Discurs amb pell d'ovella

Bona tarda i bon diumenge internautes. 'La indigestió és l'encarregada de predicar la moral a l'estómac.' Paraules amb una forta càrrega ètica que Victor Hugo escrivia en el marc del romanticisme francès. Però es clar, per molt maco que ens ho vulguin pintar, el context actual lluny de mostrar-nos un paradís ens ofereix una entorn on la corrupció i la hipocresia provoquen més indigestions que altra cosa. Quelcom semblant ha estat el que deuen haver patit els socis europeus d'Espanya, després que aquesta setmana el diari 'Jerusalem Post' els acusava obertament de mantenir una doble moral sobre Catalunya.

I és que, mentre la comissió europea no para de repetir una i altra vegada la mateixa lletania sobre que el cas català és un afer intern que només és competència d'Espanya, aquests dies hem sabut que els 28 de la Unió estan estudiant reconèixer l'Estat Palestí, obviant naturalment l'argument que això és un afer intern d'Israel. En aquest sentit, no és d'estranyar que aquest posicionament no hagi sentat massa bé al país hebreu, i han estat diversos els editorials i articles que han titllat aquest comportament d'hipòcrita i covard.

Es clar que les relacions diplomàtiques ni la comunicació no han estat mai el fort d'Espanya, a l'igual que l'Agència Espacial Europea, la qual sembla haver fracassat en la seva missió Rosseta, havent errat l'aterratge i quedant-se sense energia, malgrat els 1.300 milions d'euros invertits; una cosa semblant sembla que li ha passat a la Fiscalia General de l'Estat, vist que a dia d'avui encara no ha presentat la famosa querella venuda i revenuda pel govern. La raó sembla haver estat la resistència dels fiscals catalans que no han volgut ser instrumentalitzats per l'executiu central i molt menys per algú com Alícia Sánchez-Camacho que fins i tot va atrevir-se a dir que els estava assessorant en la matèria, vist que a Catalunya no hi trobaven prou arguments perquè tirés endavant. Un fet que encara que sigui paradoxal ha provocat una important zona d'ombres entre judicial i executiu a causa de les declaracions prepotents d'una il·luminada.

I amb aquest i altres maldecaps, el president Mariano Rajoy anunciava ahir des de la Cimera del G-20 celebrada a Austràlia, que ens els propers dies té la intenció de visitar Catalunya per defensar els interessos dels catalans. No sabem si per catalans també inclou els independentistes. Sigui com sigui, potser és perquè allà a les Antípodes les coses es veuen diferent o perquè els dia següent al 9-N Pedro Sánchez es presentà a Barcelona en un gest símbolic per mirar d'apaivagar la febre independentista. 

Sentiment i objectiu que a la seva manera també comparteix Jorge Fernández Díaz, especialista en calúmnies, falsos informes i polítiques de por, que ahir mateix afirmava en una entrevista a l'Abc que "hi ha un risc important que la frustració independentista degeneri en violència", i de fet té raó, perquè des que els catalans ens mobilitzem massivament, a Madrid estan tan frustrats que només se'ls acut amenaçar-nos tot el dia amb la Constitució i querelles fantasmes.
 

Mentrestant, la setmana també ha posat de manifest les dificultat i divergències dels partits proconsulta a l'hora d'elaborar una llista de país. Només Esquerra i la CUP són partidàries d'avançar eleccions i sembla que Convergència ha començat a prémer el fre, assegurant que és necessari acabar la legislatura el 2016 per assegurar la victòria independentista.  Paraules que pronunciava Josep Rull, el qual també participà en el text que s'aprovà al Parlament, rebutjant les possibles querelles de la Fiscalia i autoinculpant-se en cas que acabin prosperant contra el govern català.

Qui no ha frenat sinó que ha accelerat ha estat el ministeri d'Indústria, el qual tenia tanta pressa a pagar la indemnització de 1.350 milions a l'empresa de la plataforma Castor, que fins i tot, ho ha fet tres dies abans del termini acordat. Aquesta vergonyosa actuació que a més hipoteca durant 30 anys els ciutadans carregant un sobrecost a la factura del gas, exhibeix aquest fariseisme tant propi d'algú que a l'hora de pagar els deutes als catalans prefereix acontentar l'amo i senyor d'ACS i la llotja del Bernabeu.


Parlant de pagament, qui ha passat comptes amb el govern espanyol, ara que ja no en forma part, és l'exministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón. El de moment expolític, ha retret als seus excompanys el "fàstic" que li provoca que finalment s'hagués retirat la reforma de la llei de l'avortament. Però Gallardón, també ha estat notícia aquesta setmana després que es fes públic que està passant un mal moment financer, malgrat haver percebut els darrers tres anys un sou de gairebé 69.000 euros. 


Sobta veure com d'injusta pot arribar a ser la vida del que fou titular de justícia, que poques setmanes després de deixar el càrrec fou nomenat Conseller Permanent en el Consell Consultiu de la Comunitat de Madrid. Per més Inri, hisenda li ha tornat diners, justificant que estava en número rojos tot i això que com a exministre ja disposa del 80 % del salari que cobrava. 

I la perla de la setmana, confirma que els que s'omplen la boca dient que no s'ha de negociar mai, acostumen a perdre la partida. Això és el que sembla haver passar al departament de policia de la ciutat nord-america de Dickson, la qual s'ha vist sorpresa per un ciberatac que ha bloquejar l'accés als seus arxius.

Així, el programa "Cryptowall" ha aconseguit paral·litzar totes les investigacions. Evidentment, la caballeria no tardà en arribar i després d'avaluar la situació, l'FBI acabà admetent que l'única solució era acabar pagant els 500 dòlars en bitcoins als hackers.


En fin internautes, com bé diu Bill Gates: 'l'ordinador va néixer per resoldre problemes que abans no existien'.

Reaccions: