Bon dia i bon divendres internautes. "És molt millor preveure, fins i tot sense certesa, que no preveure en absolut". La frasé és Henri Poincaré´, un dels divulgadors més importants de la ciència al llarg del S. XIX, té molt a veure amb el que publiquen diversos diaris catalans en l'edició d'avui perquè denoten que si a casa nostra encara tenim certs dubtes sobre el que pot passar, a 500 quilòmetres de distància tampoc ho tenen massa clar. Si més no, això és el que desprèn de la resposta que el ministre d'Afers Exteriors , José Manuel García Margallo, donava al diputat de CiU Jordi Xuclà, reconeixent que entre els escenaris que estudia el seu departament hi ha la Declaració Unilateral d'Independència.
Això demostra que, a part de que el govern espanyol no les té totes sobre el que acabem fent, una nació com la catalana no té perquè demanar permís a ningú per esdevenir un estat, perquè òbviament ningú acostuma a tirar pedres sobre la seva teulada i Espanya menys. No deixa de ser significatiu que l'informe jurídic té molt en compte les repercussions econòmiques que tindria una sortida d'una part del seu territori i el posterior reconeixement dels altres països. Precisament per això maiteix Espanya busca la complicitat i el suport de la comunitat internacional postulant-se com a candidata al Consell de Seguretat de les Nacions Unides per mirar de frenar el repte plantejat per Catalunya.
En el terreny econòmic, les balances fiscal publicades pel govern central continuen generant comentaris a casa nostra, especialment per l'operació de maquillatge que intenta dissimular com pot el greuge que pateix Catalunya respecte al que generem i al que rebem. Un dèficit que no només la Generalitat denuncia sinó també entitats com la Cambra de Comerç de Barcelona, la qual presentava un ampli informe segons el qual la inversió del Ministeri de Foment a Catalunya en els darrers 10 anys ha caigut fins el 50% a diferència d'altres comunitats menys productives. No cal ser pas massa llest per pensar que tampoc tenen especial interés en solventar-ho perquè la lògica els diu que no és massa rentable invertir en un territori que té tots els números per marxar.
Sense abandonar números i desfases, Societat Civil Catalana, l'entitat que pretén ser el buc insígnia tot i que s'assembla més a les Golondrines, presentava un estudi elaborat a partir les la Gigafoto de l'ANC, segons el qual la Generalitat i l'ANC haurien inflat el nombre d'assistents a la Via Catalana quan en realitat ells calculen que "només" hi participaren 793.683 persones. El càlcul que s'ha fet al llarg de tres mesos, comptant gairebé un per un els participants, posa de manifest l'alt grau de miopia que serveix per afirmar també que la majoria dels catalans estan frontalment en contra de la independència, però no ho demostren perquè tenen por a pronunicar-s'hi obertament. Potser que es miressin un xic el melic i trobessin altres excuses, tot i que potser aquesta "por" de que parlen és fruit de fer el més gran dels rídiculs cada vegada que fan crides a la mobilització per la seva causa.
Això demostra que, a part de que el govern espanyol no les té totes sobre el que acabem fent, una nació com la catalana no té perquè demanar permís a ningú per esdevenir un estat, perquè òbviament ningú acostuma a tirar pedres sobre la seva teulada i Espanya menys. No deixa de ser significatiu que l'informe jurídic té molt en compte les repercussions econòmiques que tindria una sortida d'una part del seu territori i el posterior reconeixement dels altres països. Precisament per això maiteix Espanya busca la complicitat i el suport de la comunitat internacional postulant-se com a candidata al Consell de Seguretat de les Nacions Unides per mirar de frenar el repte plantejat per Catalunya.
En el terreny econòmic, les balances fiscal publicades pel govern central continuen generant comentaris a casa nostra, especialment per l'operació de maquillatge que intenta dissimular com pot el greuge que pateix Catalunya respecte al que generem i al que rebem. Un dèficit que no només la Generalitat denuncia sinó també entitats com la Cambra de Comerç de Barcelona, la qual presentava un ampli informe segons el qual la inversió del Ministeri de Foment a Catalunya en els darrers 10 anys ha caigut fins el 50% a diferència d'altres comunitats menys productives. No cal ser pas massa llest per pensar que tampoc tenen especial interés en solventar-ho perquè la lògica els diu que no és massa rentable invertir en un territori que té tots els números per marxar.
Sense abandonar números i desfases, Societat Civil Catalana, l'entitat que pretén ser el buc insígnia tot i que s'assembla més a les Golondrines, presentava un estudi elaborat a partir les la Gigafoto de l'ANC, segons el qual la Generalitat i l'ANC haurien inflat el nombre d'assistents a la Via Catalana quan en realitat ells calculen que "només" hi participaren 793.683 persones. El càlcul que s'ha fet al llarg de tres mesos, comptant gairebé un per un els participants, posa de manifest l'alt grau de miopia que serveix per afirmar també que la majoria dels catalans estan frontalment en contra de la independència, però no ho demostren perquè tenen por a pronunicar-s'hi obertament. Potser que es miressin un xic el melic i trobessin altres excuses, tot i que potser aquesta "por" de que parlen és fruit de fer el més gran dels rídiculs cada vegada que fan crides a la mobilització per la seva causa.
La perla d'aquest divendres demostra fins a quin punt la imaginació i l'afany recaptatori poden acabar fusionant-se fins a límits insospitats. Això és el que publica la premsa veneçolana que denúncia el mal estat de les infraestructures del país que venen degradant-se malgrat sigui un dels principals productors de petroli.
I es clar, si una cosa tenen els veneçolans és una burocràcia imaginativa que com en altres contrades s'esforça diàriament per crear nous tributs, seguint el solc que en el seu dia deixà el desaparegut Hugo Chávez amb iniciatives tan peculiars com instaurar un Ministeri de la Felicitat.
I es clar, si una cosa tenen els veneçolans és una burocràcia imaginativa que com en altres contrades s'esforça diàriament per crear nous tributs, seguint el solc que en el seu dia deixà el desaparegut Hugo Chávez amb iniciatives tan peculiars com instaurar un Ministeri de la Felicitat.
Si els impostos no generen especialment alegria, molt menys el que s'han empescat al país caribeny ja que els "afortunats" passatgers que passin per l'Aeroport Internacional de Maiquetia veuran com els cobren una taxa de 127 bolívars (15 euros) en concepte de "respirar". Les autoritats han hagut de justificar les "airades" argumentant que han instal·lat unes moderníssimes màquines que generen ozó i optimitzen l'oxigen de forma extraordinària, eliminant qualsevol tipus de microbis i patogens, amb una única excepció: els buròcrates del règim
