Jugar net?

MAGDA PICAÑOL OLIVA
OPINIÓ

A Madrid estan neguitosos, i no només pel fet de tenir massa fronts oberts en contra seu i el seu Govern, sinó perquè veuen que se’ls hi escapa de les mans, en tots els àmbits, la preuada “gallina dels ous d’or”. La seva última preocupació és la candidatura Madrid 2020, que es veu seriosament amenaçada per la imatge que ells mateixos han deixat arreu i perquè el què més els hi preocupa per proclamar-se vencedors és, segons ells, el procés cap a la Independència que està vivint Catalunya. En boca nostra i amb una frase del l’escriptor nord-americà Eric Hoffer els hi podríem dir allò de: “Jugar net és no culpar als altres dels nostres errors”.

A banda de diferents preguntes que es varen fer a la comissió delegada Madrid 2020 sobre el nostre procés i, val a dir, mancades de qualsevol resposta coherent, les que més mal varen fer van ser les d’un memebre sud-americà del COI, que ja sap de quin peu calcen i els va deixar ben retratats: “Si Madrid organitza els jocs olímpics del 2020, posarà dificultats a la presència d’una Catalunya Independent ?”; “ La delegació catalana tindrà totes les garanties per a poder participar-hi davant possibles atacs ultres ?”...No sé jo, però em pregunto quin concepte tenen d’aquesta gent a nivell mundial? Jutgeu vosaltres mateixos, però suposo que tenen la imatge i la marca que es mereixen i no cal buscar excuses!

Clar que, què ens podem esperar d’un país que obliga a la waterpolista catalana i campiona del mon, Roser Tarragó, com abans havia passat amb d’altres esportistes d’elit, a tancar el seu compte de Twitter per amenaces i insults pel sol fet de ser catalana?; Què fem en un lloc on estem sotmesos a un Govern que té prohibit ,sota amenaça, a catalans i bascos celebrar els triomfs de la selecció amb símbols dels seus països ? ; Un Govern que s’adjudica els triomfs d’un equip, però que passa per sobre de les persones, amenaçant-les amb retirar-los les beques i amb no convocar-los mai més ?...El què hauria de ser a ulls de tothom, un exemple de “fair play” es converteix en una dictadura per fets com aquests i molts d’altres del quals hem anat parlant i evidencien com el joc brut és una constant en la “marca Espanya”. També és trist, però, que TV3 no es fes ressò de la noticia defensant els interessos dels seus esportistes que tants bons minuts televisius els hi han regalat i només ho expliqués, d’esquitllada, per Esports3.

En aquest Mundial de Natació 2013 celebrat a Barcelona i aplaudit a nivell internacional per la seva magnífica organització, pesen molt les 12 medalles aconseguides pels esportistes CATALANS que no tenen, de moment, altre remei que representar un país que no els hi és propi. Perquè a banda de robar-nos els diners, també fan seus els èxits esportius i fins i tot, la rebequeria arriba als mitjans cavernícoles que no indiquen el lloc de naixement dels catalans i sí ho fan dels pocs espanyols que hi havia.

Cal plantejar-se ràpid el tema de les seleccions catalanes, doncs l’Estat ja ha retirat les aportacions, a les quals s’havia compromès, pels Jocs del Mediterrani que se celebraran a Tarragona l’any 2017. Ara és la Generalitat qui se’n fa càrrec. De totes maneres, esperem i desitgem, participar-hi com a SELECCIÓ CATALANA, doncs tenim la Independència a tocar.

I si l’espoli esportiu va més enllà de l’esport, en el terreny econòmic continuem igual o pitjor que abans . Mentre Espanya té un deute amb Catalunya d’11.000 milions d’euros, tenim un 4% de nens menors de 16 anys amb simptomes de desnutrició. És a dir, 50.000 nens catalans estan afectats per aquest problema en un Estat on es gasta més en armament i defensa que en primeres necessitats. A Europa ja han denunciat que l’Estat està desatenent les seves obligacions envers les comunitats autònomes, clar que això de complir amb Europa sembla que no vagi amb ells. Això si que és greu, cal lluitar per sortir d’aquest forat i fer-ho el més aviat possible, doncs la situació és d’alerta, perquè cada dia que passa, un infant del nostre PAÍS es queda sota el llindar de la pobresa. No podem esperar més ni permetre’ns el luxe de perdre el temps.

Val la pena llegir l’interessantíssim article de Roberto Centeno a El Confidencial, que si bé està en clau espanyola, reflexa la realitat que ens toca viure a tots.

Reaccions: