Som a l’aire

Des de l’antena altiva, escampant critiques i paraula viva.

Opinions sinceres

L’anàlisi crítica i àcida d’allò que està passant

Una pinzellada àcida amb gotes d’humor

Perquè no cal farcir la informació amb paraules que no s’entenen.

Com un bon vi

Si la collita és bona, l’aroma i el perfum informatiu té un altre gust, no?

Doncs sí que és màgica Sr. Duran!

Bon dia i bon dilluns internautes. Diu l'escriptor brasiler Paulo Coelho que 'La màgia és un pont que et permet anar del món visible cap a l'invisible. I aprendre les lliçons de tots dos mons.' El problema radica en que aquesta màgia no agrada a tothom, i a més aquests últims miren de treure l'encant i la il·lusió de bona part de la ciutadania. No és pas nova l'actitud del líder d'Unió dient sarcàsticament que la "independència" és la paraula màgica que ho arregla tot. L'hoste del Palace fa temps que actua com un aixafaguitarres, potser perquè li agrada més tocar la bateria, el violí quan ha de donar explicacions per ser sincer, o tocar allò que no sona en definitiva. En fi, que l'home continua entestat a fer mèrits per convertir-se en l'esgarriacries oficial de la federació nacionalista.

D'aquesta manera, Josep Antoni Duran i Lleida aprofitava la clausura de l'Escola d'Estiu d'Unió per tornar a posar cullerada amb la seva particular visió del que ha de ser Catalunya, una autonomia amb certes competències blindades, no fos cas que el titllessin de conservador i unionista, però sobretot fidel a Espanya. Tot i així, el veterà líder democristià expressà el seu desig de renovació per tal de tornar a recuperar la confiança de l'electorat. Aquest nou intent de tornar "marcar territori" a l'estil del cans, lluny dels que pensen que és pixar fora de test, podria tenir quelcom a veure amb la darrera enquesta publicada per El Periódico, segons la qual CiU obtindria millors resultats si els dos partits que en formen part es presentessin per separat.

Resulta també interessant l'article que el periodista Francesc-Marc Álvaro publicava al seu bloc sobre una possible renuncia del president Mas a no encapçalar el cartell electoral en cas que Convergència i Esquerra unissin forces presentant una candidatura unitària en unes probables eleccions plebiscitàries. Aquest possible nou apropament d'aquestes formacions arriba en un moment en que els republicans tornen a ser temptejats pels convergents, no pas pels d'Unió, que sempre han vist els independentistes amb malfiança i sovint amb animadversió.

Animadversió i gran estupefacció és el que causà en el seu dia el manifest que 33 jutges catalans van signar a favor de la consulta. Lluny de deixar-ho en simple anècdota, fruit de la llibertat d'expressió. el Consell General del Poder Judicial, personalitzar en la figura del Promotor d'Acció Disciplinària ha remès un qüestionari indagant els motius que portaren a aquests funcionaris a avalar el document. Lluny d'arxivar l'expedient, l'alta instància ha preferit utilitzar fil per randa les mateixes preguntes plantejades pel sindicat ultradretà Manos Limpias, un fet lamentable perquè no deixa de ser una declaració d'intencions en tota regla.

La perla d'aquest primer dia de la setmana té com a protagonista el rei de la selva, perquè un dels dos lleons de la porta principal del Congrés de Diputats s'ha convertit en notícia, no tant per ser símbol d'aquesta institució, sinó per la manca d'atributs a l'entrecuix. 
Ja ho diuen els entesos que "No es tan bravo el león como lo pintan", i en el cas d'aquest felí mai millor dit, perquè de fet el paper que tenen és gairebé testimonial ja que són les lleones les que cacen i fan tota la feina, com ja passa en altres àmbits.
En un gest de bona voluntat i alhora màrqueting, la cadena va oferir-se a pagar la reconstrucció de l'animal, però el govern a través del ministeri de Cultura ha rebutjar-la ja que el defecte es produí ja en el seu origen, quan van desmotllar l'escultura i ara l'"afegitó" amb nous materials tindria efectes nocius sobre l'actual lleó.

Sigui com sigui, tampoc es fa estrany veure una escultura capada, tenint en compte que l'afició que tenen a la Villa y Corte per tallar orejas y rabos.

El respecte reial

Bon dia i bon divendres internautes. Henry F. Amiel va escriure que 'La bondat és el principi del tacte, i el respecte pels altres és la primera condició per saber viure.' La frase d'aquest autor suís del S.XIX serveix per endinsar-nos en el discurs que el nou monarca espanyol va pronunciar ahir per terres gironines en el marc de la cinquena edició dels premis de la Fundació Príncep de Girona. No cal negar la virtut per esforçar-se en fer, o millor dit llegir, un discurs bilingüe, però que el llegir no ens faci perdre l'escriure, perquè també Albert Rivera o Alícia Sánchez-Camacho ho fan i no per això respecten la voluntat dels catalans.

Felipe VI, la cara amable de la prefectura de l'Estat, va destacar el respecte a la nostra llengua i feu una crida a l'entesa i la convivència entre els pobles d'Espanya. Si una cosa tenen clara a Madrid, a part de no tenir platja, és que això dels catalans no s'apaga sinó que malgrat ells va in crescendo. I la corona no n'és pas aliena, quelcom que es tradueix en l'increment de visites del propi Felipe per les nostres contrades per recordar-nos qui mana o arbitra no sé ben bé què.

Poca credibilitat pot tenir una institució hereva del franquisme, que afirma que el castellà no fou mai imposat i a dia d'avui lluny de mullar-se a favor de consultar els catalans continua lloant la unitat d'Espanya. A més, resultesn curioses les seves paraules fent esment a la "comprensió a la realitat catalana i al pensar dels catalans" quan fa només dues setmanes el consistori gironí aprovava una moció rebutjant el títol de Príncep o Princesa de la ciutat. Tan és el cas que en feu Felipe VI que en el seu parlament no passà de puntetes sobre la matèria sinó que reivindicà el títol nobiliari per la seva filla de 8 anys.
 
Pardoxalment a la visita reial, mentre el Parlament de Catalunya aprovava una moció d'ICxV reclamant un referèndum entre Monarquia-República, l'activista Ada Colau presentava la plataforma Guanyem, tot deixant enrere la idea de no implicar-se en política després d'abandonar sobtadament la primera línia de la PAH. Tot i que encara no han confirmat que pensen presentar-se a les municipals de la capital catalana com una alternativa d'esquerres, ahir l'exportaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca no va mullar-se sobre la consulta, ja que segons Colau aquest no és el debat que preocupa ara mateix la societat catalana.

Parlant de preocupacions, Alfredo Pérez Rubalcaba va voler tirar pel dret i treure-se'n unes quantes de sobre renunciant al seu escó després de 21 anys al Congrés. Aquest buit de poder dins el PSOE no només preocupa als socialistes, sinó que vist els aplaudiments que la bancada dels populars li dedicà al líder de l'oposició, també els deixarà un xic orfes per por a la radicalització que pugui tenir la formació a causa de la nova competència d'algú que curiosament té el mateix nom que el seu fundador, Pablo Iglesias.


La perla del dia ens arriba des del bressol de les xarxes socials. Segons explica l'agència Europa Press, un ciutadà de Minnesota va veure's sorprès pel robatori al seu domicili mentre era fora. El cas que no deixa de ser anormal per l'elevat índex de la ciutat, sí que resulta sorprenent per la celeritat que ha portat la policia d'aquesta ciutat nord-americana a resoldre el cas recuperant els objectes sostrets i detenint-ne l'autor.

El cas és que Nicholas Wig, de 26 anys, fou detingut amb les mans a la massa virtuals, ja que el seu mal cap no només el portà a cometre diversos delictes sinó també a fer-los públics perquè aprofità que la casa on "treballava" tenia ampli de banda i fou quan es connectà al seu compte de Facebook, oblidant tancar la sessió després de marxar.

L'oblit que podria comportar-li fins a 10 anys de presó posa de manifest que aquest excés de protagonisme que alguns tenen a l'hora de voler explicar-ho tot el que fem, no sempre resulta productiu, si més no pels lladregots despistats.

La catifa europea

Bon dia i bon dijous internautes. 'Ni la contradicció és indici de falsedat, ni la manca de contradicció és indici de veritat.' El filòsof i teòleg occità Blaise Pascal és l'autor d'aquesta frase que sens dubte haurien de tenir ben present els 480 eurodiputats que tenen subscrit un sensacional pla de pensions en una sicav amb seu a Luxemburg. La investigació del periodista alemany Hans-Martin Tillack i publicada a Open Europe ha permès coneixer un altre dels motius vergonyosos pels quals molts polítics no li fan un lleig a l'exili daurat. Tot i així, dels 39 parlamentaris espanyols que gaudeixen d'aquest fons hi ha comptades excepcions com Willy Meyer, el dirigent d'IU que ahir mateix dimitia per no entrar en contradicció amb la campanya que aquesta formació fa contra els paradisos fiscals.

Malgrat la legalitat, no deixa de ser indignant que bona part dels servidors públics, sense distinció de colors, no envermelleixin per gaudir d'uns rèdits de gairebé el 50 per cent del capital invertit, mentre prediquen austeritat i contenció als quatre vents, que de fet ja en són tres per les retallades. Així, entre els noms destacats trobem entre altres Cristóbal Montoro i Arias Cañete pel PP, Elena Valenciano pel PSOE, o fins i tot la líder d'UPyD, Rosa Díez, que curiosament malgrat el seu amor per la pàtria resulta que té residència a Lituània.

Ja ho diuen que per molt que es vulgui amagar, tothom té un passat i la que fins ahir era vicepresidenta del Banc Europeu d'Inversions (BEI), Magdalena Álvarez, va tirar la tovallola davant les nombroses pressions de l'executiu espanyol i el propi PSOE, després que l'exministra de Foment resultés imputada pels cas dels EROs a Andalusia. Això sí, Maleni no tornarà a les espanyes amb les butxaques buides ni tampoc li caldrà buscar desesperadament una feina, ja que la seva renúncia li permetrà cobrar 10.000 euros al mes fins el 2.017 i a partir de llavors 4.000 euros al marge de la pensió que pugui cobrar per haver estat funcionària de l'Agència Tributària.

Sobre la infanta Cristina no ens extendrem massa, però sí que destacarem dues declaracions prou significatives respecte als dos delictes fiscals que el magistrar l'imputa. La primera ens la brindava el seu advocat, Miquel Roca, el qual deixava clar que està convençut que les acusacions del jutge quedaran en no res. La segona, en la mateixa línea, però més explícita venia del ministre de Justícia, Alberto Ruíz Gallardón, el qual remarcava que l'última paraula en aquest cas la té l'Audiència de Palma i no pas el jutge José Castro, per si no ens hagués quedat prou clar, no fos cas que ens féssim il·lusions.

Tampoc se'n faran massa d'il·lusions els funcionaris d'Hisenda que tenien intenció de presentar-se a la convocatòria que la Generalitat ha fet per tal d'incorporar treballadors qualificats per l'Agència Tributària de Catalunya (ATC). El ministeri d'Economia ha enviat un informe negatiu al respecte argumentant que el seu organisme no pot prescindir de cap funcionari degut a la càrrega de treball que tenen i per tant això retardarà fins a 3 anys la implantació total de l'ens català.

La perla del dia es fa ressò de la informació publicada per diversos mitjans nord-americans sobre el un recent estudi de la Universitat Mèdica de Texas que estableix una relació entre les malalties cardíaques de les dones i el fet de tenir més de quatre fills. Segons els investigadors, després del tercer part, les artèries es fan més estretes i això afavoreix que la mare sigui clara candidata a patir un atac de cor.

Si bé la doctora Monika Sanghavi ha volgut restar importància a la mostra feta en 1.400 dones, si que caldrà en compte el factor risc, no només per la salut sinó també per la butxaca de les famílies que no es conformen en veure la TV i s'exerciten en altres terrenys alegrement, especialment perquè com deia un savi: '
L'amor és l'únic esport que no s'interromp per falta de llum.'

Qui la diu més grossa?

Bon dia i bon dimecres internautes. Émile de Girardin, periodista i polític francès del S.XIX, escrigué que 'Exagerar la pròpia força significa descobrir la pròpia debilitat.' Aquesta mateixa circumstància sembla estar vivint-la l'incombustible Jorge Fernández Díaz, el qual sembla haver-se instal·lat en una espiral de l'hipèrbole extraordinària. El ministre de l'interior, aquell que fa uns mesos assegurava sense posar-se vermell que les famílies catalanes viuen immerses en disputes, discussions i ruptures a causa del trasbals que els suposa el procés sobiranista, tornava novament a la càrrega fent gala de la política de por, tant tradicional en el discurs del PP.

El titular de garantir l'ordre va aprofitar els focs de la revetlla per deixar anar un altra advertència a aquells catalans que apostem per la independència, tot dient que el nou Estat català seria ni més ni menys que la capital del terrorisme i el crim organitzat mundial. Fernández Díaz tindrà pocs mèrits, però el que no se li pot negar és una capacitat exagerada d'imaginació, especialment perquè si per alguna cosa es caracteritza el nostre procés és per la no violència per molt que allà a la meseta els dolgui tant civisme per m2.

I es clar, segons aquest destacat membre de l'Opus Dei, no només cauran les 10 plagues egípcies sobre nostre sinó que ni l'OTAN ni cap altre organisme internacional ens ajudarà a combatre-les, obviant que fins no fa massa Espanya era un dels països més castigats pel terrorisme, tot i tenir l'aixopluc de les agències internacionals. No sé si es fruit de l'èxtasi pel ser fervor per Santa Teresa o la Verge del Pilar, però el cas és que no ens estranya gens que el ministre assegurés que tot i ser "català" no pensa moure un dit per mediat entre Mas i Rajoy, perquè segons diu "Catalunya és i continuarà sent espanyola". Com diria Pere Navarro potser que aquest dia Fernández Díaz no es prengué la pastilla o bé se li aparegué San Josemaría (no l'Aznar, sinó l'altre) revelant-li tal desgràcia.

Precisament, José Ignacio Wert, el ministre d'Educació i Cultura que la mateixa Obra proposà a Rajoy, torna a ser notícia després de xifrar en 6.057 euros els que haurà de pagar anualment la Generalitat per cada alumne que vulgui estudiar tenint com a llengua vehicular la llengua de Cervantes, perquè com ja és sabut la reforma de llei impulsada per aquest cap Wert no tan sols es carrega el sistema d'immersió català sinó que a més ens toca pagar la trencadissa.

Tampoc ha deixat indifernt la reforma exprés que el govern del PP ha fet per tal que Juan Carlos I gaudeixi d'un peculiar aforament vitalici. La novetat és que ni PSOE, PNB o CiU hi han votat a favor per diferents motius. En el cas dels socialistes la raó no obeeix a l'ànima republicana, que fa anys que va creuar a la llum, sinó que vindria per l'alarmant retrocés electoral en detriment d'uns nou vinguts anomenats Podemos que han aconseguit la portabilitat de bona part dels votants d'esquerres. En el cas de CiU, malgrat l'oposició de Duran, atribueixen l'abstenció a la precipitació i qüestions tècniques, per no dir que aquesta submissió incondicional a la monarquia no els ajuda a escurçar camí amb ERC, clara favorita a guanyar les eleccions al Parlament segons la darrera enquesta publicada per El Periódico.

La perla d'aquest dimecres ens la porta la premsa del país veí, fent-se ressó de la curiosa història protagonitzada per un nen de 12 anys. Després de la sobtada desaparició durant vàries hores del menor i la pertinent denúnica del pares, la policia va aconseguit trobar-lo a la ciutat de Saint-Gervais sa i estalvi. El nen assegurà que havia estat víctima d'un segrest per part d'un home d'uns trenta anys, musculós, més o menys de 1,70 d'alçada i amb una gran cicatriu al costat dret de la cara

La versió de la criatura continuava explicant que aprofitant una badada del seu captor, va aconseguir escapolir-se i avisar la família. Després d'una llarga investigació interrogant possibles testimonis i revisant desenes de càmeres de seguretat la Gendarmerie conclogué que tot havia estat un muntatge del jove per no haver de passar el mal tràngol d'anar al dentista.

Potser ara sí que haurà d'anar-hi de veritat per allò que al mentiders els cauen les dents, els creix el nas o es presenten a les eleccions.

No encaixem!

Bon dia i bon divendres internautes. Él famós filòsof suís Hermann Hesse escrigué en certa ocasió que 'Qui no encaixa en el món està sempre a prop de trobar-se a si mateix.' I és que una de les frases que subratllen els analistes del discurs que ahir pronuncià el coronat Felip VI fou sens dubte que "en aquesta Espanya hi cabem tots". Un parlament que també posà èmfasi en les línies mestres del seu regnat centrades en impulsar una renovació integral salvaguardant la unitat d'Espanya. Aquells que esperaven un gest del nou monarca vers la plurinacionalitat s'hagueren de conformar amb un simple "moltes gràcies" en les diferents llengües de l'Estat. Aquest però, sempre ha estat un país més papista que el Papa i la monarquia no n'és l'excepció, perquè aquell banys de masses que reclamaven les institucions per donar la benvinguda al rei, quedaren en uns pocs milers, d'aquí que la retransmissió obvià una bona part de les imatges aèries per la manca d'entusiasme de la ciutadania.

No deixa de ser paradoxal que aquest fals paper d'àrbitre que la Carta Magna li donà el 78 per vestir i justificar una mica les funcions de la monarquia, se li vulgui donar ara un paper de mitjancer per mantenir la integritat territorial o permetre la consulta segons els casos. A favor del monarca cal dir que hi posà ganes llegint el discurs d'un altre, però és díficil convèncer a aquells que fa anys que estan sense feina o han perdut la casa, malgrat que "em sento orgullós dels espanyols i res m'honraria més que, amb el meu treball i esforç de cada dia, els espanyols poguessin sentir-se orgullosos del seu nou Rei." Curiós sacrifici aquest de viure com un rei, probablement pels continus esquinços de canell que deu tenir pel desgast d'anar saludant a tothom amb la maneta.

Afortunadament, les obligacions i el respecte institucional no signifiquen necessàriament un acte de lloança sense límit, quelcom que vàrem poder veure al Congrés quan Iñigo Urkullu i Artur Mas s'estalviaren d'aplaudir la intervenció del protagonista de la jornada, perquè segons va explicar el president de la Generalitat el discurs no contenia cap novetat respecte als ja escoltats amb el seu progenitor. I es clar, tots els focus estaven també posats en el díscol català que té la gosadia de qüestionar la integritat d'una Espanya que mai no va preguntar-nos si en volíem formar part. Aquesta manca del gest, considerada per molts com deslleial a la corona, també fou objecte ahir a les xarxes de les ires, insults i amenaces de milers d'internautes que es mostraren no precisament massa amables amb Artur Mas.

Per sort, la tendència de genoflexió generalitzada ha començat a canviar, i només calia veure centenars de persones concentrades a la Plaza del Sol de Madrid, les quals desoint la prohibició de qualsevol símbol republicà o manifestació antimonarquica van decidir sortir al carrer per mostrar de forma pacífica el seu rebuig a l'acte regi. Entre els assistents una pregunta retòrica que hauria de fer reflexionar uns quants: "Per què si el Rei no governa i és gairebé testimonial hem de seguir mantenint aquesta família nombrosa?", una qüestió digne d'adreçar-li al sempre anticatalà José Bono, especialitzat darrerement en psiquiatria a l'hora de diagnosticar casos de neurosi independentista.

La Perla d'avui ens la brinda l''empresa Space Adventures, especialitzada en viatges espacials, la qual ha fet públic aquesta setmana que ja tenen els dos primers clients per volar al voltant de la Lluna amb la famosa nau Soiuz. Aquesta nova utilitat del vehicle rus comportarà importants reformes per tal de condicionar-la pels dos turistes afortunats que emprendran aquesta destinació el 2017. 

L'estrany és que amb les bogeries que passen en aquest món nostre aquests dos individus hagin hagut de pagar fins a 220 milions d'euros per ser uns llunàtics.

Mínims discutibles

Bon dia i bon dijous internautes. Albert Einstein, considerat per molts pare de la física moderna, va escriure fa uns quants anys que 'Quan les lleis de la matemàtica es refereixen a la realitat, no són certes; quan són certes, no es refereixen a la realitat.' Aquesta cita del científic serveix per endinsar-nos en una de les notícies que més polèmica continua generant en cercles independentistes després que el president de CiU al Parlament, Jordi Turull, afirmés que el seu partit consideraria que l'opció de Sí a la independència hauria de comptar com a mínim amb el 55% de vots per tal d'aconseguir el reconeixement internacional necessari per consolidar-nos com a nou estat. 

Això que en un principi sembla més que raonable, comporta un parany força perillós, ja que si finalment el 9-N acaba celebrant-se la consulta, els partidaris de la independència quedaríem ben bé amb un pam de nas pel fet que la nostra no és pas una pregunta de referèndum tradicional (SÍ/NO), segurament perquè fins i tot en això els catalans som diferents. Al contemplar vàries respostes, està clar que els percentatges es redueixen significativament, quelcom que des de la capital del reino s'ho miren amb certa tranquil·litat ara que saben que nosaltres mateixos anem acotant-nos el camí per fer tancar-nos la porta a un nou futur. 

No només resultaria paradoxal sinó també frustrant per milions de catalans una victòria agredolça, ja que ens quedaríem a un pam de la independència tot i guanyar les altres opcions, i tot sense que els partidaris de les altres vies s'ho haguessin treballat en gran manera. Difícil ho tindrem si nosaltres mateixos comencem a imposar-nos impossibles que només fan que beneficiar l'actual statu quo en un context que si ara perdem hauran de passar vàries generacions per tornar a tenir aquesta oportunitat d'emancipar-nos com cal.

Al marge de la innocència de Turull, el qual confía en que l'Estat prendrà consciència de la situació i mourà fitxa abans del 9-N per establir una negociació,  també la innocent presidenta del Parlament brindava novament la mà al PSC oferint la possibilitat que les preguntes de la consulta puguin canviar-se per donar-los la benvinguda a un club que ni en són ni en volen ser membres, tal com ha deixat força clar Pere Navarro i l'únic candidat a succeir-lo. I diem únic, perquè qui encara s'ho estava rumiant, Joan Ignasi Elena, no només ha descartat presentar-se com a primer secretari sinó que a més ha decidit estripar el carnet del partit.

Per fí algú que acaba decidint-se i no segueix marejant la perdiu. Evidentment, Marina Geli i Núria Ventura, no han compartit la decisió del líder d'Avancem al considerar-la precipitada en un moment de canvis importants al socialisme català. Aquest cop d'efecte d'Elena no ha deixat indiferent un unionista declarat com és l'alcalde de Tarragona i actual president de la gestora del partit, que ha demanat al diputat que torni immediatament la seva acta. Ballesteros ha estat replicat pel ja exmilitant, dient que ho decidirà el 28 de juny després de l'assemblea del seu corrent crític, però que en tot cas hauria de reclamar-los primer als imputats Daniel Fernández i Montserrat Capdevila. Veurem si la resta de crítics aprofiten per fer un cop de cap aquest estiu o bé segueixen amb aquesta agonia enlloc d'optar per l'eutanàsia, malgrat que Miquel Iceta es considera prou capacitat per salvar un pacient que fa temps que està sentenciat a les urnes per molt "cirurgià experimentat" que es consideri.

I mentrestant, el sempre dialogant i democràtic PP torna a demostrar les seves arrels. Així ho deixaven palès diversos internautes que recollien diversos missatges d'Emilio Ramos, regidor de l'Ajuntament de Molins de Rei, que aprofitava Facebook per expressar aquest "conciliador" missatge: "Contra el separatisme, ni un pas enrere. ¡Legionaris a lluitar! ¡Legionaris a morir per Espanya!". Si a això hi afegim la darrera decisió del govern espanyol a no enviar més documents i a reclamar una part dels papers de Salamanca, tenim la cirereta d'un pastís que demostra aquest esperit "negociador".

La perla del dia ens arriba des de terres nord-americanes i té especial rellevància per aquells sibarites que veuen l'estiu com una oportunitat per assaborir nous i exòtics productes. Si en el seu dia ja va causar sensació el llançament de Bling H2O , l'aigua més cara del món valorada en 2.600$ per ampolla, tampoc deixa indiferent el producte de l'empresa Gläce Luxury Ice Co.
La companyia ha vist una bona oportunitat per treure al mercat el component ideal per les begudes exclusives i de qualitat: glaçons de gel. Aquests però només poden servir-se amb begudes d'alta gamma si volem gaudir d'una “dissolució mínima i màxima refrigeració”, al llarg de 40 minuts. La companyia garanteix que el producte està lliure d'impureses i substàncies cancerígenes pel mòdic preu de 325$ la bossa de 50 glaçons.  

En fi, què millor per refrescar-nos que aquesta perla per quedar-nos gelats.



Estranys companys de viatge

Bon dia i bon dimecres internautes. 'El que està acostumat a viatjar, sap que sempre cal partir algun dia.' Això és el que deixà escrit l'autor brasiler Paulo Coelho i ens serveix per analitzar allò que era més que evident que acabaria passant a l'Aliança dels Liberals i Demòcrates Europeus, la incorporació com a nous membres d'UPyD i C's. De poc han servit els arguments de CDC i PNB per evitar l'entrada d'aquests partits readicals espanyols que han vist satisfets els seus desitjos, deixant en evidència la debilitat de bascos i catalans a l'hora d'influir en la formació europea.

En aquest sentit, Ramon Tremosa ha perdut clarament la batalla perquè sempre havia mantingut que les formacions de Rosa Díez i Albert Rivera no aconseguirien que la resta de membres d'ALDE acollissin dos partits obertament contraris al dret a decidir. Com en altres àmbits, la política no només viu dels ideals sinó fonamentalment dels ingressos, i els números han decantat la balança a favor dels unionistes, fonamentalment perquè aquest grup va perdre el 25 de maig fins a 25 eurodiputats, perdent també la tercera posició del Parlament, i com que les retallades són les que són, tampoc era qüestió de fer un lleig a 6 membres més.

El problema radica en el fet que fins el moment els liberals havien defensat que els pobles votessin el seu futur, quelcom que a partir d'ara xocarà frontalment amb els principis dels 4 diputats d'UPyD i els 2 de C's. Ha estat precisament els sempre polèmic Juan Carlos Girauta (C's) el que ha anunciat una demanda per difamació i calúmnies contra el diputat de CDC, alhora que recordava que han entrat en aquest grup perquè els han garantit que defensaran "l’ordenament constitucional i la integritat territorial del estats membres". Veurem si CDC acaba canviant de companys de viatge ara que els altres han decidit canviar de destinació optant per llocs més tradicionals.
Qui no canvia de destinació però potser sí de muller és el ministre d'Afers Exteriors espanyol, després que ahir aprofités l'esmorzar col·loqui Primera Plana, que organitza 'El Periódico', per criticar novament el procés català i alhora fer una brometa masclista tan pròpia dels dirigents populars com el seu amic Arias Cañete. "Si vostè vol venir a sopar a casa meva, el convido. Però si a sobre se'n vol endur la meva dona, home, almenys hem de parlar-ho". El discurs poc afortunat de García Margallo mantingué la línia catastrofista afegint només un lleuger matís, perquè no només estarem condemnats a l'infern si som independents sinó també si cometem el pecat mortal de fer la consulta. A més, per a si algú encara no ho tingués meridianament clar explicà que Catalunya només podria ser independent amb una Declaració Unilateral d'Independència perquè l'Estat mai negociarà el trencament del seu territori.

Parlant de territoris, els que hi ha fora de les nostres contrades segueixen notant la pressió de les autoritats espanyoles, les quals tenen els ulls posats en qualsevol acte organitzat per la dipolomàcia catalana a través del Diplocat. Així, Carles Viver i Pi-Sunyer, president del Consell Assessor per a la Transició Nacional, va veure's gairebé amb la porta als morros un cop el principal 'think-tank' de Brussel·les va anul·lar només 24 hores abans la conferència sobre les perspectives d'una Catalunya independent per seguir formant part de la UE.

En el terreny de les perles, The Wall Street Journal ens explica l'impressionant cas de Félix Kjellberg, que abandonà els estudis universitaris per fer el que fan bona part dels anomenats "ni-nis", jugar als videojocs. Lluny d'acabar com un exemple més de fracàs, la sort començà a somriure que aquest jove suec quan el 2009 decidí crear un canal a YouTube per analitzar amb un estil peculiar tots aquells jocs que passaven per les seves mans. 

Si bé al començament el canl de Kjelberg passavà força desapercebut, el 2012 assolí ja 1 milió de seguidors a la xarxa, la qual cosa no deixà indiferent al portal de vídeos que començà a insertar-hi publicitat. A dia d'avui, la seva afició ha acabat convertint-lo en milionari, ja que gràcies als 28 milions de seguidors que ja té el seu canal, ha aconseguit que YouTube li hagi acabant prop de 4 milions d'euros cada any.

En fi internautes, com diria aquell savi: n'hi ha que neixen estrellats i d'altres amb la flor allà on l'esquena perd el seu nom.

PSC: de la A a l'Iceta

Bon dia i bon dimarts internautes. Edmund Burke, un famòs polític i escriptor irlandès digué en una ocasió que 'Mai pots planejar el futur a través del passat.' Aquesta idea força raonable no sembla compartir-la el de moment únic candidat a substituir l'antic líder del PSC que diumenge formalitzà la seva dimissió davant el consell nacional. La sorpresa la protagonitzà la que en un primer moment semblava que es perfilava com a primera secretària, però Núria Parlón va preferir fer com els seus companys de travesses i quedar-se en la tranquil·litat dels seus dominis colomencs. La veritat és que això de prendre les regnes dels socialistes no deixa de ser una patata calenta tenint en compte que ningú dels possible vol que acabi convertint-se en bomba de rellotgeria esclatant-li a les mans.

Això sí, Miquel Iceta, diputat i president de la Fundació Rafael Campalans va deixar anar al consell que ell sempre estarà al servei del partit, que és una manera fina de dir que es presenta voluntari. Iceta sempre ha estat un home fidel a l'aparell del partit, especialment al Partido Socialista Obrero Español, quelcom que explica perfectament l'aval que José Luis Rodríguez Zapatero va brindar-li després que el diputat anunciés per Twitter que optava a liderar el PSC.

El lema del candidat és més un cant de sirenes que no pas una declaració d'intencions, especialment perquè el "Junts podem" és més una utopia que altra cosa si analitzem com de dividida està la família socialista a l'hora d'encetar una regeneració en profunditat de la formació. La tasca del candidat no és precisament fàcil, i sacrific sí però fins a un límit, ja que la condició que hauria posat és presentar-se tan sols per un any. Sigui com sigui, és paradoxal que tot un "funcionari" de l'executiva des de fa més de 20 anys ara aixequi la bandera de la renovació quan ell ha estat el principal ideòleg del partit i per tant copartícep de les darreres desfetes electorals. Per tant, aires nous ben pocs i de Dret a decidir res de res, simplement federalisme per "encaixar-nos" millor a Espanya.

Ja diu la saviesa popular que en la vida hi ha veritats, mentides i estadístiques, però els darrers temps l'anomenat sector catalanista o crític sempre ha esquivat fer una escissió a excepció d'Ernest Maragall. D'aquesta manera, no sembla que l'advertència del líder d'Avancem, Joan Ignasi Elena, sigui una tocada d'atenció en tota regla, perquè als resultats ens remetem malgrat el sidral sigui majúscul. En qualsevol cas, caldrà esperar fins demà per saber si presenten una candidatura alternativa, marxen o acaben claudicant com ja es tradició.

D'altra banda, mentre el president de la Generalitat és de viatge als EUA tornant el favor a la farmacèutica Grífols pel suport a la consulta, l'agència de notícies Associated Press destaca en l'entrevista mantinguda amb Artur Mas que aquest estaria cercant una entesa amb el nou rei per tal que intercedís a la cita que els catalans tenim el proper 9 de novembre. Un fet més que díficil, especialment perquè Felipe VI prendrà possessió de la prefectura vestit de militar, un missatge ben clar per aquells que discuteixen la territorialitat del seu regne.
I els defensors de la tercera via segueixen assolint èxits, aquest cop la plantofada venia des del ministeri de Foment després que hagi fet públic la privatització del 49% d'AENA, la qual significa que aquella vella reivindicació de la Generalitat de poder gestionar algun dia l'Aeroport del Prat, res de res, per molt que el president de La Caixa i el grup del Pont Aeri s'esforcin a vendre'ns la idea que un gran pacte es possible, i als fets ens remetem.


La perla d'avui té un binomi força estrany format per dosis còmiques i dramàtiques. La premsa nord-americana es fa ressò del cas d'una nena colombiana que fins no fa massa patia una de les malalties més rares conegudes que portava de corcoll als facultatius. Finalment, diversos cirurgians van trobar la solució a una dolència que provocava rialles incontrolades sense motiu aparent.
Els atacs que aparentment podrien semblar divertits s'havien convertit en un malson per la pacient i el seu entorn ja que en nombroses ocasions se l'havia arribat a acusar de boja o fins i tot d'estar posseïda. De fet, els símptomes només obeïen a un tumor conegut com hamartoma que li pressionava el lòbul temporal, el qual causava una mena d'atac epilèptic en forma de rialles, quelcom que ja ha estat corregit després de la intervenció.

De tota manera, i malgrat estranyes excepcions, us deixo amb aquest proverbi japonès:'El temps que un passa rient és temps que passa amb els déus.'

PSC: SOC o Infojobs?

Bon dia i bon divendres internautes. Deia el gran novel·lista Victor Hugo que 'el futur té molts noms. Per als dèbils és l'inabastable. Per als temorosos, el desconegut. Per als valents és l'oportunitat.' I pel que veiem aquests darrers dies els possibles candidats a dirigir el PSC abaixen el cap a l'uníson perquè malgrat que qui no s'arrisca no pisca, els dirigents que tenen responsabilitats municipals en la majoria de casos no volen pas perdre pistonada en el seu àmbit ni cremar-se innecessàriament i reservar-se per a temps millors sense una derrota al seu CV.

Són temps difícils també al carrer Nicaragua, ja que les retallades electorals fa mesos que els venen passant factura i alimenten un malestar generalitzat que han acabant fent renunciar Pere Navarro, deixant un buit de poder que a hores d'ara gairebé vol omplir. De les figures rellevants que podrien assumir el relleu, la majoria de l'àmbit municipal, ja se n'han autodescartat força excepte una, Núria Parlón. L'alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet és l'única que s'ha deixat estimar una mica, malgrat encara no s'ha pronunciat ni a favor ni en contra. De fet, els reptes no són nous per aquesta jove alcaldessa, ja que el 2009 va haver accedír al càrrec després de la dimissió de Bartomeu Muñoz, el qual fou detingut pel cas Pretòria.

La missió del número 1 dels socialistes catalans no serà pas fàcil, sobretot perquè si als propis ja no els entusiasma el projecte, molt menys ho farà amb una ciutadania desencisada al veure un partit dividit i annex del PSOE. En aquest sentit, degut a la inesperada marxa de Navarro, el Consell Nacional es farà finalment el diumenge, per mirar d'acordar la gestora que dirigirà el PSC fins que el mes de juliol es faci un congrés extraordinari, tal com passarà a la seva matriu de Madrid.

A partir d'ara començarem a veure moviments i "capelletes" que serviran per mesurar forces, però alhora per observar les estratègies que no sempre són les idònies. Aquest darrer extrem ho deuen saber prou bé els que en un principi havien de disputar-se la secretaria general, els qual van pecar d'un excés de confiança no en si mateixos sinó en els altres, calculant força malament els suports que rebrien els seus rivals. Això precisament és el que els hauria passat a Carmen Chacón i Susana Díaz.

A casa nostra res que no sabéssim ja respecte al que donem i al que rebem. El punt sobre la i el posava el conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, el qual presentà les balances fiscals del 2011. Novetats? Cap ni una, 15.006 milions de dèficit respecte a les inversions estatals i una mostra més de l'ofec al que ens porta no dependre de nosaltres mateixos i la solidaritat malentesa. I també en clau econòmica, l'Institut Nacional d'Estadística (INE) treia punta a la previsió d'un augment més que notable del PIB, el qual oscil·laria entre un 2,7 i un 4,5 %, que traduït en xifres seria entre 27.000 i 45.000 milions. Ara bé, el secret d'aquesta fórmula màgica no deixa de ser excepcional perquè per primera vegada l'INE ha tingut en compte activitats tant "legals i productives" com el tràfic de drogues o la prostitució, interessant declaració de principis per aquells que tant defensen la Marca Espanya.

La perla del dia ens la porta la versió anglesa del diari Metro, el qual destaca l'insòlita gesta d'un ciutadà de l'Índia que des de 1989 té una curiosa mania. Arran de diversos fets violents, Mani Manithan va tenir la pensada de treballar per aconseguir La Pau Mundial, i si bé això no ho ha aconseguit si que ha pulveritzat diversos rècords mundials intentant-ho. Després de 25 anys i uns quants milers de quilòmetres recorreguts, l'home segueix capficat caminant sense parar, això sí sempre d'esquena. 

Per tant internautes si algú us gira l'esquena, no li feu un lleig, perquè ves a saber si ho fa per l'harmonia universal de la humanitat.

Navarro ja no vol ser turc

Bon dia i bon dijous internautes. Henri-Frédéric Amiel, un dels filòsof suïssos més importants del S.XIX, va escriure que 'La vida és un aprenentatge progressiu de renúncia, de contínua limitació de les nostres pretensions, de les nostres esperances, de la nostra força, de la nostra llibertat.' Raonament fonamentat que de ben segur deuria tenir en compte el primer secretari dels socialistes catalans que ahir per sorpresa anunciava que vol deixar el seu càrrec. D'aquesta manera, Pere Navarro mantindrà la seva condició de "turc" fins dissabte, en que el consell nacional del PSC decidirà la data per celebrar un congrés nacional. No deixa de ser curiós la relació que aquest biòleg terrassenc manté sense saber-ho amb Turquia, primer perquè "Ankara" és líder del partit", un fet que fins ahir ha fet les "delicies" dels dirigents espanyols.

Sigui com sigui, fins i tot els crítics sorpresos per la notícia, reconeixen que la renúncia de Navarro no resoldrà els gravíssims problemes de convivència entre les dues ànimes de la formació. El primer secretari sortint és doncs un "cap de turc" d'una direcció que malgrat els anys sempre s'ha mantingut ben fidel a l'aparell del PSOE, cosa que ja posà en evidència Pasqual Maragall quan el convidaren a renunciar a liderar el partit en favor de qui aleshores dominava l'aparell del carrer Nicaragua, José Montilla amb el sempre fidel José Zaragoza.

En major o menor mesura, les revolucions amb nom de primavera sembla que haurien arribat també per les Espanyes, ja que a la ja aprovada llei de successió del rei Juan Carlos, s'hi sumen també les de Rubalcaba, Duran o Portabella. Si la tardor ja es presenta calenta, les estacions que la precedeixen ja han comencat a donar mostres d'un escalfament global fruit del desgast, la pèrdua de confiança de la ciutadania, però també dels companys de partit.

Aquesta sembla haver estat la causa principal perquè Pere Navarro llancés la tovallola, quan només 24 hores després de les eleccions europees del 25-M, l'encara líder es mostrava ferm a l'hora de seguir al capdavant d'un vaixell que feia aigües per tot arreu. Què ha passat doncs perquè l'exalcalde de Terrassa hagi canviat? Bàsicament que els barons provincials i les bases han vist les orelles al llop, optant per allò que saben fer també els equips de futbol quan els resultats no acompanyen: despatxar l'entrenador.

La por a la pèrdua de poder al territori ha provocat l'angoixa creixent a la formació, exigint una refundació en tota regla que ningú sap si anirà en el sentit sobiranista o bé aprofundirà en la pèrdua de catalanitat tal com exigeixen diverses veus del PSOE que veuen el partit català com un problema mentre no siguin una simple sucursal. Aquesta darrera via per descafeinar de catalanitat el PSC sembla que és la que defensen les alcaldesses Núria Parlón i Núria Marín, així com el també alcalde i mà dreta de Navarro, Antoni Balmón. En tot cas, els crítics ja han anunciat per enèssima vegada que si no hi ha un gir substancial abandonaran la formació.

L'altra successió que ahir s'aprovava gairebé com una bassa d'oli al Congrés de Diputats amb el 85 % dels vots favorables fou la que afecta la monarquia. Així PP, PSOE, UPyD, UPN i Foro Asturias votaren a favor, CiU i PNB, s'abstinguren. Izquierda Plural, ERC, BNG, Compromís i Geroa Bai votaren en contra. En aquest sentit, comencen a sorgir noves versions que apuntarien que l'abdicació no estava tan preparada com deien sinó que obeïria a la preocupació per l'estat de salut del monarca a causa dels cada vegada més contants lapsus. Com deia el sempre polèmic Jiménez Losantos aquesta setmana:"La genética de los Borbones es mala, los fundadores de la dinastía acabaron locos como un cencerro".

La perla del dia torna a tenir connotacions eròtiques i ha provocat força polseguera en el mitjans coreans, després que un client d'un supermercat de la ciutat de Busan, descobrís atònit la nova decoració de la façana. La moda dels superherois va fer decantar als propietaris del comerç per encarregar una escultura de Spiderman per tal d'atraure nova clientela. El problema sorgí quan un vianant notà quelcom anormal en el personatge, ja que presentava una tremenda erecció de l'entrecuix, un fet no massa habitual en els aràcnids. El més curiós és que feia més d'un any que havien penjat l'home aranya "presentant armes" i ningú s'havia adonat de l'annex. Els responsables han decidit retirar de circulació la creació perquè apuntava directament a una escola.

En fi internautes, com bé deia Picasso: 'L'art és una mentida que ens apropa a la veritat'.

Un PSOE a preu de saldo

Bon dia i bon dimecres internautes. 'Tenir fe significa no voler saber la veritat.' Una frase cèlebre del filòsof alemany Friedrich Nietzsche que potser ha tingut alguna cosa a veure en la decisió de la lideresa andalusa Susana Díaz de no optar a la secretaria general del PSOE. Aquest fet que ha descol·locat bona part dels barons dels partit, dirigents històrics inclosos, perquè no esperaven que tenint la victòria assegurada després de la renúncia de Patxi López o Carmen Chacón, Susana Díaz tirés la tovallola. Per tant, sorpresa majúscula que obre novament una crisi de lideratge dels socialistes espanyols, ja que la suma de possibles candidats a les primàries que s'ho han repensat continua augmentant fruit o bé de la por a perdre i patir un desgast innecessari o bé perquè no volen un caramel emmetzinat.

De l'entrevista que la presidenta de la Junta d'Andalusia concedia a la Cadena SER destaquem el seu raonament i compromís vers els seus votants, perquè Díaz afirmà que seria deshonest pels ciutadans d'aquella comunitat que van votar-los veure com deixava el vaixell després d'haver agafat el timó fa ben poc. De tota manera, en política no tot és el que sembla, i a vegades el que és políticament correcte és fruit d'una estratègia perfectament pensada per veure les coses des de la barrera i amb certa distància. Així, amb la llista de candidats reduïda a l'oficialista Eduardo Madina, José Antonio Pérez Tapias (Izquierda Socialista) i Pedro Sánchez les travesses continuen més obertes que mai, especialment perquè si fem cas de l'hemeroteca el desconegut candidat Zapatero guanyà contra pronòstic l'any 2000 imposant-se al favorit José Bono.

Vist com van les coses i sabent les aptituds de Pere Navarro per l'estratègit, no descarto que la visió política de l'encara líder del PSC el porti a donar un pas endavant presentant-se com a secretari general del PSOE. De fet, en l'hipotètic i remot cas que això es produís, no només serviria per donar el cop de gràcia definitiu al socialistme espanyol, sinó també per deslegitimar un federalisme eteri, caduc, insubstancial i covard vers la seva "ànima republicana".

A casa nostra, el globus sonda llançat per Josep Antoni Duran i Lleida continua generant malestar a CDC, vist que les breus declaracions que el líder d'Unió feu ahir a la premsa no serviren per apagar el foc que com a bon piròman el democristià iniciàc com qui sí vol la cosa. Aquesta tècnica de Duran de tirar la pedra i amagar la mà no és nova, ja que és clàssica en el personatge. Si bé ara diu que no ha pres cap decisió sobre la secretaria general de CiU, sí que ha deixat ben clar que pensa continuar exercint com a portaveu de la formació a Madrid, quelcom que dóna per fet sense tenir en compte Convergència. Però ni el moment ni el context és el de sempre, ja que aquest estira i afluixa obeeix més al fet que el president d'Unió ha quedat aïllat i descatalogat en el catalanisme, a diferència dels seus socis que han abraçat sense massa problemes el clam independentista del carrer. o: http://www.libertaddigital.com/espana/politica/2014-06-10/el-bufete-de-roca-afirma-que-los-catalanes-tendran-doble-nacionalidad-1276521070/

La perla d'aquest dimecres deixarà gelat a més d'un/a després de les informacions aparegudes en diversos mitjans locals indis. La informació, malgrat no ha trascendit fins fa pocs dies, destaca la devoció que els fidels al líder  de la també impronunciable secta Divya Jyoti Jagriti Sansthan. Sobta el fet que malgrat Swami Maharaj Ashutosht morí fa 5 mesos, els seus seguidors neguen que el seu líder espiritual hagi traspassat a causa d'un infart, argumentant que el seu pastor simplement ha entrat en un estat de profunda meditació (samadhi).

Sigui com sigui, alguna il·luminat del grup va aconsellar que mentre el seu líder no despertés el millor seria conservar-lo en un congelador perquè el panorama no seria precisament agradable quan l'ànima tornés al cos. El tema no és menor si tenim en compte que malgrat la vidua i els fills han demanat ampara a les autoritats per cremar-lo, els sectaris han aconseguit que el Tribunal Superior de Punjab s'inhibeixi per tractar-se d'un tema espiritual. El cas és que l'individu abandonà aquest món terrenal sense nomenar successor i per tant els 150 milions de dòlars en propietats anirien a parar a un fons de caritat.

En fi internautes, parafrasejant Goethe: 'Contra l'estupidesa i els congeladors, fins i tot els déus lluiten en va.'

Trobarem a faltar el seu somriure?

Bon dia i bon dimarts internautes. 'La manera més ràpida d'acabar una guerra és perdre-la.' Ho deia George Orwell, l'autor d'Homentage a Catalunya, on relatava en primera persona el drama de la guerra civil espanyola. Quelcom semblant a una derrota és el que ha tingut Josep Antoni Duran i Lleida, ens aquests darrers dies en que la federació nacionalista ha acabat optant per l'abstenció en la llei de successió a la corona. Aquesta decisió no ha fet cap mena de gràcia al polític de la Franja, que ha vist com el sentit inicial del seu vot favorable es veia alterat per la decisió del seu soci. Si Duran ha tingut sempre una cosa clara són les línies vermelles que mai s'havien de traspassar i la setmana passada el conseller de Presidència clavà una punyalada al fins ara secretari general de la coalició. 

Francesc Homs, no sabem si fruit dels aires suïssos, aprofità la conferència en que explicava el procés català per reduir a la mínima expressió l'abdicació del monarca espanyol pel simple fet de "mantenir l'empresa familiar". Si la corda ja estava prou tensa entre ambdós partits, aquesta fou la gota que va fer vessar el got del líder d'Unió, entre altres coses perquè segons sembla ja havia promés a diversos dirigents populars el vot positiu a favor de la llei que permetrà la successió a la prefectura de l'Estat.

Aquesta nova "rabieta" del democristià sembla que ha estat la definitiva o gairebé, perquè no només li tocà menjar-se el gripau pel que havia promés sinó també perquè fou la persona que va telefonar al rei Juan Carlos per comunicar-li l'abstenció de CiU, un gest insòlit fins aquest moment. No deixa de ser curiós que cap membre d'Unió Democràtica ni el mateix Duran s'hagin manifestat públicament respecte a la filtració publicada pel Periódico de Catalunya en que s'anunciava la seva marxa de la secretaria general de la federació i també de la presidència de la Comissió d'Exteriors del Congrés de Diputats.

La reacció del president del comitè de govern d'UDC no deixa de tenir un cert paral·lelisme amb l'enfonsament aquest cap de setmana d'una part del pnt de les Arts a París a causa del pes excessiu causat per els milers de cadenes i candaus penjats pels enamorats. Hi ha amors contranatura amb el pas del temps resulta impossible que aguantin, especialment si les prioritats de la parella caminen per vies diferents.

Si una cosa pitjor que el rebuig és sovint la indiferència, quelcom amb que diversos dirigents de CDC han obsequiat la possible marxa de Duran i Lleida, reduint-la a un simple successió natural després de molts anys en primera línia i fruit d'un lideratge acabat, tal com deia un moderat com el conseller Santi Vila. Josep Rull, secretari d’Organització de Convergència Democràtica de Catalunya, també hi sucava pa dient que tot i el respecte pel dirigent d'Unió caldria d'estudiar si el protagonista s'hauria de mantenir com a portaveu de CiU a Madrid. Veurem si la filtració acaba materialitzant-se i Ramon Espadaler es converteix en el successor de Duran. Restarem atents i amatents als detalls de l'operació que podria suposar una nova etapa pel líder d'Unió, que si bé podria deixar el Congrés sempre podria continuar a la capital del Reino fent de director del Palace.

La perla del dia ens la porta l'Agència France Press, la qual es fa ressò d'un curiós robatori a la llunyana ciutat de Brisbane. L'escenari demostra que fins i tots l'alliberament sexual ha arribat entre els pispes. Això és el que es desprèn del robatori que es produí en un sex-shop d'aquesta població australiana, on la propietària de l'establiment encampà in fraganti el lladregot, el qual per no desentonar del local anava vestit amb botes de taló d'agulla, perruca i un vestit cenyit, que a l'obligaren a desprendre's de bona parts dels objectes sostrets al no poder córrer massa.

En fi internautes, malgrat tot la mestressa de l'establiment no quedà massa afectada, suposem perquè el lloc tenia una àmplia oferta de "consoladors" per treure-li la pena.


El jueves també ABDICA

Bon dia i bon divendres internautes. Un dels autors clàssic de La Mossegada és el científic i polític Benjamin Franklin,  el qual tenia molt clar allò que ens fa diferent dels animals: 'Els homes són criatures molt rares: la meitat censura el que ells practiquen, l'altra meitat practica el que ells censuren.' Aquesta hipocresia, sovint en forma de d'autocensura, té com objectiu acotar els límits de la llibertat per tal de preservar aquesta bassa d'oli en la que sempre ha viscut una institució que fins i tot els monarquics diuen que ha vingut a menys.

Aquesta mania persecutòria de silenciar qualsevol tipus de crítica o broma a la institució règia, més pròpia de règims totalitaris, s'ha mantingut al llarg dels més de 30 anys de "democràcia", un fet que saben prou bé aquells que als anys 80 van gosar vincular el cap de l'Estat amb el 23-F, patint no només el segrest dels seus llibres sinó també multes i penes de presó. I si una cosa treu de polleguera al poder és la crítica i la caricatura, quelcom que a la revista satírica El Jueves coneixen ben de prop, ja que el seu humor corrosiu ha provocat més d'un segrest de la publicació per ordre judicial.

Si a les trucades d'altes instàncies o les amenaces judicials li sumem el vet del grup editorial al que pertanys, aleshores la situació és fa insostenible. Això és precisament el que va passar ahir a la redacció de la publicació després que RBA Editores decidís vetar el número que havia de sortir als quioscs, tenint com a protagonistes el rei sortint i l'entrant. En aquest sentit, malgrat que Sant Joan està a la cantonada, la situació als mitjans de comunicació no és per tirar coets, però encara hi ha professionals prou íntegres i conseqüents que es planten davant les injustícies.

Així,  dos dels dibuixants de ‘El Jueves’, Albert Monteys i Manel Fontdevila, van anunciar que abandonaven la publicació, davant la imposició de fer qualsevol tipus de broma o referència a temes que afectin la Casa Reial, la qual sembla que ha de seguir semblant immaculada, casta i pura, cosa difícil si permet la censura en detriment de la transparència que darrerement ens volen vendre.

Al marge d'aquestes consideracions, La Zarzuela de tant en tant filtra informacions més o menys interessades sense revelar la font. La jornada passada en teníem un nou exemple quan alguns assessors de la institució explicaven que l'abdicació de Juan Carlos I no obeeix als resultats de les passades eleccions però si que hi té quelcom a veure la tardor "calenta" que es prepara a causa de la tensió per la consulta a Catalunya. Aquestes mateixes fonts no van voler valorar la no assistència del president Mas a la coronació ni tampoc l'abstenció de CiU en la llei d'abdicació.

Les perles del dia faran parlar molt, fonamentalment perquè tenen com a protagonistes la llengua. La primera ens l'apropa Nació Digital explicant un nou cas de violència i discriminació lingüística al País Valencià. Segons explica Acció Cultural del País Valencià, un ciutadà va denunciar Un metge i una zeladora de Crevillent perquè van decidir no donar-li assistència sanitària pel simple fet d'adressar-se a ells en valencià. Tot i que el Jutjat d'Elx desestimà la denúncia, no passà el mateix amb l'Audiència Provincial d'Alacant. Veurem si en una terra on els tribunals són poc amants de la llengua pròpia la denúncia acaba en penes de presó o simplement en sancions administratives que probablement acabarà pagant "gustosament" la Generalitat Valenciana d'Alberto Fabra.

L'altra perla és la que ens ofereix l'informe elaborat per la Universitat de Cambridge, segons el qual els alumnes de Primària tenen un nivell ´d'anglès superior al de la majoria de polítics espanyols. Representants públics que evidentment no tndran en compte la febre generada pel la sèrie Game of Thrones (Joc de Trons) o Star Trek, que han arribat a crear llengües artificials com el Dothraki o el Klingon, amb les corresponents acadèmies oficials on estudiar-les.

Ells s’ho pasten i ells s’ho cuinen

Bon dia i bon dijous internautes. 'No es pot ser i no ser una cosa al mateix temps i sota el mateix aspecte.' Unes paraules d'Aristòtil que no haurien de deixar indiferents a aquells que encara pensen que malgrat tenir "ànima republicana" el PSOE fa temps que ha eliminat del seu vocabulari la paraula república. Un fet aquest que deixà en evidència el president del govern central al desfer-se en elogis del principal rival, "Don Alfredo Pérez Rubalcaba". Mariano Rajoy no va tirar floretes a tothom però, ja que el principal damnificat fou CiU, als quals va retreure una actitud infantil mirant d'aprofitar la successió en la prefectura de l'Estat per "política petita".

El cert és que l'abstenció en la votació d'aquesta llei no ha agradat gens ni mica ni a PP ni a PSOE, tal com posava de manifest el cap de govern, el qual esperava que els nacionalistes rubriquessin el pacte que els dos principals partits han estat negociants de manera bilateral. Aquest menysteniment, com ja va passar en la reforma constitucional que Europa va imposar el 2011, feta en tan sols 48 hores després de ser acordada per Zapatero i Rajoy "en petit comité".

Per si això no fos poc, la causa monarquica tampoc trobava massa suport en el dia previst per la coronació de Felip VI, perquè la distància política a causa dels reiterats greuges patits per Catalunya es convertia també en distància física quan el president de la Generalitat declarava la més que probable absència a l'acte protocolari a causa d'un viatge oficial a California. Sigui com sigui, Mas i Duran que ahir es trobaren per formalitzar la posició de la federació van desitjar èxit al nou rei alhora que li demanaven que es mires el dret a decidir amb cert carinyo, cosa més que dubtosa després que l'hereu al tro fes una declaració de principis durant un acte de Navarra, reivindicant la unitat d'Espanya com a cavall de batalla i leitmotiv del seu futur regnat, donant a entendre que tot i les bones paraules no està gaire diposat a perdre patrimoni.

Si fa un moment recordàvem la pèrdua d'indentitat republicana dels socialistes, amb un acostament que desconcerta a propis i estranys, la mà dreta de Rubalcaba i eurodiputada electa, Elena Valenciano no descartava que el seu grup votés favorablement el candidat de la dreta a presidir la Comissió Europea. La justificació fou evitar que Europa pugui paral·litzar-se si el candidat conservador no compta amb suficients suports.

A casa nostra, mentre el Parlament de Catalunya reprovava Alícia Sánchez-Camacho per haver-se negat en el seu dia a donar explicacions a la comissió d'Afers Institucionals sobre el seu paper en el cas Método 3, diversos ciutadans que circulaven per l'avinguda Diagonal de Barcelona veien astorats i preocupats com circulaven diversos vehicles militars, entre els qual algun tanc. La versió oficial que no "oficiosa" restava importància i ho atribuia a les jornades de portes obertes que la caserna del Bruc farà aquest cap de setmana per mostrar la potència militar espanyola. Llàstima no hagin portat el famós submarí que malgrat la milionada que va costar continua fent aigües per tot arreu.

Les perles del dia ens arriba des de terres asiàtiques. La primera té com a protagonista un brasiler que ha convertit la seva afició per la cultura Coreana en quelcom més que malaltís. Allò que en un principi fou un intercanvi cultural, impactà tant en Max que ha acabat gastant-se la bonica quantitat de 3.000 dòlars per deixar de ser ros i amb ulls blau per convertir-se en un coreà més amb el ulls ametllats, tal com llegim al Daily Mail. Una historia

La segona perla és gairebé l'antitesi de la primera i la llegim a La Vanguardia , i el seu protagonista és un ciutadà xinès que visitava la mateixa Corea. El cas és que l'home no va poder entrar al país a causa de la dificultat que els funcionaris duaners tingueren per contrastar la seva identitat un cop examinat el seu passaport. El culpable no foren operacions estètiques com en l'altre cas, sinó la innocència del seu fill que matar l'avorriment durant el vol va dedicar-se a fer dibuixos sobre el passaport del seu progenitor.

Jo de gran vull ser AFORAT!

Bon dia i bon dimecres internautes. 'L'esperança de la impunitat és per a molts homes una invitació al delicte', una frase del filòsof alemany Pierre Villaume que hauria de fer reflexionar als que encara defensen que la llei és igual per tothom. Curiosament, un dels que se n'orgullia d'aquest fet per justificar el tractament rebut pel seu gendre díscol fou un tal Juan Carlos de Borbón, ara en hores baixes i a punt de gaudir d'una jubilació daurada.

La Constitució del 78 deixava ben clar els drets i deures dels ciutadans, però també determinats privilegis del cap d'Estat que, pel que pugués passar, es blindava judicialment sota la figura de la inviolabilitat. Però es clar, malgrat viure com un rei l'home també és humà i fa temps que se li acaben els torrons, un fet que fins ara ningú no havia gosat contemplar aquest tabú regi. Només cal veure les presses i la improvització del govern espanyol que enlloc d'aprovar una llei orgànica per la successió ha tirat pel dret enllestint-ho amb dues línies per tapar el forat legal existent.

Tot i així, com ja assenyalava la premsa internacional, encara queden molts serrells per tancar abans del 18 de juny, data més que probable per la coronació de Felip VI. Entre aquestes assignatures descartem totalment que Juan Carlos es retiri a Benidorm, però tampoc està clar si seguirà residint a Espanya ni si continuarà gaudint d'immunitat judicial com fins ara. El diari El País es fa ressò d'aquest extrem i destaca que aquesta immunitat es reservarà a la nova familia reial: Felip, Leticia, Joan Carles, Sofia, Elionor i la infanta Sofia, excloent-ne Cristina i Elena. De tota manera, malgrat que el sortint perdi la inviolabilitat total, mai podrà ser jutjat per fets anteriors a l'aprovació d'aquesta nova llei.

No deixa de ser peculiar l'opinió d'aquells que es declaren detractors de la república argumentant que tot i els invonvenients, la monarquia és el menor dels mals i molt més barata que altres formes d'estat. Teoria que cau pel seu propi pes, bàsicament perquè no deixa de ser ben poc democràtica una institució que es regeix per la via espermàtica enlloc de les urnes. És aleshores quan aquests mateixos monarquics es defensen dient que Espanya és una monarquia parlamentària perquè així ho refrendaren els ciutadans fa més de 30 anys. Òbviament, no ens va preguntar mai si volíem monarquia o república, no fos cas que passés com a Grècia on els parents de Sofia van haver de marxar perquè els nadius no els volien.

En aquest sentit, els dos grans partits, menys hegemònics que mai, segueixen defensant la monarquia a capa i espasa, lluny de canviar en profunditat la carta magna i lleis com les que permeten que aquest país tingui fins a 10.000 aforats entre polítics, jutges, magistrats i fiscals. Constitució aprovada sota la tutela de l'exèrcit postfranquista i que bona part de l'actual ciutadania no va votar-la. Per tant, la casta política establerta durant dècades ens condemna a acatar una constitució impermeable i blindada a realitzar qualsevol canvi per molt que la ciutadania ho reclami, perquè se surt de la norma.
 
I a la reivindicació del dret a decidir republicà per part d'algunes federacions socialistes (Galicia, Balears, València i Catalunya) cal sumar també la que feia ahir l'arquebisbe sud-africà i premi Nobel de la pau, Desmond Tutu, que des de Barcelona tornava a fer una crida al diàleg entre l'Estat i la Generalitat, per tal que els catalans puguin decidir el seu futur de forma tranquil·la i democràtica, sense descartar la Declaració Unilateral d'Independència en cas que no es faciliti una sortida al conflicte.

Si aquesta setmana hem conegut la notícia del donatiu de 50 milions d'euros a ONG's per part del guanyador francés de l'Euromillón, la Perla d'avui ens parla també d'una parella canadenca que ha suat sang, suor i llàgrimes després d'haver passat del cel a l'infern a causa d'una butlleta de loteria extraviada. Tal com informa l'agència AP, el matrimoni originari de Nigèria va extraviar el premi a l'oblidar la bossa a l'esglèsia que acostumaven a visitar. Després de 3 mesos de recerca infructuosa per mil i un racons, finalment una ànima caritativa de la mateixa parròquia va tornar-los el dècim premiat amb 50 milions de dòlars. 

En fi internautes, tal com deia el meu avi: "Tot el que es pugui pagar amb diners és barat".

L'aspirina campechana

Bon dia i bon dimarts internautes.Confuci, el filòsof xinès per excel·lència va escriure en una ocasió que 'Alguns diners eviten preocupacions, molts, les atreu.' I el que fins ahir era el cap de l'Estat, avui en funcions, és una de les fortunes més grans d'Espanya segons la llista que el·labora la revista Forbes. El cas és que Juan Carlos I ha estat un dels pocs espanyols que no ha hagut massa maldecaps a l'hora de gaudir d'una conciliació familiar mentre gaudia d'una important assignació pressupostària combinada amb sucoses comissions de les multinacionals del petroli i la construcció per fer de mitjancer amb les monarquies àrabs.

Com en tot canvi, les incògnites que s'obren a partir d'ara són moltes, especialment en dos fronts: reforma constitucional i Catalunya. De fet, tot i que l'abdicació estava més que cantada, pocs esperàvem que es materialitzés ahir de forma precipitada vist l'enrenou que va generar la notícia. Si a això li sumem la opacitat de la institució, no és estrany que als mentideros de Madrid circulin molts rumors que apuntarien a problemes molt greus de salut.

Al marge d'especulacions, no cal ser un anàlista expert per veure el "paperot" que el monarca deixa al seu hereu, tenint en compte que el pati està més que convuls i la corona no n'està exempta. Els escàndols faldillers, els negocis il·licits del gendre, la imputació de la filla, les caceres, la mala salut i un ritme de vida desenfrenat no han fet que el rentat d'imatge iniciat després de l'afer de Botswana i potenciat durant el funeral d'Adolfo Suárez hagin quallat entre els súbdits que sempre l'havien tingut pels núvols. 

Per sort, alguna cosa ha canviat des del 25-M que ha fet trontollar un sistema amb més de trenta anys de bipartidisme i blindatge de la Constitució, el qual ha permès evitar canvis en l'statu quo i certes emancipacions de les anomenades comunitats "històriques". L'agreujament de la crisi en l'economia lligada a les institucions ha incentivat el profund descrèdit de Zarzuela, posant de manifest la indignació de la ciutadania en enquestes com el CIS en que la popularitat del monarca està molt per sota de l'aprovat. Un fet que vàrem poder copsar la jornada passada amb un creixent nombre de veus i banderes republicanes en ciutats com Madrid, Barcelona, València o Palma.

El canvi de tendència és més que evident i els mitjans internacionals no en fan pas oïdes sordes, ans al contrari. La premsa anglosaxona destaca especialment el decliu del monarca a causa dels nombrosos escàndols de corrupció i les amistats perilloses que sempre ha cultivat entre l'empresariat, entre els que destaca Manuel Prado y Colón de Carvajal, Mario Conde, Javier de la Rosa, ell xinès Gao Ping i un llarg etc. La premsa nord-americana fa especial esment en dos escàndols sonats pels indults que el rei hauria demanat per dos dels seus "amics", el banquer Alfredo Sáenz i el Marc Rich, un multimilionari  corrupte i fugitiu de la justícia dels EUA. Evidentment, tot per motius estrictament "humanitaris".

La perla d'avui, a diferència de la monarquia espanyola, té molt de transparent. L'agència EFE ens avança l'aposta de Cuatro per un nou format televisiu que no només despullarà la personalitat del concursant sinó també qualsevol tipus de roba. Aquest nou "experiment sociològic" anomenat Adan y Eva ens arriba des de terres holandeses on sembla que ha estat tot un èxit d'audiència. Tot i que el programa s'estrenarà a la tardor, la cadena espanyola ha començat a fer el càsting pe triar homes i dones que conviuran en un entorn paradisíac amb la condició d'anar despullats pels "puestos". Això si, Cuatro ha deixat clar que el criteri de la selecció no es basarà en les taules de xocolata i el cossos Danone, sinó en el seu interior. No ens estranyaria que els mateixos directius d'aquest canal berlusconià també comprin el Playboy només pels articles de profunditat intel·lectual.