Lletania d'excuses

Bon dia i bon dimecres internautes. 'La dificultat és una excusa que la història mai accepta', si més no això és el que va dir en un dels seus brillants discursos el president nord-americà John Fitzgerald Kennedy. I ahir novament l'excusa constitucional tornà a ser el denominador comú del 86% dels vots que els diputats de PP, PSOE i UPyD van fer servir per rebutjar la transferència de referèndums a Catalunya. De ben segur que aquest resultat final es veu d'una manera ben diferent en ambdós bàndols, perquè mentre uns gosen posar-se una medalla donat per tancat el problema català, els altres lamenten que s'hagi perdut una oportunitat per arribar a una solució acordada.

Allò que encara alguns il·lusos esperaven no arribà, ni en forma de diàleg fructífer ni tampoc de tercera o quarta via. El mateix president Rajoy deixà ben clar que ells només estaven al costat de la llei, suposo que es referia a la famosa Llei de l'embut. Així que ni canvi d'estratègia ni canvi de cromos i només una falsa porta oberta a una refoma constitucional que prou se'n guardaran de fer-la possible pel molt que es juguen. Els tres representants del Parlament, Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV), malgrat fer un discurs correcte, pedagògic i gens estrident no acoseguiren convèncer la majoria de la cambra, ja que que perfectament disciplinats obeïren com un sol home la consigna de votar en contra, això sí cuidant les maneres ja que la premsa internacional s'ho mirava amb atenció i tampoc era qüestió de fer el xivarri al que ens tenen tan acostumats.

Entre els molts arguments emprats i consensuats pels grups contraris, sobtà la poca coherència que mostraren a l'hora d'excusar el seu vot, perquè tots coincidiren que ni el govern, ni el congrés, ni les corts generals tenien capacitat ni atribucions per cedir aquest dret als catalans, donat que només són els ciutadans espanyols els únics que poden fer-ho. Per tant, sembla que els representants del poble estan allà com a convidats de pedra que tenen les mans lligades, però està clar que ni PP, PSOE o UPyD se'ls acudirà consultar-ho als electors.

D'altra banda, el debat deixà una frase que recull bona part de la premsa quan Mariano Rajoy respongué Marta Rovira, la qual havia recordat la metafora del ministre Margallo augurant que una Catalunya independent vagaria per l'espai. I com que Rajoy no coneixia aquesta ocurrència del seu titular d'Exteriors féu ús de la literatura i en traié una altre comparant la posició que defensaven els compromisaris catalans amb la magnífica obra que Daniel Defoe publicà el 1719. Ja se n'ocupà més tard el republicà Alfred Bosch de recordar a Rajoy que els catalans no volem sentir-nos com el jove Divendres que a la mateixa novel·la era un personatge que no podia decidir res. La veritat és que posats a comparar i malgrat no vulguin admetre-ho, la majoria dels poders espanyols veuen la nostra terra més aviat com l'Illa del Tresor de Robert Louis Stevenson, perquè no volen perdre aquest botí com a bons pirates que són. Per tant, cap novetat per part del govern central que representat en Rajoy tornà a ser fred i distant, tant que potser si se'l punxa no surt sang sinó "unos hilillos de plastilina".

Tot i que Rajoy titllà de mentiders els catalans que denuncien una discriminació permanent en tots els camps i acabà recorrent altre cop al discurs catastrofista de la por, qui realment demostra una extrema virolència fou com no, Rosa Díez. La líder de la formació anà més lluny que el president espanyol que tancà la porta a terceres o quartes vies, acusant els parlamentaris catalans i Artur Màs d'anitdemocràtics, hispanofòbics i lladres, perquè ningú té dret a robar als espanyols la seva sobirania i molt menys el seu territori. Jordi Turull també estigué oportú quan en la rèplica li recordà a Díez que no fa tant temps ella defensava que el dret d'autodeterminació s'adaptava perfectament a la democràcia.

En resum, que malgrat el partit d'ahir va acabar, la lliga encara continua. El president de la Generalitat, Artur Mas, en una compareixença d'urgència després del ple, es mostrà dolgut pel resultat i exhortà als catalans a no defallir perquè el debat ha estat només un punt i a part, que farà que les institucions catalanes cerquin i treballin en altres vies que permetin votar. Quelcom que per cert, també deu tenir força clar que pot acabar passant tenint en compte la informació que El Singular Digital publica sobre la presidenta del PPC, Alicia Sánchez-Camacho, en que aquesta assegurà en un programa de 13TV que s'està plantejant abandonar Catalunya a causa del procés sobiranista, especialment perquè no vol que el seu fill visqui en un país sense llibertat. Curiosa reflexió la d'algú que fa mans i mànigues per privar-nos de la nostra llibertat per votar i decidir.

I si no votar és tota una estafa a la democràcia, la perla del dia ens parla precisament d'això. En aquest cas viatgem fins a la bella i llunyana capital de Txèquia on el director econòmic del Museu Nacional d'Agricultura, Vladímir Prokop ha ocupat les capçaleres del principals mitjans de comunicació d'aquell país. Segons sembla, l'home hauria fugit amb 370.000 euros, però l'estrany del cas és que prèviament s'havia escapat de de Hradec Kralove, on complia condemna per estafa. N'hi ha que no descansen ni a la garjola, perquè el nostre home aprofità la seva estada per formar-se i un cop ideat el pla per marxar, guanyà el concurs públic que el portà a ser el responsable financer del museu. Una reinserció impecable i "digna" d'estar en un museu. 

Reaccions: