Ordeno y mando


Bon dia i bon dijous internautes. 'Respecteu l'ordre existent, sotmeteu-vos a les lleis que es fan inviolables pels covards, i sereu eternament esclaus'. Interessant les paraules del periodista i activista mexicà Práxedis Gilberto Guerrero que haurien de fer-nos reflexionar sobre el nou as que el govern central s'ha tret de la màniga en forma de reforma fiscal. En parlava àmpliament el sempre somrient sarcàstic ministre Cristóbal Montoro al Congrés. Aquesta reforma com era d'esperar és un altre atac directe a les competències de les comunitats ja que suposarà la supressió de tots els impostos autonòmics. Evidentment, aquesta recentralització el ministre la disfressa d'armonització dels tributs i suposarà que els territoris deixaran de recaptar entre 1.800 i 2.000 milions d'euros anuals, tal com recull La Vanguardia en una àmplia crònica. Aquest finançament que serà suplert per impostos estatals suposarà un nou pas per escanyar la ja malmesa tresoreria de la Generalitat, donat que serà el govern espanyol qui imposarà i decidirà unilaterment quants "calerons" dóna d'aquests tributs, generant un altre vincle de dependència financera que fins ara no existia.

I per què han optat per fer-la ara? Senzillament perquè les eleccions europees estan a la cantonada i de cara a la galeria sempre vesteix molt això de suprimir impostos, encara que siguin autonòmics. La jugada no està malpensada ja que a més no trespassaria la línia vermella imposada per Brussel·les advertint que no era el moment de rebaixes, un fet que es compensa per allò tan vell de "baixem per allà i apugem per aquí", que traduït acostuma a ser que amb els nous tributs acabarem pagant més que abans. Em quedo amb una de les frases de Montoro dient que simplement "pretén ordenar aquests cànons", i la metàfora té força suc perquè em recorda la mateixa que utilitzen els xenòfobs i racistes quan neguen la seva condició menyspreable argumentant que ells només són partidaris de l'ordre: "cadascú a casa seva".

Sense moure'ns de la capital espanyola, per nota va ser la insinuació amb mala baba del ir-responsable d'Interior, Jorge Fernández Díaz, que responia a la pregunta del CiU sobre l'autoria de la filtració al diari La Razón de les fotos d'aquells magistrats catalans que van signar un manifest defensant la legalitat del dret a decidir. Ja és difícil trobar algú que defensi el diari de Paco Marhuenda i que ho faci un català és gairebé impossible, però sempre hi ha excepcions en aquesta vida. El ministre va sembrar dubtes i dirigí les sospites, sense citar-lo, cap el cos dels Mosssos d'Esquadra. No cal fer-nos massa il·lusions vers la investigació que anuncià perquè a hores d'ara encara no sabem qui va elaborar el fals informe dels comptes bancaris de Mas i Pujol a Suïssa.

Del ple monogràfic sobre la pobresa poca cosa a destacar, per resumir-ho amb quatre ratlles direm que malgrat van desfilar 6 consellers, el debat degenerà sense aportar massa solucions i acabaren tirant-se els plats al cap a base de retrets. Els unionistes de PP i C's replicaren el fet inqüestionable dels pocs recursos de l'administració catalana culpant l'estelada de tots els mals del món, com ja és tradició i recorrent en ells.

La Mossegada d'aquest dijous l'acabem fent referència a dues perles de la informació. La primera ens la serveix el diari New York Post parlant d'una d'aquelles bogeries pròpies d'adolescents o nits tronades. El diari explica el cas d'Alexader Avgerakis que degut al seu gran amor per la seva dona decidí contractar els serveis d'un tatuador per immortalitzar aquest sentiment. Suposem que vist com van les relacions d'amor-odi, que oscil·len tant o més que el valors borsaris, l'home es curà en salut per no haver de passar pel quiròfan. La solució, que no ha passat desapercebuda als internautes que han vist la foto penjada a Instagram, ha consistit en fer el tatuage d'un cor carrincló a la seva gossa.

La segona perla desmenteix la dita catalana de 'Tots els testos d'assemblen a les olles', tal com llegim a El Singular Digital. Els diari publica que Montse Millo, filla del portaveu del PP al Parlament de Catalunya Enric Millo, defensa fermament que els catalans puguin votar el 9-N, ja que és necessari saber què vol el poble. Un testimoni recollit en el llibre ‘Doncs jo, ara, votaré ‘sí’ de Jofre Llombart, que ens recordà també el recent cas del pare de l'encara líder del PSC, que es declarà obertament indepedentista i participà en la via catalana.

Reaccions: