El tercer grau

Bona nit i bon dilluns internautes. 'Els historiadors són persones que s'interessen pel futur quan aquest ja és passat.' Qui deia això fou l'escriptor i crític anglès Graham Greene, i no li faltava raó perquè de ben segur que els historiadors contemporanis pararien bojos si haguessin de ser cronistes de l'actualitat, amb la facilitat en que tot canvia de forma vertiginosa. Si fa pocs dies més d'un es posava les mans al cap al veure que l'exministre i expresident balear aconseguia el tercer grau, tan sols després de passar tres mesos a la presó, la situació podria canviar en les properes setmanes.

A vegades és curiós veure com una mateixa expressió precedida d'un o altre verb pot ser tan diferent. D'aquesta manera, si hom es fixa en Tercer Grau observa que si a un se li aplica, significa que ha estat submès a un interrogatori dur, sever i constant que acaba desorientant al qui el pateix, fent-lo confessar després d'una esgotadora marató de preguntes que més que la veritat busca la confessió.

L'altra accepció legal comprén el fet de qui ha estat condemnat i després d'un temps prudencial i una bona conducta, es veu beneficiat per l'obtenció del Tercer Grau, podent gaudir de certa llibertat i només haver de pernoctar a la garjola. El cas de Jaume Matas és ben peculiar, perquè pel que s'ha vist, la vegada que fou sotmés a un veritable "interrogatori" fou quan Jordi Évole amb el seu Salvados.

Sigui com sigui, la justícia en aquell cas que també ha acabat esquitxant Urdangarín, va fer la seva feina i acabà condemnant el polític mallorquí. Però el govern espanyol, que quan vol és molt aplicat amb els seus, també va fer els deures i a través d'Institucions Penitenciàries va afavorir que Matas acabés sortint 90 dies després que hi ingressés. 

Avui però, la notícia  ens arribava des de Valladolid, perquè un jutge d'aquella localitat ha recorregut la nova situació del polític, considerant que no s'havia demostrar ni penediment ni tampoc hi ha hagut reeducació en la conducta del reclús. Ara bé, Matas continuarà gaudint d'aquesta llibertat, ja que té opció a recórrer aquesta decisió judicial.

I a casa nostra, galleda d'aigua freda a la sociovergència, que aquests dies tornava a sonar, després del bon clima entre Artur Mas i Miquel Iceta. Si els socialistes condicionaven la setmana passada el seu suport als pressupostos del 2015 a canvi d'afluixar en la seva aposta sobiranista. Les bases de CDC, no sabem què diuen les d'UDC, van deixar-ho molt clar i avui mateix Josep  Rull ha explicat que un pacte amb el PSC suposaria quelcom impossible com renunciar a la independència.

Qui no renuncia a protagonitzar patinades torna a ser Alicia Sánchez-Camacho, emocionada ella per l'anunci que ahir feia Mariano Rajoy de visitar Catalunya, ha tornat a quedar en ridícul aquest matí a l'anunciar una campanya que pretén explicar als catalans el nou missatge reconciliador que el PPC difondrà arreu del principat un cop passat el 9-N. El pretés canvi de rumb popular, s'ha vist frenat immediatament per Carlos Floriano, que s'ha apressat a desautoritzar la presidenta, afirmant que Mariano Rajoy mantindrà escrupulosament el mateix discurs sense fer viratges que només duen confusió.

I abans de tancar la paradeta, tal com deia l'estimat i admirat Josep Maria Bachs, al qual li debem molt els que provenim de l'humor i la ràdio, ens acomiadem amb la perla del dia ens arribava des del país veí, on la prestigiosa casa de subhastes Osenat, ha aconseguit vendre un barret de dos pics per 1,89 milions d'euros. La raó d'aquesta astronòmica xifra radica en la testa que fa més de 200 anys portà l'esmentat complement.

Així, la subhasta tornà a demostrar que malgrat el pas del temps, qui fou l'emperador dels francesos i durant un temps amo i senyor d'Europa, continua essent un reclam pels col·leccionistes. Napoleó Bonaparte va ser venut avui per un preu rècord de 1,89 milions d'euros a un comprador coreà, en una subhasta d'estris de l'emperador celebrada a Fontainebleu, en afores de París.

A diferència del que s'esperava, el comprador del bicorn de Napoleó Bonaparte no fou pas cap museu, sinó un empresari coreà, amo d'una important cadena alimentària, que assegura l'exposarà com a reclam per a guanyar clientela.

Restarem a l'espera per saber si l'agosarat empresari triomfarà com estadista o s'estavellarà en la seva particular Santa Elena, es clar que com bé deia Pitarra "tants caps tants barrets".

Reaccions: