Amics per Sempre!

Bon dia i bon dilluns internautes. Al Segle passat l'escriptor italià Alberto Pincherle afirmava que "L'amistat és més difícil i més rara que l'amor. Per això, cal salvar-la com sigui." Una frase que a vegades cal agafar-la amb pinces si abans no definim el terme "amistat". En aquest sentit, el nostrat Josep Pla distingia entre amics, coneguts i saludats per aclarir el grau de relacions interpersonals.

I no n'hi ha per menys, si més no després de llegir la carta oberta que ahir Felipe González adreçava als catalans des de les pàgines de El País. Sí bé ja estem acostumats a rebre de tot arreu, un no acaba mai de sorprendre's de fins on arriba l'estupidesa humana. 

No fa pas massa anys que les nostres oïdes descobrien en el context de la Barcelona del 92, una cançó que, a diferència d'altres olímpiques que han caigut en l'oblit, ha perdurat en l'imaginari col·lectiu al trascendir més enllà del món esportiu. I és que la famosa "Amics per sempre"que en el seu dia composaren el gran Andrew Lloyd Webber i Don Black no s'ajusta precisament al concepte que a casa sempre n'hem tingut.

Per sort o per desgràcia la ignorància no hi entén de fronteres ni de partits. L'expresident del govern espanyol, considerat per molts un gran estadista europeu, no se n'ha pogut estar i novament ha volgut posar-hi cullerada. I què millor que comparar el procés amb el nazisme i el feixisme que tan mal feren a la humanitat.

La calúmnia, malauradament no és pas nova, però és evident que demostra com està el pati, i aquest tampoc és un patí en el que un vulgui quedar-s'hi veient com se'ns tracta. Òbviament, hom espera reaccions contundents davant aquestes insídies, bàsicament per allò de situar a cadascú al seu lloc. Doncs bé, n'hi ha que han tornat a quedar ben retratats. Miquel Iceta ha estat el primer a sortir a la palestra per tal de qualificar l'article de l'exlíder del PSOE com "un bon consell d'un amic", "Unes paraules que  demostren que Felipe ens entén i ens estima".

Sempre s'ha dit que no s'ha confondre mai amor quan es vol dir sexe, i pel que llegim aquest s'associa més al sadomassoquisme que no pas a la tendresa dels enamorats. No us diré allò tan gastat de "amb amics així qui necessità enemics?", però si que em referirè a un altre que potser per la manca de pèl al cap tampoc s'ha despentinat aquest cap de setmana amb les paraules de González.

Josep Antoni Duran i Lleida ha tornat a fer ús del twitter deixant clar el seu agraïment al dirigent socialista al posar negre sobre blanc, el que ell considera negatiu d'una Catalunya independent. I de fet, si un és conscient i analitza fredament les paraules de l'ombra de Ramon Espadaler, veurà que l'horitzó deixa entreveure rencor i enemistats que ens pocs mesos és probable que derivin en pèrdua de grup parlamentari, i el que és més dolorós, una suite al Palace de Madrid.

Reaccions: