No Volem Perdre La Dignitat

OPINIÓ
Magda Picañol Oliva.


(“Des glaneuses”, Jean-François Millet, 1814-1875)

Contemplant aquesta pintura, a banda de la bellesa que desprèn, tant pel traç com pels colors, el meu pensament va més enllà, doncs per mi, com per molts de vosaltres les espigues són símbol del nostre país...Hi veig resignació, immobilisme, un “anar fent”, doncs aquestes dones recullen les espigues que han quedat al terra, que és només el que els hi està permès, i així ho reflecteix l’autor, però és extrapolable a la nostra situació. Això em produeix una fiblada estranya, doncs veig que l’actitud de molts catalans és aquesta: ajupir-se i recollir misèria, però ara fa falta aixecar-se!!!...

Hem d’agafar consciència de PAÍS MODERN, de la riquesa que generem (localitzada al fons del quadre i que no ens és permesa ), del nostre nivell cultural, del talent que marxa a fora i de la nostra identitat...Aquesta consciència l’hem de tenir ben present,  començant pels nostres dirigents i acabant per molta gent del nostre país, Catalunya, que ja ha perdut tota esperança d’ésser lliure per escollir el seu futur i és víctima del desencís. No ens podem conformar amb les espigues que sobren després de la collita...Volem la collita sencera, tant necessària per tirar endavant.

Doncs SÍ, aquesta ha de ser l’actitud...Som pacífics, amables, riallers, amb el cor gran i, sobre tot, TREBALLADORS I DEMÒCRATES...I, això amics, no ho pot dir tothom. Per tant, no podem deixar que ens menystinguin a tot l’Estat, del qual, de moment i, només geogràficament, en formem part. S’ha intentat de totes les maneres possibles, sempre democràtiques, pacífiques i legals, arribar a una entesa pel Dret a Decidir. No només ens han tancat la porta, sinó que ens continuen ofegant i robant cada dia moralment i econòmicament des de fa massa temps, continuen incomplint tota mena d’obligacions que tenen amb Catalunya des de fa anys, per no parlar dels reiterats incompliments a la UE.

Per això, hem de mantenir-nos ferms i fer un pas endavant, doncs el nostre tarannà és i ha estat sempre un altre. Com deia La Rochefoucauld ( escriptor aristòcrata francès i militar “amb dos dits de front”, 1613-1680 ): “La glòria dels grans homes cal mesurar-la sempre pels mitjans que ha fet servir per adquirir-la”...I crec, que els mitjans ja els hi hem posat tant el Govern de la Generalitat, com el poble català: treballant, argumentant, buscant sortides,...PERÒ JA N’HI HA PROU!!! 

Els catalans volem la “Glòria” i volem que el nostre Govern faci el pas definitiu: El Referèndum aquest any 2013 o  La Declaració Unilateral d’Independència. Cal ser valent i avantposar la voluntat popular a la resta de motius i raons.
Per això, li diria al Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya i als seus socis de Govern, que cal gestionar bé les emocions del poble, doncs aquestes són el què res ni  ningú ens podrà prendre. La gestió de les mateixes és la clau, la base de tot lideratge d’un col·lectiu humà, per tant, cal sortir ràpidament d’aquest Estat, amb decisió, sense confondre als qui han donat suport majoritari a aquest projecte de PAÍS. 

No es pot dir el mateix del Govern Central ni de la “caverna mediàtica” que tenen muntada, des d’on ens han demostrat de manera recurrent que no saben liderar un país, que ni tant sols es preocupen de la seva ciutadania; que s’arruguen davant els presidents de les Comunitats Autònomes quan han de repartir el dèficit segons el què aporta cadascuna d’elles; que van tancant cercles a l’Aragó, al País Valencià, a Les Illes; que amenacen a les persones que han vingut de fora i que s’han integrat i ja pensen com a catalans... amb l’únic objectiu de desgastar la nostra identitat. Som insultats, menyspreats, amenaçats, vetats i robats...I només veient això em ve una paraula al cap: DICTADURA. I com deia Lenin: “El poble que n’esclavitza un altre forja les seves pròpies cadenes

Us deixo amb un paràgraf de Josep Mª Soler i Sabaté, nascut a Lleida l’any 1950, historiador i llicenciat en Filosofia, Catedràtic d’Història contemporània per la UB i, actualment, professor d’Història Contemporània a la UAB. És una frase” trista” perquè, malauradament, és el reflex de la realitat d’un país veí que s’enfonsa en molts sentits i que ni tant sols té identitat pròpia:  

De la mateixa manera que a Àustria, abans de la Segona Guerra Mundial, hom no podia ser plenament austríac sense ser una mica antisemita, també avui a Espanya no es pot ser cent per cent espanyol sense ser almenys una mica anticatalà”.
 


Reaccions: