cantar victòria i cas seguir treballant per convèncer que l'únic camí per seguir existint com a país és optar per la independència.

Evidentment, els mitjans estatals i d'altres poc afins com El Periódico o La Vanguardia segueixen publicant sondejos per mirar d'influir i fer girar la truita cap a posicions unionistes, intenetant desmotivar els votants pel Sí amb informacions tendencioses i manipuladores per evitar l'inevitable, la desconnexió total d'un règim que ens ha tingut 3 segles submisos.

En l'àmbit internacional, Espanya mira de fer parlar els principals líders en contra de la secessió. I malgrat hagin estat tres pesos pesants els que més o menys els han recolzat, la cosa no fa el tot. Principalment perquè el món és quelcom més que un xiclet "Trident" (Merkel, Cameron i Obama). La majoria d'estats no s'hi ha pronunciat ni a favor ni en contra, excepte alguns portaveus de la Comissió Europea com Margaritis Schinas que va assegurar contundentment que Catalunya sortiria de la UE, l'Euro i l'espai Schengen. Llàstima no ens facin fora d'Espanya també!
 
Però aquest convenciment del senyor amb nom de pizza "Margaritis", estava més que justificat, no tant pel que diuen els tractats, sinó per les relacions familiars que té. El portaveu és el marit de Mercedes Alvargonzález, una militant del PP, cap de gabinet del president del grup parlamentari del PP europeu i curiosament cosina germana de l’exministre Federico Trillo.

En fí amigues i amics, que si ens posem a furgar, tot queda en família.

Legal i acordada per qui?

Bon dia i bon dijous internautes. 'Dissimular és estendre un vel compost de tenebres honestes, del qual no es forma la falsedat sinó que es dóna un cert descans a la veritat.' Aquest pensament de l'escriptor italià Umberto Eco serveix per situar la informació que ahir presentava el Cercle d'Economia a partir d'un document en que rebutja rotundament una DUI. Com ja ha explicat en més d'una ocasió el seu president, Antón Costas, ells aposten per fer una consulta "legal i acordada" amb l'Estat. Ara bé, l'entitat obvia el Parlament de Catalunya i se centra única i exclusivament en la legalitat espanyola, la qual ha tancat qualsevol tipus d'escletxa que pogués quedar respecte a la seva "sacrosanta" unitat.

El document aprovat demana al govern que permeti fer un referèndum pactat sempre i quan les forces sobiranistes aconsegueixin la majoria absoluta al Parlament. Un discurs força calcat al que predica Unió Democràtica, que no es cansa de criticar "dia si dia també" Junts pel Sí i la CUP, pel que ells consideren una manca de diàleg amb l'altra part. El que no expliquen de cap manera és què fem si les portes a negociar segueixen barrades i tancades, seguir com ara? Aquest no és pas un tema menor, sinó quelcom que genera certa desconfiança entre JxSí i la CUP, ja que aquests últims no veuen clar que els primers s'atreveixin a tirar pel dret i facin una Declaració Unilateral d'Independència per desconnectar definitivament amb Espanya.

Sigui com sigui, n'hi ha que fan els deures i de quina manera. La informació que a més d'un farà posar les mans al cap ens la porta el Nació Digital. Segons el diari, Moncloa està elaborant un manual d'actuació per tal de girar la truita de cara a la comunitat internacional i presentar-los més com a víctimes que com a botxins. En cas que els independentistes assolissin una majoria suficient i optessin per la DUI, el govern impulsaria i coordinaria un resposta d'insubmisió al nou marc català dels principals municipis governats curiosament pel PSC del "dansaire" Iceta.

Així, ciutats com Tarragona, Lleida, l'Hospitalet de Llobregat o Cornellà seguirien practicant la genoflexió a la capital del reino. Aquesta seria només una primera fase segons el diari, la segona consistiria en l'empara que Espanya demanaria a Europa per protegir la "minoria catalano-espanyola" que es veuria assetjada pels "bàrbars".

Mentrestant, l'exescombriaire Xavier García Albiol ("Netegem Badalona") continua fent gala de la seva bona educació i fent amics arreu. Ahir per exemple, va tornar a demostrar que a Can PP estan "acollonidos"tal com deia el Màgic Andreu. El darrer acudit del candidat PoPular és prendre el carrer a l'estil Fraga Iribarne ("La calle es mía") per tal de mobilitzar la seva majoria silenciosa tal com fan "nuestros enemigos". Qui coneix Albiol sap perfectament que en el seu univers tot aquell que no pensa com ell és l'enemic, malgrat que avui la premsa madrilenya amiga rebaixa el to del badaloní i ho transforma en "A nuestros rivales les tenemos que ganar también en su terreno de juego, en la calle".

Acabem tot parlant de tot un personatge, Josep Ramon Bosch.Tal com descobria El Món ahir, el president de Societat Civil Catalana podria haver estat fent ús d'un perfil fals de Facebook per despatxar-se a gust amb persones vinculades al sobiranisme. Algunes de les víctimes d'insults i amenaces serien Toni Albà, Artur Mas, Pilar Rahola, Hilari Raguer, Santi Vidal, David Fernàndez o Arcadi Oliveras, entre altres. En aquest sentit, el col·lectiu Drets ja ha posat la pertinent denúncia contra el responsable de SCC. Tot i negar l'autoria, Bosch ha mirat d'esquivar els periodistes que li preguntaven per la qüestió i ha puntualitzat que si en algun moment ha ofès a algú li demana disculpes.

En fi internautes, com bé deia l'escriptor madrileny Enrique Jardiel Poncela: 'La sinceritat és el passaport de la mala educació.'

L'àngel amb cua de dimoni

Bon dia i bon dimecres internautes. L'escriptor francès Honoré de Balzac va escriure: 'Cal deixar la vanitat als que no tenen altra cosa que exhibir.' I això precisament sembla que és el que estan exhibint a Iniciativa, formació que ha quedat difuminada rere la imatge del mediàtic Pablo Iglesias. Ahir mateix descobriem el que molts ja veiem a venir des de fa temps, una OPA en tota regla sobre Catalunya Si que es Pot, que a l'igual que el seu candidat s'ha vist eclipsada per l'àngel amb cua de dimoni.

Ha estat precisament la vanitat d'aquest últim el que ha portat a nombrosos dirigents de CSQP a queixar-se pel desmesurat protagonisme d'Iglesias, el qual veu aquesta campanya com un mer assaig de cara a les eleccions generals de desembre. La darrera ha estat la imatge d'Iglesias a Twitter, on pot llegir-se que Catalunya Sí que es Pot és Podemos. De cara a la galeria podran vestir-ho com vulguin, però està clar que el malestar intern és creixent i demostra clarament que els desapareguts Herrera i Camats han venut l'ànima dels ecosocialistes al diable.

Aquesta simple anècdota "tuitaire" és només l'epileg del que està succeint als seus mitings, on Lluís (Franco) Rabell s'han vist reduït al paper de la trista figura. I la gent ICV, EUiA i Equo ha volgut suplir la manca de carisma, dialèctica i entusiasme del seu número 1 per la força populista d'Iglesias i Errejón. Sobta, doncs, escoltar el desconegut Rabell acusant Raül Romeva de ser "la tapadora" d'Artur Mas, quan ell precisament s'ha convertit en un "teloner" de Podemos.

Parlant de secundaris, Ramón Espadaler i UDC rebien la jornada passada el suport del que fou secretari general de CDC. Per sorpresa de molts, l'advocat Miquel Roca i Junyent beneïa la candidatura democristiana, assegurant que "la força del seny" que tenen com eslògan són imprescindibles per tirar endavant. Pel que es veu, els anys no passen en va i acaben castigant la memòria, si més no perquè Duran i Roca foren enemics acèrrims quan l'encara líder d'Unió va recolzar Jordi Pujol per defenestrar el seu número dos deixant-lo fora de les travesses per la successió.

Al marge d'aquesta presentació, cal fer esment d'un nou exabrupte per part dels altres límits. Aquesta vegada l'artífex ha estat l'exvicepresident del Tribunal Constitucional i expresident del Consell d'Estat Francisco Rubio Llorente que aprofitant els micròfons de Radio Euskadi va tornar a fer ús del discurs de la por. Així, el magistrat va advertir que en cas d'independència, la situació seria caòtica i violenta com el 1934, obligant el govern espanyol a fer ús del 155 per suspendre l'autonomia i de pas detenir el president de la Generalitat com ja passà amb Lluís Companys.

I si la diplomàcia catalana fa uns dies es penjava la medalla per haver aconseguit el suport d'uns congressistes nord-americans al dret a decidir, ahir el govern espanyol s'apuntava un triomf després que el president Obama digués a Felip VI que els EUA desitgen una Espanya "forta i unida". En contraposició, una delegació del Diplocat visitava el Parlament de Bèlgica per informar sobre el procés, aconseguint una bona acollida.

En fi internautes, que com a bons diplomàtics és evident que ningú mourà un dit per Catalunya fins que nosaltres ho tinguem "meridianament" clar a les urnes.

Fractures

Bon dia i bon dimarts internautes. 'El saber i la raó parlen; la ignorància i l'error criden.' Una cita del poeta i escriptor italià Arturo Graf que serveix per reflectir el caràcter d'alguns dels polítics que aquests dies passegen pels pobles, viles i ciutats del nostre país per tal d'apropar-se al poble. Un poble, el català, que rares vegades compta amb tanta presència de líders espanyols alhora. I no deixa de ser simptomàtic perquè reflecteix el caràcter sucursalista dels unionistes, els quals no mouen un dit si a la capital del reino no els autoritzen. No està malament tanta desfilada tenint en compte que aquestes eren unes simples eleccions autonòmiques!

Sigui com sigui, el cert és que alguns d'ells que s'omplen la boca de parlar i parlar sobre el nostre país, potser que aprofitessin que ahir començava el curs escolar i reciclar-se per tal de guarir aquesta gran ignorància i desconeixement de la realitat catalana. Un consell, però, que de ben segur no acceptaran perquè com ja ens han dit en moltes ocasions, no volen ser "adoctrinats" per l'independentisme que segons ells s'ensenya a les escoles. Com deia el poeta: 'No hi ha pitjor sord que aquell que no hi vol sentir, ni pitjor ignorant que aquell que no vol esser instruït.'

Si una cosa bona tenen les eleccions és que acostumen a mostrar certes interioritats dels que es presenten. Aquests comicis han donat l'oportunitat de conèixer de prop Xavier Garcia Albiol, el qual deixava per un dia el sèquit de ministres espanyols i patejava Nou Barris per convèncer els seus veïns de les bondats de l'unionisme en front les idees diabòliques dels independentistes. Diuen que 'D'on no hi ha, no en pot rajar' i quin millor exemple que el candidat PoPular al respondre una pregunta d'un jubilat sobre com aturar el procés. "És com si jo li dic ara que li trencaré les cames. No podré, però segur que li faré mal. Doncs és això. Oi que m'entenen?" No cal dir que després d'aquestes paraules tan "assenyades i amables", Espanya l'hauria de proposar pel premi Nobel de la Pau.

La seva antecessora, Alicia Sánchez-Camacho, va sortir de la cova on era reclosa per tal de substituir en un acte el seu successor. A diferència d'Albiol, el qual és tant llarg com curt, ella és tant curta com llarga, però sense passar-se tampoc. L'encara presidenta del PPC va aprofitar una visita a la Fundació infantil Comparte per  denunciar que Artur Mas ha prioritzat el procés independentista davant de la lluita contra la pobresa, deixant sense beques menjador als escolars. Quina pena no saber retirar-se a temps i amb certa dignitat, però bé tothom és lliure de practicar la demagògia barata i demostrar la pobresa intel·lectual.

Parlant de falsedats, l'exdirector de La Vanguardia, José Antich s'ha posar al capdavant d'un nou projecte periodístic sota el nom de El Nacional.cat.  Antich que sempre ha tingut no només bon olfacte per les notícies sinó també bones fonts, adverteix que des de Madrid ja corre el rumor d'un nou dossier elaborat per les clavagueres de l'Estat sobre Artur Mas. Aquest tindria com a finalitat desastibilitzar novament les eleccions catalanes amb falses informacions, les quals comptarien amb la complicitat de bona part de la premsa espanyola que estaria encantada de difamar el president català per mirar de frenar l'infrenable.

Qui no sembla que s'aturi són algun energumens vestits d'uniforme. I si no que li preguntin a Esteve Carbonés, un jove guia de muntanya de Vic, que dissabte passat fou víctima d'una agressió per part d'un policia nacional a la Jonquera. El seu crim? Com no, respondre-li en català. El noi, acusat de desobediència a l'autoritat, ja ha presentat una denúncia als Mossos d'Esquadra, que problablement acabarà com tantes altres en paper mullat o amb una cama trencada si fos pel candidat del PP.

I ara el 27-S

Bon dia i bon dilluns internautes. 'La desesperança està fundada en el que sabem, que és res, i l'esperança sobre el que ignorem, que és tot.' L'afirmació de l'escriptor belga Maurice Maeterlinc ve força a tomb per situar-nos en una nova pantalla després d'un nou èxit d'organització i participació de la via lliure del passat Onze de Setembre. Els catalans, ja se sap, no sé si per la història que hem hagut de viure, som patidors de mena i fins a l'últim moment no les teníem totes si acabaríem omplint la Meridiana. El cas és que ho vàrem fer i "Brutalment bé" per cert. Possiblement perquè ja comencem a tenir certa experiència en això de mobilitzar-nos massivament, cosa que no poden dir als altres límits.

Sigui com sigui, la "serp multicolor" tan emprada en les retransmissions ciclistes es convertí altra vegada en un clam democràtic, familiar, il·lusionant i esperançador. El cansament que tan baticinaven des de Madrid no tingué lloc i el prop de 2 milions de persones serviren novament per demostrar a Espanya i al món que això nostre no té marxa enrere. Reaccions? Ara com ara, molt poques i en la línia esperada. La vicepresidenta Saénz de Santamaria sense moure's de la línia constitucionalista afirmant que "si no es compleix la llei no s'és demòcrata". La seva companya Cristina Cifuentes "sentint vergonya" d'una manifestació a favor de la corrupció. I per rematar-ho, l'exministra del PSOE, Maria Antonia Trujillo, equiparant la via lliure amb les mobilitzacions feixistes. O sigui, res de nou que no ens hagin dit ja abans.

Malgrat s'esforcin a dissimular-ho és evident que a Madrid no els fa cap gràcia l'èxit de la Diada, i menys quan centenars d'enviats especials i corresponsals n'informen arreu del món, perquè per desgràcia d'ells la "roba bruta" ja no es renta a casa. Tot i així, en clau domèstica miren de posar cullerada en tot allò que pugui condicionar els vots de cara al 27-S i és en aquest sentit fins a l'últim moment C's, PP i PSC-PSOE van mirar d'impedir la retransmissió de la manifestació, al considerar-la un acte electroral de Junts pel Sí.

Resultat? Doncs que per bé que inicialment la Junta Electoral Provincial va dictaminar que es podia emetre perquè no la considerava un acte electoral, hores després des de la capital del reino, la Junta Electoral Central desautoritzava la seva "sucursal" i malgrat manetenir la cobertura televisiva exigia que TV3 i Catalunya Ràdio compensessin els partits unionistes amb espais informatius de la mateixa durada. Una manera, en certa manera, de donar la raó als partits unionistes que es queixaven del segrest de la Diada per part d'una formació, quan en realitat ni PP ni  C's hi assistien mai.

I ara què? Votar i votar massivament per tenir un mandat democràtic consistent. A manca d'un referèndum aquesta és l'única manera de seguir avançant, tal com explicava ahir Artur Mas en una entrevista a La Sexta. I les urnes serviran no només per triar els diputats al Parlament sinó per saber si el procés té prou força per seguir endavant. Òbviament, els resultats seran bàsics i a ningú se li escapa que caldrà que els partits independentistes assoleixin una majoria absoluta àmplia per aplicar el full de ruta pactat. Ara bé, comptant que des de les institucions espanyoles ens posaran mil i un obstacles, legals i/o policials, el president de Assemblea Nacional Catalana (ANC), Jordi Sànchez, explicava el dia després de la Diada que la seva organització no descarta allò que en el seu dia tant se li va criticar a Oriol Junqueras, fer actes de desobediència civil.

En fi internautes, encara queden 13 dies pel comptes enrere i no és qüestió de perdre l'oremus, a diferència del que han fet ja a Madrid, els qual se les veuen venir.

No podem faltar-hi!

Bon dia i bon dijous internautes. El filòsof francès Jean Paul Sartre va escriure en una ocasió que 'El compromis és un acte, no una paraula.' I prou bé que ho sap el poble de Catalunya, ja que després de tres segles submesos i assentint tot el que se'ns manava des de la "capital del reino" conqueridor, els catalans hem començat a conscienciar-nos per canviar de baix a dalt una injustícia que cada dia pren una nova forma d'humiliació per part de les institucions de l'Estat.

Demà encarem un nou 11 de setembre que poc s'assembla als anteriors per la transcendència del context, marcat inevitablement per unes eleccions al Parlament, que malgrat la negació d'uns quants són PLEBISCITÀRIES. Afortunadament, tot i els nombrosos intents d'acoquinar-nos amb amenaces gens velades, la gent no ha baixat del carro i s'ha mantingut a totes les mobilitzacions independentistes convocades des del 2010.

Crisi econòmica, identitat, moda... digueu-li com vulgueu però el fet és que som on som i cada vegada més persones estan convençudes que cal sortir d'aquest atzucac fent ús d'un nou Estat. Per fer-ho cal deixar de banda la passivitat, mostrant-nos actius i il·lusionats perquè un país nou no es fa cada dia. No serà pas una feina fàcil però si agraïda i solidària pel molt que podem guanyar i el poc que podem perdre.

La Diada d'enguany ha de convertir-se novament en un mirall de la voluntat majoritària dels catalans i un preludi del que passarà el proper 27 de setembre en que les formacions independentistes haurien d'assolir una majoria contundent per deixar clar a Espanya i al món que volem ser una república independent de forma pacífica i democràtica.

Ara com ara, les inscripcions a la Via Lliure de la Meridiana compten ja amb 360.000 inscripcions assegurades. Tot i aquesta dada optimista, l'ANC i Òmnim avisen que perquè l'acte sigui un èxit calen 490.000 persones. Confiem que com ha passat al llarg d'aquests darrers anys milers de persones acabin sumant-s'hi a última hora, demostrant que seguim "Tossudament Alçats".

Alçats són els 31 eurodiputats de més d'una desena de països que la jornada passada van signar un document demanant explicacions al ministre de Defensa, Pedro Morenés, que el dia anterior amenaçava amb una intervenció militar en cas d'independència. Al marge de la importància per la transcendència del fet que demostra que Catalunya no és només un afer intern espanyol, cal destacar que el diputat d'ICV Ernest Urtasun també va voler signar la carta malgrat que el gurú Pablo Iglesias havia qualificat les paraules del ministre com a simple disputa descafeïnada entre PP i CDC, obviant que el procés no és patrimoni d'una persona ni d'un sol partit.

D'altra banda, Societat Civil Catalana segueix obcecada en explicar la seva particular visió de la història i ahir en un acte acusava els independentistes de tergiversar els fets del 1714 per tal de mostrar els catalans com a víctimes. Increïble veure com persones com l'exconvergent Ignasi Guardans es rebaixi d'aquesta manera, no tant per convenciment sinó per venjança contra Artur Mas que li va tallar les ales. En resposta a la premsa Joaquim Coll, vicepresident de l'entitat,  va justificar no convocar una manifestació alternativa amb el pretext que els semblava lleig interferir en la campanya electoral. No sigueu malpensats i ho atribuiu a la manca de parroquians que van tenir l'any passat a Tarragona, perquè com diuen a les pel·lícules seria "pura coincidència", o NO.

A títol d'anècdota ens fem ressó d'una notícia que afecta a aquest tribunal de Madrid que ens estima tant. Segons publica Crónica Global, el TC estaria esperant que passessin les eleccions catalanes per fer pública la sentència sobre la inconstitucionalitat de la llei que prohibeix les "corrides" de toros a Catalunya. El motiu ben clar, evitar donar munició als partits sobiranistes en detriment dels unionistes.

En fi internautes, us deixo amb el Manual d'instruccions per la via lliure de demà i amb una frase del poeta nord-americà Emerson que de ben segur ens esperonarà a tots per assolir el nostre objectiu comú: 'L'èxit consisteix a obtenir el que es desitja. La felicitat, a gaudir el que s'obté.'
 

Malentesos

Bon dia i bon dimecres internautes. "Tot pensador profund més por de ser entès que a ser malentès." Això és el que en el seu dia escrigué el filòsof Friedrich Nietzsche, però que de fet l'actualitat ens porta a pensar que més d'un protagonista de la jornada també ho hauria signat. I és que sovint la condició humana porta a que les persones acabin desdint-se dels seus discursos quan les reaccions són menys "favorables" del que desitjarien.

Ahir mateix, el màxim responsable de les forces armades, Pedro Morenés, es va deixar anar a en una entrevista a RNE i en un atac de sinceritat va advertir que mentre tothom s'ajusti a la legalitat i no es trenquin les regles, Defensa no intervindrà. Tot això en resposta a una pregunta sobre el paper de l'exèrcit davant una possible DUI. Per acabar-ho d'arreglar, el ministre va mostrar-se partidari d'aplicar l'article 155 en cas que les coses anessin més enllà.

Evidentment, les reaccions polítiques no trigaren a manifestar-se amb una àmplia crítica de l'oposició acusant-lo d'usar la por, mostrant el fantasma del passat quan un tal "Paquito" encara dirigia Espanya. Dic dirigia i no pas governava, perquè el Generalísimo sempre deia que a ell la política no l'interessava gens ni mica. Un extrem que vist el panorama continuen exercint alguns dels actuals polítics que sembla que tampoc els interessi el que passa i obten per allò tan francès de "laissez faire, laissez passer", esperant que les coses acabin arreglant-se soles amb el pas del temps.

Sort en té Mariano de Rajoy de Soraya Sáenz de Santamaría, que s'ha convertit en "chica para todo", sobretot pel pes polític que ha acabat adquirint i les mil i una comissions que ha acabat presidint. Una de les altres funcions és la d'apaga focs, quan algun dels ministres es mostra massa sincer. El recurs fàcil emprat ahir per justificar l'injustificable tornà a ser culpar als altres per haver tret de context la resposta del ministre de Defensa. Tampoc cal que hi donin massa voltes, perquè estic convençut que la majoria de catalans estem d'acord en que serem nosaltres mateixos qui suspendrem l'autonomia, bàsicament perquè abans haurem declarat la Independència i l'autonomia formarà part d'un passat gens gloriòs.

Avui, però, la dinàmica ha canviat i els tempos, companys de viatge d'alguns polítics, s'han vist forçats a adaptar-se a la immediatesa i velocitat de les xarxes socials. Felipe González ha estat un dels últims a ser agafat amb el pas canviat, perquè el que havia de ser un bàlsam traient ferro a la carta Als Catalans, se li ha acabat girant en contra malgrat el favor de La Vanguardia entrevistant-lo per matitzar el seu article ofensiu. Fruit de l'oposició de diversos dirigents socialistes o no, el cas és que l'expresident del govern va tornar a rectificar ahir negant que hagués dit que Catalunya havia de ser reconeguda per la Constitució com a Nació.

Aquest fet, deixà en una posició delicada el director adjunt del rotatiu català i feu que ahir a la nit Enric Juliana defensés que la versió publicada era literalment el que González havia dit. A més, l'autor de l'entrevista va explicar que l'equip de premsa del dirigent del PSOE va revisar-la i donà la seva conformitat. Per tal de corroborar-ho, La Vanguardia publica un extracte on l'expresident es mostra partidari de canviar l'estatus de Catalunya a la Carta Magna. 

En fi internautes, que com deia Tennessee Williams: "L'única cosa pitjor que un mentider és un mentider hipòcrita."

L'Albiol-ada

Bon dia i bon dimarts internautes. "La llibertat és un luxe que no tothom es pot permetre." La cita és del polític alemany Otto von Bismark, però podria atribuir-se perfectament a Xavier García Albiol, tenint en compte el seu particular tarannà. L'exsheriff de Badalona, es passejava ahir tranquil·lament per la seva vila amb Mariano Rajoy, el qual va aprofitar per fer-se diverses fotos amb alguns veïns que sorpresos el veieren dinant en un frankfurt de la ciutat.

L'home que pretenia "fer neteja" a Badalona, anunciava que el seu partit ha presentat un recurs davant la Junta Electoral per tal que aquesta prohibeixi la retransmissió de la Via Lliure el proper Onze de Setembre. Segons el candidat popular, la manifestació ha de tenir una mínima cobertura mediàtica degut a que es tracte d'un acte electoral de Junts pel Sí i la Cup.

Veurem com respira la Junta davant la demanda d'aquest personatge que sempre ha tingut especial predilecció per silenciar tot allò que no va amb ell. Prou bé ho saben els badalonins que han hagut de patir-lo una legislatura, protagonitzant episodis com el veto de l'estaca de Lluís Llach durant un festival de curtmetratges.

Però la fama d'urbanitat no la coneixin únicament en aquelles contrades sinó també a Martorell on l'any 2006 Albiol protagonitzà una agressió contra un manifestant que protestava fent una cassolada durant un acte del PP, tal com podem veure en aquest vídeo. No és gens d'estranyar la seva estreta amistat amb el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, i la seva devoció per la Llei mordassa.

Parlant de lleis, el ministre de Justícia, Rafael Català, en clara sintonia amb el president del govern (no fos cas que li passés com Gallardón), adveria que si Artur Mas gosa saltar-se la llei, el govern espanyol farà ús de tots els mecanismes legals per corregir-ho tal com ho explicava en una àmplia entrevista a la premsa amiga, 'La Razón'. Català, que porta una gran llosa sobre el seu cognom, comenta que la reforma exprés del Tribunal Constitucional no va en contra de ningú en particular.

No cal ser massa intel·ligent per veure que aquesta maniobra de Moncloa està perfectament dissenyada per tal d'inhabilitar/engarjolar el president de la Generalitat i aquells càrrecs que li donin suport, evitant així el "marró" de suspendre l'autonomia i passant la "patata calenta" al TC, excusant-se en que seran els magistrats els responsables d'aplicar la llei, i el govern es dedica només a "respectar" totes les decisions judicials, no fos cas que els PoPulars quedessin com els dolents de la pel·lícula a nivell internacional.

El PP, però, és ric en estirabots i Celia Villalobos n'és una autèntica experta. La vicepresidenta del Congrés dels Diputats, tornà a fer una de les seves "gracietes" comparant Mas amb el general Franco, tot esperant que els andalusos que "van haver de sortir d'Andalusia per culpa d'un nazi, d'un feixista, que va ser Franco", no necessitin ara "un passaport per tornar a visitar les tombes dels seus familiars". Quina pena veure que la banalització del feixisme i el nazisme no té cap mena de conseqüència, potser perquè s'ha convertit en un recurs habitual dels dirigents espanyols.

I un d'aquests, Felipe González va fer ús dels amics de Grup Godó i concedí una entrevista a La Vanguardia per tal d'esmenar el pecat d'escriure el que pensava en la carta adreçada als catalans, titllant titllant el procés de poc democràtic. Sense disculpar-se en cap moment, l'expresident del Govern baixa els fums i proposa que Catalunya rebi l'estatus de Nació en una futura reforma constitucional. Ara bé, el seu secretari general, Pedro Sánchez, no va trigar a desautoritzar-lo en una entrevista a la Cadena Ser, tot declarant-se "catalanista", però amb matitzant que declarar aquest "territori autonòmic"com a Nació no és pas necessari, ja que els catalans tenen altres problemes al cap.

Problemes i traves són els que continuen trobant-se els catalans de l'exterior a l'hora de votar. Al marge de les dificultats per la manca de funcionaris als consulats durant el mes d'agost, ara a la manca de col·laboració s'hi suma diversos recursos d'impugnació presentats per algunes candidatures. Això, dificultarà que els residents puguin rebre la documentació a temps per poder votar, un cas ben diferent als dels militars que tenen totes les facilitats per exercir el seu dret a vot. Òbviament, el fet que siguin ells els que garants de mantenir la unitat d'Espanya no hi té res a veure, o Sí.

Catalunya així NO es Pot

Bon dia i bon dilluns internautes. "El mitjà més fàcil per ser enganyat és creure més llest que els altres." Paraules de l'escriptor François de la Rochefoucauld que ens situen el l'actual context preelectoral en que els discursos comencen a fer-se més radicals. En aquest sentit, qui més qui menys pren posicions per tal de convèncer votants potencials que encara es troben en el terreny dels indecisos.

Tot i així, per molt que els pesi a Unió i a Catalunya Sí que es Pot, aquest no és moment de nedar i guardar la roba, perquè tal com escrivíem la setmana passada la situació no permet ambigüitats, quelcom que darrerament practiquen en gran manera la gent d'ICV i Podemos.

Sembla estrany, que un partit que ha tingut responsabilitats de govern tingui com a prioritat malaltissa criticar Artur Mas i la llista de Junts pel Si qué no pas presentar un programa coherent i realista que fugi de la utopia. Doncs bé, lluny de posar el focus contra el govern espanyol i els incompliments reiterats de finançament, prefereixen vendre fum de la mà del que sembla s'ha convertit en el seu gurú o salvador, Pablo Iglesias.

Malgrat tot, la tendència no sembla que sigui precisament bona respecte a les enquestes, entre altres coses per la descarada submissió vers Podemos, el qual encara és l'hora que vulgui entrar en detall sobre les solucions pel problema català. Si bé Lluís Franco Rabell, continua venent la idea de fer un referèndum en cas que les esquerres guanyin les eleccions generals, no val a badar perquè no ho han acabat d'explicar del tot, un fet que destacà Mònica Terribas en l'entrevista que fa pocs dies a feia al úmero 3 a la llista de Barcelona per Catalunya Sí que es Pot. Joan Coscubiela respongué a Catalunya Ràdio que el referèndum es realitzaria a tota Espanya i no únicament a casa nostra.

Però, aquest no és pas l'únic exemple d'indefinició política d'aquests dirigents, ja que a nivell municipal el debat independentista també els resulta incòmode. Justament avui, la capital catalana serà l'escenari d'un ple extraordinari per decidir si l'Ajuntament s'adhereix a l’Associació de Municipis per la Independència. Convergència, ERC i la CUP hi votaran a favor, quedant només a 4 vots d'aconseguir-ho. I què faran els 11 regidors d'Ada Colau? Abstenir-se, no fos cas que li fessin un lleig als socis d'Iniciativa i en especial l'ecosocialista malhumorat de la bicicleta.

Comportament i gestos com aquests són els que sovint acaben fent decantar els indecisos per uns o pels altres i són ja diversos els sondejos que apunten a una victòria dels partits independentistes. El PaísEl Periódico coincideixen que Junts pel Sí i la CUP aconseguirien entre 68 i 70 diputats. Les enquestes també posen l'accent en els resultats d'UDC que podria quedar-en en 2 o cap diputat, tema que podria comportar la dimissió de Duran i Lleida, el qual continua exhibint mostres de "carinyo" cap a Artur Mas afirmant que està acabat i li queden 3 Telenotícies per marxar.

Vés-te'n, Anton, que el qui resta ja es compon!